dissabte, de maig 10, 2008

Aquelles noies amb tutú

No les tenia totes, però diguem-ho de bon començament i perquè s'entengui: era el primer cop que anava a veure un ballet. Li ho confessava a la meva facilitadora, una incrèdula Marina Guardiola, uns pocs segons abans de començar la indiscutible relectura del 'Llac dels Cignes' de Txaikovski que la nonagenària Alícia Alonso ens proposa, amb el seu Ballet Nacional de Cuba, al teatre Tívoli de Barcelona. Tenia una mica de por; tot ignorant, jo. Vet aquí: que la música em recordés algun anunci, que les noies vestides amb tutú fent saltironets em fessin riure, i que el decorat pintat em fes pensar en l'última funció dels pastorets que havia vist quan encara era adolescent. La Valèria Gaillard, en el seu rigorós i sensible (com li és habitual, d'altra banda!) escrit a El Punt en parla amb termes del tot elogiosos. Ho entenc. Ho comparteixo. Només difereixo en una cosa. La Valèria critica l'escenografia. Jo no. A mi m'han impressionat aquells decorats pintats, i aquelles noies amb tutú... m'ha impressionat també el poder sense marcir d'uns temes musicals (aquest tan-tan-tan-tan-tan-taaaaan-tan) escoltats fins a la sacietat. El que m'ha deixat parat és el que esperava que me'n distanciés. M'ha agradat que m'agradés, més o menys exactament, el que devia agradar a un senyor del segle XIX.

Al segon acte, furtivament situats en una llotja privada, m'emocionava, fatalment ferit per la potent força dels cossos dibuixant en l'aire la gràcil forma del no res. Odette, cigne dòcil, Odile cigne ingovernable. El mateix cigne, el mateix signe? Finalment, la mateixa dona. Al XIX, al XX i al XXI. Cartró pedra? Art de pedra picada!

[Foto d'un assaig al Tívoli. FONT: A.T. / EL PUNT]

Etiquetes de comentaris: , , ,

3 Comments:

Anonymous Anònim said...

;)

La facilitadora.

11:57 a. m.  
Blogger CARLES ARMENGOL said...

Fa molts anys que no veig ballet clàssic, suposo que per la mateixa mandra que et feia a tu... Em fa mandra, en general, veure coses que no han evolucionat, que es mantenen contra corrent i que segueixen unes normes estrictes, rígides i inalterables (quan em vaig assabentar, ja fa anys, que les coreografies dels grans ballets clàssics estaven escrites i no te'n podies saltar pràcticament res, em vaig quedar mort... On radica la originalitat, la creativitat d'una companyia dels nostres dies?)

Suposo que per tot això em vaig aficionar molt més al neo-clàssic, i a la llibertat de moviments i creació que es van inventar en Maurice Béjart, la Netherlands Dance Theatre... per no parlar de tot el contemporani.

Ara bé, t'entenc perfectament. Contemplar de tant en tant una distracció de fa anys té el seu encant (encant i nostàlgia) i no se li pot treure mèrit. És per això que tenen èxits les velles fòrmules, ja sigui al ballet, a l'òpera (la reposició d'Aïda al Liceu amb decorats de paper que tenien més de 100 anys va ser tot un èxit) o bé al circ (Circ Raluy, sense anar més lluny).

10:23 a. m.  
Blogger Marina GB said...

Bé, no oblidem que les velles formes són la base de les noves. El Beatles, sense Bach, mai haurien existit. Béjart, sense el clàssics, tampoc. Un cop més, Darwin té raó: l'Homo sapiens deriva del ximpanzé. Però cal, per això, que aniquilem els ximpanzés? La selecció natural va fent la seva feina... i avui en dia, l'Homo sapiens i els ximpanzés - així com Bach i els Beatles, o el neo-clàssic i el clàssic - ja són dos pols diferents amb entitat pròpia. Ni millors ni pitjors: diferents.

M.

9:33 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home