dijous, de maig 29, 2008

Hi ha preus que no es discuteixen

Fa una estona he pagat 26 euros per un disc nou. Em dóna la sensació que 'ja ningú compra discos' i per tant no sé si hi haurà gaire gent que s'escandalitzi per aquest preu... que sàpiguen, en tot cas, que és un preu car. Inèdit. Que fins i tot a mi --i els que em coneguin sabran apreciar el significat d'aquesta reacció-- m'ha fet preguntar a l'assessor de Castelló (això són els dependents de Castelló o de Revolver, per no sortir del carrer Tallers) si no hi havia un error en l'etiqueta. Era una importació, era una edició amb dvd adicional. D'acord. Però pagar 26 euros per un disc és pagar molt.

Tanmateix, hi ha preus que no es discuteixen. Un nou disc de John Hiatt, com un nou disc de Randy Newman, de Nick Lowe, de Wilco, de Richard Thompson, d'Steve Earle, de Lucinda Williams, de Roger Mas, de Bob Dylan, de Tom Petty o de Tom Waits, es compra sense haver llegit crítiques, sense esperar l'edició 'europea'. Es compren allà on es pot, el més ràpid possible. Al preu que sigui. És el que fet jo, fa una estona, en comprar 'Old Friends', l'últim del Hiatt. I ara, al pati, amb el MacBook a la falda, després d'haver acabat amb la primera Franziskaner, evoco amb What love can do (cridada a esdevenir un nou clàssic en el seu repertori) la força del rock que es gronxa, amb sàvia intensitat i murri ofici, al porxo de la vella casa del gran 'bluesman' blanc d'Indiana. Només trobo a faltar --posats a trobar a faltar alguna cosa!-- aquell brogit que feia l'agulla del tocadiscs quan lliscava damunt la immortal cara A d'aquell 'Bring the family' (el disc que he escoltat més vegades?) l'any 1987. Fa més de 20 anys. Hi ha preus que no es discuteixen.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, de maig 28, 2008

La literatura fereix

És bonica l'expressió catalana per referir-se a una persona que li apassiona la literatura: lletraferit, en diem. La lletra pot curar -i ens fa millors-, d'acord, però també fereix, ens torba i ens confon. Firmin, el peculiar rata de la novel·la de Sam Savage esdevé miracle --o hauríem de dir monstuositat?-- en aprendre a llegir a còpia de rosegar llibres vells. Lletraferit, si. No sabem si la literatura eleva o enfonsa el nostre voluntariós, i finalment torturat, rosegador. Vet aquí el punt de partida d'aquesta novel·la, tot un imprevist èxit de vendes mundials, que és força més que una anècdota deliciosa. En efecte, Firmin és un llibre divertit i plè de aclucades d'ull a la literatura -i que no sempre són evidents, cosa que esperona, més que frustra. Però hi ha més que aquesta amabilitat previsible. Jo he trobat en Firmin una mena de tristesa, un pessimisme latent... la fatalitat del nàufrag! Firmin, al capdavall, és la història de la literatura com a refugi. Refugi de monstres i inadaptats, com aquest Firmin que desafia tota norma. És això el que, amb el temps, acabarem sent els lletraferits? No sé si, d'aquí a uns anys, caldrà que ens defineixin com a... lletrafurtius.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, de maig 26, 2008

Indiana Jones és l'ironia

Les noies que teníem assegudes al costat devien rondar la vintena. Era la primera vegada que veien l'Indiana Jones en la pantalla gran d'un cinema, o això em va semblar entendre de la seva conversa críptica i entretallada. Menjaven dos entrepans comprats en una cadena de menjar ràpid, s'ensenyaven fotos en el mòbil mentre passaven els tràilers i estaven assegudes d'una manera inimitable (a la meva edat, almenys) amb les cames desafiant la butaca del davant. Però la seva mirada, al començar la pel·lícula, no era molt diferent de la nostra, curiosament. Potser el seu pare, potser una germana, o un grup d'amics els havien transmès l'emoció per aquest gènere que, tan poc rigorosament, diem que conté 'aventures com les de tota la vida'. ¿Què vol dir "aventures com les de tota la vida"? De quines aventures parlem? O millor, de quines vides? La manera d'explicar aventures és avui molt diferent a la de Howard Hawks (naturalment), però també és diferent de la manera de fer-nos patir i emocionar de la casa Spielberg (i això és menys evident). Peter Jackson fa les coses d'una altra manera, és clar. Per no parlar dels germans Wachowski. Però en la sèrie d'Indiana Jones, Spielberg converteix aquesta contradicció entre passat i present en virtut: les aventures del seu valent arqueòleg guanyen valor per la tendra i respectuosa ironia amb la qual fa córrer el metratge pels paisatges d'un cinema que ja no es fa. ¿Es pot disfrutar amb les aventures d'Indiana Jones sense entendre -i estimar- aquest cinema trepidant i imaginatiu, al qual ret homenatge? Potser les noies que tenia al costat sabien més de 'manga' que del senyor dels Anells, més de Herbert que dels Rolling Stones, però, d'alguna estranya manera, entenien i apreciaven que l'austeritat fa parella amb l'elegància a l'hora de filmar una baralla, situada en perfecte equilibri entre l'screwball i l'slapstick. I per mostra un botó: els cops de bastó al bar de la facultat i la posterior persecució amb la moto estan plantejats de forma brillantíssima. Memorable. Uns pocs minuts de cinema majúscul, que fins i tot ens permeten oblidar un desenllaç que peca del mateix que fallen les altres pel·lícules de la sèrie: aquest excés de sobrenaturalisme efectista, desprovist de tota ironia, massa seriós i transcendent!

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, de maig 25, 2008

Ens volíen fer creure...

Ens volien fer creure que era transgressor enviar una cançó patètica a un festival patètic? Defensaven que una actuació barata i pobra era una bona manera de desemascarar un festival barat i pobre, també a la vegada. Sostenien, igualment, que un vestuari terrorífic era una forma d'ironia, i que uns moviments vergonyants i que una lletra inexplicable eren la garantia de la mirada més intel·ligent. Però no. No. I no, encara una vegada més. El que és trangressor de veritat és confrontar la qualitat a la farsa, el respecte pel públic i l'ofici --el bon ofici-- al tot s'hi val; l'estil i el saber estar a l'improvisada coreografia del low cost. Aquest és el camí que va de l'humor rude i barat de l'home de la guitarreta petita al bon humor elegant i atlètic de la Casa Azul.

Etiquetes de comentaris:

dijous, de maig 22, 2008

Els fils de Chabrol

De l'última del Claude Chabrol m'agrada el ritme, que és trepidant sense ser atropellat. També m'agrada l'histrionisme amb el que Benoît Magimel dota el personatge de Paul Gaudens, una gestualitat exagerada, la seva, com de pel·lícula muda. Trobo que fa molt per aquesta pel·lícula en la qual, a estones, et sembla veure el mateix Chabrol movent els fils, com si fos un director de titelles entusiasta, però poc curós. 'Una chica cortada en dos', aquest és el nom de la pel·lícula, funciona perquè els actors estan bé i perquè el guió té un punt d'ironia i distància molt saludable, però naufraga finalment en un final del tot incomprensible. Ai las, el que fins al moment era un thriller personal, bé que un pèl irregular, esdevé en els últims minuts de la pel·lícula compendi d'obvietat i moralina. Una metàfora insultantment explícita tanca el film deixant l'espectador amb un bon pam de nas.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de maig 21, 2008

Un pont que no va enlloc?

Marxo abans d'hora de la presentació de l'Edat de Coure, el llibre de Marcel Riera que l'any passat va guanyar el XXXII Premi de Poesia Vila de Martorell i que ara ha publicat Viena Edicions. Amb pressa, enfilo el camí de casa, mentre passo pel pont de Sant Felip i d'en Rosés damunt l'autopista. Rotunda construcció que divideix eloqüentment en dos una Badalona posterior a la ciutat que el poeta i exregidor badaloní ha glossat en el seu llibre. "Són moltes les ciutats que tenen ponts, Badalona també en té un, el pont del petroli, però és un pont que no va enlloc", deia Riera feia uns pocs minuts: murri, irònic, sagnant, polèmic, en plena forma, davant d'un auditori atapeït i ben variat. La casa dels Dofins, el lloc de la presentació, feia goig i tot plegat tenia l'aire d'una feliç, contundent i gens forçada reivindicació. És com si en Marcel Riera --amb el seu vers precís en la toponimia i el moment històric; profund, i perdurable en els sentiments evocats-- ajustés comptes. No és que necessiti ajustar res, en Marcel. Però resulta que amb veu temperada, amb elegància, potser sense voler-ho, el poeta i el polític (expolític?) reivindicava el seu lloc. Malgrat la seva accidentada història de desencontres... ho feia merescudament.

L'escriptora Sílvia Soler i el periodista Enric Juliana havien glossat el llibre i l'autor al principi de l'acte. Jo em quedo amb una frase de Juliana: "Badalona és una ciutat que pesa, plena de l'esperit del lloc". L'Edat del Coure ens mostra aquest esperit esquiu. Com el pont damunt l'autopista damunt el qual ara m'apresso direcció Morera, l'esperit en qüestió es mostra arreu. Pesat com una llosa, com una condemna. El llibre de Riera no fa aquest pes ni més lleuger, ni més comprensible, però ens ajuda en el camí confús. Com ho fa la bona poesia.

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, de maig 20, 2008

Una realitat apedaçada

El Passeig Marítim de Vilassar de Mar no me l'imaginava així, però està bé, això. Em sorprèn, i m'agrada. L'urbanisme dissenyat als despatxos de l'àrea metropolitana de Barcelona --depurat, brillant i quadriculat-- encara té espais per conquerir. Aquest, en concret, conserva un aire de precària relíquia. Existeix, absent encara a l'esperit olímpic, com el record d'una realitat apilonada, apedaçada, bandera d'un resistent conservadurisme, de ben segur involuntari. Passegem per la sorra, en el sector que va del Palomares al Club Nàutic. Unes atzavares seques ens donen la benvinguda. De lluny la platja sembla plena de brutícia i, en efecte, trobem plàstics destripats, llaunes plenes de rovell i objectes indeterminats, que em provoquen la curiositat. Però també hi ha alguns tresors. Algunes medusses han estat llançades a la riba, tot mostrant a la sorra la seva mort voluptuosa. Hi ha fragments de vidre, arrodonits pel temps i la fúria. Petits troncs de formes carpitxoses i trossets de closques diverses jeuen sense ordre ni concert. Com ha de ser. Diversa és també la gent que passeja, a peu de camí, a tocar de la via del tren. N'hi ha que corren, n'hi ha que xerren, n'hi ha que baden. Uns pescadors preparen les canyes amb un confiat somriure de felicitat. És l'hora blava del poeta. Falten uns minuts per les vuit d'aquest dissabte de maig.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, de maig 16, 2008

Porky's i els rituals de pas

No hi ha res menys frívol que una pel·lícula d'universitaris americans amb les hormones disparades. He dit 'menys' frívol, si. És igual si es tracta de Porky's i el seu guió barat i bastament estereotipat, o de 'Supersalidos' (Superbad) l'enèssima, però certament més elegant i intel·ligent, pel·lícula sobre festes salvatges, virginitats perdudes, alcohol a dojo, graduacions fallides i cases dels pares destrossades. Són pel·lícules que ens parlen de rituals de pas. Nens que es fan homes: veiem les senyals inequívoques i les proves que cal passar, amb atropellat i convuls temor. I això és el més antic que hom pugui imaginar, i potser també el més universal. I no és gens frívol, no. Ho pensava dissabte després de veure 'Superbad' i d'haver disfrutat, de propina, amb un plantejament interessant, un ritme endimoniat i unes interpretacions d'autèntica llegenda a càrrec de tres actors joves de gran valor. Apunto els noms de Jonah Hill, Cristopher Mintz-Plasse i de Michael Cera, recuperat a Juno, recentment.

Etiquetes de comentaris:

dijous, de maig 15, 2008

Conversa oberta, a classe

Avui, a la meva classe de periodisme de l'Uvic, he convidat l'Andreu Mas, director adjunt del grup El Punt i amb el qual vaig treballar una bona colla d'anys. Ha estat un diàleg relaxat, enriquidor, ple d'experiències i anècdotes. Davant la classe assajàvem una mena de conversa improvisada, en el qual l'Andreu anava repassant alguns dels temes clau de la seva trajectòria professional. El periodisme de boli i llibreta, la feina de coordinació, la tasca directiva... Un testimoni privilegiat, el seu, d'un moment especialment bulliciós i incert del socialisme català, clau metropolitana. Els alumnes escoltaven amb atenció i feien preguntes soltes: "han intentat comprar-te mai?", "perquè Montilla és president?", "qui critica el crític?", la lúcida innocència dels primers anys de la universitat. La sessió ha acabat de forma oberta amb un debat, tot just esbossat: internet millora la capacitat crítica de la població, o és més confusió i soroll? Ha estat bé que els estudiants -i també l'Andreu i jo- tanquéssim la xerrada amb més dubtes que certeses. Aquesta discussió, de fet, no està pas tancada.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, de maig 13, 2008

'He sobreviscut al meu primer terratrèmol'

'He sobreviscut al meu primer terratrèmol i estic bé'. Ho diu la Cèlia Domínguez al seu Facebook. Acompanya aquesta sintètica declaració amb un correu electrònic que envia a alguns dels seus amics i en el qual explica com ha viscut de ben a prop els estralls del terratrèmol de Xengdu, capital de Sixuan, on estudia fa uns mesos. Es nota la por i la pena en el llarg i sentit text que ens fa arribar: l'atribolament en els sentiments, la perplexitat davant els colosos edificis esmicolats... però hi respira també la Cèlia de sempre, descreguda, ràpida, divertida i follament apassionada, com quan diu: "De fet, la primera reacció dels nens va ser mirar per la finestra com si esperessin veure a Gozilla o alguna cosa per l’estil. Jo, amb tota la calma, els vaig dir: 'Bé, aneu sortint tranquil·lament...'. Això va fer que fessin tot el contrari: als passadissos hi havia centenars de nens cridant i corrent cap a fora. Les nenes ploraven i els nens estaven entussiasmats.". I respiro tranquil, la veritat.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

diumenge, de maig 11, 2008

La bellesa de la música àrab

No és una pel·lícula política, tot i que la història que explica, la de la Banda musical del cos de policia d'Alexandria, perduda en l'hostil desert d'Israel, ens convida a suculentes metàfores. No és, tampoc, una història d'amor, tot i que l'argument està salpebrat amb continguda sensibilitat per unes històries personals suggerents, tot just esbossades. És més aviat una pel·lícula sorbre un paisatge polsós i desamparat; en l'oasi idealitzat, el ciment ha substituït el verd de les palmeres. El trànsit per la vida, la música antiga, els somnis porucs, les llibretes negres, la renúncia diària... i allò que en realitat val la pena, com la ma sàvia del vell director d'orquestra, capaç encara de conjurar tota la bellesa de la música àrab. El millor de >'La banda nos visita', la primera pel·lícula del director israelià Eran Kolirinok, són els silencis, esplèndidament interpretats per una bona colla d'actors en estat de gràcia, i un plantejament de la filmació, que apropa algunes seqüències, a l'estratègia que podria aportar un clown. Kolirinok imprimeix en les seva pel·lícula una serena atemporalitat, per bé que en algun moment voreja un cert afectament, per bé que en el tram final tiri d'un excessiva verbalització.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, de maig 10, 2008

Aquelles noies amb tutú

No les tenia totes, però diguem-ho de bon començament i perquè s'entengui: era el primer cop que anava a veure un ballet. Li ho confessava a la meva facilitadora, una incrèdula Marina Guardiola, uns pocs segons abans de començar la indiscutible relectura del 'Llac dels Cignes' de Txaikovski que la nonagenària Alícia Alonso ens proposa, amb el seu Ballet Nacional de Cuba, al teatre Tívoli de Barcelona. Tenia una mica de por; tot ignorant, jo. Vet aquí: que la música em recordés algun anunci, que les noies vestides amb tutú fent saltironets em fessin riure, i que el decorat pintat em fes pensar en l'última funció dels pastorets que havia vist quan encara era adolescent. La Valèria Gaillard, en el seu rigorós i sensible (com li és habitual, d'altra banda!) escrit a El Punt en parla amb termes del tot elogiosos. Ho entenc. Ho comparteixo. Només difereixo en una cosa. La Valèria critica l'escenografia. Jo no. A mi m'han impressionat aquells decorats pintats, i aquelles noies amb tutú... m'ha impressionat també el poder sense marcir d'uns temes musicals (aquest tan-tan-tan-tan-tan-taaaaan-tan) escoltats fins a la sacietat. El que m'ha deixat parat és el que esperava que me'n distanciés. M'ha agradat que m'agradés, més o menys exactament, el que devia agradar a un senyor del segle XIX.

Al segon acte, furtivament situats en una llotja privada, m'emocionava, fatalment ferit per la potent força dels cossos dibuixant en l'aire la gràcil forma del no res. Odette, cigne dòcil, Odile cigne ingovernable. El mateix cigne, el mateix signe? Finalment, la mateixa dona. Al XIX, al XX i al XXI. Cartró pedra? Art de pedra picada!

[Foto d'un assaig al Tívoli. FONT: A.T. / EL PUNT]

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, de maig 08, 2008

'Tempus fugit' a la fira d'atraccions

I, a dalt de tot, aquell rètol meravellós, / Lupotto, de bombetes pintades de colors. (Fragment d'un poema de Marcel Riera, inclòs a l'Edat de Coure (Viena), que es presenta a la Casa dels Dofins de Badalona, el 20 de maig, a les vuit del vespre).

Acompanyo en Manel Méridia a buscar el seu cotxe, que té aparcat allà davant del Delfín, a tocar de la platja. Les festes de Maig van començar fa uns dies i la fira d'atraccions està plantada al lloc habitual. Però a aquesta hora de la nit, el nostre passeig sembla guiat pel mateix Fellini. Les atraccions inmòbils, silents, grotesques. Hi ha una granota gegantina, deforme; tornados de cartró pedra; tipografies sense vergonya, bombetes de mil colors i platets voladors sense màgia, mostrant totes les seves mecàniques trampes. El tren de la bruixa no podia faltar: a aquesta hora presenta la seva cara més terrorífica, el silenci callat dels morts, tan lluny dels xisclets dels més menuts. En Manel em diu: mira, vet aquí un món a punt de desaparèixer. I jo primer em pregunto si m'importa gaire, això; però després penso que si, que m'hauria d'importar -i m'importa, de fet. Al capdavall, almenys un o dos dels xisclets d'infant que han quedat impregnats en les figures monstruoses de casa de la bruixa deuen ser meus.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de maig 07, 2008

La mateixa història de sempre?

El protagonista d'aquesta pel·lícula es diu Lars i té una 'noia', però no és una noia de veritat. És una nina inflable. 'Lars y una chica de verdad', dirigida per Craig Gillepsie, té lloc al gèlid nord central dels Estats Units; però com deia l'Adrià Rotger sortint del cine, també podria tenir lloc al nord europeu. Gent de poques paraules, de converses fallides i de sentiments entortolligats en silencis opressius i dolorosos. Tot pressuposa un argument passat de voltes, sagnant, sense concessions, d'aquells de 'quina merda, la vida'. Però vet aquí que el que ens proposa el director és una còmedia. No una comèdia cínica, a l'estil de Hapiness --que al meu entendre, hagués estat un pèl previsible. És, ben al contrari, una pel·licula de bons sentiments, amb el preceptiu final feliç. El camí que va de Solontz a Capra, Gillepsie el transita amb una estimable habilitat i modèstia en les pròpies, i limitades, capacitats. És clar, finalment, que Lars y una chica de verdad no és cap punt i a part en la història del cinema, sinó l'enèssima pel·lícula amb l'incombustible 'boy meets girl' al cor del guió. Tantes vegades explicada, aquesta història, tan eficaç, encara. Aquesta història? La Història. En majúscules.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, de maig 06, 2008

Coses que llencem als contàiners

Cada setmana se m'acumula una quantitat enorme de paper per llençar: diaris vells, revistes, envasos... Vaig ajornant l'operació tot el que puc, però el cas és que cada set dies haig d'arrossegar un cistell enorme de vímet carregat fins al capdamunt al contenidor blau. Aquest ritual té alguna cosa de dolorós: no és mai fàcil llençar coses escrites. Hi ha dies que opto per anar-me desfent del paper tot mirant sense mirar. L'altre dia, però, no vaig poder evitar parar esment a un titular solt que demanava clemència. Encapçalava una crònica de fets socials, a l'Avui. 'Talons per superar la depre'. Un gran títol que em va convidar a preguntar-me: podem accedir a la felicitat a través de les sabates? Els que riguin per sota el nas --o els que riguin obertament-- és que no han entès res. Es perden, amb la seva rialla, un fenòmen ben real: l'enorme poder que sobre les persones sensibles tenen les sabates boniques. I jo me'n cuidaré prou de menysvalorar aquesta influència! ¡Quanta saviesa --com la d'aquell titular perdut-- dec abocar al contànier blau cada setmana, sense parar-hi atenció!

Etiquetes de comentaris:

dissabte, de maig 03, 2008

Bella vellesa

Hi ha una bella vellesa? No, segurament, però és bonic pensar que si. I no sé, jo no he demanat mai al cinema que m'expliqués com són les coses. Sempre m'ha interessat més que em diguéssin com haurien de ser, com estaria bé que fossin. Això és el que fa el novell director vasc Aitzol Aramaio amb 'Un poco de chocolate', en la qual brilla especialment un grandiós Héctor Alterio. La història d'una mort anunciada, suspesa en una mena de llimb evocador. Un trànsit entre la vida i la mort. Res és real del tot, en aquesta pel·lícula que té un final inexplicablement redundant i innecessari però que té moments memorables, d'una poesia tan innocent com valuosa. Em quedo amb el personatge de Roma, que espia Marcos (el nostre Daniel Brühl) en unes delicioses persecucions per la petita i encantadora vila pescadora on té lloc l'acció, i que haguéssin fet les delicies de Jacques Tati.

Etiquetes de comentaris: