dijous, de juliol 31, 2008

Etiquetes de comentaris:

dissabte, de juliol 26, 2008

Tinc un problema amb la Kidman

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic.

La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.

Etiquetes de comentaris:

divendres, de juliol 25, 2008

Woody Allen fa crònica local

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, de juliol 24, 2008

Fer un titular d'una novel·la

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de juliol 23, 2008

Vacances a Can Ruti

Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, de juliol 07, 2008

Viure amb 'només' 100 coses

L'excés de consum és pràcticament una religió americana. Amb aquesta frase tan provocativa comença 'How to live with just 100 things' (Com viure només amb 100 coses), l'article que la revista Time publicava fa un parell de setmanes, signat per Lisa McLaughlin. No és aquell clàssic article llegit tantes vegades. Vegeu: americans grassos i amb camises hawaianes, obsessionats amb l'acumulació en les seves formes més excèntriques. L'article, ben al contrari, mostra l'altra Amèrica, tan real com la dels 'white trash', i en canvi tan oblidada per una Europa indolentment segura d'ella mateixa. És l'Amèrica transformadora, incisiva, activista. Si el consum és una religió... l'autora ens presenta la reforma, els singulars Martí Luter i Calví de la societat de consum, la gent que opta per desprendre's de coses i limitar no tant sols la compra, sinó la possessió. Es pot viure només amb 100 coses? [CONTINUEU LLEGINT L'ARTICLE A SOSTENIBLE]

* FOTO: un racó del meu estudi, en el qual diria que només en 1 metre quadrat ja trobaríem més de 100 coses!

Etiquetes de comentaris:

dimecres, de juliol 02, 2008

I malgrat tot, Nanni Moretti...

La banda sonora de Caos Calmo la pel·lícula d'Antonio Luigi Grimaldi demostra un gust per la música transcendent, molt pagada d'ella mateixa, aquella amb un dramatisme inflamat, potser excessiu. Radiohead i Rufus Wainwright -qui, sinó- hi brillen en un parell de moments, força destacats. Les cançons puntualitzen -no sé si seria millor dir 'sobresalten'- el que, realment, no caldria subratllar. La selecció de cançons i la seva incomprensible disposició en el metratge no és el pitjor d'aquest film italià, però exemplifica elocuentment la poca traça del seu director al plantejar la història d'aquest vidu que decideix plantar-se davant l'escola de la seva filla, enlloc d'anar a la feina. Grimaldi juga als sentiments a flor de pell, però no aconsegueix fer anar els sentiments més enllà de l'epidermis de l'espectador. Imperdonable. Hi ha alguns moments quasi poètics -l'arribada dels pares a recollir els menuts, el millor del film!-, espatllats per altres de molt previsibles. Una subtrama d'un pretès suspens empresarial provoca més perplexitat que interès. Tot i amb això, Nanni Moretti, el gran actor italià, aconsegueix donar sentit a tot aquest desgavell i, amb una sola mirada, convertir en Caos Calmo en un film mínimament disfrutable. Així de gran és Nanni Moretti.

Etiquetes de comentaris: