dijous, de febrer 28, 2008

Una noia es maquilla al metro

Pronuncia el negre de les seves llargues pestanyes amb un artilugi estrany, que és la primera vegada que veig. Reforça el seu somriure amb un hipnòtic vermell i finalment s’ordena el cabell amb ràpids gestos de mans, dos colibrís aletejant veloçment entre flors. Una noia es maquilla al metro. La seva agressiva indiferència és un despreci o un convit? Comparteixo amb aquesta noia un moment de silent intimitat. Miro al voltant, gent endormiscada; algun lector que, absort, passa pàgines al bestseller de torn. Això és entre ella i jo. El metro va recorrent estacions. La incomoditat inicial es converteix en una sensualitat incerta i volàtil. I de sobte, plega el mirallet, premsa els llavis i s’allisa els cabells amb un gest d’estudiat descuit mentre em dedica una mirada d’indiscutible superioritat que accepto amb fascinació, naturalment.

[FOTO cortesia de Dictionary Corner]

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de febrer 27, 2008

Homenatge a Kirsty MacColl

Kirsty MacColl va morir fa uns pocs anys a Mèxic, a l’illa de Cozumel, atropellada per una barca esportiva, mentre practicava submarinisme. Un final de tràgica truculència, que li va donar molt més espai en els diaris del nostre país del que mai es va dedicar a la seva vindicable discografia. Injust, denunciable, però gens sorprenent. Ja passen, aquestes coses. Els afeccionats les acceptem amb resignació i potser amb un subtil –i no sé si necessari- esnobisme. Hi ha tants tresors per descobrir entre tota la buidor que ‘toca escoltar’... Aquest post vol ser un modest homenatge a la MacColl. Un recordatori a la seva carrera sempre interessant i aventurera –tan difícil de seguir aquí, que cal recórrer a l’Amazon o a la importació-; aquest post és també una sentida reivindicació del seu pop juganer, de les seves històries d’irònica feminitat, de la indomable mescla de salsa i pop de la part final de la seva carrera, del seu excel·lent gust per les versions –el Days dels Kinks, el You just haven’t earn it dels Smiths...--, de les seves col·laboracions –dels Talking Heads als Pogues, és la veu de Fairytale in NYC, passant per Billy Bragg--. Però sobretot, aquest post vol ser un homenatge a la veu, la seva veu. Eterna. Perquè aquell matí, sota el cel del Carib, entre la confusió, els crits i l’aigua plena de sang, va aixecar-se, invisible a tothom, un àngel somrient. Era la veu de Kirsty MacColl. Continua amb nosaltres. Només cal prémer el play.

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, de febrer 26, 2008

Algunes notes sobre el debat

A continuació algunes de les notes (tuits) que ahir van constituir el meu seguiment del debat entre Rajoy i Zapatero al twitter. El meu seguiment també es va poder seguir de forma creuada amb el que van fer, també al moment, altres persones, entre les quals Cesar Calderón, Carles Puigdemont, Marc Vidal, Joan Planas, Mireia Galindo, Jordi Perales, Carles R. Roca, Eduard Batlle, Saül Gordillo...

Les meves notes estan ordenades de principi a final. Corresponen a un seguiment en directe, urgent, potser un pèl dispers... Crec que té una certa gràcia donar una nova oportunitat en forma de post a aquests apunts solts. Aquí els teniu.

Rajoy apareix amb una americana que li ve una talla petita... Corbates intercanviades... ZP blava i Rajoy vermella. // 'Debate global', diu Campo Vidal, 'debate sin fronteras'. Però resulta que n'hi ha una de frontera, la que marca 'la nación espanyola'... // M'ha sorprès el to de Rajoy, increpant directament al públic: "a ustedes qué les parece". Els ulls se li mouen de forma estranya, però. // Diccionari post debat: deacceleració és la forma com els socialistes parlen de crisi. // En Rajoy sembla voler reclamar el seu lloc com a hereu de l'home de carrer, fins i tot treu un gràfic que sembla fet en 'word-art'. // Fan com gràcia, no?, ensenyant-se aquests gràfics tan llampants, mentre assenyalen dades que no podem llegir amb els seus bolis bic. // en ZP està parlant massa de coses que va fer en Rajoy i el PP quan eren al govern. Sembla el líder de l'oposició... // Diccionari post debat: delinqüència és igual a immigració segons en Rajoy. // En ZP està molt 'revoltón', no? Vull dir que va com remugant mentre en Rajoy parla... Una agressivitat que m'ha sorprès. No sé si m'agrada. ... // Mentira, mentira, mentira... és la paraula del debat, de moment, i la utilitzen els dos. És una mica xocant. // Bonobús i clítoris surten en una mateixa intervenció de ZP. // És la pàtria, estúpid. // El 90% del Parlament de Catalunya aprova un estatut, però Rajoy diu que ZP ha 'abierto un melón que no reclamaba nadie'. // 'Menuda la que han liado con el tema del estatuto de Cataluña'. Diu Zapatero. A veure què li respon Rajoy del català... // 'En Catalunya no se puede estudiar en castellano', diu Rajoy. És per això que tots els nanos parlen en català i només en català, no? // Ha estat bé en Rajoy quan ha citat Guerra, Leguina i Gonzalez amb el tema del 'trencament d'Espanya'... No li ha calgut ni citar Bono. // "Tiene dos referéndums convocados? A usted todo le parece normal" // El llenguatge gestual de Zapatero és millor. En Rajoy sempre l'enganxen remenant papers amunt i avall i mirant de reüll. // Torna-hi: el pacte del Tinell 'es lo más antidemocrático que se ha producido en España'. Rajoy, noi, l'has dita grossa. // M'he descobert a mi mateix navegant per altres pàgines, absent al debat que m'havia proposat de seguir. // Diu en Rajoy que 'quiero que esta noche se vayan a dormir con la tranquilidad'. Què fort, tu! Quin cinisme. // Ara es parla de família (curiosa aquesta història de la 'niña' patriota). Però els bisbes i el 'debat religiós' absent del debat. // En Zapatero ha comparat massa, no ha sabut generar discurs propi, però ha dominat la gestualitat. // En Rajoy s'ha passat de frenada (era previsible) i ha aconseguit situar-se en un to d'home de carrer. Però se'l veia un pèl dispers. // Ha estat tan 'extraordinario' el debat, com diu en Campo Vidal? Crec que no. Crec que gens, millor dit.

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge, de febrer 24, 2008

Ningú fa el que fa Neil Young

Ningú fa el que fa Neil Young... ningú. Comença el concert en solitari amb delicades incursions acústiques i un cançoner emocionant; i acaba el show tres hores després fent tremolar l'auditori, convertit en un redemptor infern d'electricitat. Fa unes poques hores, divendres mateix a la nit, vam ser a tocar del genial Neil Young (vegeu la foto feta amb una modesta càmera compacta) en un Austria Center Viena absolutament embogit. La platea botava. Literalment. Tant, que des de seguretat es va arribar a advertir que això podia suposar un perill. Hey hey, my my... rock'n'roll is here to stay. No importava res més, en aquell moment.

En Guillem en fa una crònica al Punt. La podeu llegir aquí.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, de febrer 21, 2008

Campanya electoral en tangent

Hi ha una política que es diu en veu baixa. I hi ha qui canta a aquesta política, i ho fa ara, amb tantes llengües com hi ha al món... i fins i tot ho fa en silenci, perquè a vegades es tracta de fer, i no dir. És una política que encara no es reconeix a si mateixa, aquesta, en la qual es barregen les pedres de riu i les estrelles, com en els versos del vell poeta xinès. El que és petit és gran; ser d'aquí és la teva forma de ser d'aquest tros d'univers... perquè al capdavall tot canvi comença en un mateix. I no hi deu haver-hi res més poderós que això i més llunyà de l'espectacle que, aquesta nit, obre un nou capítol fins el 9 de març.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de febrer 20, 2008

La forma de les coses

L'amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l'autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de 'La forma de les coses'. El dramaturg nord-americà segueix el fil d''In company of men', la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l'engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d'alguna manera. Tot pot ser un joc d'interessos, potser si. Però és que l'amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.

Atenció a les interpretacions, entre les que destaca les del badaloní Xavi Ricart.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, de febrer 19, 2008

El cabaret del soul d'autor

El nord-americà Joe Henry va convertir l'Apollo en un privilegiat cabaret. Va ser dilluns passat, dins el cicle Caprichos, que el cantautor i productor de Los Angeles va regalar a prop de 300 persones una delicada selecció del seu soul d'autor. Una formació ajustadíssima; piano o ocasional guitarra acústica, contrabaix i bateria; va donar una intensitat renovada a les peces de Civilians, el seu últim disc. En Guillem Vidal i jo ens vam mirar, a la meitat de l'actuació mentre l'artista es llançava a una sincera relectura de Time is a Lion, com preguntant-nos si era factible donar el títol de millor concert de l'any al set de Joe Henry, quan encara quedaven 10 mesos d'agenda musical per endavant.

Uns dies abans, Steve Earle (a la imatge, dissabte amb Allison Moorer) oferia al Bikini un concert fallit, però interessant. Les bases pregravades i els samplers llençats per un desorientat dj van donar un aire diferent als atemporals temes del texà que, amb tot, i malgrat l'esforç que va fer (que cal agrair-li, perquè, de nou, demostra la seva valentia i curiositat) no va aconseguir plantejar un concert a l'altura de la seva gegantina altura artística.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, de febrer 16, 2008

It all started with a chair

Surto del cine i amb el mòbil em veig empès a enviar un post al meu nanoblog: 'Mai oblidarem la Juno d'Ellen Page. Que li donin un Oscar ja!', escric. I ho repeteixo ara al bloc. Mai oblidarem la Juno d'Ellen Page, que converteix una espavilada teenager nordamericana embarassada en un àngel divertit i intel·ligent, que així haurien de ser tots els àngels. El cartell de la versió espanyola juga a fer-nos creure que ens trobem davant d'una mena de remake de 'Porky's'. Bé, si, és una opció, perquè no? Però n'hi ha molt més... Descobriu què s'amaga darrera la capritxosa primera frase de la pel·lícula: 'tot va començar amb una cadira...'

Etiquetes de comentaris:

divendres, de febrer 15, 2008

La violència fa malbé les persones

La violència fa malbé les persones. És un cuc llarg i fosc que, implacable, corseca l'ànima. La guerra i les seves llavors, vet aquí. Això és, de fet, el que la fa tan terrible, la guerra; això és el que converteix la violència en un abisme: l'horror en la mirada dels que l'han sobreviscut, dels que encara han aconseguit sortejar la seva envestida. El salvatge desig, que pren la forma de passió sexual irrefrenable, és la carta -l'última carta!- que tenen els dos protagonistes de Lust Caution (Deseo Peligro), l'última del xines-nordamericà Ang Lee. Una carta que els dos antagònics personatges juguen per fugir de l'horror. Víctima i botxí -dos rols provocadorament confrontats pel director- es llencen en una espiral d'autodestrucció que, amb tot, mantindrà l'statu quo del poder. L'amor i el desig com a redempció? No, en aquest cas.

Etiquetes de comentaris:

dijous, de febrer 14, 2008

Carretera a la fi del món

Una tragèdia angulosa, asfixiant, fosca i on, tanmateix, alena un bri d'esperança. Això és 'La carretera', l'última novel·la de Cormac McCarthy. Forçant els elements dramàtics al màxim; i sense caure en la filosofia barata, temptació que molts altres no haguéssin sabut (volgut?) evitar; l'autor nordamericà ens presenta una personal visió del final del món. Un pare i un fill -sense nom i amb prou feina sense passat- recorren, amb una continguda despesperació, una llarga i negra carretera contra tots els elements. Ho fan a la cerca del menjar conservat en unes poques llaunes de conserva, l'únic comestible que ha quedat després de la mort de plantes i arbres, i de quasi tot ésser viu. Les llaunes en qüestió són disputades amb ordes de bandits, els altres supervivents. El pare i el fill veuen confrontada la seva opció moral pel respecte a la vida amb la salvatgia terrorífica dels desesperats. L'auster plantejament ofereix poques concessions. Amb dolor i angoixa van passant les pàgines, mentre McCarthy va confegint un singular cant a la civilització. La solidaritat humana per davant de tot. Fins i tot de la vida d'un mateix. Un llibre majúscul.

Per cert, que Edicions 62 ha convertit la coberta de La carretera, l'última novel·la de Cormac McCarthy en una potent metàfora del contingut del llibre. Sense il·lustració, sense fotografia, només un negre absolut. El títol s'hi destaca, encertadament, amb dramàtiques lletres vermelles.

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, de febrer 12, 2008

Coses que fan una ciutat

La foto que acompanya aquest post il·lustra també l'article de portada de Vilaweb Badalona. És una foto feta a l'edifici del Banc Central, al quart o al cinquè pis d'aquest equipament municipal. Malgrat l'altura, es nota que és feta a 'peu plà': entre moltes empentes, amb una càmera domèstica, amb ulls d'afeccionat. I deu ser per això mateix que explica tantes coses, fins i tot a mí pur analfabet basquetbolístic! Amb aquest desenfocament tan ple de vida, ens mostra una tarda màgica a Badalona... o millor, es mostra una màgica Badalona. La Penya celebrava el seu títol, aconseguit diumenge a Gasteiz, amb una plaça de la Vila plena de gom a gom. Vilaweb hi era per explicar-ho. A peu pla, com ha de ser. Són coses com aquestes les que fan una ciutat.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

diumenge, de febrer 10, 2008

La transició sense fi

Prenc quatre notes mentre visito l'exposició En Transició, al CCCB. Està bé, això, perquè res sona al de sempre, en aquesta instal·lació, i no voldria 'traspaperar' algunes de les idees que m'interpel·len mentre camino per aquest paisatge que m'és entre proper i llunyà, i potser per això m'és també tan equívoc. M'agrada la idea de relat --la vaga com el relat de l'oposició política-- i la forma com tanta gent --cadascú a la seva manera-- van convertir allò personal, en polític. Joves amb el cor ple de rock'n'roll, treballadors en lluita, pares i mares que volien assajar noves famílies, mestres plens d'ambiciosa vocació... i també polítics, és clar, naturalment. Però no només polítics.

Acabada la visita em passejo pel pla dels Àngels, i veig de lluny les noves instal·lacions de la Universitat de Barcelona. Com ha canviat el país! Quanta misèria i grisor ens hem tret del damunt! Però mentre faig una brevíssima cua davant una parada de 'bicing' els meus pensaments es tornen a encaminar a l'exposició que acabo de veure. 'En transició', diu el títol. I si, em pregunto, la transició no s'hagués acabat? I si la clau fos acceptar una 'transició' continuada, exigent i innovadora. Quins haurien de ser els nostres relats, avui? Quines serien les nostres apostes de canvi personals? Vaig per treure la petita llibreteta negra amb les notes que he près fa uns pocs minuts... però decideixo esperar i escriure, ja a casa, en aquest bloc telemàtic.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, de febrer 09, 2008

Els Estats Units i l'eterna frontera

Estats Units és encara la gran frontera. La gran fissura en la qual veiem confrontats --com el head or tail de la inquietant moneda de la sort d'Anton Chigurth, encarnat per Javier Bardem-- el bé i el mal; el civisme inflamat i la inflamant violència; l'esperança del cel blau i la insondable misteri del desert a la nit. 'No country for old men', la brillantíssima adaptació que els germans Cohen fan de la novel·la de Cormac Mcarchy, mostra les cartes d'aquesta dialèctica en la polsosa Texas, a un pas de la frontera mexicana.

Llewelyn Moss -encarnat amb encert per Josh Brolin-- es troba amb dos milions de dòlars del narcotràfic i pretén sortir-se amb la seva. Aquesta decisió acaba desfermant una cursa filmada amb el pols vigorós i el sagnant humor marca de la casa. L'incoscient Moss desafia una mort segura, armat amb tota l'avarícia del món, vestit amb la noblesa del gest inútil. A partir de Moss, trobem Ed Tom Bell, un impotent i imponent heroi de cabell blanc --el shèrif brodat per un Tommy Lee Jones, de nou en estat de gràcia-- que conjura els seus dubtes amb una fina ironia i una penetrant mirada, plena d'una perplexa saviesa. I trobem també, finalment, aquest memorable àngel de la mort, sarcàstic i poètic, implacable. Anton Chigurth té la cara terrorífica de Bardem. Bell i Chigurth coincideixen en l'angoixa vital, i potser els couen dins el cor preguntes similars. Però estan separats per aquella frontera. El bé i el mal, el civisme i la violència, l'esperança i... la mort.

Els Cohen ens regalen la millor pel·lícula de l'any. Esteu avisats.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, de febrer 07, 2008

N'anirem parlant

Ahir vaig compartir taula amb l'alcaldessa de la meva ciutat, Maite Arqué. Bé, de fet, i per ser justos... erem jo i uns quants més. L'alcaldessa va assistir com a convidada a la cita que, un cop al mes, ens aplega prop de trenta badalonins i badalonines per parlar sobre la nostra ciutat. No cal dir que era una cita esperada: la recent notícia de la marxa d'Arqué de l'alcaldia per anar al senat, el futur de l'alcaldia, les crítiques a aquesta acció (com la del col·lectiu Badalona 2011, del qual formo part)... conformaven una agenda de temes a tractar prou llaminera. En aquestes sessions es manté una evident regla de discreció, que naturalment no penso saltar-me. Aquest post haurà de ser, per això mateix, vague i potser un pèl frustrant. Però penso que paga la pena donar compte d'algunes sensacions: la de veure una Maite més tranquil·la i amb orgull de ciutat, amb ganes d'escoltar i amb alguns bons diagnòstics. A mi em va tocar un paper més aviat antipàtic: el de subratllar l'engany, el de remarcar l'enorme distància entre la classe política i una part de la societat. Entre mig, vaig intentar proposar idees i noves maneres de fer... però diria que això va passar força desaparcebut. N'anirem parlant, de tot plegat.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, de febrer 04, 2008

Cap dia és un dia qualsevol

Cap dia és un dia qualsevol. Avui tampoc. Vilaweb obre portada amb un tema ben triat, que cap altre mitjà ha sabut valorar: El vot en blanc guanya adeptes, diu. La notícia en qüestió estira el fil del que l'expresident de la Generalitat deixa anar en les pàgines de la Vanguardia d'avui, en un tallant i provocador article 'Votar en blanco'. Al web del diari centenari, conviu la destacada crida a l'article de l'exlíder socialista amb un capítol més de la sèrie La Vanguardia busca presidente: un convençut informàtic barceloní espeta: 'si alguns polítics treballessin en una empresa, ja estarien al carrer'.

A la blogosfera, dues notícies més, espigolades avui mateix: en Saül Gordillo cita aquest blocaire. I és que jo ahir feia referència, al meu Twitter, al vídeo que dos reconeguts artistes --will I. am i Jesse Dylan-- han dedicat a Barack Obama per pròpia iniciativa. El vídeo que ha convertit el seu contagiós 'yes we can' en un implacable anunci, que avui córre com la polvora arreu de la xarxa. L'altra notícia espigolada és una proposta sorgida en l'activa xarxa de blocs gironins. José Antonio Donaire, diputat del PSC, aposta pel 'cross blogging'. I què és el cross-blogging? 'L'autor d'un blog --explica Donaire-- cedeix el seu espai per a que un polític de l'altra riba l'usi per a adreçar-se a una audiència inèdita'.

Repassem les pistes? L'expresident de la Generalitat es planteja votar en blanc; un diari de capçalera dóna veu a gent de peu plà i els demana que facin el seu propi programa electoral; una cançó i un vídeo d'urgència es propaguen vertiginosament deixant amb un pam de nas els publicistes polítics de la vella escola; un diputat es proposa escoltar el que diuen a la competència utilitzant les eines de la xarxa. Més que pistes... són notícies soltes, d'importància desigual. Segur. D'acord. Però impossibles de situar tant sols dos anys enrera. Alguna cosa està canviant --i tant!-- i ho fa al marge de l'establishment. I d'això, com diu en Vicent Partal en el seu lúcid Mail obert a Vilaweb, el 10 de març n'haurem de parlar. Serà inexcusable.

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, de febrer 03, 2008

La pel•lícula que cal anar a veure?

Expiación, dirigida per Joe Wright i basada en la gran novel•la d'Ian McEwan, és allò que en castellà se'n diu un 'peliculón', i que en català no sabria gaire com dir-ne. Un 'peliculón' no és exactament una gran pel•lícula, però acostuma a contenir interpretacions memorables, fastuosos decorats, una esplèndida banda sonora i un guió interessant que passa de la grandesa a la intimitat amb habilitat, sense caure en el ridícul. Expiación compleix els requisits. I això és molt, tenint en compte el mediocre moment de les superproduccions anglosaxones. ... O en tot cas, és prou per ser la pel•lícula que cal anar a veure, el film que arrenca les parelles de mitjana edat del sofà de casa, la pel•lícula esdeveniment que en el seu dia va ser Las Horas. Tanmateix, al director li falta l'ambició i l'ambigüetat que si que tenia el llibre original i va perdent força a mesura que avança la pel•lícula que, això si, té una primera hora fabulosa. És llàstima, perquè Christopher Hampton, --famós dramaturg autor, entre d'altres, de l'adaptació de Les amistats perilloses-- li servia un guió quasi perfecte.

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, de febrer 02, 2008

El bloc sense posts mort és (per a Jaume I)

«- Endavant, barons, en nom de Déu! Que els teniu por?

I ho diguérem tres vegades, i aleshores els nostres començaren a avançar al pas tot seguit.

I en avançar tots, els cavallers i els soldats, i anar-se acostant al vall on hi havia el pas, tota l'host començà a cridar a una veu.»

800 anys del Llibre dels Fets de Jaume I, autor del primer bloc 'avant la lettre'. (Fragment 84, corresponent a l'assalt de la Ciutat de Mallorca, adaptat al català modern i extret de l'edició que l'editorial Teide va fer dins la col·lecció Tria de Clàssics, curada per Martí de Riquer, a càrec de Josep Maria Pujol).

Una iniciativa de Vicent Partal a través del seu bloc Mails per a Hipàtia.

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, de febrer 01, 2008

Els judicis de Sherlock Holmes

Sir Arthur Conan Doyle convertit en el defensor públic d'un modest advocat d'orígen parsi, injustament condemnat, en la classista Anglaterra victoriana, per una colla de crims que no ha comès. Aquest és el llaminer argument de l'última novel•la de Julian Barnes, 'Arthur i Georges', publicada per Angle Editorial. Georges Eladji, l'advocat en qüestió, no ha arribat a la notorietat internacional de Dreyfuss, malgrat les semblances entre un i altre cas. Tanmateix, Barnes no vol fer de Zola. El francès va defensar el militar injustament acusat en el seu dia servint-se d'un memorable argumentari de gran calat moral. El brillant escriptor britànic –de la generació dels Amis, McEwan...- opta per un distanciat, bé que sensible, retrat d'una Anglaterra més convulsa del que hom podia imaginar, on brilla el retrat amable, però apassionant, del pare de Sherlock Holmes. Els judicis paral•lels, la parcialitat de la policia i el poder judicial, el paper de la premsa... tot són coses que surten en la novel•la, damunt les quals l'autor passa com de puntetes. La novel•la es llegeix bé com a novel•la històrica, però li falta l'ambició i la complexitat d'altres obres del mateix autor. He enyorat el Barnes juganer i lúcid d'El lloro de Flaubert o Anglaterra Anglaterra.

Etiquetes de comentaris: , ,