dijous, juliol 31, 2008

Etiquetes de comentaris:

dissabte, juliol 26, 2008

Tinc un problema amb la Kidman

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic.

La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.

Etiquetes de comentaris:

divendres, juliol 25, 2008

Woody Allen fa crònica local

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, juliol 24, 2008

Fer un titular d'una novel·la

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, juliol 23, 2008

Vacances a Can Ruti

Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, juliol 07, 2008

Viure amb 'només' 100 coses

L'excés de consum és pràcticament una religió americana. Amb aquesta frase tan provocativa comença 'How to live with just 100 things' (Com viure només amb 100 coses), l'article que la revista Time publicava fa un parell de setmanes, signat per Lisa McLaughlin. No és aquell clàssic article llegit tantes vegades. Vegeu: americans grassos i amb camises hawaianes, obsessionats amb l'acumulació en les seves formes més excèntriques. L'article, ben al contrari, mostra l'altra Amèrica, tan real com la dels 'white trash', i en canvi tan oblidada per una Europa indolentment segura d'ella mateixa. És l'Amèrica transformadora, incisiva, activista. Si el consum és una religió... l'autora ens presenta la reforma, els singulars Martí Luter i Calví de la societat de consum, la gent que opta per desprendre's de coses i limitar no tant sols la compra, sinó la possessió. Es pot viure només amb 100 coses? [CONTINUEU LLEGINT L'ARTICLE A SOSTENIBLE]

* FOTO: un racó del meu estudi, en el qual diria que només en 1 metre quadrat ja trobaríem més de 100 coses!

Etiquetes de comentaris:

dimecres, juliol 02, 2008

I malgrat tot, Nanni Moretti...

La banda sonora de Caos Calmo la pel·lícula d'Antonio Luigi Grimaldi demostra un gust per la música transcendent, molt pagada d'ella mateixa, aquella amb un dramatisme inflamat, potser excessiu. Radiohead i Rufus Wainwright -qui, sinó- hi brillen en un parell de moments, força destacats. Les cançons puntualitzen -no sé si seria millor dir 'sobresalten'- el que, realment, no caldria subratllar. La selecció de cançons i la seva incomprensible disposició en el metratge no és el pitjor d'aquest film italià, però exemplifica elocuentment la poca traça del seu director al plantejar la història d'aquest vidu que decideix plantar-se davant l'escola de la seva filla, enlloc d'anar a la feina. Grimaldi juga als sentiments a flor de pell, però no aconsegueix fer anar els sentiments més enllà de l'epidermis de l'espectador. Imperdonable. Hi ha alguns moments quasi poètics -l'arribada dels pares a recollir els menuts, el millor del film!-, espatllats per altres de molt previsibles. Una subtrama d'un pretès suspens empresarial provoca més perplexitat que interès. Tot i amb això, Nanni Moretti, el gran actor italià, aconsegueix donar sentit a tot aquest desgavell i, amb una sola mirada, convertir en Caos Calmo en un film mínimament disfrutable. Així de gran és Nanni Moretti.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, juny 30, 2008

Fa dies que ens han marcat el gol

Espanya fa dies que ha marcat el gol. El gol es diu 'bon rotllo' i capacitat d'empatia. El gol és haver repensat el caspós nacionalisme de sempre, militaritzat i rude, per convertir-lo en un eslógan de suma i optimisme, civil i cortès. Aquest gol no l'han marcat als alemanys; que ells, rai, tenen un país que és encara motor d'Europa; el gol ens l'han marcat a nosaltres, que no hem renovat discurs. Continuem celebrant derrotes, nosaltres; continuem discutint l'accent i la qualitat de la llengua dels nostres polítics tot exigint no sé quin grau de puresa; continuem cremant líders amb exigència antropòfaga, com si en tinguéssim tants per triar! El producte que venem pot estar carregat de raons -de fet, està carregat de raons-, però posa de mal humor. Al capdavall, a qui li interessen les 'batalletes' d'un perdedor? A aquestes altures, la nostra incapacitat per vendre'ns en positiu comença a vorejar el virtuosisme. La selecció espanyola mereixia guanyar perquè és la que ha jugat millor... bé, si, d'acord, és clar. Però qui parla de futbol, en realitat? Espanya ha guanyat també fora del terreny de joc.

Ara, si em permeteu la metàfora, la pilota és al nostre camp. Ja és vist que els partits de futbol (també) es guanyen en el camp de les idees. I les idees que guanyen avui són les que ens fan somriure. Així, aparquem per una estona la batalla d'Almansa i la II República als llibres d'història. Aquesta és la lliçó. Cal renovar-se. Què hem de renovar? De quina manera? La resposta a aquestes dues preguntes determina el camí que cal prendre amb més convenciment a partir d'ara, al marge d'emprenyamentes i depressions. Els espanyols ja s'han posat en marxa. El partit d'ahir demostra que de moment no els va pas malament. Deixem de lamentar-nos i, ni que sigui per variar, mirem d'anar endavant? 'Podemos', que diuen ells.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, juny 29, 2008

Això de l'AVE

En una hora i cinquanta minuts em planto a Saragossa, un dissabte a la tarda de juny. És la meva estrena amb l'AVE. El trajecte em balanceja amb elegància entre el silenci sincopat del paisatge canviant i el prudent soroll dels meus companys de viatge davant la seva safata amb el menjar del dinar compartimentat en altres safates, successiament més petites. Amb prou feina me n'adono i ja sóc a la capital aragonesa, on en unes poques hores participo en una taula de la Tribuna del Agua. A l'estació de Delícias (a la foto, un detall), sóc el tercer d'una cua de més de 100 persones que esperen taxis. Espero més de mitja hora. La mateixa estona que el tren ha trigat d'anar de Sants Estació a el Camp de Tarragona.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, juny 28, 2008

El lleig... teatre independent?

És una d'aquelles obres de teatre de l'anomenat circuït independent, que és cert que és un circuït, però que no és exactament independent. Bé, si 'independent' és fer obres en sales petites, és independent, si. Això, tanmateix, no la fa especialment experimental ni transgressora. Ni més ni menys, en tot cas, que obres estrenades al Lliure o el TNC. 'El lleig' és una d'aquelles obres mimades pels mitjans, que la situen, clarament, dins del focus de l'atenció. Hi deu ajudar comptar amb actors i directors amb un peu a la televisió, com, en aquest cas, el reivindicable Oriol Grau.

Juan Carlos Matel estrena en català al Nou Tantarantana l'obra de Marius von Mayenburg. Matel i Von Mayenburg ens proposen una reeixida farsa al voltant de la bellesa física, les seves capritxoses servituds i les seves indefugibles trampes. Se'm va fer un pèl llarga (cosa curiosa perquè l'obra dura una hora!), però hi ha un diàleg final impagable amb un 'm'estimo!' exclamat per un dels personatges que és una de les millors línies escoltades en molt de temps al teatre.

Etiquetes de comentaris:

divendres, juny 27, 2008

Una comèdia romàntica 'un pèl diferent'

Si algú, en una hora morta, va a parar al vídeoclub i no sap què llogar, que opti per Knocked up (oblideu el funest títol en espanyol: Lio embarazoso), de Judd Apatow. És una de les millors comèdies de l'any segons el Village Voice, l'Entertainement Weekly, el New York Times i el Newsweek però aquí s'ha estrenat directament en dvd. Forma part de la família de les 'comèdies romàntiques alternatives', amb els perills que això pressuposa. Això no obstant, el film mostra amb frescor i honrada lucidesa la desorientació de la meva generació amb l'amor i la bellesa, la nostra confusió amb la sexualitat, la nostra ambivalença. És profundament romàntica i profundament antiromàntica... Tot a la vegada.

Hi surt en Loudon Wainwright II, que fa un impagable paper secundari, i que s'encarrega, junt amb Joe Henry, d'una banda sonora brillant, en la qual destaca la que és una de les millors cançons del 2007, Grey in LA. En Loudon Wainwright és el pare d'en Rufus i la Martha, el germà de l'Sloan, l'exmarit de la Kate McGarringle, l'exmarit de la Suzy Roche. Tots intèrprets i músics meravellosos... La dels Wainright donaria per una altra pel·lícula i serà objecte d'un altre post. Un dia o altre.

Etiquetes de comentaris:

dijous, juny 26, 2008

I si durant un any...

... decidíssim posar-nos d'acord? M'ho diu en Josep Maria Massot, amb un posat que, si no sabés qui és, potser podria confondre amb superficial murrieria. En Massot, arquitecte en cap de l'Ajuntament de Badalona, parla de la proverbial incapaciat de la ciutat on visc per abordar, de forma consensuada i il·lusionada projectes de pes, projectes de veritable empenta ciutadana. I no hi ha superficial murrieria, en les seves paraules, sinó un cansament quasi còsmic, ben salvat, això si, per una ironia escapista. Jo li dic: ni que fos posar-nos d'acord a canviar de temes per un any, jo potser ja firmaria! Però en Massot fa que no amb el cap, tot rient. ¿Saps amb quants temes podriem barallar-nos encara?, m'espeta. Potser si. Parlàvem de la presentació d'El més vell dels desitjos: el port de Badalona (Nautilus), el llibre escrit per Andreu Mas i que a mi em va tocar presentar, fa uns pocs dies, a l'Espai Betúlia, enmig d'una inèdita expectació política a la ciutat. El llibre és interessant i conté molta informació nova. L'Andreu escriu molt bé i sap moltes coses. És una bona combinació, aquesta. Però resulta que les tres persones que erem a la taula cadascuna tenia una idea de com havia de ser el port de Badalona. Potser en aquella sala plena de gom a gom haguéssin sortit fins a setanta o vuitanta ports diferents... però cap dels presents era capaç de mostrar-se entusiasmat amb el port present, plausible, real. I si durant un any decidíssim posar-nos d'acord?

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, juny 25, 2008

Silenci ensordidor

A la pàgina 12 de l'Avui hi ha un article sobre la pressió internacional contra el dictador de Zimbàbue, Robert Mugabe. El periodista responsable de la peça, amagat sota un inconcret 'redacció', cita amb encert les paraules de Paddy Ashdown, exalt representant de l'ONU i de la UE a Bòsnia i Hercegovina. L'Ashdown parla del 'silenci ensordidor' del president sudafricà Thabo Mbeki. Silenci ensordidor... L'expressió m'ha acompanyat tot el dia i ara, a pocs minuts del final del dia, no em puc resistir a consignar-la. Hi ha silencis que clamen al cel, que són ensordidors, doncs, perquè sigui per indiferència o per mala fe confonen i ens enteranyinen les oïdes, com fa el soroll. I hi ha soroll, que és clar i lúcid, com el silenci.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, juny 21, 2008

Llibres al llimb

M'acompanyava de feia anys a la tauleta de nit. Una edició d'Un Diamant gran com un Ritz, recull de narracions curtes de Francis Scott Fitzerald, editat en tapa dura per Edhasa Clàssics Moderns. Començat en diverses ocasions, i abandonat, cada vegada, a les poques pàgines. No era el seu moment. No us passa, això? Hi ha llibres que us ve de gust llegir, que sabeu que us agradaran... però que seguint alguna mena de codi ocult, al marge de tota racionalitat, resten en una mena de llimb literari esperant a ser cridats. Aquests darrers dies he entrat, finalment, a l'eufòric i desesperat Nova York dels anys vint que proposa Fitzerald. El recull salvat de la pols de la tauleta de nit diria que ha quedat descatalogat, però és molt recomanable. Hi trobem la prosa enlluernadora i tot l'estil, tot el bon estil, del mestre: irònic, complex, enfocat, compromès, d'una sinceritat brutal. Però no sempre és còmode llegir aquest autor: la seva generació perduda -la dels anys vint- s'assembla força a la meva. És la festa contínua, el brogit sens fi, la intel·ligència tastaolletes del que no vol escollir. 'Mostra'm un heroi, i t'escriuré una tragèdia', deia el novel·lista. L'abisme dels seus personatges era el crack del 29 i, finalment, la segona guerra mundial. I l'abisme de la meva generació?

[FOTO. Primera edició de Flappers and Philosophers, en la qual trobem alguns dels relats inclosos en l'edició catalana comentada. És el cas del brillantíssim 'El bol de cristall tallat', que obra l'edició d'Edhasa]

Etiquetes de comentaris:

divendres, juny 20, 2008

La festa de quatre actors

Susan Sarandon, Max Von Sydow, Christopher Plummer i Gabriel Byrne. No caldria dir res més. Aritmètica Emocional és, principalment, una pel·lícula d'actors. I com això funciona a la perfecció. Vet aquí una festa de la interpretació i la complicitat. El director, Paolo Barzman, prèn de referència la novel·la del canadenc Matt Cohen i ens ofereix una reflexió sobre els estralls de la guerra, l'ombra del dolor en el cor de les víctimes, tants anys després. 'Em preguntes si crec en Déu i jo et pregunto, Déu creu en nosaltres?'. Una cita que brilla rotunda al principi del metratge i que només resumeix en part la tesi del film. No convida a l'ateisme, el guió. La perplexitat de l'horror dóna pas a un desenllaç crepuscular subtilment feliç. El final, però, no acaba de convèncer: no per dolç, sinó per esquemàtic.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, juny 18, 2008

Pitjar l'accelerador

He tingut algunes estones regalades per a la reflexió, aquests últims dies. Dalt del cotxe, dilluns passat, feia una enorme cua a la gasolinera del meu barri. Els minuts davant del volant immòbil els vaig dedicar a pensar sobre el cotxe i la publicitat. A través de la finestra veia un anunci gegantí amb un gran cotxàs que havia arribat no sé com, no sé per on i (sobretot) no sé perquè dalt d'una irreal muntanya de vistes vertiginoses. Hi ha un dia, pensava jo, que la publicitat deixa d'explicar qui voldríem ser per explicar el que érem. Malament. Les alarmes haurien de saltar, justificadament, en aquest punt. El país vivia la segona crisi de recursos en poques setmanes (primer l'aigua, després el combustible) i el nostre imaginari el teníem -i el tenim- de viatge al país dels paisatges impossibles! Aquest cotxe enorme que mostra la seva pesada confiança en ell mateix i que promet redimir-me des de l'altra banda de la finestreta... se'm presentava amb un imprevist patetisme, voltat de carreteres embussades i lleixes dels supermercats mig buides, com en una ex república soviètica. [Continueu llegint l'article a Sostenible.cat]

Etiquetes de comentaris:

dilluns, juny 16, 2008

Maltractar la Juno? No, gràcies!

No penso veure com la Catherine Keener maltracta l'angelical Ellen Page (a la foto), a An american crime. El film de Tommy O'Haver explica l'esferidor segrest d'una adolescent (la Page) als anys seixanta a mans de Gertrude Baniszewski (la Keener), la qual va tramar sobre la jove captiva una terrible tortura en grup al llarg de 3 mesos. És un prejudici a tota llei, el meu; i tota una declaració de principis. Sé que la Page va brillar amb la crua Hard Candy, però a mi em va enamorar a Juno, la inoblidable Juno. I allà em vaig quedar jo. Amb la seva mirada divertida i tendra, amb la seva valentia. Sóc un afeccionat al cine de la bella escola i no disfruto especialment veient en Harrisson Ford o en Tom Hanks fent de dolents; vull dir que no els considero ni més ni menys bons actors per fer un canvi de registre en els seus currículums de personatge. M'agrada la identificació de l'artista i el personatge. Com en l'època dels 'Estudis'. En James Stewart era un bon home, i en Bogart era un home dur. Més darrerament, quan penso en Martin Sheen, veig el millor president dels EUA, i en Tom Hanks em fa riure i plorar amb aquella mirada senzilla i honrada, faci el paper que faci... i mira, quan veig l'Ellen Page, veig la Juno. I jo no penso anar al cine per veure com maltracten aquest àngel.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, juny 14, 2008

La pitjor pel·lícula de Shyamalan

M. Night Shyamalan ha lliurat amb 'The Happening' (discutiblement traduïda aquí com 'El Accidente') la seva pitjor pel·lícula. És una llàstima, perquè fins ara la carrera del director nordamericà-indi era del tot estimable, inclosos els marcians del final de 'Senyales', que ja és dir. Assisteixo a una de les primeres sessions del film i noto la justa expectació que ha generat l'última obra del que crec que és un dels millors directors del moment. Acabada la pel·lícula, hi ha gent que riu, i s'escolten a la sala un parell de xiulets. Una o dues persones aplaudeixen i la noia del meu costat plora, en silenci, davant la impassivitat del seu company. Jo, inicialment, no sé què pensar. La perplexitat no acostuma a ser una mala senyal, en una obra artística. Però a mesura que avança la nit se'm van desfent les excuses. The Happening és un film rude, que juga les cartes de la sèrie B, però que no aixeca el vol -cosa que, d'altra banda, Shyamalan sempre havia aconseguit amb genial magestuositat en els seus films. D'aquesta manera, el guió mostra un esquelet massa bàsic, al qual no s'hi adhereix ni la història romàntica -mancada de tota química- ni la reflexió trascendent marca de la casa. Per si fos poc, la pel·lícula compta amb un pèssim càsting: Mark Whalberg està fatal (literalment) i Zooey Deschanel, malgrat la seva brillant i incipient carrera musical amb She & Him passa la pel·lícula sense decidir-se entre el drama i la comèdia, inexplicablement confosa.

Hi ha moments de gran cinema, això si: la caiguda al buit dels obrers de la construcció és un dels que costarà oblidar. Les el·lipsis en els suïcidis, la forma de filmar l'amenaçadora natura i aquell gust per la contemplació, la música de Newton Howard, amb un plantejament tan de la vella escola són d'altres elements que, malgrat tot, aguanten amb solidesa enmig de la ensulsiada. Finalment la capritxosa manera amb la qual el director ens dosifica la informació i ens deixa amb tantes preguntes al pap confirmen que The Happening no és un 'blockbuster' a l'ús. Que, fins amb les seves llampants imperfeccions, no és una pel·lícula qualsevol. És per això que n'esperava tant més!

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, juny 13, 2008

Atrapats en la subúrbia

En Paul Krugman, articulista del New York Times, revela en el seu últim article que ha vist el futur, i que aquest funciona. El futur, explica Krugman, no està ni a la Xina ni a l'Índia, "que és on se suposa que l'has de veure, aquests dies", sinó a la vella Europa. La vella Europa, quina forma tan americana de referir-se al nostre tan divers, convuls i complex continent! Bé, el cas és que en un article amable, i que crec que és només aparentment ingenu, el reputat opinador subratlla les virtuts de la ciutat compacta front a la ciutat extesa. Treballar, comprar i divertir-se sense haver d'agafar el cotxe, a un cop de metro, a un cop de bici. Un autèntic privilegi, als seus ulls "atrapats en la subúrbia". Una suburbia que ja no és aquell món assèptic i segur idealitzat per l'Amèrica optimista sinó el reducte ineficient i poc pràctic dels embussos quilomètrics i el bidó de benzina trencant preus a cada moment. [VERSIÓ COMPLETA DE L'ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Etiquetes de comentaris:

dimecres, juny 11, 2008

Pompeu Fabra era badaloní

Pompeu Fabra és el badaloní més important del segle XX i no té cap espai públic rellevant a la nostra ciutat, ni tant sols un monument o escultura, més enllà d'un modest monòlit impulsat per, entre d'altres, l'entitat que presideixo de fa un temps a Badalona. El 'mestre' va viure a la ciuatat trenta anys de la seva vida, els més fructífers, els de la seva maduresa, els que van regalar al nostre país el Diccionari que va donar ales a la nostra llengua. Si en va marxar, Fabra, va ser forçat per l'exili . Potser encara algú dubta de designar Fabra com a badaloní. Jo no. Jo ho tinc claríssim. És per això que la nova plaça central de Badalona -que està cridada a ser el nou centre neuràlgic de la ciutat- hauria de dur el seu nom. I també la nova estació de metro que hi haurà al subsòl. Em sembla que és una bona forma de passar comptes amb la nostra memòria recent. Hi ha alguna ciutat a Catalunya que pugui fer això amb més justificació que la nostra? Des d'aquesta setmana, una iniciativa ciutadana, amb la qual col·laboro, mira d'aplegar suports per aquesta idea. Al web pompeufabrabadalona.cat s'hi pot trobar el llistat d'adhesions. Impressiona, la veritat. De moment hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Catalana d'Estiu... o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. I persones (de Badalona i d’arreu) tan reconegudes com l’exalcalde Màrius Diaz; els actors Jordi Dauder i Oriol Genís; els cantants Raimon i Teresa Rebull; els periodistes Toni Soler, Sílvia Soler, Iu Forn i Oriol Soler; els poetes Joan Argenté, Màrius Sampere, Carles Duarte, Coloma Lleal, Odile Arqué, Paco Fanés i Valentí Soler; els crítics Joaquim Molas i Albert Manent; els historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte i Jordi Monés i Pujol-Busquets; el meteoroleg Tomàs Molina; els escriptors Julià de Jòdar, Pep Coll i Joan Soler i Amigó; l’exregidor Marcel Riera; els llibreters Gerard Remendo i Isidre Sala.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, juny 09, 2008

De l'última a la primera...

Llegeixo el diari de l'última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d'esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d'economia. M'agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l'art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d'apropar-se a l'actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me'l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n'estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?

Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa --vol semblar més gran--. Du una maleta de rodetes, d'aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l'aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s'ha de pagar? Se'n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se'l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d'aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l'acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d'amor. Però suposo que si que l'és, d'alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.

[Foto de Marcel Germain]

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, juny 08, 2008

Sidney Pollack, malgrat tot

Ho havia de fer. Veure, en pantalla gran, l'última aparició al cinema de Sidney Pollack. El vehicle d'aquesta aparició és la penosa comèdia 'La boda de mi novia' (Made of honor), de Paul Weiland, l'enèssima i exasperant comèdia romàntica del Hollywood de perfil baix, baixíssim. Pollack és el millor de la pel·lícula, tot i que surt poc, poquíssim. Patrick Dempsey fa el que pot, i no se'n surt malament, especialment quan el guió li regala algun moment de refrescant slapstick: les caigudes al restaurant brillen merescudament! Va sobrat d'ego, el tal Dempsey, i això sempre funciona bé en una comèdia. Per la resta, la pel·lícula avança amb una certa gràcia i un ritme ben sostingut fins l'arribada a l'ensucrada Escòcia, on naufraga en un mar d'esterotips persentats sense gota d'ironia. Un dels úlitms plans és per al Pollack, que fa el paper de l'irresponsable i hedonista pare del protagonista: els seus ulls, humits i tranquils, transmeten, malgrat la malaltia que ja el devia corsecar, una 'joie de vivre' que impressiona.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, juny 06, 2008

Relíquies?

Una amiga que m'estima molt però que a vegades m'observa de lluny amb una acidesa descreguda --que em dec ben merèixer-- es referia a mi com a 'relíquia'. Ho feia deixant un escuet comentari en un dels meus darrers posts --en el qual jo explicava, tot orgullós, els discos que compro sense ni tan sols mirar el preu--. Sé que ella no pretenia que em justifiqués, i tampoc és que jo en tingui ganes. Però m'agradaria deixar constància dels nervis passats el dilluns passat per aconseguir una entrada per anar a veure Tom Waits a l'auditori del Fòrum, el 14 de juliol vinent. Les entrades es posaven a la venda exclusivament a través del servei telefònic del Telentrada. Un servei que es va col·lapsar fins ben entrat el migdia del mateix dia, i que va arribar a generar una notícia d'urgència a l'edició digital de l'AVUI. El meu telèfon treia fum: trucava, amb percutiva insitència a l'indiferent 902 10 12 12. Però entremig, correus electrònics, sms i més de mitja dotzena de trucades entre amics: ho has aconseguit? saps d'algun truc? Em consta que un parell de coneguts van decidir curar-se en salut i comprar les entrades per veure el gran geni californià a París i Praga. Jo aconseguia l'entrada per un auditori més proper, el de Barcelona, quan faltaven pocs minuts per les tres de la tarda. Suposo que si, que sóc, que som, relíquies. De les bones. Com aquell piano, que bevia d'amagat, o com el tren dels baixos fons, la polka del vell cementiri o aquells gossos que perden tot el rastre quan volen tornar a casa... després de la pluja.

dijous, juny 05, 2008

És temps que guanyo

L'N11 és el meu autobús nocturn. El puc agafar davant de l'FNAC, a plaça de Catalunya i davant del jutjat de Menors, al capdavall del passeig del Lluís Companys, convenientment situat al costat del barri de la Ribera. Em deixa davant de casa. Només una escassa desena de metres impedeixen que faci servir l'expressió 'literalment davant de casa'. Dalt de l'esforçat vehicle; i entre la llum somorta i cansada dels precaris fluorescents, amb el ritme de la marxa trencat per parades, frenades i badades; em deixo portar per un tic-tac que no domino. Faig en una hora el trajecte que en cotxe privat o en taxi resoldria en 15 minuts. Però no m'importa gaire. No m'importa gens. Dalt de l'N11 de poc serveix el rellotge. No és temps que perdo, és temps que guanyo.

[Foto: la meva cosina Sara i jo, dissabte passat, passades les tres de la matinada. Escoltàvem la mar de feliços La Casa Azul, oportunament envoltats d'un cridaner grup d'adolescents en zel]

Etiquetes de comentaris:

dimecres, juny 04, 2008

Als seus vuitanta anys...

Als seus vuitanta quatre anys, Sidney Lumet serveix amb "Antes que el diablo sepa que hayas muerto" un film rotund i desesperat, que sobta per la força del seu plantejament, per la radicalitat del seu desenllaç. És una tragèdia disfressada de thriller. I és, sobretot, una lliçó de cinema, que brilla pel seu vigor i en el regnen actors en estat de gràcia -sempre s'ha dit que Lumet era un director d'actors!-. Ethan Hawke, Philip Seymour Hoffman... però també Albert Finney i una sempre reivindicable Marisa Tomei. El pols narratiu és esplèndid, enlluernador. Podria ser el d'un director amb cinquanta anys menys. I en faríem grans titulars amb les paraules 'revelació' i 'novetat'.

Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, juny 02, 2008

Un home qualsevol mira enrera

L'editorial, potser per aprofitar la tirada de l'última pel·lícula d'Isabel Coixet, Elegy, ha decidit canviar el títol de l'última novel·la de Philip Roth, l'autor del llibre en el qual es basa el film de la directora catalana. D'Everyman, que és com es diu en la seva versió original, a Elegia, l'opció escollida en les traduccions de la versió castellana i catalana, a càrrec de Mondadori i la Magrana. D'Elegy a Elegia... l'equívoc està servit, a la desesperada búsqueda del lector despistat. 'Elegia', aquest 'Everyman' furtat, comença en aquell moment 'on tan sols pensar és estar ple de dolor'. Així ho diu el vers de John Keats que obre, encertadament, aquesta novel·la curta. Roth dibuixa amb una prosa elegant i lúcida la història d'un home qualsevol al final de la seva vida. L'home qualsevol és, naturalment, un home concret. Concret en la ficció, s'entén. Però universal en el significat, enorme en la petja que deixa en el cor del lector sensible. El protagonista és un publicista d'èxit, ja a la setantena, al final de la seva tortuosa vida. Mira enrera, amb ulls adolorits i cansats, però encara vius. El foc de les preguntes sense respondre encara brilla en els ulls del nostre 'everyman' a les portes de la mort. La pèrdua, el dolor físic, la degradació del cos, les decepcions, la paternitat, el compromís amb la feina, el batec de les vocacions somortes... tot això és expressat amb delicadesa i rigor, en aquesta obra d'una intimitat trasbalsadora.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, maig 29, 2008

Hi ha preus que no es discuteixen

Fa una estona he pagat 26 euros per un disc nou. Em dóna la sensació que 'ja ningú compra discos' i per tant no sé si hi haurà gaire gent que s'escandalitzi per aquest preu... que sàpiguen, en tot cas, que és un preu car. Inèdit. Que fins i tot a mi --i els que em coneguin sabran apreciar el significat d'aquesta reacció-- m'ha fet preguntar a l'assessor de Castelló (això són els dependents de Castelló o de Revolver, per no sortir del carrer Tallers) si no hi havia un error en l'etiqueta. Era una importació, era una edició amb dvd adicional. D'acord. Però pagar 26 euros per un disc és pagar molt.

Tanmateix, hi ha preus que no es discuteixen. Un nou disc de John Hiatt, com un nou disc de Randy Newman, de Nick Lowe, de Wilco, de Richard Thompson, d'Steve Earle, de Lucinda Williams, de Roger Mas, de Bob Dylan, de Tom Petty o de Tom Waits, es compra sense haver llegit crítiques, sense esperar l'edició 'europea'. Es compren allà on es pot, el més ràpid possible. Al preu que sigui. És el que fet jo, fa una estona, en comprar 'Old Friends', l'últim del Hiatt. I ara, al pati, amb el MacBook a la falda, després d'haver acabat amb la primera Franziskaner, evoco amb What love can do (cridada a esdevenir un nou clàssic en el seu repertori) la força del rock que es gronxa, amb sàvia intensitat i murri ofici, al porxo de la vella casa del gran 'bluesman' blanc d'Indiana. Només trobo a faltar --posats a trobar a faltar alguna cosa!-- aquell brogit que feia l'agulla del tocadiscs quan lliscava damunt la immortal cara A d'aquell 'Bring the family' (el disc que he escoltat més vegades?) l'any 1987. Fa més de 20 anys. Hi ha preus que no es discuteixen.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, maig 28, 2008

La literatura fereix

És bonica l'expressió catalana per referir-se a una persona que li apassiona la literatura: lletraferit, en diem. La lletra pot curar -i ens fa millors-, d'acord, però també fereix, ens torba i ens confon. Firmin, el peculiar rata de la novel·la de Sam Savage esdevé miracle --o hauríem de dir monstuositat?-- en aprendre a llegir a còpia de rosegar llibres vells. Lletraferit, si. No sabem si la literatura eleva o enfonsa el nostre voluntariós, i finalment torturat, rosegador. Vet aquí el punt de partida d'aquesta novel·la, tot un imprevist èxit de vendes mundials, que és força més que una anècdota deliciosa. En efecte, Firmin és un llibre divertit i plè de aclucades d'ull a la literatura -i que no sempre són evidents, cosa que esperona, més que frustra. Però hi ha més que aquesta amabilitat previsible. Jo he trobat en Firmin una mena de tristesa, un pessimisme latent... la fatalitat del nàufrag! Firmin, al capdavall, és la història de la literatura com a refugi. Refugi de monstres i inadaptats, com aquest Firmin que desafia tota norma. És això el que, amb el temps, acabarem sent els lletraferits? No sé si, d'aquí a uns anys, caldrà que ens defineixin com a... lletrafurtius.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, maig 26, 2008

Indiana Jones és l'ironia

Les noies que teníem assegudes al costat devien rondar la vintena. Era la primera vegada que veien l'Indiana Jones en la pantalla gran d'un cinema, o això em va semblar entendre de la seva conversa críptica i entretallada. Menjaven dos entrepans comprats en una cadena de menjar ràpid, s'ensenyaven fotos en el mòbil mentre passaven els tràilers i estaven assegudes d'una manera inimitable (a la meva edat, almenys) amb les cames desafiant la butaca del davant. Però la seva mirada, al començar la pel·lícula, no era molt diferent de la nostra, curiosament. Potser el seu pare, potser una germana, o un grup d'amics els havien transmès l'emoció per aquest gènere que, tan poc rigorosament, diem que conté 'aventures com les de tota la vida'. ¿Què vol dir "aventures com les de tota la vida"? De quines aventures parlem? O millor, de quines vides? La manera d'explicar aventures és avui molt diferent a la de Howard Hawks (naturalment), però també és diferent de la manera de fer-nos patir i emocionar de la casa Spielberg (i això és menys evident). Peter Jackson fa les coses d'una altra manera, és clar. Per no parlar dels germans Wachowski. Però en la sèrie d'Indiana Jones, Spielberg converteix aquesta contradicció entre passat i present en virtut: les aventures del seu valent arqueòleg guanyen valor per la tendra i respectuosa ironia amb la qual fa córrer el metratge pels paisatges d'un cinema que ja no es fa. ¿Es pot disfrutar amb les aventures d'Indiana Jones sense entendre -i estimar- aquest cinema trepidant i imaginatiu, al qual ret homenatge? Potser les noies que tenia al costat sabien més de 'manga' que del senyor dels Anells, més de Herbert que dels Rolling Stones, però, d'alguna estranya manera, entenien i apreciaven que l'austeritat fa parella amb l'elegància a l'hora de filmar una baralla, situada en perfecte equilibri entre l'screwball i l'slapstick. I per mostra un botó: els cops de bastó al bar de la facultat i la posterior persecució amb la moto estan plantejats de forma brillantíssima. Memorable. Uns pocs minuts de cinema majúscul, que fins i tot ens permeten oblidar un desenllaç que peca del mateix que fallen les altres pel·lícules de la sèrie: aquest excés de sobrenaturalisme efectista, desprovist de tota ironia, massa seriós i transcendent!

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, maig 25, 2008

Ens volíen fer creure...

Ens volien fer creure que era transgressor enviar una cançó patètica a un festival patètic? Defensaven que una actuació barata i pobra era una bona manera de desemascarar un festival barat i pobre, també a la vegada. Sostenien, igualment, que un vestuari terrorífic era una forma d'ironia, i que uns moviments vergonyants i que una lletra inexplicable eren la garantia de la mirada més intel·ligent. Però no. No. I no, encara una vegada més. El que és trangressor de veritat és confrontar la qualitat a la farsa, el respecte pel públic i l'ofici --el bon ofici-- al tot s'hi val; l'estil i el saber estar a l'improvisada coreografia del low cost. Aquest és el camí que va de l'humor rude i barat de l'home de la guitarreta petita al bon humor elegant i atlètic de la Casa Azul.

Etiquetes de comentaris:

dijous, maig 22, 2008

Els fils de Chabrol

De l'última del Claude Chabrol m'agrada el ritme, que és trepidant sense ser atropellat. També m'agrada l'histrionisme amb el que Benoît Magimel dota el personatge de Paul Gaudens, una gestualitat exagerada, la seva, com de pel·lícula muda. Trobo que fa molt per aquesta pel·lícula en la qual, a estones, et sembla veure el mateix Chabrol movent els fils, com si fos un director de titelles entusiasta, però poc curós. 'Una chica cortada en dos', aquest és el nom de la pel·lícula, funciona perquè els actors estan bé i perquè el guió té un punt d'ironia i distància molt saludable, però naufraga finalment en un final del tot incomprensible. Ai las, el que fins al moment era un thriller personal, bé que un pèl irregular, esdevé en els últims minuts de la pel·lícula compendi d'obvietat i moralina. Una metàfora insultantment explícita tanca el film deixant l'espectador amb un bon pam de nas.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, maig 21, 2008

Un pont que no va enlloc?

Marxo abans d'hora de la presentació de l'Edat de Coure, el llibre de Marcel Riera que l'any passat va guanyar el XXXII Premi de Poesia Vila de Martorell i que ara ha publicat Viena Edicions. Amb pressa, enfilo el camí de casa, mentre passo pel pont de Sant Felip i d'en Rosés damunt l'autopista. Rotunda construcció que divideix eloqüentment en dos una Badalona posterior a la ciutat que el poeta i exregidor badaloní ha glossat en el seu llibre. "Són moltes les ciutats que tenen ponts, Badalona també en té un, el pont del petroli, però és un pont que no va enlloc", deia Riera feia uns pocs minuts: murri, irònic, sagnant, polèmic, en plena forma, davant d'un auditori atapeït i ben variat. La casa dels Dofins, el lloc de la presentació, feia goig i tot plegat tenia l'aire d'una feliç, contundent i gens forçada reivindicació. És com si en Marcel Riera --amb el seu vers precís en la toponimia i el moment històric; profund, i perdurable en els sentiments evocats-- ajustés comptes. No és que necessiti ajustar res, en Marcel. Però resulta que amb veu temperada, amb elegància, potser sense voler-ho, el poeta i el polític (expolític?) reivindicava el seu lloc. Malgrat la seva accidentada història de desencontres... ho feia merescudament.

L'escriptora Sílvia Soler i el periodista Enric Juliana havien glossat el llibre i l'autor al principi de l'acte. Jo em quedo amb una frase de Juliana: "Badalona és una ciutat que pesa, plena de l'esperit del lloc". L'Edat del Coure ens mostra aquest esperit esquiu. Com el pont damunt l'autopista damunt el qual ara m'apresso direcció Morera, l'esperit en qüestió es mostra arreu. Pesat com una llosa, com una condemna. El llibre de Riera no fa aquest pes ni més lleuger, ni més comprensible, però ens ajuda en el camí confús. Com ho fa la bona poesia.

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, maig 20, 2008

Una realitat apedaçada

El Passeig Marítim de Vilassar de Mar no me l'imaginava així, però està bé, això. Em sorprèn, i m'agrada. L'urbanisme dissenyat als despatxos de l'àrea metropolitana de Barcelona --depurat, brillant i quadriculat-- encara té espais per conquerir. Aquest, en concret, conserva un aire de precària relíquia. Existeix, absent encara a l'esperit olímpic, com el record d'una realitat apilonada, apedaçada, bandera d'un resistent conservadurisme, de ben segur involuntari. Passegem per la sorra, en el sector que va del Palomares al Club Nàutic. Unes atzavares seques ens donen la benvinguda. De lluny la platja sembla plena de brutícia i, en efecte, trobem plàstics destripats, llaunes plenes de rovell i objectes indeterminats, que em provoquen la curiositat. Però també hi ha alguns tresors. Algunes medusses han estat llançades a la riba, tot mostrant a la sorra la seva mort voluptuosa. Hi ha fragments de vidre, arrodonits pel temps i la fúria. Petits troncs de formes carpitxoses i trossets de closques diverses jeuen sense ordre ni concert. Com ha de ser. Diversa és també la gent que passeja, a peu de camí, a tocar de la via del tren. N'hi ha que corren, n'hi ha que xerren, n'hi ha que baden. Uns pescadors preparen les canyes amb un confiat somriure de felicitat. És l'hora blava del poeta. Falten uns minuts per les vuit d'aquest dissabte de maig.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, maig 16, 2008

Porky's i els rituals de pas

No hi ha res menys frívol que una pel·lícula d'universitaris americans amb les hormones disparades. He dit 'menys' frívol, si. És igual si es tracta de Porky's i el seu guió barat i bastament estereotipat, o de 'Supersalidos' (Superbad) l'enèssima, però certament més elegant i intel·ligent, pel·lícula sobre festes salvatges, virginitats perdudes, alcohol a dojo, graduacions fallides i cases dels pares destrossades. Són pel·lícules que ens parlen de rituals de pas. Nens que es fan homes: veiem les senyals inequívoques i les proves que cal passar, amb atropellat i convuls temor. I això és el més antic que hom pugui imaginar, i potser també el més universal. I no és gens frívol, no. Ho pensava dissabte després de veure 'Superbad' i d'haver disfrutat, de propina, amb un plantejament interessant, un ritme endimoniat i unes interpretacions d'autèntica llegenda a càrrec de tres actors joves de gran valor. Apunto els noms de Jonah Hill, Cristopher Mintz-Plasse i de Michael Cera, recuperat a Juno, recentment.

Etiquetes de comentaris:

dijous, maig 15, 2008

Conversa oberta, a classe

Avui, a la meva classe de periodisme de l'Uvic, he convidat l'Andreu Mas, director adjunt del grup El Punt i amb el qual vaig treballar una bona colla d'anys. Ha estat un diàleg relaxat, enriquidor, ple d'experiències i anècdotes. Davant la classe assajàvem una mena de conversa improvisada, en el qual l'Andreu anava repassant alguns dels temes clau de la seva trajectòria professional. El periodisme de boli i llibreta, la feina de coordinació, la tasca directiva... Un testimoni privilegiat, el seu, d'un moment especialment bulliciós i incert del socialisme català, clau metropolitana. Els alumnes escoltaven amb atenció i feien preguntes soltes: "han intentat comprar-te mai?", "perquè Montilla és president?", "qui critica el crític?", la lúcida innocència dels primers anys de la universitat. La sessió ha acabat de forma oberta amb un debat, tot just esbossat: internet millora la capacitat crítica de la població, o és més confusió i soroll? Ha estat bé que els estudiants -i també l'Andreu i jo- tanquéssim la xerrada amb més dubtes que certeses. Aquesta discussió, de fet, no està pas tancada.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, maig 13, 2008

'He sobreviscut al meu primer terratrèmol'

'He sobreviscut al meu primer terratrèmol i estic bé'. Ho diu la Cèlia Domínguez al seu Facebook. Acompanya aquesta sintètica declaració amb un correu electrònic que envia a alguns dels seus amics i en el qual explica com ha viscut de ben a prop els estralls del terratrèmol de Xengdu, capital de Sixuan, on estudia fa uns mesos. Es nota la por i la pena en el llarg i sentit text que ens fa arribar: l'atribolament en els sentiments, la perplexitat davant els colosos edificis esmicolats... però hi respira també la Cèlia de sempre, descreguda, ràpida, divertida i follament apassionada, com quan diu: "De fet, la primera reacció dels nens va ser mirar per la finestra com si esperessin veure a Gozilla o alguna cosa per l’estil. Jo, amb tota la calma, els vaig dir: 'Bé, aneu sortint tranquil·lament...'. Això va fer que fessin tot el contrari: als passadissos hi havia centenars de nens cridant i corrent cap a fora. Les nenes ploraven i els nens estaven entussiasmats.". I respiro tranquil, la veritat.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

diumenge, maig 11, 2008

La bellesa de la música àrab

No és una pel·lícula política, tot i que la història que explica, la de la Banda musical del cos de policia d'Alexandria, perduda en l'hostil desert d'Israel, ens convida a suculentes metàfores. No és, tampoc, una història d'amor, tot i que l'argument està salpebrat amb continguda sensibilitat per unes històries personals suggerents, tot just esbossades. És més aviat una pel·lícula sorbre un paisatge polsós i desamparat; en l'oasi idealitzat, el ciment ha substituït el verd de les palmeres. El trànsit per la vida, la música antiga, els somnis porucs, les llibretes negres, la renúncia diària... i allò que en realitat val la pena, com la ma sàvia del vell director d'orquestra, capaç encara de conjurar tota la bellesa de la música àrab. El millor de >'La banda nos visita', la primera pel·lícula del director israelià Eran Kolirinok, són els silencis, esplèndidament interpretats per una bona colla d'actors en estat de gràcia, i un plantejament de la filmació, que apropa algunes seqüències, a l'estratègia que podria aportar un clown. Kolirinok imprimeix en les seva pel·lícula una serena atemporalitat, per bé que en algun moment voreja un cert afectament, per bé que en el tram final tiri d'un excessiva verbalització.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, maig 10, 2008

Aquelles noies amb tutú

No les tenia totes, però diguem-ho de bon començament i perquè s'entengui: era el primer cop que anava a veure un ballet. Li ho confessava a la meva facilitadora, una incrèdula Marina Guardiola, uns pocs segons abans de començar la indiscutible relectura del 'Llac dels Cignes' de Txaikovski que la nonagenària Alícia Alonso ens proposa, amb el seu Ballet Nacional de Cuba, al teatre Tívoli de Barcelona. Tenia una mica de por; tot ignorant, jo. Vet aquí: que la música em recordés algun anunci, que les noies vestides amb tutú fent saltironets em fessin riure, i que el decorat pintat em fes pensar en l'última funció dels pastorets que havia vist quan encara era adolescent. La Valèria Gaillard, en el seu rigorós i sensible (com li és habitual, d'altra banda!) escrit a El Punt en parla amb termes del tot elogiosos. Ho entenc. Ho comparteixo. Només difereixo en una cosa. La Valèria critica l'escenografia. Jo no. A mi m'han impressionat aquells decorats pintats, i aquelles noies amb tutú... m'ha impressionat també el poder sense marcir d'uns temes musicals (aquest tan-tan-tan-tan-tan-taaaaan-tan) escoltats fins a la sacietat. El que m'ha deixat parat és el que esperava que me'n distanciés. M'ha agradat que m'agradés, més o menys exactament, el que devia agradar a un senyor del segle XIX.

Al segon acte, furtivament situats en una llotja privada, m'emocionava, fatalment ferit per la potent força dels cossos dibuixant en l'aire la gràcil forma del no res. Odette, cigne dòcil, Odile cigne ingovernable. El mateix cigne, el mateix signe? Finalment, la mateixa dona. Al XIX, al XX i al XXI. Cartró pedra? Art de pedra picada!

[Foto d'un assaig al Tívoli. FONT: A.T. / EL PUNT]

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, maig 08, 2008

'Tempus fugit' a la fira d'atraccions

I, a dalt de tot, aquell rètol meravellós, / Lupotto, de bombetes pintades de colors. (Fragment d'un poema de Marcel Riera, inclòs a l'Edat de Coure (Viena), que es presenta a la Casa dels Dofins de Badalona, el 20 de maig, a les vuit del vespre).

Acompanyo en Manel Méridia a buscar el seu cotxe, que té aparcat allà davant del Delfín, a tocar de la platja. Les festes de Maig van començar fa uns dies i la fira d'atraccions està plantada al lloc habitual. Però a aquesta hora de la nit, el nostre passeig sembla guiat pel mateix Fellini. Les atraccions inmòbils, silents, grotesques. Hi ha una granota gegantina, deforme; tornados de cartró pedra; tipografies sense vergonya, bombetes de mil colors i platets voladors sense màgia, mostrant totes les seves mecàniques trampes. El tren de la bruixa no podia faltar: a aquesta hora presenta la seva cara més terrorífica, el silenci callat dels morts, tan lluny dels xisclets dels més menuts. En Manel em diu: mira, vet aquí un món a punt de desaparèixer. I jo primer em pregunto si m'importa gaire, això; però després penso que si, que m'hauria d'importar -i m'importa, de fet. Al capdavall, almenys un o dos dels xisclets d'infant que han quedat impregnats en les figures monstruoses de casa de la bruixa deuen ser meus.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, maig 07, 2008

La mateixa història de sempre?

El protagonista d'aquesta pel·lícula es diu Lars i té una 'noia', però no és una noia de veritat. És una nina inflable. 'Lars y una chica de verdad', dirigida per Craig Gillepsie, té lloc al gèlid nord central dels Estats Units; però com deia l'Adrià Rotger sortint del cine, també podria tenir lloc al nord europeu. Gent de poques paraules, de converses fallides i de sentiments entortolligats en silencis opressius i dolorosos. Tot pressuposa un argument passat de voltes, sagnant, sense concessions, d'aquells de 'quina merda, la vida'. Però vet aquí que el que ens proposa el director és una còmedia. No una comèdia cínica, a l'estil de Hapiness --que al meu entendre, hagués estat un pèl previsible. És, ben al contrari, una pel·licula de bons sentiments, amb el preceptiu final feliç. El camí que va de Solontz a Capra, Gillepsie el transita amb una estimable habilitat i modèstia en les pròpies, i limitades, capacitats. És clar, finalment, que Lars y una chica de verdad no és cap punt i a part en la història del cinema, sinó l'enèssima pel·lícula amb l'incombustible 'boy meets girl' al cor del guió. Tantes vegades explicada, aquesta història, tan eficaç, encara. Aquesta història? La Història. En majúscules.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, maig 06, 2008

Coses que llencem als contàiners

Cada setmana se m'acumula una quantitat enorme de paper per llençar: diaris vells, revistes, envasos... Vaig ajornant l'operació tot el que puc, però el cas és que cada set dies haig d'arrossegar un cistell enorme de vímet carregat fins al capdamunt al contenidor blau. Aquest ritual té alguna cosa de dolorós: no és mai fàcil llençar coses escrites. Hi ha dies que opto per anar-me desfent del paper tot mirant sense mirar. L'altre dia, però, no vaig poder evitar parar esment a un titular solt que demanava clemència. Encapçalava una crònica de fets socials, a l'Avui. 'Talons per superar la depre'. Un gran títol que em va convidar a preguntar-me: podem accedir a la felicitat a través de les sabates? Els que riguin per sota el nas --o els que riguin obertament-- és que no han entès res. Es perden, amb la seva rialla, un fenòmen ben real: l'enorme poder que sobre les persones sensibles tenen les sabates boniques. I jo me'n cuidaré prou de menysvalorar aquesta influència! ¡Quanta saviesa --com la d'aquell titular perdut-- dec abocar al contànier blau cada setmana, sense parar-hi atenció!

Etiquetes de comentaris:

dissabte, maig 03, 2008

Bella vellesa

Hi ha una bella vellesa? No, segurament, però és bonic pensar que si. I no sé, jo no he demanat mai al cinema que m'expliqués com són les coses. Sempre m'ha interessat més que em diguéssin com haurien de ser, com estaria bé que fossin. Això és el que fa el novell director vasc Aitzol Aramaio amb 'Un poco de chocolate', en la qual brilla especialment un grandiós Héctor Alterio. La història d'una mort anunciada, suspesa en una mena de llimb evocador. Un trànsit entre la vida i la mort. Res és real del tot, en aquesta pel·lícula que té un final inexplicablement redundant i innecessari però que té moments memorables, d'una poesia tan innocent com valuosa. Em quedo amb el personatge de Roma, que espia Marcos (el nostre Daniel Brühl) en unes delicioses persecucions per la petita i encantadora vila pescadora on té lloc l'acció, i que haguéssin fet les delicies de Jacques Tati.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, abril 30, 2008

Una pel·lícula de policies, ni més... ni menys

La noche es nuestra no és més que una bona pel·lícula de policies. No és una pel·lícula de màfies, tampoc és un thriller i molt menys la sensible dissecció d'una família, el rigorós retrat d'un moment històric. S'ha venut de cadascuna d'aquestes maneres perquè, en efecte, trobem en aquesta pel·lícula de James Gray una història amb la màfia russa, una trama que enganxa i, igualment, les vicissituds d'una família amb un present tens i equívoc; també hi ha, finalment, el retrat fosc i sorprenent de l'accelerat i cocaïnòman Nova York dels vuitanta. Però si aquest film funciona és com a pel·lícula de gènere, com a pel·ícula de subgènere, millor dit. Compacta, fosca, econòmica i amb dos excel·lents moments --l'espectacular persecució en cotxe, i l'escena del tiroteig al camp de blat-- 'La noche es nuestra' és una excel·lent pel·lícula de policies. Crec que és suficient.

Etiquetes de comentaris:

diumenge, abril 27, 2008

Un llibre subratllat

Un dels llibres que em van regalar aquest Sant Jordi era un llibre fet servir, les pàgines del qual contenien nombrosos subratllats. Hi havia també una munió de notetes fetes amb un llapis tou (potser un Staedler 2B). Frases i paraules escrites en una lletra bonica i clara. M'agraden els llibres subratllats i amb coses apuntades al marge de les pàgines: és com llegir acompanyat. Estableixes un diàleg silent i interessant amb la persona que ha llegit abans que tu aquell volum. ¿Per quin motiu ha remarcat aquest paràgraf i no aquell altre, que a tu, en canvi, t'ha interessat més? La pregunta convida a reflexions que, d'altra manera, potser quedarien inadvertides. D'altra banda, un llibre usat té un simbolisme molt bonic perquè subratlla el rol primer que té el llibre. No és només un bé de consum, aquest objecte; sinó que el llibre és, per damunt de tot, transmissor de coneixement i de saviesa.

El llibre en qüestió, per si algú s'ho pregunta, era una edició de l'any 2000 de 'Descalç sobre la terra vermella', la singular biografia periodística que Francesc Escribano va fer a Pere Casaldàliga. Em quedo amb moltes coses, d'aquesta obra. Diu el bisbe de Mato Grosso: "En algun sentit la paraula romàntica significa també viure la història, tenir memòria forta, tenir capacitat de sentir, d'entusiasmar-se, d'ésser utòpic. Tant de bo hi hagués una mica més de romanticisme avui, en aquest potmodernitat pragmatista, immediatista i crematística. Seria bo. Si no hi ha un cert romanticisme no hi ha bellesa a la vida".

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, abril 26, 2008

Absents al cànon literari

La política i la música són coses massa importants per deixar-les en mans de professionals, diu la Michelle Shocked als seus concerts. Provocadora i lúcida, així és Sister Shocked. I mira, aquest matí, amb la sala del Refugi plena de gent, pensava en la gent que escriu al marge dels flashos de les càmeres que envolten com sirenes els escriptors més reconeguts. Aquesta gent que són lectors i autors a la vegada, i que envien les seves obres amb temorosa esperança a algun dels centenars de concursos i premis literaris que hi ha arreu del país. Gent que escriu perquè si, que escriu quan pot i com pot. Amb Òmnium Badalona lliuravàvem els premis del seu concurs de poesia i narrativa curta en català, i feia també la lectura del concurs de minicontes. Celebràvem, com cada any, la festa de la literatura 'amateur', volgudament absents del cànon literari, però compromesos amb el que significa escriure. Al capdavall, una manera de creure en les possibilitats de la llengua, en les possibilitats del país. I, finalment, fins i tot entre tant de vers recargolat i fallit, fins i tot en les trames previsibles i atropellades brillaven a estones les perles veritables d'una literatura gens 'amateur'.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, abril 25, 2008

Staples Singers, 12 anys enrera

"Qui ens hagués dit, ara fa uns dotze anys,  quan em vas deixar un recopilatori dels Staples Singers, als quals jo desconeixia, que acabariem portant Mavis Staples (a la foto, divendres) al carrer d'en Cueta? Recordo escoltant aquell disc a casa mons pares i també els altres que van completar el lot de préstec: Gil Scott-Heron, Allen Toussaint, Serge Gainsbourg". Aquest és un fragment del correu electrònic que el periodista Guillem Vidal va enviar-me divendres i que crec que explica prou bé l'emoció que sento aquest divendres d'abril, quan falten pocs minuts per l'actuació de la solista de l'històrica banda de soul. El Blues i Ritmes 2008 es tanca avui amb el que diria que és una de les millors temporades del festival (només cal donar un cop d'ull a l'impressionant recull de premsa). Em quedo amb dues frases de dos reputats periodistes. L'Albert Puig escrivia fa uns dies al Time Out que 'el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla no ho fa ningú' i Miquel Jurado deixava dit a El País que el Blues i Ritmes d'aquest any 'només amb quatre concerts ha deixat la gent amb la boca oberta'. Un reconeixement merescut a tot un equip, en el qual, entre d'altres, hi ha el mateix Guillem, l'incombustible Jordi Pujol i jo mateix. I han passat 12 anys d'aquell intercanvi de discos. Impressiona, la veritat.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, abril 23, 2008

Sant Jordi feiner?

Sant Jordi feiner? Seria com despertar-se un dissabte, donar mitja volta al llit per continuar dormint i... adonar-te que en realitat és dilluns! I bé, segur que avui començaré diverses vegades la recurrent i cansada conversa sobre si seria millor que una diada com aquesta fos declarada festiu i sé també que hipòcritament diré cada cop que és millor que Sant Jordi sigui, com ara, un dia feiner. D'acord, si. Però ja posats, convindrem que, en aquest cas, millor que faci sol i que el telèfon no ens busqui gaire. Més encara: tant de bo el jordi o el drac ens guiïn el camí entre la multitud, a veure si aquest any no ens trepitgen gaire i podem descobrir el llibre al qual ningú ha parat atenció. I finalment, que quan l'endemà llegim que cap dels llibres que hem comprat surten al llistat dels més venuts, passem la pàgina del diari, com si la cosa no anès amb nosaltres. No perdem els nervis; que les lletres no se'ns aigualeixin a la sopa. La logística del dia del llibre sempre m'ha semblat complicada: les roses, a punt? els llibres... triats, comprats i embolicats? Em descobreixo, finalment, respirant feliç. Avui tot tendeix a acabar bé.

Una única recomanació: el millor llibre per avui és, en realitat, un disc: les 'Cançons Tel·lúriques', en el qual Roger Mas musica poemes de Jacint Verdaguer.

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, abril 20, 2008

El mocador de la guàrdia roja

El senyor Shi és un pulcre i delicat avi xinès que arriba als EUA per trobar la seva filla Yilan, a qui no veu des de fa 12 anys. Vol conèixer 'el país on és feliç' la seva filla. Però ben aviat s'adona que l'Yilan no n'és pas de feliç; i en aquest moment inicia un altre viatge, el qual, com el poema de Joan Argenté, consisteix una mica a anar desvetllant un vel rera un altre vel. Com podrà trencar l'encanteri que manté bloquejada l'Yilan? On podrà trobar un bon home per a curar les seves ferides? Preguntes enganyoses: el senyor Shi descobrirà, finalment, que els seus vells esquemes també els cal una bona repassada. 'Mil años de oración', l'últim film de Wayne Wang, ens aproxima a una història d'una gran tendresa -no exenta d'una finíssima i agraïda ironia- en la qual veiem un xoc generacional i cultural que va més enllà de l'ajustat retrat de la cultura xinesa al segle XXI. El director té cura, al principi del metratge, de subratllar-nos el mocador de la guàrdia roja que serva el vell Shi, tot defensant que ell 'dóna ús a les coses velles'. Donar un nou ús a una cosa vella és una forma de convertir-la en nova, ve a dir Wang. L'avi aconsegueix redimir-se, tot reinventant-se. Prenguem nota de la lliçó.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, abril 19, 2008

Viatge al passat, a través d'una postal antiga

No ho faig sovint, però ho hauria de fer més. Comprar postals antigues. Aquesta la vaig adquirir fa uns anys en una llibreria de vell, diria que al carrer del Call. Sempre m'ha sorprès aquesta troballa paradoxal: quin escenari més llunyà que el que representen els carrers humits i tacats dels nostres barris vells, amb les seves atapeïdes antiguitats, record dels somnis no acomplerts; que aquesta representació d'una flamant motel a la nordamèrica dels cinquanta que surt a la postal. L'assèptica però poderosa prova del caràcter emprenedor del país més poderós del món, encara avui. L'establiment, el 'Deluxe Motor Court', està envoltat d'una gespa inmòbil, verda per sempre més, i disposa de vials perfectament ordenats. Tot és pràctic i senzill, aquí. Sempre he pensat, tanmateix, que aquestes casetes tenen un aire vulnerable, com amenaçat: és com si xiuxiuegessin "totes les torres, per altes, que siguin cauran, un dia". Com va anar a parar en aquella vella llibreria aquesta postal de Jacksonville, North Carolina? La pregunta em desperta una curiositat literària que em distreu una estona, cada vegada que em miro la postal. Però hi ha més que això. Amèrica té aquestes coses... mirar el seu passat és mirar el nostre present. No sé quin any es va imprimir la postal en qüestió, posem que fossin els anys cinquanta. A casa nostra, el blanc i negre encara campava. Oceà enllà, el color es venia amb l'ideal del vehicle i de la gespa opulent. 50 anys després, són moltes els barris de les nostres ciuats que semblen aquest confiat 'Deluxe Motor Court', de Jacksonville, North Carolina. I ahir, com avui, les petites casetes al voltant de vials perfectament ordenats continuen tenint aquest aire vulnerable, amenaçat.

Etiquetes de comentaris:

dijous, abril 17, 2008

La ciència no casa bé amb els titulars

Rera la feina pacient, abnegada, de llargs anys passats enmig de l'exasperant sequera de resultats, el científic aprèn a valorar la petita tasca diària, aparent desert d'emocions; tanmateix el necessari pròleg de tota victòria. I un dia el científic conclou que ha descobert alguna cosa: una peça més del gran engranatge. Res més i res menys que això. Una excel·lent notícia: encara envoltada d'interrogants -no podria ser d'una altra manera... així és la ciència-, "que cal comunicar, que cal comunicar bé", li diu al nostre científic el seu cap de departament. "És important", rebla, "en depèn una subvenció". I l'endemà un periodista arriba al laboratori, desconfiat primer, perplex després, una mica marejat amb tanta informació, tantes hipòtesi: com traduirà totes aquestes incerteses en la certesa del titular?, es pregunta. [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]

Etiquetes de comentaris:

dimarts, abril 15, 2008

Això dels no-llocs

Del tren estant, em miro els petits horts improvisats en espais impossibles. La minúscula porció que separa la via del tren i les cases, arribant a l'estació de Granollers-Canovelles acull collites atapeïdes i barroques. M'agraden, aquests horts: fan trontollar amb una fe sincera i despreocupada totes les teories acadèmiques que parlen dels 'no-llocs'. El manual defineix (potser hauríem de dir 'no-defineix'?) els 'no-llocs' com els indrets situats en la informalitat dels espais marginals o oblidats, símbol de l'alienació urbana, del desdibuixament d'un ciutadà desorientat, confós, perdut i no sé quantes coses més. Doncs bé, no sé quin gust deuen tenir aquests tomàquets i aquestes escaroles que veig, fugaçment, des de la finestra. Però els imagino ben tallats en un vol modest, potser una mica esquerdat, regats amb un vinagre penetrant i segurament excessiu. Una deliciosa amanida que provaria; de nou, com si calgués; que la realitat invalida, tossuda, totes les teories. De lluny, ara que el tren accelera la marxa, veig un home gran que salta la barana amb una bossa del corteinglés plena de carxofes. Un home amb aquest somriure murri no pot estar tan desorientat, ni tan confós, ni tan perdut, dic jo.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, abril 14, 2008

Fats Waller, el músic feliç

"T'hagués pogut dir que era Duke Ellington o John Coltrane, però et vaig dir Fats Waller, perquè Fats Waller era un home feliç". Tota una declaració d'intencions, continguda en un dels millors moments de Be Kind, Rewind (Rebobineu, si us plau), l'última pel·lícula de Michel Gondry. Aquesta cita és un bon exemple de la savia i gens innocent profunditat que trobem rera la contagiosa alegria de viure que transmet aquest irregular però ben suggerent artefacte fílmic. La producció té una factura estudiadament 'trash', que veiem presentada amb la sintaxi de la postmodernitat fílmica (marca de la casa Gondry, el qual prové del camp del vídeoclip més vanguardista). Tanmateix, i sorprenentment, hi trobem també arrels ben fondes al cor del segle XX. Personatges com Frank Capra, Preston Struges o el mateix Fats Waller planen en aquesta curiosa 'buddy movie', una reivindicació encesa del 'fes-t'ho tu mateix'. Llàstima que la mitja hora final perd una mica de tensió narrativa: inexplicablement, en els últims minuts el film esdevé una cosa més aviat flàccida i precipitada. Com si Gondry no se n'acabés de sortir delimitant la fina línia que separa l'humanisme de la sentimentalitat.

[APUNT: Els Irradiadors Camaleònics, en el seu espectacle 'Plouen cartes del cel', estrenat l'any 2000 a Tiana, ja reivindicaven, precisament, el mateix Waller, el músic feliç, a partir de poemes de Salvat Papasseït. Rera els Irradiadors, l'ombra de Pep Mita. En Josep Maria Busquets i seu optimisme revolucionari, tan 'punky', ell, amb la seva barba blanca i la seva gorra de beisbol].

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge, abril 13, 2008

La world music i els baixistes blancs amb cua

Potser no ens hi hauríem de trencar gaire el cap i acceptar-ho, sense més, com acceptem les caràtules horribles dels discos de Bob Dylan, els pentinats de Dolly Parton, el tan discutible gust pels duets de Willie Nelson o BB King o el fet que Aretha Franklin faci 28 anys que no ha tornat a fer un disc decent. Però em revolto amb el mal que fan els baixistes blancs d'arrel pinkfloydiana --siguin baixistes, bateries o productors espavilats, tant se val, que pel cas és el mateix-- i que converteixen les bandes de 'world music' on han acabat tocant en insuportables fanfàrries progressives o bé en eteris i buits samplejats d'un tecno artificial, ben poc sincer. Rokia Traoré va brillar com l'estrella que és el dissabte al Teatre Zorrilla, en la segona actuació de l'edició d'aquest any del Blues i Ritmes. Però Christophe Mink, amb una previsible cua agafant-li els cabells, trepitjava l'accelerador sense poesia, volent demostrar no sé què, ben lluny dels misteris sinuosos que hom descobria en la veu de la intèrpret malinesa. Sort que a la Rokia és difícil aigualir-li la festa.

* Dedicat al Cesc Sau.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, abril 11, 2008

Crítica i romanticisme

Ahir llegia aquest article de Los Angeles Times: 'El final del crític?', es pregunta el seu autor, Patrick Goldstein. El paper de prescriptors d'opinió -de gust- que abans tenien els crítics, o alguns afeccionats, està sent substituït per les noves tecnologies --una mena de rock'n'roll 2.0. Quin sentit té llegir l'opinió d'una persona si a través de lastfm.com o facebook pots intercanviar cançons i interessos amb altres amics, amb gent com tu? L'àlbum es desdibuixa avui en una cançó mal arxivada en format mp3; la caràtula i els seus universos han estat substituïts per la notícia al diari, on només poden sortir els artistes, sigui perquè són guapos com el Jack Johnson, perquè van ser actrius, com la Watling o la Bruni; perquè es droguen, com la Winehouse; perquè són solidaris com el Manu Chao o perquè un dia van ser algú, com els Stones. L'artista ja no és exactament un artista, és un 'tema', un eslògan d'una sola peça, de vida ràpida, rapidíssima... fugaç. I els crítics -els que queden, els que encara resisteixen a la poderosa onada de la multitud- et poden parlar de l'últim del Justin Townes Earle, o cantar les excel·lències de Mr Love and Justice l'impressionant nou treball de Billy Bragg (a la foto)... però no té gaire sentit, suposo, perquè hi ha un corrent que no es pot contenir i que circula per banda ampla, absent al vell cànon. Amb els amics, últimament, sento expressions com 'causa', 'resistència', 'lluita', 'món que s'acaba'. No m'agrada, bé que és consolador. Només a mitges, però. Potser per això, darrerament, intento no pensar tant i deixar-me portar una mica per gent com La Casa Azul, Adam Green, M.I.A, Bishop Allen, Jorge Drexler, Burial o, fins i tot (fins i tot), Radiohead. Encara no sé si és per què m'agrada o per fer-me perdonar... tot sentint-me, de passada, una mica menys excèntric.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, abril 10, 2008

Música de gent vella, música de gent morta

Un dia t'adones que escoltes música de gent que és molta gent vella, de gent que fa temps que va morir; un dia t'adones que et cal explicar massa qui és aquest o l'altre artista, i et veus recorrent amb massa facilitat a conceptes com 'importància històrica', 'so pioner', 'disc maleït', 'músic de músics'... tot plegat per explicar -a vegades és una mica com 'justificar'- la música que sona al teu equip, la música que hi ha al teu ipod. 'No conec ningú!', diuen molts com una queixa, que només unes poques vegades es tradueix en un gest de curiositat. Però no et dones per vençut i deixes cedés, desenes de cedés, sabent que, potser, alguns no seran retornats o, pitjor, que alguns no seran ni tant sols escoltats. Tampoc serveix de gaire el cedé recopil·latori, ni tan sols el temàtic. Els dos últims que he fet em sembla, això no obstant, que han tingut -o tindran- un cert èxit: Tens 15 minuts? (14 temes variats, d'un minut i escaig, que van de Sufjan Stevens a Johnny Cash, passant per Neil Young, Mishima o Loudon Wainwright) i Música per odiar els dilluns (15 temes sobre el 'dilluns', on hi ha algunes cançons previsibles però prou potents). Però no em faig gaires il·lusions, és allò de la flor i l'estiu, que em sé tan bé.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, abril 09, 2008

Dylan i el Pulitzer

La ràdio és així: somric en escoltar que Bob Dylan ha guanyat el Pulitzer i em quedo amb un pam de nas en saber que els vídeojocs superen les vendes de la música i el cinema junts. Tot passa molt ràpid, una notícia rera l'altra, obvi reflex del que passa fora de l'estudi, en allò que en diem la vida mateixa. Surto de la dutxa una mica perplex i amb el meu somriure glaçat. En Dylan no es va equivocar tant com en Gil Scott Heron, l'home que cantava que 'la revolució no seria televisada'; però em sembla que quan va escriure que 'els temps estan canviant', potser no pensava en això. La substitució de l'art pel joc, la substitució del nervi i l'emoció per la competició i la virtualitat. O potser si. Que en Dylan és molt savi. Ho vulgui o no el propi Dylan.

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, abril 07, 2008

Un actor pot salvar una pel·lícula

Vet aquí una discussió amb un perillós potencial, però que m'ha vingut de gust encetar arran de l'estrena de The Savages, de Tamara Jenkins. És possible una bona pel·lícula sense una bona direcció? I sense un bon guió? I sense ens bons actors? Crec que si, però només en l'última de les possibilitats. Ras i curt, que un actor o un actriu poden salvar una pel·lícula i que per explicar això només cal veure els casos de Julia Roberts (Durmiendo con su enemigo), Helen Hunt (Cadena de favores) o, més darrerament, Steve Carell (Como la vida misma) o Reese Whiterspon (Una rubia muy legal). Més enllà de l'acadèmia i la semiòtica, els aficionats sabem que el cinema són històries, i que perquè les històries ens prenguin del seient i ens facin entrar a la pantalla calen les mirades, les veus i les mans d'aquesta particular raça, els actors.

Diria, per tant, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon director, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon guió. I diria, a més, que aquesta pel·lícula es pot veure, avui, a les cartelleres amb el nom de 'The Savages'. La direcció de Tamara Jenkins en aquest film produït per Alexander Payne és erràtica perquè no s'acaba de decidir per quina pel·lícula vol fer; el guió obre massa portes i perd l'oportunitat de centrar la seva mirada en una història de pes i es desnfoca així en moments que haguéssin pogut tenir una major fibra narrativa... però vet aquí que Laura Linney i Phillip Seymour Hoffman hi brillen amb tota el seu ofici -incomensurable- i un surt del cine amb un somriure.

Etiquetes de comentaris:

dissabte, abril 05, 2008

El 'youtube' és la plaça del poble

Sóc dels que llegeixo els diaris gratuïts furtivament, aixecant la vista dissimuladament fins els papers del veí; o forçant la meva mirada cap a la portada del diari de la noia de davant, mentre veig com ella es precipita en un son que el periodisme d'agència no aconsegueix trencar. També els llegeixo a destemps i malament, com avui, que al metro, direcció Barcelona, he trobat un diari d'ahir corresponent a l'edició de dijous de l'ADN --tanmateix, el millor dels gratuïts. Hi he vist un titular que feia així: "Tres detenidos en Martorell por vejar a un disminuido, grabarlo y difundirlo en YouTube". I he pensat que podríem substituir 'YouTube' per plaça del poble, i que, d'alguna manera, estaríem dient el mateix.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, abril 04, 2008

Dels arbres als llibres

Em regalen "L'home que plantava arbres", de Jean Giono, traduït per Isabel-Clara Simó, un gest interessat, tot i que, després, i vista la qualitat d'aquesta obra petita, trobo que és necessàriament, justificadament... interessat. En Marcel Riera, un dels editors d'El Cercle de Viena, em mira sorneguer i em diu: és agradable de tocar, oi? I és veritat, en aquest esplèndid llibre, el primer que salta a la vista; i de la vista, a les mans, al tacte; és la cura en l'edició, que compta amb unes il·lustracions precioses de Francesc Viladot, un gramatge luxós i ja quasi desconegut, unes guardes negres, de cordial solemnitat, una portada amb diferents textures... El cercle de Viena busca regalar aquesta mena d'experiències, que comencen fins i tot abans de llegir la primera lletra. Però unes poques hores després ja he devorat el llibre: una història petita que reivindica la saviesa en el compromís silenciós i abnegat d'un vell pastor que cerca la seva salvació, salvant el paisatge. I que planta arbres. Que només (només?) planta arbres. També hi ha alguna cosa d'aquest compromís silenciós i abnegat en allò que inspira -de forma inicialment intangible, finalment ben real- la gent que hi ha darrera d'aquest singular Cercle de Viena, el mateix Marcel, en Jordi Llavina, l'Isabel Monsó, l'Àlex Susanna i l'Enric Viladot.

Etiquetes de comentaris:

dijous, abril 03, 2008

La mirada de Maite Arqué

Avui és el dia. Ho adverteix una amiga en un correu electrònic. Aquest dijous, 3 d'abril, és, en efecte 'el dia' que es certifica, legalment, l'adéu de l'alcaldessa Maite Arqué al capdavant de la principal institució de la meva ciutat, Badalona. Previsiblement, aquesta setmana la gent d'El Punt de la comarca van demanar-me una breu valoració del mandat d'Arqué a l'alcaldia, preparaven l'excel·lent desplegament informatiu que ha sortit avui. Vaig destacar com a aspectes positius la "fidelitat i l'estima a la ciutat. L'empatia, les ganes de diàleg. La mirada". I com a aspectes negatius "La falta d'equip, la debilitat política... la prima ambició". Un llistat previsible, res que no hagi dit ja en altres ocasions. Però voldria subratllar aquest 'La mirada' que vaig voler incloure en la valoració i que potser destacava, tan subtil i inconcret, entre els altres qualificatius. Em ve de gust explicar-me. La mirada? Quina és la mirada de Maite Arqué? Doncs bé, és una mirada que parla amb més eloqüència que els seus discursos i que atreu conjugant contradiccions; té, aquesta mirada, un aire d'abnegació pacient, una sornegueria propera, un lleu tel d'humitat, --com deia el Raimon--, que finalment pren la forma d'una innegable humanitat. M'ha agradat, malgrat tot, trobar-la en els ulls de la persona que ha dirigit la meva ciutat tots aquests anys.

Etiquetes de comentaris: