Les bones idees poden acabar de la pitjor manera

Aaron Sorkin -el guionista, director i inspirador de la imprescindible sèrie The West Wing- pot fer el que vulgui, a aquestes altures, que sempre serà perdonat. Faci el que faci. El que passa és que la seva darrera col·laboració amb el cinema és una obra notable, que no requereix perdó, ni comprensió... però si context i explicació. The Charlie Wilson's war, l'última de Mike Nichols, amb Tom Hanks, Philip Seymour Hoffman i Julia Roberts és una pel·lícula política que cal saber veure en la seva singularitat. Un cínic humor recorre un argument on brillen uns personatges que tenen més de nens que d'adults, i que estan exemplarment ben dibuixats en les seves contradiccions més grotesques. I tanmateix, -aquest és el Sorkin que ens agrada!-, hi ha aquest idealisme emocionat que cerca transformar el món, ni que sigui de la forma més excèntrica, ni que sigui equivocant-se. Equivocant-se del tot. Perquè, finalment, les bones idees, a vegades, poden acabar de la pitjor manera. La pel·líula, per cert, explica com els Estats Units d'Amèrica van omplir de milions els 'guerrers sants' afganesos en la seva lluita contra els invasors soviètics i com, en aquell moment, allò va semblar que solucionava alguna cosa...

El seu cognom és d'aquest tros de planeta

Un home arriba a Nairobi. És alt, prim, i ve de la Ciutat del Vent, Chicago, Illinois i, per bé que el seu vestit és senzill, es fa mirar: és elegant, pulcre i del tot inassequible. Té una mirada àvida per conèixer i l'inspira una flama incerta, que el confon i l'esperona a la vegada: qui sóc, que vull, on vaig? Preguntes que es creuen indistingibles en un foc que el crema per dins. I no de fa poc. És per això que és a l'aeroport de la capital de Kenia, aquest matí. A la sala d'arribades l'espera la seva germana, a qui ha vist només unes poques vegades, però amb qui el lliga una complicitat que el pren amb una naturalitat que no el deixa de sorprendre. Interpreta aquest lligam com un bon averany en la cerca que ha iniciat.

Però resulta que li han perdut les maletes, al nostre home, i es queixa al personal de l'aeroport. Quan li pregunten el nom, no calen gaires explicacions. El seu cognom és d'aquest tros de planeta, on és ben corrent. El que al lloc d'on ve requereix explicacons i justificacions, aquí és rebut amb un somriure tranquil, quasi absent. "Obama", -escriu l'hostessa-- "vostè, així, és dels Obama?", li pregunta encuriosida tot seguit. Com que, malgrat tot, ell resulta que encara no sap d'on és, calla, cortès, amb un gest inescrutable, mentre nota aquell foc a dins, encara.

Aquesta és una versió una mica lliure d'un dels fragments que més m'ha agradat --i emocionat-- de Dreams of my father, el llibre que Barack Obama va escriure l'any 1995 i que he llegit aquestes últimes setmanes, com bé saben amics i coneguts, a qui he anat explicant anècdotes i pensaments continguts en aquest llibre sincer, lúcid i humà. Jo l'he llegit en anglès, perquè, per ara, no n'hi ha versió en castellà o català. Del tot imprescindible.

Música clàssica? Sobre els nocturns de Chopin

Totes les persones que ens agrada el rock hem tingut en algun moment la 'típica' discussió que confrontava els nostres estridents gustos musicals amb l'intocable música clàssica. És una discussió tramposa, aquesta, i també un pèl infantil: com si no fos possible que t'agradéssin les dues coses? Com si calgués triar... Tinc un amic que quan parla de música clàssica pensa en els Stones, els Faces o els Kinks, i un altre que combina el cant coral amb coses que són quasi hardcore. Finalment, un conegut és incapaç d'emocionar-se amb els crits de James Brown perquè no sap veure més enllà de la fila que fa l'home, tot suat ell, enfundat dins una mena de pijama de lluentons, mentre el vell soulman salta, precís i implacable, al ritme de "Papa's got a brand new bag". I jo me'n faig creus, perquè el padrí m'inunda amb una alegria incontrolable amb només amb dos compasos de la seva potent maquinaria rítmica. És clar que jo també perdo el fil amb Mahler o Bartok i em sento una mica sord en el món que conformen les seves músiques, que sembla que no tinguin principi ni final, com un gran cabdell de llana que es fa i es desfà a partir d'una força que m'és aliena, llunyana, hermètica.

Però un dia, a la dutxa, et descobreixes xiulant la melodia del novè nocturn de Chopin. I així, tot de sobte, veus que una música que es pot xiular sota l'aigua de la dutxa nou deu ser tan aliena, llunyana i hermètica. I et venen ganes, mentre et poses el pijama, de posar-te el disc sencer a tot drap, mentre, extasiat, tanques els ulls.

I, secretament, al final penses que Chopin i James Brown no deuen estar tan lluny; que ni que sigui per una centèssima de segon has vist alguna cosa que els unia. I t'adones, finalment, que la clau, precisament, és en aquesta centèssima de segon i, més concretament, en aquesta cosa que uneix el padrí del soul i el torturat músic romàntic: el poder de la música quan et pren, irresistible, i tu et deixes portar.

En defensa de 'Dan in real life'

És una situació amb la qual em trobo, més sovint del que voldria i que només em diverteix a mitges. Vas al cine amb una colla d'amics, acaba la pel·lícula i, quan encara van els títols de crèdit, escoltes negres comentaris sobre el que acabes de veure: tòpica, absurda, increïble... i, com una cançó de l'enfadós, tres paraules que es repeteixen un cop i un altre: dolenta, dolenta, dolenta. I tanques els ulls uns pocs segons i penses, ¿com els ho diré, ara, que la pel·lícula m'ha agradat? Que m'ha agradat molt... L'Oriol, que ho defensa tot, que tot li agrada, no et tornaré a fer cas i bla, bla, bla. Pensava això, i fins i tot ho vaig dir en veu alta, entre rialles, ahir als Albèniz Plaza, quan sortiem de veure 'Dan in Real life' (traduïda aquí com 'Como la vida misma').

Es tracta d'una molt recomanable pel·lícula de 'segones oportunitats', dirigida per Peter Hedges, i que, d'acord!, té una taxonomia ben coneguda, però no exactament previsible: és del gènere de les comèdies romàntiques, de la família de les pel·lícules familiars amb vidu encantador i pobres habilitats socials; de l'ordre de les produccions que combinen un excel·lent càsting de secundaris amb un gust pels personatges excèntrics; de la classe de filmació que té lloc en aquell est dels Estats Units amb cases a tocar del mar, i aquell aire de descurada genialitat en la decoració; de l'espècie -observable tendència a l'alça, aquesta- de pel·lícules amb banda sonora cantada per un sol singer-songwriter, a l'estil de la recent Juno; del grup de films que contenen escenes en una bolera retro o en una llibreria de poble; del subgrup de guions amb nòvies intercanviades, de...

Però per damunt de tot, Dan in Real Life és una gran pel·lícula perquè conté una interpretació memorable: la d'Steve Carell, un actor que, al minut 1 a mi ja em tenia enamorat amb la seva vulnerable humanitat. Ell condueix amb subtilitat i un genial sentit del tempo còmic, una pel·lícula de fina ironia i d'apreciables dots d'observació. Aquest actor ja feia de roba escenes a Miss Littlle sunshine -era el germà suïcida-. Steve Carell, preneu nota d'aquest nom. Ha nascut una estrella.

Enterrats abans de morir

Recupero tard 'Promesas de l'Este': una sessió repescada als Meliès, un dimecres de setmana santa. I sort, perquè em trobo amb molt més del que amics i coneguts m'havien avançat. No només està bé, molt bé, l'última de David Cronemberg, sinó que és una obra mestra d'oportuna actualitat. Extraordinàriament violenta -és la marca de la casa del director-, extraordinàriament ben interpretada -una autèntica creació, la de Vigo Mortensen-, extraordinàriament ben escrita -amb aquesta perversa relectura de la cançó de l'emigrant-. Amb un realisme que fa posar els pels de punta, però també amb una encomiable valentia i habilitat per presentar-nos personatges de gran calat shakesperià, 'Promesas del Este' defuig el nihilisme i l'espectacle buit de sang per presentar una obra major que és, per damunt de tot, commovedorament humana.

Del Meliès al Negroni

... o el que és el mateix, la prova irrefutable que Barcelona encara val la pena.

Els Meliès, al carrer Villarroel. Un cinema que no és cèntric ni modern, i que té les crispetes vetades, però que en canvi a mi em fa sentir com un personatge de pel·lícula de Woody Allen. No només són les ulleres de pasta, també és la constatació que a la sala hi ha més persones soles que apararellades, i que tot resta fosc i en silenci, fins que ha acabat l'última lletra dels títols de crèdit. Així és com els cinèfils fem la missa. Però tornem al Woody. També hi deu fer que al sortir m'agafen ganes d'arribar-me fins al pont de Brooklyn i travessar-lo a ulls clucs, sentint el vent de l'East River a la cara. Que la ciutat que mai se'n va adormir em quedi tan lluny -quant a quilòmetres comptables- m'incomoda relativament. Els quilòmetres que m'importen no són els que es poden comptar.

El Negroni, al carrer de Joaquim Costa, el lloc de Barcelona on passen més coses -i més interessants- en un dia qualsevol; posem, avui mateix. Una cockteleria, aquesta, minúscula i mimada per un servei que, això és del tot obligat en aquest cas, té més de metge que de barman. Hi ha barmans que estudien tant com un metge, vet aquí. És, aquest establiment, un oasi de civilitat, car sembla que fins i tot s'exerceixi -sense haver-lo d'exercir- un subtil i encertat dret d'admissió. Tot convida a la confidència i la rialla, i la gent que t'envolta té converses tan interessants, que penses que tots podrien ser amics teus, no perquè els teus amics sempre tinguin converses interessants... sinó perquè en l'aire circula un perfum confiat i tranquil, el preludi dels moments perdurables.

Una carta de Paul Simon

Tinc una amiga que; seguint un pensament impulsiu (en realitat era una il·luminació, tot i que en aquell moment no ho devia saber); se'n va anar sola a la solejada Fort Lauderale, a tocar de Miami. Hi va anar a veure Simon and Garfunkel, en el seu tour del 2003. I ara resulta que es carteja amb en Paul, en Paul Simon, a qui vol convèncer que li regali una cançó per una obra de teatre que està escrivint des de fa temps. M'ho va explicar per fer-me riure i tot i que la història és vertadera i que mostra amb gran eloqüència la importància de seguir determinats impulsos, a mi m'és una mica igual el com i el perquè. Em quedo amb el que és, res més; que és prou: un petit conte.

[La il·lustració d'aquest post, de Joe Ciardello, per a la revista Slate].

Suarem!

Aquest matí, al Món a Rac 1, la Núria Riquelme em posava a prova en una entrevista que tenia alguna cosa d'interrogatori... de sa, àgil i necessari interrogatori, preciso. Presentava 'Suarem!' (editorial Mina), el llibre sobre el canvi climàtic del qual sóc coautor, juntament amb Ramon Folch, Lídia Hervàs i part de l'equip d'ERF. M'ha agradat poder-li explicar el perquè d'aquest títol. Suarem! Una expressió que remarca la gravetat del sobreescalfament del planeta, però que també vol convidar a fer feina. Que sobretot vol convidar a fer feina, millor dit; i ho fa a través d'un quotidià crit d'alerta, que té molt de complicitat. El plural utilitzat i l'exclamació que tanca el títol també són molt significatius: l'exclamació determina el ritme de la nostra reacció, que haurà de ser viva i valenta; el plural ens interpel·la, a tots i cadascun de nosaltres. Al sortir, la Diagonal, estava inusualment tranquil·la --es noten els dies de vacances de molta gent-- i Barcelona tenia un aire ordenat, net i eficient. Un miratge ben oportú. Em fa veure que caldrà saber veure més enllà del que sembla que va bé, abans no sigui massa tard. Suarem!

L'última del McEwan

Hi ha coses curioses. M'acabo 'A la platja de Chesil', l'última de l'Ian McEwan, i sona el telèfon. És el meu amic Pujol, un bon Mcewanaddicte, com jo. La trucada es produeix pocs segons després que jo hagi deixat el llibre clos damunt la tauleta del menjador i d'haver donat els preceptius copets sobre la coberta amb els dits, un gest que es veu que és molt meu i que té a veure amb la satisfacció d'haver acabat un llibre, un bon llibre. "Sabia que t'agradaria, ja t'ho vaig dir, Lladó", em diu. 'A la platja de Chesil' és una novel·la curta, però no és, crec, ni una obra petita, ni una obra menor, com ha dit una part de la crítica. Hi trobem, concedeixo, un McEwan més depurat, aparentment més senzill, però en la trama hi habiten els habituals personatges, i la seva tan singular barreja de crueltat i humanitat, les seves preguntes tan fondes, i els seus dubtes tan punyents. El llibre és moltes coses a la vegada: una novel·la d'amor, un retrat generacional, una reflexió quasi filosòfica sobre el fatalisme de les decisions que culmina en quatre pàgines finals d'antologia.

El meu cor té forma d'ipod (vol. 1)

Un dia que t'adones que hi ha coses que si, que hi ha coses que són veritat. Que el teu amor és el lloc d'on un prové, que no hi ha muntanya prou alta, que hi ha un moment que no surt mai a les cançons, que la vida pot ser una ampolla trencada, que hi ha llagrimes que són de fa molt de temps, que 'que será, será', que 'una casa no és una llar', que hi ha una línia aerolínia que viatja al cel i que si vols, i una escala que et du a l'infern; que hi ha cançons que aconsegueixen que et pugui estimar i que el piano beu d'amagat, que 'negotiations and love songs' és un bon títol per un disc, com ho és 'love songs for patriots'. Perquè estimar és negociar i perquè la patria és una forma d'amor... i, finalment, perquè els somnis són fets d'això. I no hi ha res més poderós que un somni.

[LLEGENDA: Your love is the place where I come from (Teenage Fanclub); Ain't no mountain high enough (Marvin Gaye), El moment que no surt mai a les cançons (Mishima), Broken Bottle (Alejandro Escovedo), Thirty Years (John Hiatt), Que será, será (Doris Day), A house is not a home (Luther Vandross), Airline to heaven (Billy Bragg & Wilco, sobre una lletra de Woody Guthrie), Stairway to heaven (Led Zeppelin), Chica de Ayer (Nacha Pop), The Piano has been drinking (Tom Waits), Negotiations and love songs (Paul Simon), Love songs for patriots (American Music Club), Dreams (Fleetwood Mac).

Un país es fa d'aquesta manera

La violència campava com una fura assedegada per Califòrnia, fa una mica més de 100 anys. El que havia de ser l'estat més poderós dels EUA es forjava d'aquesta manera, ambiciós, sanguinari, fascinant. "There wil be blood", l'última del Paul Thomas Anderson, basada en una novel·la d'Upton Sinclair, comença l'any 1898, l'any que Espanya perdia les últimes possessions d'ultramar, i que l'encara nou país nordamericà era tot oportunitat. Quan a Europa l'interrogant -qui som?, on anem? què hem fet?- era la prèvia de dues terribles guerres, els EUA tenia prou feina a inventar-se. D'aquest moment tan especial i interessant va la pel·lícula; per cert, un fresc impressionant, en el qual no només brilla -que també- Daniel Day Lewis. A la sortida, en Carles Armengol hi veia coses de Dreyer, en el film. I si, és veritat que a vegades la pel·lícula té la força i el contrast del bon expressionisme. Però n'hi ha més, en realitat. Gràcies a un ús molt intel·ligent de la música, "There will be blood" també es mostra radicalment contemporania. La conversa postcinema, però, aviat es converteix en una viva discussió sobre els EUA i les seves contradiccions -qui són? on van? que han fet?. I no ho sé, crec que és una mica el que pretenia el director...

Més que una pel·lícula petita

'Lo mejor de mí' té tots els números per passar ràpid per les nostres cartelleres; és aquell tipus de joia fugaç que un pot recuperar, només amb sort, al vídeoclub, o que, un dia, en sent a parlar algú que, és clar, pontifica rera les ulleres de pasta a l'ús. És una pel·lícula modesta, sense actors coneguts en l'àmbit televisió (tot i que brillants, no cal dir-ho!), i que transita un territori íntim, que no facilita grans titulars ni frases publicitàries. Però la directora Roser Aguilar en té prou amb 80 minuts per explicar-nos què és l'amor, avui. Ho fa des d'una refrescant contemporanietat. No és corrent, això: amor ràpid, amor romàntic, compromès i finalment volàtil. I potser per això més pur.

Somnis digitalitzats

¿Qui són aquestes personetes, vestides amb aquesta roba sense arruges, de colors vius? Hi ha una família, pare i mare joves, que esperen amb un gest d'entranyable impaciència que el seu petit se'ls acosti amb la bicicleta, tot just estrenada. Hi ha aquesta gespa de color verd, un verd saturat, impossible, quasi oníric. Hi ha també aquestes piseries netes i elegants, situades enmig del que intueixo que és una ciutat, però que és en realitat una massa informe. És com si aquesta urbanització fos una illa -com cada home és una illa, puntualitzava el poeta- suspesa en els llimbs d'un món sense sorpreses, assèptic, gris.

És el món que existeix en aquests grans cartells publicitaris: 'El piso de tus sueños', 'El campo enmedio de la ciudad', 'Tu casa al lado del mar', i un llarg i conegut etcètera. Somnis digitilitzats, la felicitat virtualitzada.

Però va passant el temps. Els pisos no es venen, el cartell es va tornant groc -cruelment, implacablement. Apareixen les esquerdes en el quadre que semblava tan perfecte. Les petites personetes encara hi són, es distingeixen sense problema... semblen congelades en aquell gest d'estudiada felicitat. Potser perplexes, potser penedides, potser absents a tot, mirant de tirar endavant.

Quatre notes (tardanes) sobre el 9M

Clau espanyola, clau catalana El bipartidisme dels grans partits d'obediència espanyola –per fer servir la bèl·lica expressió de Duran Lleida ahir en la seva compareixença- és asfixiant i conjura negres horitzons. O potser no són tan negres. Perquè, en efecte, les eleccions del 9M han estat clarament espanyolitzades però la clau catalana –parlo del Principat- ha tingut un paper important. Molt important. El vot de la por... ha pres volada amb força precisament quan el PP ha tret la bandera de l'anticatalanisme; qüestions de pes en l'agenda política –com ara el finançament, les infraestructures-, han estat acceptades pel PSC amb posicions pròpies, sensiblement diferents a les del pare PSOE, i així ha estat advertit –de forma subtil- en diverses declaracions. A Catalunya es planteja una agenda diferent a la d'Espanya. Es manté el fet diferencial, tot i que potser aquest ja no s'articula al voltant del pal de paler del -diguem-ne- nacionalisme de la vella escola.

Quin vot és el teu?Hi ha hagut el vot útil, articulat a partir de la por que fa l'altre, un vot cohesionat en el rebuig i la defensa. Però també hi ha hagut un vot sentimental, despertat en les últimes hores de la campanya per la sentida crida a la participació de la filla de l'exregidor assassinat per ETA. Un vot, aquest darrer, volàtil, però no irrepetible. També hi ha hagut el vot simbòlic: gent que ha votat en blanc, que ha fet vots nuls o que ha votat col·lectius de bandera excèntrica. I finalment, el vot convençut, alegre, convincent. Però al meu entorn –un sempre acaba parlant del seu entorn, vulgui o no vulgui- n'he vistos pocs, d'aquests.
 
El naixement d'un front comú Em quedo amb la cara de la gent d'Esquerra la nit electoral. Apareixien amb cara d'haver plorat de valent, quan Carod, amb la seva tallant autocrítica, torna a marcar diferència i parla de la paradoxa dels missatgers. Si aquests sempre fan el que diu l'amo, perquè no votar l'amo directament? Esquerra i Iniciativa n'han estat les grans perjudicades. El bipartidisme és una màquina imparable, avui. Agradi o no, tothom ha de readequar estratègies. Hi ha dues paraules que entraran en el vocabulari politic dels propers anys: front comú.

I ara què? Hi ha grans temes en els quals PSOE i PP es posaran d'acord i d'altres que el PSOE preferirà tenir la discreta col·laboració de partits que combinen clau territorial i un prudent conservadurisme. El PSC, mentrestant mirarà de fer de lobby --perquè la seva feina no vol sorolls--, mentre la resta del tripartit bé es llepa les ferides, bé esmola les ungles. L'espectacle tindrà lloc més als passadissos que a la plaça pública. Mentrestant, aquesta Catalunya desenganyada del vot prestat continuarà esperant el seu moment. Que és com dir el seu candidat.

El meu vot, avui

Les eleccions serveixen, malgrat tot, d'alguna cosa: ens serveixen per dir que hi ha coses que no van bé, que hi ha coses que no ens agraden. I si això és així, que crec que és així, quin sentit té que el meu vot vagi en la direcció contraria del que penso? Si crec que la nostra classe política ha de fer una parada i repensar estratègies, a fons, de forma urgent, ¿quin sentit té donar la conformitat a continuar fent les coses de la mateixa manera?

"Un sol vot no marca cap diferència"... clamen els representants de la 'vella política'. Una veritat a mitges, que voleu que us digui. Tot vot marca la diferència.

M'és igual si em diuen passota, ingenu o simplista. El meu vot és important precisament per això, perquè és el meu vot i respon, només, a les meves motivacions. No són més legítimes de les del meu veí, però tampoc ho són menys. Quan vam deixar que la nostra democràcia es convertís en una subhasta pública? Quan va ser que vam començar a mudar la pell de les pròpies argumentacions, per convertir-les en un batibull irresoluble d'estratègies inconfessades a través d'aquesta perversa institució del 'vot útil'?

Aquesta nit seguiré la campanya electoral, amb una colla d'amics, amb la passió i l'interès que em desperta la necessària transformació del meu país. I demà, dilluns, continuaré treballant en les diferents associacions i col·lectius en els quals faig feina regular.

Però avui volia dir, amb modèstia, però també de forma clara, que la nostra democràcia sembla més una partida de poquer que la idealitzada àgora dels grecs. I que no m'agrada. I que no m'hi conformo. I que m'he cansat d'amagar les cartes i de fer farols.

I que per això, avui, per primera vegada, he votat en blanc.

It's only rock'nroll (but I like it)

Un dia et lleves amb l'elegància d'un tema de Burt Bacharach, i el cor et demana substituir el suc de taronja per una copa de xampany, però al vespre l'habitació s'ha enfosquit i una bombeta groga prova, precàriament, de fer la seva feina. T'adones, aleshores, que has acabat en en una cançó de Johnny Cash. Al migdia, al metro, has tingut ganes de saltar i abraçar aquella noia que llegia un llibre en francès perquè et semblava inexcusable no fer-ho mentre Stevie Wonder cridava, boig d'alegria, Uptight, everything's alright. I de camí a la feina, a la cua del cine, o potser mentre esperaves en aquella plaça has volgut canviar el món perquè has entès què volia dir Bob Dylan quan parlava d'aquella pluja forta, que s'ho havia d'endur tot. I finalment, totes les cançons d'amor que has escoltat mai han trobat la seva precisa mutació en la inflamada melodia d'un nou tema, tot just descobert. El sents per primera vegada, al teu ipod... ara, ara mateix, mentre creues la mirada amb una distreta estudiant, que potser no veuràs mai més.

Passar-se l'estació

La gent que s'adorm al metro es dóna, perquè vol o perquè no pot més. Així es com es deixen endur per un riu confiat, tot un exemple de civilitzada resistència, en aquest món nostre, on tot es calcula i analitza. M'agrada veure les seves cares sense secrets: la boca oberta, els més tranquils; les celles corrugades els que... i tanmateix.

Potser un dia, un d'aquests dormilegues es passa l'estació i, un cop despert, decideix continuar. A veure què passa.

Cinema que fa pensar

I en canvi hi ha pel•lícules que no em costen gens, com l’última del Ken Loach, ‘It’s a free world’, exemplar i original aproximació al drama de la nova immigració: qui són aquests nous immigrants? Qui els dóna feina? Quina cara fa la gent que els explota? Que hi ha rera la seva mirada? Moltes preguntes, que no tenen resposta de manual... i això que sovint s'acusa erròniament el director anglès de donar respostes 'de manual'. Loach mostra la seva millor cara i teixeix un tramat de relacions i d’històries mitjançant la qual anem veient totes les cares d’aquest món. La pel•lícula avança plena de sorpreses i amb un argument que fa variar la nostra percepció dels personatges. La conclusió final és més esperançada del que sembla, ja que és profundament humana. Angie, la lluitadora mare soltera que decideix posar en marxa una agència de col•locació per a treballadors il•legals, i que està magistralment interpretada per Kierston Wareing, representa totes les contradiccions del nostre món benestant. Ens hi podem sentir reflectits. I ens fa pensar. Com sempre, és d'això que va el cinema de Ken Loach.

Si res val la pena...

Hi ha pel·lícules que em costen. Són les pel·lícules que no donen respir, que diuen que tot està malalt, que no val la pena, que és millor morir. Que morir és, vaja, l'últim descans. L'únic descans, fins i tot. Però és que si res val la pena, quin sentit té anar al cinema? Despertar consciències, desvetllar la nostra vetlla d'occidentals? Potser si, no ho sé. Que ningú es pensi que el que demano és un filtre de color rosa. El cinema és una eina per entendre el món, i entendre el món és, al final, una forma de transformació. El desànim i el pessimisme no han encès mai cap revolució. Aplaudeixes, a l'acabar, amb el just sentiment de culpabilitat -aquell lleu dolor, dolç i còmode- i passes a una altra cosa. Si res val la pena... Passem a una altra cosa?!

Una reflexió, sospesada uns quants dies, d''El Buda explotó de verguenza', de la directora iraniana Hana Makhmalbaf.

Un obre un bloc per això

Descobreixo en un concorregut cafè del meu poble –Badalona, per als que no ho sàpiguen- un cartell que diu: noia seriosa s’ofereix per ajudar els seus fills a fer els deures. Ràpidament el cap se me’n va cap a un post latent, que esperava ser escrit de fa temps: el mig redacto en la memòria, sense agafar ni boli ni paper. Que si la nuclearització de la família, que si la sucursalització de les obligacions, que si la mercantilització del temps, que si on anirem a parar, i bla, bla, bla. No aconsegueixo anar més enllà de la sociologia de cafè, però és un petit plaer que he volgut regalar-me. És per coses com aquestes que un obre un bloc.

Televisió en vers

TVB 1 minut és la nova aventura de Pep Mita. Els que hem tingut la sort de poder disfrutar els filmets del poeta badaloní, quan feia d'home de cine a finals dels setanta i principis dels vuitanta, sabíem que aquesta era una assignatura pendent del badaloní, en els últims temps molt més dedicat a la poesia i a altres batalles culturals. You tube i wordpress són els aliats perfectes, eines de les quals es serveix amb la seva sàvia economia. I així ens serveix el que és, per mi, una de les millors televisions que es poden veure ara mateix al nostre país. Immediata, divertida, àgil i intel·ligent... com és que ningú havia pensat mai a fer televisió en vers? Havia de ser en Pep el primer a fer-ho.

[La foto, en Pep a la Sargantana, sota un retrat de Chris Hillman i davant d'una projecció del Mississipí arribant a Nova Orleans]

Les habitacions on no hi ha ningú

La Soledad, de Jaime Rosales, respon una pregunta que, aparentment no té cap importància: què passa a les habitacions quan no hi ha ningú? Subratllo això de l'aparència, tot i que potser no caldria. Perquè és evident que tot té importància, quan un ha d'explicar una història. Fins i tot les habitacions on no hi ha ningú. Rosales ens planteja dues històries creuades: una mare intenta recompondre la seva vida a Madrid deixant enrera un entorn rural; mentre una extensa família urbana s'enfronta a la malaltia de la més jove. Ho fa amb una sensibilitat extraordinària, i un ofici cinematogràfic d'altura -reconegut amb sorpresa i justícia en l'edició dels últims Goya-. L'aposta del director català per la 'multivisió' -l'espectador veu, amb la pantalla partida, diferents perspecitves d'una mateixa escena- supera la frivolitat i l'artifici. No era fàcil. La Soledad és una pel·lícula que queda perquè reflecteix tant bé el misteri de la vida, sense intentar explicar-lo. Fóra inútil.