Porky's i els rituals de pas

No hi ha res menys frívol que una pel·lícula d'universitaris americans amb les hormones disparades. He dit 'menys' frívol, si. És igual si es tracta de Porky's i el seu guió barat i bastament estereotipat, o de 'Supersalidos' (Superbad) l'enèssima, però certament més elegant i intel·ligent, pel·lícula sobre festes salvatges, virginitats perdudes, alcohol a dojo, graduacions fallides i cases dels pares destrossades. Són pel·lícules que ens parlen de rituals de pas. Nens que es fan homes: veiem les senyals inequívoques i les proves que cal passar, amb atropellat i convuls temor. I això és el més antic que hom pugui imaginar, i potser també el més universal. I no és gens frívol, no. Ho pensava dissabte després de veure 'Superbad' i d'haver disfrutat, de propina, amb un plantejament interessant, un ritme endimoniat i unes interpretacions d'autèntica llegenda a càrrec de tres actors joves de gran valor. Apunto els noms de Jonah Hill, Cristopher Mintz-Plasse i de Michael Cera, recuperat a Juno, recentment.

Conversa oberta, a classe

Avui, a la meva classe de periodisme de l'Uvic, he convidat l'Andreu Mas, director adjunt del grup El Punt i amb el qual vaig treballar una bona colla d'anys. Ha estat un diàleg relaxat, enriquidor, ple d'experiències i anècdotes. Davant la classe assajàvem una mena de conversa improvisada, en el qual l'Andreu anava repassant alguns dels temes clau de la seva trajectòria professional. El periodisme de boli i llibreta, la feina de coordinació, la tasca directiva... Un testimoni privilegiat, el seu, d'un moment especialment bulliciós i incert del socialisme català, clau metropolitana. Els alumnes escoltaven amb atenció i feien preguntes soltes: "han intentat comprar-te mai?", "perquè Montilla és president?", "qui critica el crític?", la lúcida innocència dels primers anys de la universitat. La sessió ha acabat de forma oberta amb un debat, tot just esbossat: internet millora la capacitat crítica de la població, o és més confusió i soroll? Ha estat bé que els estudiants -i també l'Andreu i jo- tanquéssim la xerrada amb més dubtes que certeses. Aquesta discussió, de fet, no està pas tancada.

'He sobreviscut al meu primer terratrèmol'

'He sobreviscut al meu primer terratrèmol i estic bé'. Ho diu la Cèlia Domínguez al seu Facebook. Acompanya aquesta sintètica declaració amb un correu electrònic que envia a alguns dels seus amics i en el qual explica com ha viscut de ben a prop els estralls del terratrèmol de Xengdu, capital de Sixuan, on estudia fa uns mesos. Es nota la por i la pena en el llarg i sentit text que ens fa arribar: l'atribolament en els sentiments, la perplexitat davant els colosos edificis esmicolats... però hi respira també la Cèlia de sempre, descreguda, ràpida, divertida i follament apassionada, com quan diu: "De fet, la primera reacció dels nens va ser mirar per la finestra com si esperessin veure a Gozilla o alguna cosa per l’estil. Jo, amb tota la calma, els vaig dir: 'Bé, aneu sortint tranquil·lament...'. Això va fer que fessin tot el contrari: als passadissos hi havia centenars de nens cridant i corrent cap a fora. Les nenes ploraven i els nens estaven entussiasmats.". I respiro tranquil, la veritat.

La bellesa de la música àrab

No és una pel·lícula política, tot i que la història que explica, la de la Banda musical del cos de policia d'Alexandria, perduda en l'hostil desert d'Israel, ens convida a suculentes metàfores. No és, tampoc, una història d'amor, tot i que l'argument està salpebrat amb continguda sensibilitat per unes històries personals suggerents, tot just esbossades. És més aviat una pel·lícula sorbre un paisatge polsós i desamparat; en l'oasi idealitzat, el ciment ha substituït el verd de les palmeres. El trànsit per la vida, la música antiga, els somnis porucs, les llibretes negres, la renúncia diària... i allò que en realitat val la pena, com la ma sàvia del vell director d'orquestra, capaç encara de conjurar tota la bellesa de la música àrab. El millor de >'La banda nos visita', la primera pel·lícula del director israelià Eran Kolirinok, són els silencis, esplèndidament interpretats per una bona colla d'actors en estat de gràcia, i un plantejament de la filmació, que apropa algunes seqüències, a l'estratègia que podria aportar un clown. Kolirinok imprimeix en les seva pel·lícula una serena atemporalitat, per bé que en algun moment voreja un cert afectament, per bé que en el tram final tiri d'un excessiva verbalització.

Aquelles noies amb tutú

No les tenia totes, però diguem-ho de bon començament i perquè s'entengui: era el primer cop que anava a veure un ballet. Li ho confessava a la meva facilitadora, una incrèdula Marina Guardiola, uns pocs segons abans de començar la indiscutible relectura del 'Llac dels Cignes' de Txaikovski que la nonagenària Alícia Alonso ens proposa, amb el seu Ballet Nacional de Cuba, al teatre Tívoli de Barcelona. Tenia una mica de por; tot ignorant, jo. Vet aquí: que la música em recordés algun anunci, que les noies vestides amb tutú fent saltironets em fessin riure, i que el decorat pintat em fes pensar en l'última funció dels pastorets que havia vist quan encara era adolescent. La Valèria Gaillard, en el seu rigorós i sensible (com li és habitual, d'altra banda!) escrit a El Punt en parla amb termes del tot elogiosos. Ho entenc. Ho comparteixo. Només difereixo en una cosa. La Valèria critica l'escenografia. Jo no. A mi m'han impressionat aquells decorats pintats, i aquelles noies amb tutú... m'ha impressionat també el poder sense marcir d'uns temes musicals (aquest tan-tan-tan-tan-tan-taaaaan-tan) escoltats fins a la sacietat. El que m'ha deixat parat és el que esperava que me'n distanciés. M'ha agradat que m'agradés, més o menys exactament, el que devia agradar a un senyor del segle XIX.

Al segon acte, furtivament situats en una llotja privada, m'emocionava, fatalment ferit per la potent força dels cossos dibuixant en l'aire la gràcil forma del no res. Odette, cigne dòcil, Odile cigne ingovernable. El mateix cigne, el mateix signe? Finalment, la mateixa dona. Al XIX, al XX i al XXI. Cartró pedra? Art de pedra picada!

[Foto d'un assaig al Tívoli. FONT: A.T. / EL PUNT]

'Tempus fugit' a la fira d'atraccions

I, a dalt de tot, aquell rètol meravellós, / Lupotto, de bombetes pintades de colors. (Fragment d'un poema de Marcel Riera, inclòs a l'Edat de Coure (Viena), que es presenta a la Casa dels Dofins de Badalona, el 20 de maig, a les vuit del vespre).

Acompanyo en Manel Méridia a buscar el seu cotxe, que té aparcat allà davant del Delfín, a tocar de la platja. Les festes de Maig van començar fa uns dies i la fira d'atraccions està plantada al lloc habitual. Però a aquesta hora de la nit, el nostre passeig sembla guiat pel mateix Fellini. Les atraccions inmòbils, silents, grotesques. Hi ha una granota gegantina, deforme; tornados de cartró pedra; tipografies sense vergonya, bombetes de mil colors i platets voladors sense màgia, mostrant totes les seves mecàniques trampes. El tren de la bruixa no podia faltar: a aquesta hora presenta la seva cara més terrorífica, el silenci callat dels morts, tan lluny dels xisclets dels més menuts. En Manel em diu: mira, vet aquí un món a punt de desaparèixer. I jo primer em pregunto si m'importa gaire, això; però després penso que si, que m'hauria d'importar -i m'importa, de fet. Al capdavall, almenys un o dos dels xisclets d'infant que han quedat impregnats en les figures monstruoses de casa de la bruixa deuen ser meus.

La mateixa història de sempre?

El protagonista d'aquesta pel·lícula es diu Lars i té una 'noia', però no és una noia de veritat. És una nina inflable. 'Lars y una chica de verdad', dirigida per Craig Gillepsie, té lloc al gèlid nord central dels Estats Units; però com deia l'Adrià Rotger sortint del cine, també podria tenir lloc al nord europeu. Gent de poques paraules, de converses fallides i de sentiments entortolligats en silencis opressius i dolorosos. Tot pressuposa un argument passat de voltes, sagnant, sense concessions, d'aquells de 'quina merda, la vida'. Però vet aquí que el que ens proposa el director és una còmedia. No una comèdia cínica, a l'estil de Hapiness --que al meu entendre, hagués estat un pèl previsible. És, ben al contrari, una pel·licula de bons sentiments, amb el preceptiu final feliç. El camí que va de Solontz a Capra, Gillepsie el transita amb una estimable habilitat i modèstia en les pròpies, i limitades, capacitats. És clar, finalment, que Lars y una chica de verdad no és cap punt i a part en la història del cinema, sinó l'enèssima pel·lícula amb l'incombustible 'boy meets girl' al cor del guió. Tantes vegades explicada, aquesta història, tan eficaç, encara. Aquesta història? La Història. En majúscules.

Coses que llencem als contàiners

Cada setmana se m'acumula una quantitat enorme de paper per llençar: diaris vells, revistes, envasos... Vaig ajornant l'operació tot el que puc, però el cas és que cada set dies haig d'arrossegar un cistell enorme de vímet carregat fins al capdamunt al contenidor blau. Aquest ritual té alguna cosa de dolorós: no és mai fàcil llençar coses escrites. Hi ha dies que opto per anar-me desfent del paper tot mirant sense mirar. L'altre dia, però, no vaig poder evitar parar esment a un titular solt que demanava clemència. Encapçalava una crònica de fets socials, a l'Avui. 'Talons per superar la depre'. Un gran títol que em va convidar a preguntar-me: podem accedir a la felicitat a través de les sabates? Els que riguin per sota el nas --o els que riguin obertament-- és que no han entès res. Es perden, amb la seva rialla, un fenòmen ben real: l'enorme poder que sobre les persones sensibles tenen les sabates boniques. I jo me'n cuidaré prou de menysvalorar aquesta influència! ¡Quanta saviesa --com la d'aquell titular perdut-- dec abocar al contànier blau cada setmana, sense parar-hi atenció!

Bella vellesa

Hi ha una bella vellesa? No, segurament, però és bonic pensar que si. I no sé, jo no he demanat mai al cinema que m'expliqués com són les coses. Sempre m'ha interessat més que em diguéssin com haurien de ser, com estaria bé que fossin. Això és el que fa el novell director vasc Aitzol Aramaio amb 'Un poco de chocolate', en la qual brilla especialment un grandiós Héctor Alterio. La història d'una mort anunciada, suspesa en una mena de llimb evocador. Un trànsit entre la vida i la mort. Res és real del tot, en aquesta pel·lícula que té un final inexplicablement redundant i innecessari però que té moments memorables, d'una poesia tan innocent com valuosa. Em quedo amb el personatge de Roma, que espia Marcos (el nostre Daniel Brühl) en unes delicioses persecucions per la petita i encantadora vila pescadora on té lloc l'acció, i que haguéssin fet les delicies de Jacques Tati.

Una pel·lícula de policies, ni més... ni menys

La noche es nuestra no és més que una bona pel·lícula de policies. No és una pel·lícula de màfies, tampoc és un thriller i molt menys la sensible dissecció d'una família, el rigorós retrat d'un moment històric. S'ha venut de cadascuna d'aquestes maneres perquè, en efecte, trobem en aquesta pel·lícula de James Gray una història amb la màfia russa, una trama que enganxa i, igualment, les vicissituds d'una família amb un present tens i equívoc; també hi ha, finalment, el retrat fosc i sorprenent de l'accelerat i cocaïnòman Nova York dels vuitanta. Però si aquest film funciona és com a pel·lícula de gènere, com a pel·ícula de subgènere, millor dit. Compacta, fosca, econòmica i amb dos excel·lents moments --l'espectacular persecució en cotxe, i l'escena del tiroteig al camp de blat-- 'La noche es nuestra' és una excel·lent pel·lícula de policies. Crec que és suficient.

Un llibre subratllat

Un dels llibres que em van regalar aquest Sant Jordi era un llibre fet servir, les pàgines del qual contenien nombrosos subratllats. Hi havia també una munió de notetes fetes amb un llapis tou (potser un Staedler 2B). Frases i paraules escrites en una lletra bonica i clara. M'agraden els llibres subratllats i amb coses apuntades al marge de les pàgines: és com llegir acompanyat. Estableixes un diàleg silent i interessant amb la persona que ha llegit abans que tu aquell volum. ¿Per quin motiu ha remarcat aquest paràgraf i no aquell altre, que a tu, en canvi, t'ha interessat més? La pregunta convida a reflexions que, d'altra manera, potser quedarien inadvertides. D'altra banda, un llibre usat té un simbolisme molt bonic perquè subratlla el rol primer que té el llibre. No és només un bé de consum, aquest objecte; sinó que el llibre és, per damunt de tot, transmissor de coneixement i de saviesa.

El llibre en qüestió, per si algú s'ho pregunta, era una edició de l'any 2000 de 'Descalç sobre la terra vermella', la singular biografia periodística que Francesc Escribano va fer a Pere Casaldàliga. Em quedo amb moltes coses, d'aquesta obra. Diu el bisbe de Mato Grosso: "En algun sentit la paraula romàntica significa també viure la història, tenir memòria forta, tenir capacitat de sentir, d'entusiasmar-se, d'ésser utòpic. Tant de bo hi hagués una mica més de romanticisme avui, en aquest potmodernitat pragmatista, immediatista i crematística. Seria bo. Si no hi ha un cert romanticisme no hi ha bellesa a la vida".

Absents al cànon literari

La política i la música són coses massa importants per deixar-les en mans de professionals, diu la Michelle Shocked als seus concerts. Provocadora i lúcida, així és Sister Shocked. I mira, aquest matí, amb la sala del Refugi plena de gent, pensava en la gent que escriu al marge dels flashos de les càmeres que envolten com sirenes els escriptors més reconeguts. Aquesta gent que són lectors i autors a la vegada, i que envien les seves obres amb temorosa esperança a algun dels centenars de concursos i premis literaris que hi ha arreu del país. Gent que escriu perquè si, que escriu quan pot i com pot. Amb Òmnium Badalona lliuravàvem els premis del seu concurs de poesia i narrativa curta en català, i feia també la lectura del concurs de minicontes. Celebràvem, com cada any, la festa de la literatura 'amateur', volgudament absents del cànon literari, però compromesos amb el que significa escriure. Al capdavall, una manera de creure en les possibilitats de la llengua, en les possibilitats del país. I, finalment, fins i tot entre tant de vers recargolat i fallit, fins i tot en les trames previsibles i atropellades brillaven a estones les perles veritables d'una literatura gens 'amateur'.

Staples Singers, 12 anys enrera

"Qui ens hagués dit, ara fa uns dotze anys,  quan em vas deixar un recopilatori dels Staples Singers, als quals jo desconeixia, que acabariem portant Mavis Staples (a la foto, divendres) al carrer d'en Cueta? Recordo escoltant aquell disc a casa mons pares i també els altres que van completar el lot de préstec: Gil Scott-Heron, Allen Toussaint, Serge Gainsbourg". Aquest és un fragment del correu electrònic que el periodista Guillem Vidal va enviar-me divendres i que crec que explica prou bé l'emoció que sento aquest divendres d'abril, quan falten pocs minuts per l'actuació de la solista de l'històrica banda de soul. El Blues i Ritmes 2008 es tanca avui amb el que diria que és una de les millors temporades del festival (només cal donar un cop d'ull a l'impressionant recull de premsa). Em quedo amb dues frases de dos reputats periodistes. L'Albert Puig escrivia fa uns dies al Time Out que 'el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla no ho fa ningú' i Miquel Jurado deixava dit a El País que el Blues i Ritmes d'aquest any 'només amb quatre concerts ha deixat la gent amb la boca oberta'. Un reconeixement merescut a tot un equip, en el qual, entre d'altres, hi ha el mateix Guillem, l'incombustible Jordi Pujol i jo mateix. I han passat 12 anys d'aquell intercanvi de discos. Impressiona, la veritat.

Sant Jordi feiner?

Sant Jordi feiner? Seria com despertar-se un dissabte, donar mitja volta al llit per continuar dormint i... adonar-te que en realitat és dilluns! I bé, segur que avui començaré diverses vegades la recurrent i cansada conversa sobre si seria millor que una diada com aquesta fos declarada festiu i sé també que hipòcritament diré cada cop que és millor que Sant Jordi sigui, com ara, un dia feiner. D'acord, si. Però ja posats, convindrem que, en aquest cas, millor que faci sol i que el telèfon no ens busqui gaire. Més encara: tant de bo el jordi o el drac ens guiïn el camí entre la multitud, a veure si aquest any no ens trepitgen gaire i podem descobrir el llibre al qual ningú ha parat atenció. I finalment, que quan l'endemà llegim que cap dels llibres que hem comprat surten al llistat dels més venuts, passem la pàgina del diari, com si la cosa no anès amb nosaltres. No perdem els nervis; que les lletres no se'ns aigualeixin a la sopa. La logística del dia del llibre sempre m'ha semblat complicada: les roses, a punt? els llibres... triats, comprats i embolicats? Em descobreixo, finalment, respirant feliç. Avui tot tendeix a acabar bé.

Una única recomanació: el millor llibre per avui és, en realitat, un disc: les 'Cançons Tel·lúriques', en el qual Roger Mas musica poemes de Jacint Verdaguer.

El mocador de la guàrdia roja

El senyor Shi és un pulcre i delicat avi xinès que arriba als EUA per trobar la seva filla Yilan, a qui no veu des de fa 12 anys. Vol conèixer 'el país on és feliç' la seva filla. Però ben aviat s'adona que l'Yilan no n'és pas de feliç; i en aquest moment inicia un altre viatge, el qual, com el poema de Joan Argenté, consisteix una mica a anar desvetllant un vel rera un altre vel. Com podrà trencar l'encanteri que manté bloquejada l'Yilan? On podrà trobar un bon home per a curar les seves ferides? Preguntes enganyoses: el senyor Shi descobrirà, finalment, que els seus vells esquemes també els cal una bona repassada. 'Mil años de oración', l'últim film de Wayne Wang, ens aproxima a una història d'una gran tendresa -no exenta d'una finíssima i agraïda ironia- en la qual veiem un xoc generacional i cultural que va més enllà de l'ajustat retrat de la cultura xinesa al segle XXI. El director té cura, al principi del metratge, de subratllar-nos el mocador de la guàrdia roja que serva el vell Shi, tot defensant que ell 'dóna ús a les coses velles'. Donar un nou ús a una cosa vella és una forma de convertir-la en nova, ve a dir Wang. L'avi aconsegueix redimir-se, tot reinventant-se. Prenguem nota de la lliçó.

Viatge al passat, a través d'una postal antiga

No ho faig sovint, però ho hauria de fer més. Comprar postals antigues. Aquesta la vaig adquirir fa uns anys en una llibreria de vell, diria que al carrer del Call. Sempre m'ha sorprès aquesta troballa paradoxal: quin escenari més llunyà que el que representen els carrers humits i tacats dels nostres barris vells, amb les seves atapeïdes antiguitats, record dels somnis no acomplerts; que aquesta representació d'una flamant motel a la nordamèrica dels cinquanta que surt a la postal. L'assèptica però poderosa prova del caràcter emprenedor del país més poderós del món, encara avui. L'establiment, el 'Deluxe Motor Court', està envoltat d'una gespa inmòbil, verda per sempre més, i disposa de vials perfectament ordenats. Tot és pràctic i senzill, aquí. Sempre he pensat, tanmateix, que aquestes casetes tenen un aire vulnerable, com amenaçat: és com si xiuxiuegessin "totes les torres, per altes, que siguin cauran, un dia". Com va anar a parar en aquella vella llibreria aquesta postal de Jacksonville, North Carolina? La pregunta em desperta una curiositat literària que em distreu una estona, cada vegada que em miro la postal. Però hi ha més que això. Amèrica té aquestes coses... mirar el seu passat és mirar el nostre present. No sé quin any es va imprimir la postal en qüestió, posem que fossin els anys cinquanta. A casa nostra, el blanc i negre encara campava. Oceà enllà, el color es venia amb l'ideal del vehicle i de la gespa opulent. 50 anys després, són moltes els barris de les nostres ciuats que semblen aquest confiat 'Deluxe Motor Court', de Jacksonville, North Carolina. I ahir, com avui, les petites casetes al voltant de vials perfectament ordenats continuen tenint aquest aire vulnerable, amenaçat.

La ciència no casa bé amb els titulars

Rera la feina pacient, abnegada, de llargs anys passats enmig de l'exasperant sequera de resultats, el científic aprèn a valorar la petita tasca diària, aparent desert d'emocions; tanmateix el necessari pròleg de tota victòria. I un dia el científic conclou que ha descobert alguna cosa: una peça més del gran engranatge. Res més i res menys que això. Una excel·lent notícia: encara envoltada d'interrogants -no podria ser d'una altra manera... així és la ciència-, "que cal comunicar, que cal comunicar bé", li diu al nostre científic el seu cap de departament. "És important", rebla, "en depèn una subvenció". I l'endemà un periodista arriba al laboratori, desconfiat primer, perplex després, una mica marejat amb tanta informació, tantes hipòtesi: com traduirà totes aquestes incerteses en la certesa del titular?, es pregunta. [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]

Això dels no-llocs

Del tren estant, em miro els petits horts improvisats en espais impossibles. La minúscula porció que separa la via del tren i les cases, arribant a l'estació de Granollers-Canovelles acull collites atapeïdes i barroques. M'agraden, aquests horts: fan trontollar amb una fe sincera i despreocupada totes les teories acadèmiques que parlen dels 'no-llocs'. El manual defineix (potser hauríem de dir 'no-defineix'?) els 'no-llocs' com els indrets situats en la informalitat dels espais marginals o oblidats, símbol de l'alienació urbana, del desdibuixament d'un ciutadà desorientat, confós, perdut i no sé quantes coses més. Doncs bé, no sé quin gust deuen tenir aquests tomàquets i aquestes escaroles que veig, fugaçment, des de la finestra. Però els imagino ben tallats en un vol modest, potser una mica esquerdat, regats amb un vinagre penetrant i segurament excessiu. Una deliciosa amanida que provaria; de nou, com si calgués; que la realitat invalida, tossuda, totes les teories. De lluny, ara que el tren accelera la marxa, veig un home gran que salta la barana amb una bossa del corteinglés plena de carxofes. Un home amb aquest somriure murri no pot estar tan desorientat, ni tan confós, ni tan perdut, dic jo.

Fats Waller, el músic feliç

"T'hagués pogut dir que era Duke Ellington o John Coltrane, però et vaig dir Fats Waller, perquè Fats Waller era un home feliç". Tota una declaració d'intencions, continguda en un dels millors moments de Be Kind, Rewind (Rebobineu, si us plau), l'última pel·lícula de Michel Gondry. Aquesta cita és un bon exemple de la savia i gens innocent profunditat que trobem rera la contagiosa alegria de viure que transmet aquest irregular però ben suggerent artefacte fílmic. La producció té una factura estudiadament 'trash', que veiem presentada amb la sintaxi de la postmodernitat fílmica (marca de la casa Gondry, el qual prové del camp del vídeoclip més vanguardista). Tanmateix, i sorprenentment, hi trobem també arrels ben fondes al cor del segle XX. Personatges com Frank Capra, Preston Struges o el mateix Fats Waller planen en aquesta curiosa 'buddy movie', una reivindicació encesa del 'fes-t'ho tu mateix'. Llàstima que la mitja hora final perd una mica de tensió narrativa: inexplicablement, en els últims minuts el film esdevé una cosa més aviat flàccida i precipitada. Com si Gondry no se n'acabés de sortir delimitant la fina línia que separa l'humanisme de la sentimentalitat.

[APUNT: Els Irradiadors Camaleònics, en el seu espectacle 'Plouen cartes del cel', estrenat l'any 2000 a Tiana, ja reivindicaven, precisament, el mateix Waller, el músic feliç, a partir de poemes de Salvat Papasseït. Rera els Irradiadors, l'ombra de Pep Mita. En Josep Maria Busquets i seu optimisme revolucionari, tan 'punky', ell, amb la seva barba blanca i la seva gorra de beisbol].

La world music i els baixistes blancs amb cua

Potser no ens hi hauríem de trencar gaire el cap i acceptar-ho, sense més, com acceptem les caràtules horribles dels discos de Bob Dylan, els pentinats de Dolly Parton, el tan discutible gust pels duets de Willie Nelson o BB King o el fet que Aretha Franklin faci 28 anys que no ha tornat a fer un disc decent. Però em revolto amb el mal que fan els baixistes blancs d'arrel pinkfloydiana --siguin baixistes, bateries o productors espavilats, tant se val, que pel cas és el mateix-- i que converteixen les bandes de 'world music' on han acabat tocant en insuportables fanfàrries progressives o bé en eteris i buits samplejats d'un tecno artificial, ben poc sincer. Rokia Traoré va brillar com l'estrella que és el dissabte al Teatre Zorrilla, en la segona actuació de l'edició d'aquest any del Blues i Ritmes. Però Christophe Mink, amb una previsible cua agafant-li els cabells, trepitjava l'accelerador sense poesia, volent demostrar no sé què, ben lluny dels misteris sinuosos que hom descobria en la veu de la intèrpret malinesa. Sort que a la Rokia és difícil aigualir-li la festa.

* Dedicat al Cesc Sau.

Crítica i romanticisme

Ahir llegia aquest article de Los Angeles Times: 'El final del crític?', es pregunta el seu autor, Patrick Goldstein. El paper de prescriptors d'opinió -de gust- que abans tenien els crítics, o alguns afeccionats, està sent substituït per les noves tecnologies --una mena de rock'n'roll 2.0. Quin sentit té llegir l'opinió d'una persona si a través de lastfm.com o facebook pots intercanviar cançons i interessos amb altres amics, amb gent com tu? L'àlbum es desdibuixa avui en una cançó mal arxivada en format mp3; la caràtula i els seus universos han estat substituïts per la notícia al diari, on només poden sortir els artistes, sigui perquè són guapos com el Jack Johnson, perquè van ser actrius, com la Watling o la Bruni; perquè es droguen, com la Winehouse; perquè són solidaris com el Manu Chao o perquè un dia van ser algú, com els Stones. L'artista ja no és exactament un artista, és un 'tema', un eslògan d'una sola peça, de vida ràpida, rapidíssima... fugaç. I els crítics -els que queden, els que encara resisteixen a la poderosa onada de la multitud- et poden parlar de l'últim del Justin Townes Earle, o cantar les excel·lències de Mr Love and Justice l'impressionant nou treball de Billy Bragg (a la foto)... però no té gaire sentit, suposo, perquè hi ha un corrent que no es pot contenir i que circula per banda ampla, absent al vell cànon. Amb els amics, últimament, sento expressions com 'causa', 'resistència', 'lluita', 'món que s'acaba'. No m'agrada, bé que és consolador. Només a mitges, però. Potser per això, darrerament, intento no pensar tant i deixar-me portar una mica per gent com La Casa Azul, Adam Green, M.I.A, Bishop Allen, Jorge Drexler, Burial o, fins i tot (fins i tot), Radiohead. Encara no sé si és per què m'agrada o per fer-me perdonar... tot sentint-me, de passada, una mica menys excèntric.

Música de gent vella, música de gent morta

Un dia t'adones que escoltes música de gent que és molta gent vella, de gent que fa temps que va morir; un dia t'adones que et cal explicar massa qui és aquest o l'altre artista, i et veus recorrent amb massa facilitat a conceptes com 'importància històrica', 'so pioner', 'disc maleït', 'músic de músics'... tot plegat per explicar -a vegades és una mica com 'justificar'- la música que sona al teu equip, la música que hi ha al teu ipod. 'No conec ningú!', diuen molts com una queixa, que només unes poques vegades es tradueix en un gest de curiositat. Però no et dones per vençut i deixes cedés, desenes de cedés, sabent que, potser, alguns no seran retornats o, pitjor, que alguns no seran ni tant sols escoltats. Tampoc serveix de gaire el cedé recopil·latori, ni tan sols el temàtic. Els dos últims que he fet em sembla, això no obstant, que han tingut -o tindran- un cert èxit: Tens 15 minuts? (14 temes variats, d'un minut i escaig, que van de Sufjan Stevens a Johnny Cash, passant per Neil Young, Mishima o Loudon Wainwright) i Música per odiar els dilluns (15 temes sobre el 'dilluns', on hi ha algunes cançons previsibles però prou potents). Però no em faig gaires il·lusions, és allò de la flor i l'estiu, que em sé tan bé.

Dylan i el Pulitzer

La ràdio és així: somric en escoltar que Bob Dylan ha guanyat el Pulitzer i em quedo amb un pam de nas en saber que els vídeojocs superen les vendes de la música i el cinema junts. Tot passa molt ràpid, una notícia rera l'altra, obvi reflex del que passa fora de l'estudi, en allò que en diem la vida mateixa. Surto de la dutxa una mica perplex i amb el meu somriure glaçat. En Dylan no es va equivocar tant com en Gil Scott Heron, l'home que cantava que 'la revolució no seria televisada'; però em sembla que quan va escriure que 'els temps estan canviant', potser no pensava en això. La substitució de l'art pel joc, la substitució del nervi i l'emoció per la competició i la virtualitat. O potser si. Que en Dylan és molt savi. Ho vulgui o no el propi Dylan.

Un actor pot salvar una pel·lícula

Vet aquí una discussió amb un perillós potencial, però que m'ha vingut de gust encetar arran de l'estrena de The Savages, de Tamara Jenkins. És possible una bona pel·lícula sense una bona direcció? I sense un bon guió? I sense ens bons actors? Crec que si, però només en l'última de les possibilitats. Ras i curt, que un actor o un actriu poden salvar una pel·lícula i que per explicar això només cal veure els casos de Julia Roberts (Durmiendo con su enemigo), Helen Hunt (Cadena de favores) o, més darrerament, Steve Carell (Como la vida misma) o Reese Whiterspon (Una rubia muy legal). Més enllà de l'acadèmia i la semiòtica, els aficionats sabem que el cinema són històries, i que perquè les històries ens prenguin del seient i ens facin entrar a la pantalla calen les mirades, les veus i les mans d'aquesta particular raça, els actors.

Diria, per tant, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon director, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon guió. I diria, a més, que aquesta pel·lícula es pot veure, avui, a les cartelleres amb el nom de 'The Savages'. La direcció de Tamara Jenkins en aquest film produït per Alexander Payne és erràtica perquè no s'acaba de decidir per quina pel·lícula vol fer; el guió obre massa portes i perd l'oportunitat de centrar la seva mirada en una història de pes i es desnfoca així en moments que haguéssin pogut tenir una major fibra narrativa... però vet aquí que Laura Linney i Phillip Seymour Hoffman hi brillen amb tota el seu ofici -incomensurable- i un surt del cine amb un somriure.

El 'youtube' és la plaça del poble

Sóc dels que llegeixo els diaris gratuïts furtivament, aixecant la vista dissimuladament fins els papers del veí; o forçant la meva mirada cap a la portada del diari de la noia de davant, mentre veig com ella es precipita en un son que el periodisme d'agència no aconsegueix trencar. També els llegeixo a destemps i malament, com avui, que al metro, direcció Barcelona, he trobat un diari d'ahir corresponent a l'edició de dijous de l'ADN --tanmateix, el millor dels gratuïts. Hi he vist un titular que feia així: "Tres detenidos en Martorell por vejar a un disminuido, grabarlo y difundirlo en YouTube". I he pensat que podríem substituir 'YouTube' per plaça del poble, i que, d'alguna manera, estaríem dient el mateix.

Dels arbres als llibres

Em regalen "L'home que plantava arbres", de Jean Giono, traduït per Isabel-Clara Simó, un gest interessat, tot i que, després, i vista la qualitat d'aquesta obra petita, trobo que és necessàriament, justificadament... interessat. En Marcel Riera, un dels editors d'El Cercle de Viena, em mira sorneguer i em diu: és agradable de tocar, oi? I és veritat, en aquest esplèndid llibre, el primer que salta a la vista; i de la vista, a les mans, al tacte; és la cura en l'edició, que compta amb unes il·lustracions precioses de Francesc Viladot, un gramatge luxós i ja quasi desconegut, unes guardes negres, de cordial solemnitat, una portada amb diferents textures... El cercle de Viena busca regalar aquesta mena d'experiències, que comencen fins i tot abans de llegir la primera lletra. Però unes poques hores després ja he devorat el llibre: una història petita que reivindica la saviesa en el compromís silenciós i abnegat d'un vell pastor que cerca la seva salvació, salvant el paisatge. I que planta arbres. Que només (només?) planta arbres. També hi ha alguna cosa d'aquest compromís silenciós i abnegat en allò que inspira -de forma inicialment intangible, finalment ben real- la gent que hi ha darrera d'aquest singular Cercle de Viena, el mateix Marcel, en Jordi Llavina, l'Isabel Monsó, l'Àlex Susanna i l'Enric Viladot.

La mirada de Maite Arqué

Avui és el dia. Ho adverteix una amiga en un correu electrònic. Aquest dijous, 3 d'abril, és, en efecte 'el dia' que es certifica, legalment, l'adéu de l'alcaldessa Maite Arqué al capdavant de la principal institució de la meva ciutat, Badalona. Previsiblement, aquesta setmana la gent d'El Punt de la comarca van demanar-me una breu valoració del mandat d'Arqué a l'alcaldia, preparaven l'excel·lent desplegament informatiu que ha sortit avui. Vaig destacar com a aspectes positius la "fidelitat i l'estima a la ciutat. L'empatia, les ganes de diàleg. La mirada". I com a aspectes negatius "La falta d'equip, la debilitat política... la prima ambició". Un llistat previsible, res que no hagi dit ja en altres ocasions. Però voldria subratllar aquest 'La mirada' que vaig voler incloure en la valoració i que potser destacava, tan subtil i inconcret, entre els altres qualificatius. Em ve de gust explicar-me. La mirada? Quina és la mirada de Maite Arqué? Doncs bé, és una mirada que parla amb més eloqüència que els seus discursos i que atreu conjugant contradiccions; té, aquesta mirada, un aire d'abnegació pacient, una sornegueria propera, un lleu tel d'humitat, --com deia el Raimon--, que finalment pren la forma d'una innegable humanitat. M'ha agradat, malgrat tot, trobar-la en els ulls de la persona que ha dirigit la meva ciutat tots aquests anys.

Un afer internacional

"Chewing gums for kisses". Mai la seducció ha estat tan trista, la bellesa tan patètica. Marlene Dietricht cantava d'aquesta manera la seva cançó Black Market. Ho feia en una de les millors -i més desconegudes- pel·lícules de Billy Wilder, 'A foregin affair', traduïda a l'estat com 'Berlín Occidente'. Així és l'endemà d'una ciutat conquerida, aquest Berlin arrassat on la monumentalitat ha esdevingut pols, runa i, finalment, ombra. D'una punyent actualitat, pensava mentre dilluns recuperava aquesta pel·lícula a casa, en dvd: tenim moltes ciutats 'alliberades', avui, on segur que es donen situacions similars. És també, i principalment, un film d'una profunda humanitat. El cinisme de Wilder es decanta aquí cap a una mirada que, sense renunciar a la causticitat i brutalitat habituals, reflecteix com ningú la desesperació i la humiliació del poble alemany després de la guerra, perplex, avergonyit, i que, amb tot, es proposa seguir endavant, com sigui. "No shillings, no feelings"... va cantant Marlene.

Les bones idees poden acabar de la pitjor manera

Aaron Sorkin -el guionista, director i inspirador de la imprescindible sèrie The West Wing- pot fer el que vulgui, a aquestes altures, que sempre serà perdonat. Faci el que faci. El que passa és que la seva darrera col·laboració amb el cinema és una obra notable, que no requereix perdó, ni comprensió... però si context i explicació. The Charlie Wilson's war, l'última de Mike Nichols, amb Tom Hanks, Philip Seymour Hoffman i Julia Roberts és una pel·lícula política que cal saber veure en la seva singularitat. Un cínic humor recorre un argument on brillen uns personatges que tenen més de nens que d'adults, i que estan exemplarment ben dibuixats en les seves contradiccions més grotesques. I tanmateix, -aquest és el Sorkin que ens agrada!-, hi ha aquest idealisme emocionat que cerca transformar el món, ni que sigui de la forma més excèntrica, ni que sigui equivocant-se. Equivocant-se del tot. Perquè, finalment, les bones idees, a vegades, poden acabar de la pitjor manera. La pel·líula, per cert, explica com els Estats Units d'Amèrica van omplir de milions els 'guerrers sants' afganesos en la seva lluita contra els invasors soviètics i com, en aquell moment, allò va semblar que solucionava alguna cosa...

El seu cognom és d'aquest tros de planeta

Un home arriba a Nairobi. És alt, prim, i ve de la Ciutat del Vent, Chicago, Illinois i, per bé que el seu vestit és senzill, es fa mirar: és elegant, pulcre i del tot inassequible. Té una mirada àvida per conèixer i l'inspira una flama incerta, que el confon i l'esperona a la vegada: qui sóc, que vull, on vaig? Preguntes que es creuen indistingibles en un foc que el crema per dins. I no de fa poc. És per això que és a l'aeroport de la capital de Kenia, aquest matí. A la sala d'arribades l'espera la seva germana, a qui ha vist només unes poques vegades, però amb qui el lliga una complicitat que el pren amb una naturalitat que no el deixa de sorprendre. Interpreta aquest lligam com un bon averany en la cerca que ha iniciat.

Però resulta que li han perdut les maletes, al nostre home, i es queixa al personal de l'aeroport. Quan li pregunten el nom, no calen gaires explicacions. El seu cognom és d'aquest tros de planeta, on és ben corrent. El que al lloc d'on ve requereix explicacons i justificacions, aquí és rebut amb un somriure tranquil, quasi absent. "Obama", -escriu l'hostessa-- "vostè, així, és dels Obama?", li pregunta encuriosida tot seguit. Com que, malgrat tot, ell resulta que encara no sap d'on és, calla, cortès, amb un gest inescrutable, mentre nota aquell foc a dins, encara.

Aquesta és una versió una mica lliure d'un dels fragments que més m'ha agradat --i emocionat-- de Dreams of my father, el llibre que Barack Obama va escriure l'any 1995 i que he llegit aquestes últimes setmanes, com bé saben amics i coneguts, a qui he anat explicant anècdotes i pensaments continguts en aquest llibre sincer, lúcid i humà. Jo l'he llegit en anglès, perquè, per ara, no n'hi ha versió en castellà o català. Del tot imprescindible.

Música clàssica? Sobre els nocturns de Chopin

Totes les persones que ens agrada el rock hem tingut en algun moment la 'típica' discussió que confrontava els nostres estridents gustos musicals amb l'intocable música clàssica. És una discussió tramposa, aquesta, i també un pèl infantil: com si no fos possible que t'agradéssin les dues coses? Com si calgués triar... Tinc un amic que quan parla de música clàssica pensa en els Stones, els Faces o els Kinks, i un altre que combina el cant coral amb coses que són quasi hardcore. Finalment, un conegut és incapaç d'emocionar-se amb els crits de James Brown perquè no sap veure més enllà de la fila que fa l'home, tot suat ell, enfundat dins una mena de pijama de lluentons, mentre el vell soulman salta, precís i implacable, al ritme de "Papa's got a brand new bag". I jo me'n faig creus, perquè el padrí m'inunda amb una alegria incontrolable amb només amb dos compasos de la seva potent maquinaria rítmica. És clar que jo també perdo el fil amb Mahler o Bartok i em sento una mica sord en el món que conformen les seves músiques, que sembla que no tinguin principi ni final, com un gran cabdell de llana que es fa i es desfà a partir d'una força que m'és aliena, llunyana, hermètica.

Però un dia, a la dutxa, et descobreixes xiulant la melodia del novè nocturn de Chopin. I així, tot de sobte, veus que una música que es pot xiular sota l'aigua de la dutxa nou deu ser tan aliena, llunyana i hermètica. I et venen ganes, mentre et poses el pijama, de posar-te el disc sencer a tot drap, mentre, extasiat, tanques els ulls.

I, secretament, al final penses que Chopin i James Brown no deuen estar tan lluny; que ni que sigui per una centèssima de segon has vist alguna cosa que els unia. I t'adones, finalment, que la clau, precisament, és en aquesta centèssima de segon i, més concretament, en aquesta cosa que uneix el padrí del soul i el torturat músic romàntic: el poder de la música quan et pren, irresistible, i tu et deixes portar.

En defensa de 'Dan in real life'

És una situació amb la qual em trobo, més sovint del que voldria i que només em diverteix a mitges. Vas al cine amb una colla d'amics, acaba la pel·lícula i, quan encara van els títols de crèdit, escoltes negres comentaris sobre el que acabes de veure: tòpica, absurda, increïble... i, com una cançó de l'enfadós, tres paraules que es repeteixen un cop i un altre: dolenta, dolenta, dolenta. I tanques els ulls uns pocs segons i penses, ¿com els ho diré, ara, que la pel·lícula m'ha agradat? Que m'ha agradat molt... L'Oriol, que ho defensa tot, que tot li agrada, no et tornaré a fer cas i bla, bla, bla. Pensava això, i fins i tot ho vaig dir en veu alta, entre rialles, ahir als Albèniz Plaza, quan sortiem de veure 'Dan in Real life' (traduïda aquí com 'Como la vida misma').

Es tracta d'una molt recomanable pel·lícula de 'segones oportunitats', dirigida per Peter Hedges, i que, d'acord!, té una taxonomia ben coneguda, però no exactament previsible: és del gènere de les comèdies romàntiques, de la família de les pel·lícules familiars amb vidu encantador i pobres habilitats socials; de l'ordre de les produccions que combinen un excel·lent càsting de secundaris amb un gust pels personatges excèntrics; de la classe de filmació que té lloc en aquell est dels Estats Units amb cases a tocar del mar, i aquell aire de descurada genialitat en la decoració; de l'espècie -observable tendència a l'alça, aquesta- de pel·lícules amb banda sonora cantada per un sol singer-songwriter, a l'estil de la recent Juno; del grup de films que contenen escenes en una bolera retro o en una llibreria de poble; del subgrup de guions amb nòvies intercanviades, de...

Però per damunt de tot, Dan in Real Life és una gran pel·lícula perquè conté una interpretació memorable: la d'Steve Carell, un actor que, al minut 1 a mi ja em tenia enamorat amb la seva vulnerable humanitat. Ell condueix amb subtilitat i un genial sentit del tempo còmic, una pel·lícula de fina ironia i d'apreciables dots d'observació. Aquest actor ja feia de roba escenes a Miss Littlle sunshine -era el germà suïcida-. Steve Carell, preneu nota d'aquest nom. Ha nascut una estrella.

Enterrats abans de morir

Recupero tard 'Promesas de l'Este': una sessió repescada als Meliès, un dimecres de setmana santa. I sort, perquè em trobo amb molt més del que amics i coneguts m'havien avançat. No només està bé, molt bé, l'última de David Cronemberg, sinó que és una obra mestra d'oportuna actualitat. Extraordinàriament violenta -és la marca de la casa del director-, extraordinàriament ben interpretada -una autèntica creació, la de Vigo Mortensen-, extraordinàriament ben escrita -amb aquesta perversa relectura de la cançó de l'emigrant-. Amb un realisme que fa posar els pels de punta, però també amb una encomiable valentia i habilitat per presentar-nos personatges de gran calat shakesperià, 'Promesas del Este' defuig el nihilisme i l'espectacle buit de sang per presentar una obra major que és, per damunt de tot, commovedorament humana.

Del Meliès al Negroni

... o el que és el mateix, la prova irrefutable que Barcelona encara val la pena.

Els Meliès, al carrer Villarroel. Un cinema que no és cèntric ni modern, i que té les crispetes vetades, però que en canvi a mi em fa sentir com un personatge de pel·lícula de Woody Allen. No només són les ulleres de pasta, també és la constatació que a la sala hi ha més persones soles que apararellades, i que tot resta fosc i en silenci, fins que ha acabat l'última lletra dels títols de crèdit. Així és com els cinèfils fem la missa. Però tornem al Woody. També hi deu fer que al sortir m'agafen ganes d'arribar-me fins al pont de Brooklyn i travessar-lo a ulls clucs, sentint el vent de l'East River a la cara. Que la ciutat que mai se'n va adormir em quedi tan lluny -quant a quilòmetres comptables- m'incomoda relativament. Els quilòmetres que m'importen no són els que es poden comptar.

El Negroni, al carrer de Joaquim Costa, el lloc de Barcelona on passen més coses -i més interessants- en un dia qualsevol; posem, avui mateix. Una cockteleria, aquesta, minúscula i mimada per un servei que, això és del tot obligat en aquest cas, té més de metge que de barman. Hi ha barmans que estudien tant com un metge, vet aquí. És, aquest establiment, un oasi de civilitat, car sembla que fins i tot s'exerceixi -sense haver-lo d'exercir- un subtil i encertat dret d'admissió. Tot convida a la confidència i la rialla, i la gent que t'envolta té converses tan interessants, que penses que tots podrien ser amics teus, no perquè els teus amics sempre tinguin converses interessants... sinó perquè en l'aire circula un perfum confiat i tranquil, el preludi dels moments perdurables.

Una carta de Paul Simon

Tinc una amiga que; seguint un pensament impulsiu (en realitat era una il·luminació, tot i que en aquell moment no ho devia saber); se'n va anar sola a la solejada Fort Lauderale, a tocar de Miami. Hi va anar a veure Simon and Garfunkel, en el seu tour del 2003. I ara resulta que es carteja amb en Paul, en Paul Simon, a qui vol convèncer que li regali una cançó per una obra de teatre que està escrivint des de fa temps. M'ho va explicar per fer-me riure i tot i que la història és vertadera i que mostra amb gran eloqüència la importància de seguir determinats impulsos, a mi m'és una mica igual el com i el perquè. Em quedo amb el que és, res més; que és prou: un petit conte.

[La il·lustració d'aquest post, de Joe Ciardello, per a la revista Sl