dimecres, d’abril 30, 2008

Una pel·lícula de policies, ni més... ni menys

La noche es nuestra no és més que una bona pel·lícula de policies. No és una pel·lícula de màfies, tampoc és un thriller i molt menys la sensible dissecció d'una família, el rigorós retrat d'un moment històric. S'ha venut de cadascuna d'aquestes maneres perquè, en efecte, trobem en aquesta pel·lícula de James Gray una història amb la màfia russa, una trama que enganxa i, igualment, les vicissituds d'una família amb un present tens i equívoc; també hi ha, finalment, el retrat fosc i sorprenent de l'accelerat i cocaïnòman Nova York dels vuitanta. Però si aquest film funciona és com a pel·lícula de gènere, com a pel·ícula de subgènere, millor dit. Compacta, fosca, econòmica i amb dos excel·lents moments --l'espectacular persecució en cotxe, i l'escena del tiroteig al camp de blat-- 'La noche es nuestra' és una excel·lent pel·lícula de policies. Crec que és suficient.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, d’abril 27, 2008

Un llibre subratllat

Un dels llibres que em van regalar aquest Sant Jordi era un llibre fet servir, les pàgines del qual contenien nombrosos subratllats. Hi havia també una munió de notetes fetes amb un llapis tou (potser un Staedler 2B). Frases i paraules escrites en una lletra bonica i clara. M'agraden els llibres subratllats i amb coses apuntades al marge de les pàgines: és com llegir acompanyat. Estableixes un diàleg silent i interessant amb la persona que ha llegit abans que tu aquell volum. ¿Per quin motiu ha remarcat aquest paràgraf i no aquell altre, que a tu, en canvi, t'ha interessat més? La pregunta convida a reflexions que, d'altra manera, potser quedarien inadvertides. D'altra banda, un llibre usat té un simbolisme molt bonic perquè subratlla el rol primer que té el llibre. No és només un bé de consum, aquest objecte; sinó que el llibre és, per damunt de tot, transmissor de coneixement i de saviesa.

El llibre en qüestió, per si algú s'ho pregunta, era una edició de l'any 2000 de 'Descalç sobre la terra vermella', la singular biografia periodística que Francesc Escribano va fer a Pere Casaldàliga. Em quedo amb moltes coses, d'aquesta obra. Diu el bisbe de Mato Grosso: "En algun sentit la paraula romàntica significa també viure la història, tenir memòria forta, tenir capacitat de sentir, d'entusiasmar-se, d'ésser utòpic. Tant de bo hi hagués una mica més de romanticisme avui, en aquest potmodernitat pragmatista, immediatista i crematística. Seria bo. Si no hi ha un cert romanticisme no hi ha bellesa a la vida".

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, d’abril 26, 2008

Absents al cànon literari

La política i la música són coses massa importants per deixar-les en mans de professionals, diu la Michelle Shocked als seus concerts. Provocadora i lúcida, així és Sister Shocked. I mira, aquest matí, amb la sala del Refugi plena de gent, pensava en la gent que escriu al marge dels flashos de les càmeres que envolten com sirenes els escriptors més reconeguts. Aquesta gent que són lectors i autors a la vegada, i que envien les seves obres amb temorosa esperança a algun dels centenars de concursos i premis literaris que hi ha arreu del país. Gent que escriu perquè si, que escriu quan pot i com pot. Amb Òmnium Badalona lliuravàvem els premis del seu concurs de poesia i narrativa curta en català, i feia també la lectura del concurs de minicontes. Celebràvem, com cada any, la festa de la literatura 'amateur', volgudament absents del cànon literari, però compromesos amb el que significa escriure. Al capdavall, una manera de creure en les possibilitats de la llengua, en les possibilitats del país. I, finalment, fins i tot entre tant de vers recargolat i fallit, fins i tot en les trames previsibles i atropellades brillaven a estones les perles veritables d'una literatura gens 'amateur'.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, d’abril 25, 2008

Staples Singers, 12 anys enrera

"Qui ens hagués dit, ara fa uns dotze anys,  quan em vas deixar un recopilatori dels Staples Singers, als quals jo desconeixia, que acabariem portant Mavis Staples (a la foto, divendres) al carrer d'en Cueta? Recordo escoltant aquell disc a casa mons pares i també els altres que van completar el lot de préstec: Gil Scott-Heron, Allen Toussaint, Serge Gainsbourg". Aquest és un fragment del correu electrònic que el periodista Guillem Vidal va enviar-me divendres i que crec que explica prou bé l'emoció que sento aquest divendres d'abril, quan falten pocs minuts per l'actuació de la solista de l'històrica banda de soul. El Blues i Ritmes 2008 es tanca avui amb el que diria que és una de les millors temporades del festival (només cal donar un cop d'ull a l'impressionant recull de premsa). Em quedo amb dues frases de dos reputats periodistes. L'Albert Puig escrivia fa uns dies al Time Out que 'el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla no ho fa ningú' i Miquel Jurado deixava dit a El País que el Blues i Ritmes d'aquest any 'només amb quatre concerts ha deixat la gent amb la boca oberta'. Un reconeixement merescut a tot un equip, en el qual, entre d'altres, hi ha el mateix Guillem, l'incombustible Jordi Pujol i jo mateix. I han passat 12 anys d'aquell intercanvi de discos. Impressiona, la veritat.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, d’abril 23, 2008

Sant Jordi feiner?

Sant Jordi feiner? Seria com despertar-se un dissabte, donar mitja volta al llit per continuar dormint i... adonar-te que en realitat és dilluns! I bé, segur que avui començaré diverses vegades la recurrent i cansada conversa sobre si seria millor que una diada com aquesta fos declarada festiu i sé també que hipòcritament diré cada cop que és millor que Sant Jordi sigui, com ara, un dia feiner. D'acord, si. Però ja posats, convindrem que, en aquest cas, millor que faci sol i que el telèfon no ens busqui gaire. Més encara: tant de bo el jordi o el drac ens guiïn el camí entre la multitud, a veure si aquest any no ens trepitgen gaire i podem descobrir el llibre al qual ningú ha parat atenció. I finalment, que quan l'endemà llegim que cap dels llibres que hem comprat surten al llistat dels més venuts, passem la pàgina del diari, com si la cosa no anès amb nosaltres. No perdem els nervis; que les lletres no se'ns aigualeixin a la sopa. La logística del dia del llibre sempre m'ha semblat complicada: les roses, a punt? els llibres... triats, comprats i embolicats? Em descobreixo, finalment, respirant feliç. Avui tot tendeix a acabar bé.

Una única recomanació: el millor llibre per avui és, en realitat, un disc: les 'Cançons Tel·lúriques', en el qual Roger Mas musica poemes de Jacint Verdaguer.

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, d’abril 20, 2008

El mocador de la guàrdia roja

El senyor Shi és un pulcre i delicat avi xinès que arriba als EUA per trobar la seva filla Yilan, a qui no veu des de fa 12 anys. Vol conèixer 'el país on és feliç' la seva filla. Però ben aviat s'adona que l'Yilan no n'és pas de feliç; i en aquest moment inicia un altre viatge, el qual, com el poema de Joan Argenté, consisteix una mica a anar desvetllant un vel rera un altre vel. Com podrà trencar l'encanteri que manté bloquejada l'Yilan? On podrà trobar un bon home per a curar les seves ferides? Preguntes enganyoses: el senyor Shi descobrirà, finalment, que els seus vells esquemes també els cal una bona repassada. 'Mil años de oración', l'últim film de Wayne Wang, ens aproxima a una història d'una gran tendresa -no exenta d'una finíssima i agraïda ironia- en la qual veiem un xoc generacional i cultural que va més enllà de l'ajustat retrat de la cultura xinesa al segle XXI. El director té cura, al principi del metratge, de subratllar-nos el mocador de la guàrdia roja que serva el vell Shi, tot defensant que ell 'dóna ús a les coses velles'. Donar un nou ús a una cosa vella és una forma de convertir-la en nova, ve a dir Wang. L'avi aconsegueix redimir-se, tot reinventant-se. Prenguem nota de la lliçó.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, d’abril 19, 2008

Viatge al passat, a través d'una postal antiga

No ho faig sovint, però ho hauria de fer més. Comprar postals antigues. Aquesta la vaig adquirir fa uns anys en una llibreria de vell, diria que al carrer del Call. Sempre m'ha sorprès aquesta troballa paradoxal: quin escenari més llunyà que el que representen els carrers humits i tacats dels nostres barris vells, amb les seves atapeïdes antiguitats, record dels somnis no acomplerts; que aquesta representació d'una flamant motel a la nordamèrica dels cinquanta que surt a la postal. L'assèptica però poderosa prova del caràcter emprenedor del país més poderós del món, encara avui. L'establiment, el 'Deluxe Motor Court', està envoltat d'una gespa inmòbil, verda per sempre més, i disposa de vials perfectament ordenats. Tot és pràctic i senzill, aquí. Sempre he pensat, tanmateix, que aquestes casetes tenen un aire vulnerable, com amenaçat: és com si xiuxiuegessin "totes les torres, per altes, que siguin cauran, un dia". Com va anar a parar en aquella vella llibreria aquesta postal de Jacksonville, North Carolina? La pregunta em desperta una curiositat literària que em distreu una estona, cada vegada que em miro la postal. Però hi ha més que això. Amèrica té aquestes coses... mirar el seu passat és mirar el nostre present. No sé quin any es va imprimir la postal en qüestió, posem que fossin els anys cinquanta. A casa nostra, el blanc i negre encara campava. Oceà enllà, el color es venia amb l'ideal del vehicle i de la gespa opulent. 50 anys després, són moltes els barris de les nostres ciuats que semblen aquest confiat 'Deluxe Motor Court', de Jacksonville, North Carolina. I ahir, com avui, les petites casetes al voltant de vials perfectament ordenats continuen tenint aquest aire vulnerable, amenaçat.

Etiquetes de comentaris:

dijous, d’abril 17, 2008

La ciència no casa bé amb els titulars

Rera la feina pacient, abnegada, de llargs anys passats enmig de l'exasperant sequera de resultats, el científic aprèn a valorar la petita tasca diària, aparent desert d'emocions; tanmateix el necessari pròleg de tota victòria. I un dia el científic conclou que ha descobert alguna cosa: una peça més del gran engranatge. Res més i res menys que això. Una excel·lent notícia: encara envoltada d'interrogants -no podria ser d'una altra manera... així és la ciència-, "que cal comunicar, que cal comunicar bé", li diu al nostre científic el seu cap de departament. "És important", rebla, "en depèn una subvenció". I l'endemà un periodista arriba al laboratori, desconfiat primer, perplex després, una mica marejat amb tanta informació, tantes hipòtesi: com traduirà totes aquestes incerteses en la certesa del titular?, es pregunta. [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]

Etiquetes de comentaris:

dimarts, d’abril 15, 2008

Això dels no-llocs

Del tren estant, em miro els petits horts improvisats en espais impossibles. La minúscula porció que separa la via del tren i les cases, arribant a l'estació de Granollers-Canovelles acull collites atapeïdes i barroques. M'agraden, aquests horts: fan trontollar amb una fe sincera i despreocupada totes les teories acadèmiques que parlen dels 'no-llocs'. El manual defineix (potser hauríem de dir 'no-defineix'?) els 'no-llocs' com els indrets situats en la informalitat dels espais marginals o oblidats, símbol de l'alienació urbana, del desdibuixament d'un ciutadà desorientat, confós, perdut i no sé quantes coses més. Doncs bé, no sé quin gust deuen tenir aquests tomàquets i aquestes escaroles que veig, fugaçment, des de la finestra. Però els imagino ben tallats en un vol modest, potser una mica esquerdat, regats amb un vinagre penetrant i segurament excessiu. Una deliciosa amanida que provaria; de nou, com si calgués; que la realitat invalida, tossuda, totes les teories. De lluny, ara que el tren accelera la marxa, veig un home gran que salta la barana amb una bossa del corteinglés plena de carxofes. Un home amb aquest somriure murri no pot estar tan desorientat, ni tan confós, ni tan perdut, dic jo.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, d’abril 14, 2008

Fats Waller, el músic feliç

"T'hagués pogut dir que era Duke Ellington o John Coltrane, però et vaig dir Fats Waller, perquè Fats Waller era un home feliç". Tota una declaració d'intencions, continguda en un dels millors moments de Be Kind, Rewind (Rebobineu, si us plau), l'última pel·lícula de Michel Gondry. Aquesta cita és un bon exemple de la savia i gens innocent profunditat que trobem rera la contagiosa alegria de viure que transmet aquest irregular però ben suggerent artefacte fílmic. La producció té una factura estudiadament 'trash', que veiem presentada amb la sintaxi de la postmodernitat fílmica (marca de la casa Gondry, el qual prové del camp del vídeoclip més vanguardista). Tanmateix, i sorprenentment, hi trobem també arrels ben fondes al cor del segle XX. Personatges com Frank Capra, Preston Struges o el mateix Fats Waller planen en aquesta curiosa 'buddy movie', una reivindicació encesa del 'fes-t'ho tu mateix'. Llàstima que la mitja hora final perd una mica de tensió narrativa: inexplicablement, en els últims minuts el film esdevé una cosa més aviat flàccida i precipitada. Com si Gondry no se n'acabés de sortir delimitant la fina línia que separa l'humanisme de la sentimentalitat.

[APUNT: Els Irradiadors Camaleònics, en el seu espectacle 'Plouen cartes del cel', estrenat l'any 2000 a Tiana, ja reivindicaven, precisament, el mateix Waller, el músic feliç, a partir de poemes de Salvat Papasseït. Rera els Irradiadors, l'ombra de Pep Mita. En Josep Maria Busquets i seu optimisme revolucionari, tan 'punky', ell, amb la seva barba blanca i la seva gorra de beisbol].

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge, d’abril 13, 2008

La world music i els baixistes blancs amb cua

Potser no ens hi hauríem de trencar gaire el cap i acceptar-ho, sense més, com acceptem les caràtules horribles dels discos de Bob Dylan, els pentinats de Dolly Parton, el tan discutible gust pels duets de Willie Nelson o BB King o el fet que Aretha Franklin faci 28 anys que no ha tornat a fer un disc decent. Però em revolto amb el mal que fan els baixistes blancs d'arrel pinkfloydiana --siguin baixistes, bateries o productors espavilats, tant se val, que pel cas és el mateix-- i que converteixen les bandes de 'world music' on han acabat tocant en insuportables fanfàrries progressives o bé en eteris i buits samplejats d'un tecno artificial, ben poc sincer. Rokia Traoré va brillar com l'estrella que és el dissabte al Teatre Zorrilla, en la segona actuació de l'edició d'aquest any del Blues i Ritmes. Però Christophe Mink, amb una previsible cua agafant-li els cabells, trepitjava l'accelerador sense poesia, volent demostrar no sé què, ben lluny dels misteris sinuosos que hom descobria en la veu de la intèrpret malinesa. Sort que a la Rokia és difícil aigualir-li la festa.

* Dedicat al Cesc Sau.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, d’abril 11, 2008

Crítica i romanticisme

Ahir llegia aquest article de Los Angeles Times: 'El final del crític?', es pregunta el seu autor, Patrick Goldstein. El paper de prescriptors d'opinió -de gust- que abans tenien els crítics, o alguns afeccionats, està sent substituït per les noves tecnologies --una mena de rock'n'roll 2.0. Quin sentit té llegir l'opinió d'una persona si a través de lastfm.com o facebook pots intercanviar cançons i interessos amb altres amics, amb gent com tu? L'àlbum es desdibuixa avui en una cançó mal arxivada en format mp3; la caràtula i els seus universos han estat substituïts per la notícia al diari, on només poden sortir els artistes, sigui perquè són guapos com el Jack Johnson, perquè van ser actrius, com la Watling o la Bruni; perquè es droguen, com la Winehouse; perquè són solidaris com el Manu Chao o perquè un dia van ser algú, com els Stones. L'artista ja no és exactament un artista, és un 'tema', un eslògan d'una sola peça, de vida ràpida, rapidíssima... fugaç. I els crítics -els que queden, els que encara resisteixen a la poderosa onada de la multitud- et poden parlar de l'últim del Justin Townes Earle, o cantar les excel·lències de Mr Love and Justice l'impressionant nou treball de Billy Bragg (a la foto)... però no té gaire sentit, suposo, perquè hi ha un corrent que no es pot contenir i que circula per banda ampla, absent al vell cànon. Amb els amics, últimament, sento expressions com 'causa', 'resistència', 'lluita', 'món que s'acaba'. No m'agrada, bé que és consolador. Només a mitges, però. Potser per això, darrerament, intento no pensar tant i deixar-me portar una mica per gent com La Casa Azul, Adam Green, M.I.A, Bishop Allen, Jorge Drexler, Burial o, fins i tot (fins i tot), Radiohead. Encara no sé si és per què m'agrada o per fer-me perdonar... tot sentint-me, de passada, una mica menys excèntric.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, d’abril 10, 2008

Música de gent vella, música de gent morta

Un dia t'adones que escoltes música de gent que és molta gent vella, de gent que fa temps que va morir; un dia t'adones que et cal explicar massa qui és aquest o l'altre artista, i et veus recorrent amb massa facilitat a conceptes com 'importància històrica', 'so pioner', 'disc maleït', 'músic de músics'... tot plegat per explicar -a vegades és una mica com 'justificar'- la música que sona al teu equip, la música que hi ha al teu ipod. 'No conec ningú!', diuen molts com una queixa, que només unes poques vegades es tradueix en un gest de curiositat. Però no et dones per vençut i deixes cedés, desenes de cedés, sabent que, potser, alguns no seran retornats o, pitjor, que alguns no seran ni tant sols escoltats. Tampoc serveix de gaire el cedé recopil·latori, ni tan sols el temàtic. Els dos últims que he fet em sembla, això no obstant, que han tingut -o tindran- un cert èxit: Tens 15 minuts? (14 temes variats, d'un minut i escaig, que van de Sufjan Stevens a Johnny Cash, passant per Neil Young, Mishima o Loudon Wainwright) i Música per odiar els dilluns (15 temes sobre el 'dilluns', on hi ha algunes cançons previsibles però prou potents). Però no em faig gaires il·lusions, és allò de la flor i l'estiu, que em sé tan bé.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, d’abril 09, 2008

Dylan i el Pulitzer

La ràdio és així: somric en escoltar que Bob Dylan ha guanyat el Pulitzer i em quedo amb un pam de nas en saber que els vídeojocs superen les vendes de la música i el cinema junts. Tot passa molt ràpid, una notícia rera l'altra, obvi reflex del que passa fora de l'estudi, en allò que en diem la vida mateixa. Surto de la dutxa una mica perplex i amb el meu somriure glaçat. En Dylan no es va equivocar tant com en Gil Scott Heron, l'home que cantava que 'la revolució no seria televisada'; però em sembla que quan va escriure que 'els temps estan canviant', potser no pensava en això. La substitució de l'art pel joc, la substitució del nervi i l'emoció per la competició i la virtualitat. O potser si. Que en Dylan és molt savi. Ho vulgui o no el propi Dylan.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, d’abril 07, 2008

Un actor pot salvar una pel·lícula

Vet aquí una discussió amb un perillós potencial, però que m'ha vingut de gust encetar arran de l'estrena de The Savages, de Tamara Jenkins. És possible una bona pel·lícula sense una bona direcció? I sense un bon guió? I sense ens bons actors? Crec que si, però només en l'última de les possibilitats. Ras i curt, que un actor o un actriu poden salvar una pel·lícula i que per explicar això només cal veure els casos de Julia Roberts (Durmiendo con su enemigo), Helen Hunt (Cadena de favores) o, més darrerament, Steve Carell (Como la vida misma) o Reese Whiterspon (Una rubia muy legal). Més enllà de l'acadèmia i la semiòtica, els aficionats sabem que el cinema són històries, i que perquè les històries ens prenguin del seient i ens facin entrar a la pantalla calen les mirades, les veus i les mans d'aquesta particular raça, els actors.

Diria, per tant, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon director, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon guió. I diria, a més, que aquesta pel·lícula es pot veure, avui, a les cartelleres amb el nom de 'The Savages'. La direcció de Tamara Jenkins en aquest film produït per Alexander Payne és erràtica perquè no s'acaba de decidir per quina pel·lícula vol fer; el guió obre massa portes i perd l'oportunitat de centrar la seva mirada en una història de pes i es desnfoca així en moments que haguéssin pogut tenir una major fibra narrativa... però vet aquí que Laura Linney i Phillip Seymour Hoffman hi brillen amb tota el seu ofici -incomensurable- i un surt del cine amb un somriure.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, d’abril 05, 2008

El 'youtube' és la plaça del poble

Sóc dels que llegeixo els diaris gratuïts furtivament, aixecant la vista dissimuladament fins els papers del veí; o forçant la meva mirada cap a la portada del diari de la noia de davant, mentre veig com ella es precipita en un son que el periodisme d'agència no aconsegueix trencar. També els llegeixo a destemps i malament, com avui, que al metro, direcció Barcelona, he trobat un diari d'ahir corresponent a l'edició de dijous de l'ADN --tanmateix, el millor dels gratuïts. Hi he vist un titular que feia així: "Tres detenidos en Martorell por vejar a un disminuido, grabarlo y difundirlo en YouTube". I he pensat que podríem substituir 'YouTube' per plaça del poble, i que, d'alguna manera, estaríem dient el mateix.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, d’abril 04, 2008

Dels arbres als llibres

Em regalen "L'home que plantava arbres", de Jean Giono, traduït per Isabel-Clara Simó, un gest interessat, tot i que, després, i vista la qualitat d'aquesta obra petita, trobo que és necessàriament, justificadament... interessat. En Marcel Riera, un dels editors d'El Cercle de Viena, em mira sorneguer i em diu: és agradable de tocar, oi? I és veritat, en aquest esplèndid llibre, el primer que salta a la vista; i de la vista, a les mans, al tacte; és la cura en l'edició, que compta amb unes il·lustracions precioses de Francesc Viladot, un gramatge luxós i ja quasi desconegut, unes guardes negres, de cordial solemnitat, una portada amb diferents textures... El cercle de Viena busca regalar aquesta mena d'experiències, que comencen fins i tot abans de llegir la primera lletra. Però unes poques hores després ja he devorat el llibre: una història petita que reivindica la saviesa en el compromís silenciós i abnegat d'un vell pastor que cerca la seva salvació, salvant el paisatge. I que planta arbres. Que només (només?) planta arbres. També hi ha alguna cosa d'aquest compromís silenciós i abnegat en allò que inspira -de forma inicialment intangible, finalment ben real- la gent que hi ha darrera d'aquest singular Cercle de Viena, el mateix Marcel, en Jordi Llavina, l'Isabel Monsó, l'Àlex Susanna i l'Enric Viladot.

Etiquetes de comentaris:

dijous, d’abril 03, 2008

La mirada de Maite Arqué

Avui és el dia. Ho adverteix una amiga en un correu electrònic. Aquest dijous, 3 d'abril, és, en efecte 'el dia' que es certifica, legalment, l'adéu de l'alcaldessa Maite Arqué al capdavant de la principal institució de la meva ciutat, Badalona. Previsiblement, aquesta setmana la gent d'El Punt de la comarca van demanar-me una breu valoració del mandat d'Arqué a l'alcaldia, preparaven l'excel·lent desplegament informatiu que ha sortit avui. Vaig destacar com a aspectes positius la "fidelitat i l'estima a la ciutat. L'empatia, les ganes de diàleg. La mirada". I com a aspectes negatius "La falta d'equip, la debilitat política... la prima ambició". Un llistat previsible, res que no hagi dit ja en altres ocasions. Però voldria subratllar aquest 'La mirada' que vaig voler incloure en la valoració i que potser destacava, tan subtil i inconcret, entre els altres qualificatius. Em ve de gust explicar-me. La mirada? Quina és la mirada de Maite Arqué? Doncs bé, és una mirada que parla amb més eloqüència que els seus discursos i que atreu conjugant contradiccions; té, aquesta mirada, un aire d'abnegació pacient, una sornegueria propera, un lleu tel d'humitat, --com deia el Raimon--, que finalment pren la forma d'una innegable humanitat. M'ha agradat, malgrat tot, trobar-la en els ulls de la persona que ha dirigit la meva ciutat tots aquests anys.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, d’abril 02, 2008

Un afer internacional

"Chewing gums for kisses". Mai la seducció ha estat tan trista, la bellesa tan patètica. Marlene Dietricht cantava d'aquesta manera la seva cançó Black Market. Ho feia en una de les millors -i més desconegudes- pel·lícules de Billy Wilder, 'A foregin affair', traduïda a l'estat com 'Berlín Occidente'. Així és l'endemà d'una ciutat conquerida, aquest Berlin arrassat on la monumentalitat ha esdevingut pols, runa i, finalment, ombra. D'una punyent actualitat, pensava mentre dilluns recuperava aquesta pel·lícula a casa, en dvd: tenim moltes ciutats 'alliberades', avui, on segur que es donen situacions similars. És també, i principalment, un film d'una profunda humanitat. El cinisme de Wilder es decanta aquí cap a una mirada que, sense renunciar a la causticitat i brutalitat habituals, reflecteix com ningú la desesperació i la humiliació del poble alemany després de la guerra, perplex, avergonyit, i que, amb tot, es proposa seguir endavant, com sigui. "No shillings, no feelings"... va cantant Marlene.

Etiquetes de comentaris: