dilluns, de juny 30, 2008

Fa dies que ens han marcat el gol

Espanya fa dies que ha marcat el gol. El gol es diu 'bon rotllo' i capacitat d'empatia. El gol és haver repensat el caspós nacionalisme de sempre, militaritzat i rude, per convertir-lo en un eslógan de suma i optimisme, civil i cortès. Aquest gol no l'han marcat als alemanys; que ells, rai, tenen un país que és encara motor d'Europa; el gol ens l'han marcat a nosaltres, que no hem renovat discurs. Continuem celebrant derrotes, nosaltres; continuem discutint l'accent i la qualitat de la llengua dels nostres polítics tot exigint no sé quin grau de puresa; continuem cremant líders amb exigència antropòfaga, com si en tinguéssim tants per triar! El producte que venem pot estar carregat de raons -de fet, està carregat de raons-, però posa de mal humor. Al capdavall, a qui li interessen les 'batalletes' d'un perdedor? A aquestes altures, la nostra incapacitat per vendre'ns en positiu comença a vorejar el virtuosisme. La selecció espanyola mereixia guanyar perquè és la que ha jugat millor... bé, si, d'acord, és clar. Però qui parla de futbol, en realitat? Espanya ha guanyat també fora del terreny de joc.

Ara, si em permeteu la metàfora, la pilota és al nostre camp. Ja és vist que els partits de futbol (també) es guanyen en el camp de les idees. I les idees que guanyen avui són les que ens fan somriure. Així, aparquem per una estona la batalla d'Almansa i la II República als llibres d'història. Aquesta és la lliçó. Cal renovar-se. Què hem de renovar? De quina manera? La resposta a aquestes dues preguntes determina el camí que cal prendre amb més convenciment a partir d'ara, al marge d'emprenyamentes i depressions. Els espanyols ja s'han posat en marxa. El partit d'ahir demostra que de moment no els va pas malament. Deixem de lamentar-nos i, ni que sigui per variar, mirem d'anar endavant? 'Podemos', que diuen ells.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, de juny 29, 2008

Això de l'AVE

En una hora i cinquanta minuts em planto a Saragossa, un dissabte a la tarda de juny. És la meva estrena amb l'AVE. El trajecte em balanceja amb elegància entre el silenci sincopat del paisatge canviant i el prudent soroll dels meus companys de viatge davant la seva safata amb el menjar del dinar compartimentat en altres safates, successiament més petites. Amb prou feina me n'adono i ja sóc a la capital aragonesa, on en unes poques hores participo en una taula de la Tribuna del Agua. A l'estació de Delícias (a la foto, un detall), sóc el tercer d'una cua de més de 100 persones que esperen taxis. Espero més de mitja hora. La mateixa estona que el tren ha trigat d'anar de Sants Estació a el Camp de Tarragona.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, de juny 28, 2008

El lleig... teatre independent?

És una d'aquelles obres de teatre de l'anomenat circuït independent, que és cert que és un circuït, però que no és exactament independent. Bé, si 'independent' és fer obres en sales petites, és independent, si. Això, tanmateix, no la fa especialment experimental ni transgressora. Ni més ni menys, en tot cas, que obres estrenades al Lliure o el TNC. 'El lleig' és una d'aquelles obres mimades pels mitjans, que la situen, clarament, dins del focus de l'atenció. Hi deu ajudar comptar amb actors i directors amb un peu a la televisió, com, en aquest cas, el reivindicable Oriol Grau.

Juan Carlos Matel estrena en català al Nou Tantarantana l'obra de Marius von Mayenburg. Matel i Von Mayenburg ens proposen una reeixida farsa al voltant de la bellesa física, les seves capritxoses servituds i les seves indefugibles trampes. Se'm va fer un pèl llarga (cosa curiosa perquè l'obra dura una hora!), però hi ha un diàleg final impagable amb un 'm'estimo!' exclamat per un dels personatges que és una de les millors línies escoltades en molt de temps al teatre.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de juny 27, 2008

Una comèdia romàntica 'un pèl diferent'

Si algú, en una hora morta, va a parar al vídeoclub i no sap què llogar, que opti per Knocked up (oblideu el funest títol en espanyol: Lio embarazoso), de Judd Apatow. És una de les millors comèdies de l'any segons el Village Voice, l'Entertainement Weekly, el New York Times i el Newsweek però aquí s'ha estrenat directament en dvd. Forma part de la família de les 'comèdies romàntiques alternatives', amb els perills que això pressuposa. Això no obstant, el film mostra amb frescor i honrada lucidesa la desorientació de la meva generació amb l'amor i la bellesa, la nostra confusió amb la sexualitat, la nostra ambivalença. És profundament romàntica i profundament antiromàntica... Tot a la vegada.

Hi surt en Loudon Wainwright II, que fa un impagable paper secundari, i que s'encarrega, junt amb Joe Henry, d'una banda sonora brillant, en la qual destaca la que és una de les millors cançons del 2007, Grey in LA. En Loudon Wainwright és el pare d'en Rufus i la Martha, el germà de l'Sloan, l'exmarit de la Kate McGarringle, l'exmarit de la Suzy Roche. Tots intèrprets i músics meravellosos... La dels Wainright donaria per una altra pel·lícula i serà objecte d'un altre post. Un dia o altre.

Etiquetes de comentaris:

dijous, de juny 26, 2008

I si durant un any...

... decidíssim posar-nos d'acord? M'ho diu en Josep Maria Massot, amb un posat que, si no sabés qui és, potser podria confondre amb superficial murrieria. En Massot, arquitecte en cap de l'Ajuntament de Badalona, parla de la proverbial incapaciat de la ciutat on visc per abordar, de forma consensuada i il·lusionada projectes de pes, projectes de veritable empenta ciutadana. I no hi ha superficial murrieria, en les seves paraules, sinó un cansament quasi còsmic, ben salvat, això si, per una ironia escapista. Jo li dic: ni que fos posar-nos d'acord a canviar de temes per un any, jo potser ja firmaria! Però en Massot fa que no amb el cap, tot rient. ¿Saps amb quants temes podriem barallar-nos encara?, m'espeta. Potser si. Parlàvem de la presentació d'El més vell dels desitjos: el port de Badalona (Nautilus), el llibre escrit per Andreu Mas i que a mi em va tocar presentar, fa uns pocs dies, a l'Espai Betúlia, enmig d'una inèdita expectació política a la ciutat. El llibre és interessant i conté molta informació nova. L'Andreu escriu molt bé i sap moltes coses. És una bona combinació, aquesta. Però resulta que les tres persones que erem a la taula cadascuna tenia una idea de com havia de ser el port de Badalona. Potser en aquella sala plena de gom a gom haguéssin sortit fins a setanta o vuitanta ports diferents... però cap dels presents era capaç de mostrar-se entusiasmat amb el port present, plausible, real. I si durant un any decidíssim posar-nos d'acord?

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, de juny 25, 2008

Silenci ensordidor

A la pàgina 12 de l'Avui hi ha un article sobre la pressió internacional contra el dictador de Zimbàbue, Robert Mugabe. El periodista responsable de la peça, amagat sota un inconcret 'redacció', cita amb encert les paraules de Paddy Ashdown, exalt representant de l'ONU i de la UE a Bòsnia i Hercegovina. L'Ashdown parla del 'silenci ensordidor' del president sudafricà Thabo Mbeki. Silenci ensordidor... L'expressió m'ha acompanyat tot el dia i ara, a pocs minuts del final del dia, no em puc resistir a consignar-la. Hi ha silencis que clamen al cel, que són ensordidors, doncs, perquè sigui per indiferència o per mala fe confonen i ens enteranyinen les oïdes, com fa el soroll. I hi ha soroll, que és clar i lúcid, com el silenci.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, de juny 21, 2008

Llibres al llimb

M'acompanyava de feia anys a la tauleta de nit. Una edició d'Un Diamant gran com un Ritz, recull de narracions curtes de Francis Scott Fitzerald, editat en tapa dura per Edhasa Clàssics Moderns. Començat en diverses ocasions, i abandonat, cada vegada, a les poques pàgines. No era el seu moment. No us passa, això? Hi ha llibres que us ve de gust llegir, que sabeu que us agradaran... però que seguint alguna mena de codi ocult, al marge de tota racionalitat, resten en una mena de llimb literari esperant a ser cridats. Aquests darrers dies he entrat, finalment, a l'eufòric i desesperat Nova York dels anys vint que proposa Fitzerald. El recull salvat de la pols de la tauleta de nit diria que ha quedat descatalogat, però és molt recomanable. Hi trobem la prosa enlluernadora i tot l'estil, tot el bon estil, del mestre: irònic, complex, enfocat, compromès, d'una sinceritat brutal. Però no sempre és còmode llegir aquest autor: la seva generació perduda -la dels anys vint- s'assembla força a la meva. És la festa contínua, el brogit sens fi, la intel·ligència tastaolletes del que no vol escollir. 'Mostra'm un heroi, i t'escriuré una tragèdia', deia el novel·lista. L'abisme dels seus personatges era el crack del 29 i, finalment, la segona guerra mundial. I l'abisme de la meva generació?

[FOTO. Primera edició de Flappers and Philosophers, en la qual trobem alguns dels relats inclosos en l'edició catalana comentada. És el cas del brillantíssim 'El bol de cristall tallat', que obra l'edició d'Edhasa]

Etiquetes de comentaris:

divendres, de juny 20, 2008

La festa de quatre actors

Susan Sarandon, Max Von Sydow, Christopher Plummer i Gabriel Byrne. No caldria dir res més. Aritmètica Emocional és, principalment, una pel·lícula d'actors. I com això funciona a la perfecció. Vet aquí una festa de la interpretació i la complicitat. El director, Paolo Barzman, prèn de referència la novel·la del canadenc Matt Cohen i ens ofereix una reflexió sobre els estralls de la guerra, l'ombra del dolor en el cor de les víctimes, tants anys després. 'Em preguntes si crec en Déu i jo et pregunto, Déu creu en nosaltres?'. Una cita que brilla rotunda al principi del metratge i que només resumeix en part la tesi del film. No convida a l'ateisme, el guió. La perplexitat de l'horror dóna pas a un desenllaç crepuscular subtilment feliç. El final, però, no acaba de convèncer: no per dolç, sinó per esquemàtic.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, de juny 18, 2008

Pitjar l'accelerador

He tingut algunes estones regalades per a la reflexió, aquests últims dies. Dalt del cotxe, dilluns passat, feia una enorme cua a la gasolinera del meu barri. Els minuts davant del volant immòbil els vaig dedicar a pensar sobre el cotxe i la publicitat. A través de la finestra veia un anunci gegantí amb un gran cotxàs que havia arribat no sé com, no sé per on i (sobretot) no sé perquè dalt d'una irreal muntanya de vistes vertiginoses. Hi ha un dia, pensava jo, que la publicitat deixa d'explicar qui voldríem ser per explicar el que érem. Malament. Les alarmes haurien de saltar, justificadament, en aquest punt. El país vivia la segona crisi de recursos en poques setmanes (primer l'aigua, després el combustible) i el nostre imaginari el teníem -i el tenim- de viatge al país dels paisatges impossibles! Aquest cotxe enorme que mostra la seva pesada confiança en ell mateix i que promet redimir-me des de l'altra banda de la finestreta... se'm presentava amb un imprevist patetisme, voltat de carreteres embussades i lleixes dels supermercats mig buides, com en una ex república soviètica. [Continueu llegint l'article a Sostenible.cat]

Etiquetes de comentaris:

dilluns, de juny 16, 2008

Maltractar la Juno? No, gràcies!

No penso veure com la Catherine Keener maltracta l'angelical Ellen Page (a la foto), a An american crime. El film de Tommy O'Haver explica l'esferidor segrest d'una adolescent (la Page) als anys seixanta a mans de Gertrude Baniszewski (la Keener), la qual va tramar sobre la jove captiva una terrible tortura en grup al llarg de 3 mesos. És un prejudici a tota llei, el meu; i tota una declaració de principis. Sé que la Page va brillar amb la crua Hard Candy, però a mi em va enamorar a Juno, la inoblidable Juno. I allà em vaig quedar jo. Amb la seva mirada divertida i tendra, amb la seva valentia. Sóc un afeccionat al cine de la bella escola i no disfruto especialment veient en Harrisson Ford o en Tom Hanks fent de dolents; vull dir que no els considero ni més ni menys bons actors per fer un canvi de registre en els seus currículums de personatge. M'agrada la identificació de l'artista i el personatge. Com en l'època dels 'Estudis'. En James Stewart era un bon home, i en Bogart era un home dur. Més darrerament, quan penso en Martin Sheen, veig el millor president dels EUA, i en Tom Hanks em fa riure i plorar amb aquella mirada senzilla i honrada, faci el paper que faci... i mira, quan veig l'Ellen Page, veig la Juno. I jo no penso anar al cine per veure com maltracten aquest àngel.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, de juny 14, 2008

La pitjor pel·lícula de Shyamalan

M. Night Shyamalan ha lliurat amb 'The Happening' (discutiblement traduïda aquí com 'El Accidente') la seva pitjor pel·lícula. És una llàstima, perquè fins ara la carrera del director nordamericà-indi era del tot estimable, inclosos els marcians del final de 'Senyales', que ja és dir. Assisteixo a una de les primeres sessions del film i noto la justa expectació que ha generat l'última obra del que crec que és un dels millors directors del moment. Acabada la pel·lícula, hi ha gent que riu, i s'escolten a la sala un parell de xiulets. Una o dues persones aplaudeixen i la noia del meu costat plora, en silenci, davant la impassivitat del seu company. Jo, inicialment, no sé què pensar. La perplexitat no acostuma a ser una mala senyal, en una obra artística. Però a mesura que avança la nit se'm van desfent les excuses. The Happening és un film rude, que juga les cartes de la sèrie B, però que no aixeca el vol -cosa que, d'altra banda, Shyamalan sempre havia aconseguit amb genial magestuositat en els seus films. D'aquesta manera, el guió mostra un esquelet massa bàsic, al qual no s'hi adhereix ni la història romàntica -mancada de tota química- ni la reflexió trascendent marca de la casa. Per si fos poc, la pel·lícula compta amb un pèssim càsting: Mark Whalberg està fatal (literalment) i Zooey Deschanel, malgrat la seva brillant i incipient carrera musical amb She & Him passa la pel·lícula sense decidir-se entre el drama i la comèdia, inexplicablement confosa.

Hi ha moments de gran cinema, això si: la caiguda al buit dels obrers de la construcció és un dels que costarà oblidar. Les el·lipsis en els suïcidis, la forma de filmar l'amenaçadora natura i aquell gust per la contemplació, la música de Newton Howard, amb un plantejament tan de la vella escola són d'altres elements que, malgrat tot, aguanten amb solidesa enmig de la ensulsiada. Finalment la capritxosa manera amb la qual el director ens dosifica la informació i ens deixa amb tantes preguntes al pap confirmen que The Happening no és un 'blockbuster' a l'ús. Que, fins amb les seves llampants imperfeccions, no és una pel·lícula qualsevol. És per això que n'esperava tant més!

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, de juny 13, 2008

Atrapats en la subúrbia

En Paul Krugman, articulista del New York Times, revela en el seu últim article que ha vist el futur, i que aquest funciona. El futur, explica Krugman, no està ni a la Xina ni a l'Índia, "que és on se suposa que l'has de veure, aquests dies", sinó a la vella Europa. La vella Europa, quina forma tan americana de referir-se al nostre tan divers, convuls i complex continent! Bé, el cas és que en un article amable, i que crec que és només aparentment ingenu, el reputat opinador subratlla les virtuts de la ciutat compacta front a la ciutat extesa. Treballar, comprar i divertir-se sense haver d'agafar el cotxe, a un cop de metro, a un cop de bici. Un autèntic privilegi, als seus ulls "atrapats en la subúrbia". Una suburbia que ja no és aquell món assèptic i segur idealitzat per l'Amèrica optimista sinó el reducte ineficient i poc pràctic dels embussos quilomètrics i el bidó de benzina trencant preus a cada moment. [VERSIÓ COMPLETA DE L'ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de juny 11, 2008

Pompeu Fabra era badaloní

Pompeu Fabra és el badaloní més important del segle XX i no té cap espai públic rellevant a la nostra ciutat, ni tant sols un monument o escultura, més enllà d'un modest monòlit impulsat per, entre d'altres, l'entitat que presideixo de fa un temps a Badalona. El 'mestre' va viure a la ciuatat trenta anys de la seva vida, els més fructífers, els de la seva maduresa, els que van regalar al nostre país el Diccionari que va donar ales a la nostra llengua. Si en va marxar, Fabra, va ser forçat per l'exili . Potser encara algú dubta de designar Fabra com a badaloní. Jo no. Jo ho tinc claríssim. És per això que la nova plaça central de Badalona -que està cridada a ser el nou centre neuràlgic de la ciutat- hauria de dur el seu nom. I també la nova estació de metro que hi haurà al subsòl. Em sembla que és una bona forma de passar comptes amb la nostra memòria recent. Hi ha alguna ciutat a Catalunya que pugui fer això amb més justificació que la nostra? Des d'aquesta setmana, una iniciativa ciutadana, amb la qual col·laboro, mira d'aplegar suports per aquesta idea. Al web pompeufabrabadalona.cat s'hi pot trobar el llistat d'adhesions. Impressiona, la veritat. De moment hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Catalana d'Estiu... o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. I persones (de Badalona i d’arreu) tan reconegudes com l’exalcalde Màrius Diaz; els actors Jordi Dauder i Oriol Genís; els cantants Raimon i Teresa Rebull; els periodistes Toni Soler, Sílvia Soler, Iu Forn i Oriol Soler; els poetes Joan Argenté, Màrius Sampere, Carles Duarte, Coloma Lleal, Odile Arqué, Paco Fanés i Valentí Soler; els crítics Joaquim Molas i Albert Manent; els historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte i Jordi Monés i Pujol-Busquets; el meteoroleg Tomàs Molina; els escriptors Julià de Jòdar, Pep Coll i Joan Soler i Amigó; l’exregidor Marcel Riera; els llibreters Gerard Remendo i Isidre Sala.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, de juny 09, 2008

De l'última a la primera...

Llegeixo el diari de l'última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d'esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d'economia. M'agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l'art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d'apropar-se a l'actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me'l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n'estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?

Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa --vol semblar més gran--. Du una maleta de rodetes, d'aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l'aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s'ha de pagar? Se'n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se'l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d'aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l'acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d'amor. Però suposo que si que l'és, d'alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.

[Foto de Marcel Germain]

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, de juny 08, 2008

Sidney Pollack, malgrat tot

Ho havia de fer. Veure, en pantalla gran, l'última aparició al cinema de Sidney Pollack. El vehicle d'aquesta aparició és la penosa comèdia 'La boda de mi novia' (Made of honor), de Paul Weiland, l'enèssima i exasperant comèdia romàntica del Hollywood de perfil baix, baixíssim. Pollack és el millor de la pel·lícula, tot i que surt poc, poquíssim. Patrick Dempsey fa el que pot, i no se'n surt malament, especialment quan el guió li regala algun moment de refrescant slapstick: les caigudes al restaurant brillen merescudament! Va sobrat d'ego, el tal Dempsey, i això sempre funciona bé en una comèdia. Per la resta, la pel·lícula avança amb una certa gràcia i un ritme ben sostingut fins l'arribada a l'ensucrada Escòcia, on naufraga en un mar d'esterotips persentats sense gota d'ironia. Un dels úlitms plans és per al Pollack, que fa el paper de l'irresponsable i hedonista pare del protagonista: els seus ulls, humits i tranquils, transmeten, malgrat la malaltia que ja el devia corsecar, una 'joie de vivre' que impressiona.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, de juny 06, 2008

Relíquies?

Una amiga que m'estima molt però que a vegades m'observa de lluny amb una acidesa descreguda --que em dec ben merèixer-- es referia a mi com a 'relíquia'. Ho feia deixant un escuet comentari en un dels meus darrers posts --en el qual jo explicava, tot orgullós, els discos que compro sense ni tan sols mirar el preu--. Sé que ella no pretenia que em justifiqués, i tampoc és que jo en tingui ganes. Però m'agradaria deixar constància dels nervis passats el dilluns passat per aconseguir una entrada per anar a veure Tom Waits a l'auditori del Fòrum, el 14 de juliol vinent. Les entrades es posaven a la venda exclusivament a través del servei telefònic del Telentrada. Un servei que es va col·lapsar fins ben entrat el migdia del mateix dia, i que va arribar a generar una notícia d'urgència a l'edició digital de l'AVUI. El meu telèfon treia fum: trucava, amb percutiva insitència a l'indiferent 902 10 12 12. Però entremig, correus electrònics, sms i més de mitja dotzena de trucades entre amics: ho has aconseguit? saps d'algun truc? Em consta que un parell de coneguts van decidir curar-se en salut i comprar les entrades per veure el gran geni californià a París i Praga. Jo aconseguia l'entrada per un auditori més proper, el de Barcelona, quan faltaven pocs minuts per les tres de la tarda. Suposo que si, que sóc, que som, relíquies. De les bones. Com aquell piano, que bevia d'amagat, o com el tren dels baixos fons, la polka del vell cementiri o aquells gossos que perden tot el rastre quan volen tornar a casa... després de la pluja.

dijous, de juny 05, 2008

És temps que guanyo

L'N11 és el meu autobús nocturn. El puc agafar davant de l'FNAC, a plaça de Catalunya i davant del jutjat de Menors, al capdavall del passeig del Lluís Companys, convenientment situat al costat del barri de la Ribera. Em deixa davant de casa. Només una escassa desena de metres impedeixen que faci servir l'expressió 'literalment davant de casa'. Dalt de l'esforçat vehicle; i entre la llum somorta i cansada dels precaris fluorescents, amb el ritme de la marxa trencat per parades, frenades i badades; em deixo portar per un tic-tac que no domino. Faig en una hora el trajecte que en cotxe privat o en taxi resoldria en 15 minuts. Però no m'importa gaire. No m'importa gens. Dalt de l'N11 de poc serveix el rellotge. No és temps que perdo, és temps que guanyo.

[Foto: la meva cosina Sara i jo, dissabte passat, passades les tres de la matinada. Escoltàvem la mar de feliços La Casa Azul, oportunament envoltats d'un cridaner grup d'adolescents en zel]

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de juny 04, 2008

Als seus vuitanta anys...

Als seus vuitanta quatre anys, Sidney Lumet serveix amb "Antes que el diablo sepa que hayas muerto" un film rotund i desesperat, que sobta per la força del seu plantejament, per la radicalitat del seu desenllaç. És una tragèdia disfressada de thriller. I és, sobretot, una lliçó de cinema, que brilla pel seu vigor i en el regnen actors en estat de gràcia -sempre s'ha dit que Lumet era un director d'actors!-. Ethan Hawke, Philip Seymour Hoffman... però també Albert Finney i una sempre reivindicable Marisa Tomei. El pols narratiu és esplèndid, enlluernador. Podria ser el d'un director amb cinquanta anys menys. I en faríem grans titulars amb les paraules 'revelació' i 'novetat'.

Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, de juny 02, 2008

Un home qualsevol mira enrera

L'editorial, potser per aprofitar la tirada de l'última pel·lícula d'Isabel Coixet, Elegy, ha decidit canviar el títol de l'última novel·la de Philip Roth, l'autor del llibre en el qual es basa el film de la directora catalana. D'Everyman, que és com es diu en la seva versió original, a Elegia, l'opció escollida en les traduccions de la versió castellana i catalana, a càrrec de Mondadori i la Magrana. D'Elegy a Elegia... l'equívoc està servit, a la desesperada búsqueda del lector despistat. 'Elegia', aquest 'Everyman' furtat, comença en aquell moment 'on tan sols pensar és estar ple de dolor'. Així ho diu el vers de John Keats que obre, encertadament, aquesta novel·la curta. Roth dibuixa amb una prosa elegant i lúcida la història d'un home qualsevol al final de la seva vida. L'home qualsevol és, naturalment, un home concret. Concret en la ficció, s'entén. Però universal en el significat, enorme en la petja que deixa en el cor del lector sensible. El protagonista és un publicista d'èxit, ja a la setantena, al final de la seva tortuosa vida. Mira enrera, amb ulls adolorits i cansats, però encara vius. El foc de les preguntes sense respondre encara brilla en els ulls del nostre 'everyman' a les portes de la mort. La pèrdua, el dolor físic, la degradació del cos, les decepcions, la paternitat, el compromís amb la feina, el batec de les vocacions somortes... tot això és expressat amb delicadesa i rigor, en aquesta obra d'una intimitat trasbalsadora.

Etiquetes de comentaris: , , ,