Tinc un problema amb la Kidman

Tinc un problema amb la Nicole Kidman, i em consta que no sóc l'únic. Tots els afeccionats al cinema ens permetem tenir actors i actrius als quals els ho perdonem tot, i actors o actrius als quals no els en passem ni una. Això darrer em passa amb la Kidman. No és només la seva gèlida mirada... és la seriositat amb la qual es pren a ella mateixa, aquell posat d'orgullosa trascendència, la repel·lència de la 'primera de la classe' amb la qual puntualitza les seves frases. En la seva darrera producció, a més, hi presenta una cara que sembla sortida d'una convenció de trekies, i per la qual caldria demanar explicacions al seu cirugià plàstic.

La pel·lícula, malgrat tot, té més d'un punt d'interès, cosa que demostra que el meu odi per l'actriu australiana és més sanguini que cerebral. Perquè, al capdavall, la Kidman no arriba a espatllar el film, i això vol dir que la seva actuació no deu ser, en el fons, tan desastrosa. 'Margot and the Wedding', la pel·lícula en qüestió (i que jo vaig veure el 5 de juliol), és com si Cassavettes i Rohmer haguéssin anat de copes a Sundance amb el Wes Anderson de torn. Atropellada i irregular conté un parell d'escenes torbadores d'inusitada intensitat i algun gag memorable, ben orquestrat per un Jack Black en estat de gràcia.

Woody Allen fa crònica local

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.

Fer un titular d'una novel·la

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.

Vacances a Can Ruti

Rera un inofensiu 'I got the rockin pneumonia and the boogie boogie flu', l'imarscicle clàssic de Nova Orleans, s'ha amagat durant molts dies la meva estada a Can Ruti. Les persones que segueixen el meu 'microblog' (twitter) o que són contactes del meu Facebook van poder llegir l'enigmàtic missatge durant una bona colla de dies. Una pneumònia amb vessament pleural inclòs, acompanyada d'altres complicacions, m'ha tingut ingressat durant prop de dues setmanes. Des de fa uns pocs dies sóc, de nou, a casa els pares, per encarar una recuperació que s'endevina llarga, i que, en els primers dies demana repòs absolut. Tot ha quedat en un ensurt. I de l'ensurt, el compromís personal de reduir una mica el ritme de vida, la voluntat d'escoltar una mica més les senyals del meu cos. I una pila de llibres per anar devorant en les pròximes setmanes. Amb el viatge a Texas anul·lat per prescripció mèdica espero de la literatura tots els nous paisatges que es puguin encabir en una pàgina. I no cal dir que, per sort, són inacabables.

Viure amb 'només' 100 coses

L'excés de consum és pràcticament una religió americana. Amb aquesta frase tan provocativa comença 'How to live with just 100 things' (Com viure només amb 100 coses), l'article que la revista Time publicava fa un parell de setmanes, signat per Lisa McLaughlin. No és aquell clàssic article llegit tantes vegades. Vegeu: americans grassos i amb camises hawaianes, obsessionats amb l'acumulació en les seves formes més excèntriques. L'article, ben al contrari, mostra l'altra Amèrica, tan real com la dels 'white trash', i en canvi tan oblidada per una Europa indolentment segura d'ella mateixa. És l'Amèrica transformadora, incisiva, activista. Si el consum és una religió... l'autora ens presenta la reforma, els singulars Martí Luter i Calví de la societat de consum, la gent que opta per desprendre's de coses i limitar no tant sols la compra, sinó la possessió. Es pot viure només amb 100 coses? [CONTINUEU LLEGINT L'ARTICLE A SOSTENIBLE]

* FOTO: un racó del meu estudi, en el qual diria que només en 1 metre quadrat ja trobaríem més de 100 coses!

I malgrat tot, Nanni Moretti...

La banda sonora de Caos Calmo la pel·lícula d'Antonio Luigi Grimaldi demostra un gust per la música transcendent, molt pagada d'ella mateixa, aquella amb un dramatisme inflamat, potser excessiu. Radiohead i Rufus Wainwright -qui, sinó- hi brillen en un parell de moments, força destacats. Les cançons puntualitzen -no sé si seria millor dir 'sobresalten'- el que, realment, no caldria subratllar. La selecció de cançons i la seva incomprensible disposició en el metratge no és el pitjor d'aquest film italià, però exemplifica elocuentment la poca traça del seu director al plantejar la història d'aquest vidu que decideix plantar-se davant l'escola de la seva filla, enlloc d'anar a la feina. Grimaldi juga als sentiments a flor de pell, però no aconsegueix fer anar els sentiments més enllà de l'epidermis de l'espectador. Imperdonable. Hi ha alguns moments quasi poètics -l'arribada dels pares a recollir els menuts, el millor del film!-, espatllats per altres de molt previsibles. Una subtrama d'un pretès suspens empresarial provoca més perplexitat que interès. Tot i amb això, Nanni Moretti, el gran actor italià, aconsegueix donar sentit a tot aquest desgavell i, amb una sola mirada, convertir en Caos Calmo en un film mínimament disfrutable. Així de gran és Nanni Moretti.

Fa dies que ens han marcat el gol

Espanya fa dies que ha marcat el gol. El gol es diu 'bon rotllo' i capacitat d'empatia. El gol és haver repensat el caspós nacionalisme de sempre, militaritzat i rude, per convertir-lo en un eslógan de suma i optimisme, civil i cortès. Aquest gol no l'han marcat als alemanys; que ells, rai, tenen un país que és encara motor d'Europa; el gol ens l'han marcat a nosaltres, que no hem renovat discurs. Continuem celebrant derrotes, nosaltres; continuem discutint l'accent i la qualitat de la llengua dels nostres polítics tot exigint no sé quin grau de puresa; continuem cremant líders amb exigència antropòfaga, com si en tinguéssim tants per triar! El producte que venem pot estar carregat de raons -de fet, està carregat de raons-, però posa de mal humor. Al capdavall, a qui li interessen les 'batalletes' d'un perdedor? A aquestes altures, la nostra incapacitat per vendre'ns en positiu comença a vorejar el virtuosisme. La selecció espanyola mereixia guanyar perquè és la que ha jugat millor... bé, si, d'acord, és clar. Però qui parla de futbol, en realitat? Espanya ha guanyat també fora del terreny de joc.

Ara, si em permeteu la metàfora, la pilota és al nostre camp. Ja és vist que els partits de futbol (també) es guanyen en el camp de les idees. I les idees que guanyen avui són les que ens fan somriure. Així, aparquem per una estona la batalla d'Almansa i la II República als llibres d'història. Aquesta és la lliçó. Cal renovar-se. Què hem de renovar? De quina manera? La resposta a aquestes dues preguntes determina el camí que cal prendre amb més convenciment a partir d'ara, al marge d'emprenyamentes i depressions. Els espanyols ja s'han posat en marxa. El partit d'ahir demostra que de moment no els va pas malament. Deixem de lamentar-nos i, ni que sigui per variar, mirem d'anar endavant? 'Podemos', que diuen ells.

Això de l'AVE

En una hora i cinquanta minuts em planto a Saragossa, un dissabte a la tarda de juny. És la meva estrena amb l'AVE. El trajecte em balanceja amb elegància entre el silenci sincopat del paisatge canviant i el prudent soroll dels meus companys de viatge davant la seva safata amb el menjar del dinar compartimentat en altres safates, successiament més petites. Amb prou feina me n'adono i ja sóc a la capital aragonesa, on en unes poques hores participo en una taula de la Tribuna del Agua. A l'estació de Delícias (a la foto, un detall), sóc el tercer d'una cua de més de 100 persones que esperen taxis. Espero més de mitja hora. La mateixa estona que el tren ha trigat d'anar de Sants Estació a el Camp de Tarragona.

El lleig... teatre independent?

És una d'aquelles obres de teatre de l'anomenat circuït independent, que és cert que és un circuït, però que no és exactament independent. Bé, si 'independent' és fer obres en sales petites, és independent, si. Això, tanmateix, no la fa especialment experimental ni transgressora. Ni més ni menys, en tot cas, que obres estrenades al Lliure o el TNC. 'El lleig' és una d'aquelles obres mimades pels mitjans, que la situen, clarament, dins del focus de l'atenció. Hi deu ajudar comptar amb actors i directors amb un peu a la televisió, com, en aquest cas, el reivindicable Oriol Grau.

Juan Carlos Matel estrena en català al Nou Tantarantana l'obra de Marius von Mayenburg. Matel i Von Mayenburg ens proposen una reeixida farsa al voltant de la bellesa física, les seves capritxoses servituds i les seves indefugibles trampes. Se'm va fer un pèl llarga (cosa curiosa perquè l'obra dura una hora!), però hi ha un diàleg final impagable amb un 'm'estimo!' exclamat per un dels personatges que és una de les millors línies escoltades en molt de temps al teatre.

Una comèdia romàntica 'un pèl diferent'

Si algú, en una hora morta, va a parar al vídeoclub i no sap què llogar, que opti per Knocked up (oblideu el funest títol en espanyol: Lio embarazoso), de Judd Apatow. És una de les millors comèdies de l'any segons el Village Voice, l'Entertainement Weekly, el New York Times i el Newsweek però aquí s'ha estrenat directament en dvd. Forma part de la família de les 'comèdies romàntiques alternatives', amb els perills que això pressuposa. Això no obstant, el film mostra amb frescor i honrada lucidesa la desorientació de la meva generació amb l'amor i la bellesa, la nostra confusió amb la sexualitat, la nostra ambivalença. És profundament romàntica i profundament antiromàntica... Tot a la vegada.

Hi surt en Loudon Wainwright II, que fa un impagable paper secundari, i que s'encarrega, junt amb Joe Henry, d'una banda sonora brillant, en la qual destaca la que és una de les millors cançons del 2007, Grey in LA. En Loudon Wainwright és el pare d'en Rufus i la Martha, el germà de l'Sloan, l'exmarit de la Kate McGarringle, l'exmarit de la Suzy Roche. Tots intèrprets i músics meravellosos... La dels Wainright donaria per una altra pel·lícula i serà objecte d'un altre post. Un dia o altre.

I si durant un any...

... decidíssim posar-nos d'acord? M'ho diu en Josep Maria Massot, amb un posat que, si no sabés qui és, potser podria confondre amb superficial murrieria. En Massot, arquitecte en cap de l'Ajuntament de Badalona, parla de la proverbial incapaciat de la ciutat on visc per abordar, de forma consensuada i il·lusionada projectes de pes, projectes de veritable empenta ciutadana. I no hi ha superficial murrieria, en les seves paraules, sinó un cansament quasi còsmic, ben salvat, això si, per una ironia escapista. Jo li dic: ni que fos posar-nos d'acord a canviar de temes per un any, jo potser ja firmaria! Però en Massot fa que no amb el cap, tot rient. ¿Saps amb quants temes podriem barallar-nos encara?, m'espeta. Potser si. Parlàvem de la presentació d'El més vell dels desitjos: el port de Badalona (Nautilus), el llibre escrit per Andreu Mas i que a mi em va tocar presentar, fa uns pocs dies, a l'Espai Betúlia, enmig d'una inèdita expectació política a la ciutat. El llibre és interessant i conté molta informació nova. L'Andreu escriu molt bé i sap moltes coses. És una bona combinació, aquesta. Però resulta que les tres persones que erem a la taula cadascuna tenia una idea de com havia de ser el port de Badalona. Potser en aquella sala plena de gom a gom haguéssin sortit fins a setanta o vuitanta ports diferents... però cap dels presents era capaç de mostrar-se entusiasmat amb el port present, plausible, real. I si durant un any decidíssim posar-nos d'acord?

Silenci ensordidor

A la pàgina 12 de l'Avui hi ha un article sobre la pressió internacional contra el dictador de Zimbàbue, Robert Mugabe. El periodista responsable de la peça, amagat sota un inconcret 'redacció', cita amb encert les paraules de Paddy Ashdown, exalt representant de l'ONU i de la UE a Bòsnia i Hercegovina. L'Ashdown parla del 'silenci ensordidor' del president sudafricà Thabo Mbeki. Silenci ensordidor... L'expressió m'ha acompanyat tot el dia i ara, a pocs minuts del final del dia, no em puc resistir a consignar-la. Hi ha silencis que clamen al cel, que són ensordidors, doncs, perquè sigui per indiferència o per mala fe confonen i ens enteranyinen les oïdes, com fa el soroll. I hi ha soroll, que és clar i lúcid, com el silenci.

Llibres al llimb

M'acompanyava de feia anys a la tauleta de nit. Una edició d'Un Diamant gran com un Ritz, recull de narracions curtes de Francis Scott Fitzerald, editat en tapa dura per Edhasa Clàssics Moderns. Començat en diverses ocasions, i abandonat, cada vegada, a les poques pàgines. No era el seu moment. No us passa, això? Hi ha llibres que us ve de gust llegir, que sabeu que us agradaran... però que seguint alguna mena de codi ocult, al marge de tota racionalitat, resten en una mena de llimb literari esperant a ser cridats. Aquests darrers dies he entrat, finalment, a l'eufòric i desesperat Nova York dels anys vint que proposa Fitzerald. El recull salvat de la pols de la tauleta de nit diria que ha quedat descatalogat, però és molt recomanable. Hi trobem la prosa enlluernadora i tot l'estil, tot el bon estil, del mestre: irònic, complex, enfocat, compromès, d'una sinceritat brutal. Però no sempre és còmode llegir aquest autor: la seva generació perduda -la dels anys vint- s'assembla força a la meva. És la festa contínua, el brogit sens fi, la intel·ligència tastaolletes del que no vol escollir. 'Mostra'm un heroi, i t'escriuré una tragèdia', deia el novel·lista. L'abisme dels seus personatges era el crack del 29 i, finalment, la segona guerra mundial. I l'abisme de la meva generació?

[FOTO. Primera edició de Flappers and Philosophers, en la qual trobem alguns dels relats inclosos en l'edició catalana comentada. És el cas del brillantíssim 'El bol de cristall tallat', que obra l'edició d'Edhasa]

La festa de quatre actors

Susan Sarandon, Max Von Sydow, Christopher Plummer i Gabriel Byrne. No caldria dir res més. Aritmètica Emocional és, principalment, una pel·lícula d'actors. I com això funciona a la perfecció. Vet aquí una festa de la interpretació i la complicitat. El director, Paolo Barzman, prèn de referència la novel·la del canadenc Matt Cohen i ens ofereix una reflexió sobre els estralls de la guerra, l'ombra del dolor en el cor de les víctimes, tants anys després. 'Em preguntes si crec en Déu i jo et pregunto, Déu creu en nosaltres?'. Una cita que brilla rotunda al principi del metratge i que només resumeix en part la tesi del film. No convida a l'ateisme, el guió. La perplexitat de l'horror dóna pas a un desenllaç crepuscular subtilment feliç. El final, però, no acaba de convèncer: no per dolç, sinó per esquemàtic.

Pitjar l'accelerador

He tingut algunes estones regalades per a la reflexió, aquests últims dies. Dalt del cotxe, dilluns passat, feia una enorme cua a la gasolinera del meu barri. Els minuts davant del volant immòbil els vaig dedicar a pensar sobre el cotxe i la publicitat. A través de la finestra veia un anunci gegantí amb un gran cotxàs que havia arribat no sé com, no sé per on i (sobretot) no sé perquè dalt d'una irreal muntanya de vistes vertiginoses. Hi ha un dia, pensava jo, que la publicitat deixa d'explicar qui voldríem ser per explicar el que érem. Malament. Les alarmes haurien de saltar, justificadament, en aquest punt. El país vivia la segona crisi de recursos en poques setmanes (primer l'aigua, després el combustible) i el nostre imaginari el teníem -i el tenim- de viatge al país dels paisatges impossibles! Aquest cotxe enorme que mostra la seva pesada confiança en ell mateix i que promet redimir-me des de l'altra banda de la finestreta... se'm presentava amb un imprevist patetisme, voltat de carreteres embussades i lleixes dels supermercats mig buides, com en una ex república soviètica. [Continueu llegint l'article a Sostenible.cat]

Maltractar la Juno? No, gràcies!

No penso veure com la Catherine Keener maltracta l'angelical Ellen Page (a la foto), a An american crime. El film de Tommy O'Haver explica l'esferidor segrest d'una adolescent (la Page) als anys seixanta a mans de Gertrude Baniszewski (la Keener), la qual va tramar sobre la jove captiva una terrible tortura en grup al llarg de 3 mesos. És un prejudici a tota llei, el meu; i tota una declaració de principis. Sé que la Page va brillar amb la crua Hard Candy, però a mi em va enamorar a Juno, la inoblidable Juno. I allà em vaig quedar jo. Amb la seva mirada divertida i tendra, amb la seva valentia. Sóc un afeccionat al cine de la bella escola i no disfruto especialment veient en Harrisson Ford o en Tom Hanks fent de dolents; vull dir que no els considero ni més ni menys bons actors per fer un canvi de registre en els seus currículums de personatge. M'agrada la identificació de l'artista i el personatge. Com en l'època dels 'Estudis'. En James Stewart era un bon home, i en Bogart era un home dur. Més darrerament, quan penso en Martin Sheen, veig el millor president dels EUA, i en Tom Hanks em fa riure i plorar amb aquella mirada senzilla i honrada, faci el paper que faci... i mira, quan veig l'Ellen Page, veig la Juno. I jo no penso anar al cine per veure com maltracten aquest àngel.

La pitjor pel·lícula de Shyamalan

M. Night Shyamalan ha lliurat amb 'The Happening' (discutiblement traduïda aquí com 'El Accidente') la seva pitjor pel·lícula. És una llàstima, perquè fins ara la carrera del director nordamericà-indi era del tot estimable, inclosos els marcians del final de 'Senyales', que ja és dir. Assisteixo a una de les primeres sessions del film i noto la justa expectació que ha generat l'última obra del que crec que és un dels millors directors del moment. Acabada la pel·lícula, hi ha gent que riu, i s'escolten a la sala un parell de xiulets. Una o dues persones aplaudeixen i la noia del meu costat plora, en silenci, davant la impassivitat del seu company. Jo, inicialment, no sé què pensar. La perplexitat no acostuma a ser una mala senyal, en una obra artística. Però a mesura que avança la nit se'm van desfent les excuses. The Happening és un film rude, que juga les cartes de la sèrie B, però que no aixeca el vol -cosa que, d'altra banda, Shyamalan sempre havia aconseguit amb genial magestuositat en els seus films. D'aquesta manera, el guió mostra un esquelet massa bàsic, al qual no s'hi adhereix ni la història romàntica -mancada de tota química- ni la reflexió trascendent marca de la casa. Per si fos poc, la pel·lícula compta amb un pèssim càsting: Mark Whalberg està fatal (literalment) i Zooey Deschanel, malgrat la seva brillant i incipient carrera musical amb She & Him passa la pel·lícula sense decidir-se entre el drama i la comèdia, inexplicablement confosa.

Hi ha moments de gran cinema, això si: la caiguda al buit dels obrers de la construcció és un dels que costarà oblidar. Les el·lipsis en els suïcidis, la forma de filmar l'amenaçadora natura i aquell gust per la contemplació, la música de Newton Howard, amb un plantejament tan de la vella escola són d'altres elements que, malgrat tot, aguanten amb solidesa enmig de la ensulsiada. Finalment la capritxosa manera amb la qual el director ens dosifica la informació i ens deixa amb tantes preguntes al pap confirmen que The Happening no és un 'blockbuster' a l'ús. Que, fins amb les seves llampants imperfeccions, no és una pel·lícula qualsevol. És per això que n'esperava tant més!

Atrapats en la subúrbia

En Paul Krugman, articulista del New York Times, revela en el seu últim article que ha vist el futur, i que aquest funciona. El futur, explica Krugman, no està ni a la Xina ni a l'Índia, "que és on se suposa que l'has de veure, aquests dies", sinó a la vella Europa. La vella Europa, quina forma tan americana de referir-se al nostre tan divers, convuls i complex continent! Bé, el cas és que en un article amable, i que crec que és només aparentment ingenu, el reputat opinador subratlla les virtuts de la ciutat compacta front a la ciutat extesa. Treballar, comprar i divertir-se sense haver d'agafar el cotxe, a un cop de metro, a un cop de bici. Un autèntic privilegi, als seus ulls "atrapats en la subúrbia". Una suburbia que ja no és aquell món assèptic i segur idealitzat per l'Amèrica optimista sinó el reducte ineficient i poc pràctic dels embussos quilomètrics i el bidó de benzina trencant preus a cada moment. [VERSIÓ COMPLETA DE L'ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE]

Pompeu Fabra era badaloní

Pompeu Fabra és el badaloní més important del segle XX i no té cap espai públic rellevant a la nostra ciutat, ni tant sols un monument o escultura, més enllà d'un modest monòlit impulsat per, entre d'altres, l'entitat que presideixo de fa un temps a Badalona. El 'mestre' va viure a la ciuatat trenta anys de la seva vida, els més fructífers, els de la seva maduresa, els que van regalar al nostre país el Diccionari que va donar ales a la nostra llengua. Si en va marxar, Fabra, va ser forçat per l'exili . Potser encara algú dubta de designar Fabra com a badaloní. Jo no. Jo ho tinc claríssim. És per això que la nova plaça central de Badalona -que està cridada a ser el nou centre neuràlgic de la ciutat- hauria de dur el seu nom. I també la nova estació de metro que hi haurà al subsòl. Em sembla que és una bona forma de passar comptes amb la nostra memòria recent. Hi ha alguna ciutat a Catalunya que pugui fer això amb més justificació que la nostra? Des d'aquesta setmana, una iniciativa ciutadana, amb la qual col·laboro, mira d'aplegar suports per aquesta idea. Al web pompeufabrabadalona.cat s'hi pot trobar el llistat d'adhesions. Impressiona, la veritat. De moment hi ha institucions com la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Catalana d'Estiu... o l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. I persones (de Badalona i d’arreu) tan reconegudes com l’exalcalde Màrius Diaz; els actors Jordi Dauder i Oriol Genís; els cantants Raimon i Teresa Rebull; els periodistes Toni Soler, Sílvia Soler, Iu Forn i Oriol Soler; els poetes Joan Argenté, Màrius Sampere, Carles Duarte, Coloma Lleal, Odile Arqué, Paco Fanés i Valentí Soler; els crítics Joaquim Molas i Albert Manent; els historiadors Josep Maria Ainaud de Lasarte i Jordi Monés i Pujol-Busquets; el meteoroleg Tomàs Molina; els escriptors Julià de Jòdar, Pep Coll i Joan Soler i Amigó; l’exregidor Marcel Riera; els llibreters Gerard Remendo i Isidre Sala.

De l'última a la primera...

Llegeixo el diari de l'última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d'esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d'economia. M'agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l'art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d'apropar-se a l'actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me'l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n'estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?

Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa --vol semblar més gran--. Du una maleta de rodetes, d'aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l'aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s'ha de pagar? Se'n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se'l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d'aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l'acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d'amor. Però suposo que si que l'és, d'alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.

[Foto de Marcel Germain]

Sidney Pollack, malgrat tot

Ho havia de fer. Veure, en pantalla gran, l'última aparició al cinema de Sidney Pollack. El vehicle d'aquesta aparició és la penosa comèdia 'La boda de mi novia' (Made of honor), de Paul Weiland, l'enèssima i exasperant comèdia romàntica del Hollywood de perfil baix, baixíssim. Pollack és el millor de la pel·lícula, tot i que surt poc, poquíssim. Patrick Dempsey fa el que pot, i no se'n surt malament, especialment quan el guió li regala algun moment de refrescant slapstick: les caigudes al restaurant brillen merescudament! Va sobrat d'ego, el tal Dempsey, i això sempre funciona bé en una comèdia. Per la resta, la pel·lícula avança amb una certa gràcia i un ritme ben sostingut fins l'arribada a l'ensucrada Escòcia, on naufraga en un mar d'esterotips persentats sense gota d'ironia. Un dels úlitms plans és per al Pollack, que fa el paper de l'irresponsable i hedonista pare del protagonista: els seus ulls, humits i tranquils, transmeten, malgrat la malaltia que ja el devia corsecar, una 'joie de vivre' que impressiona.

Relíquies?

Una amiga que m'estima molt però que a vegades m'observa de lluny amb una acidesa descreguda --que em dec ben merèixer-- es referia a mi com a 'relíquia'. Ho feia deixant un escuet comentari en un dels meus darrers posts --en el qual jo explicava, tot orgullós, els discos que compro sense ni tan sols mirar el preu--. Sé que ella no pretenia que em justifiqués, i tampoc és que jo en tingui ganes. Però m'agradaria deixar constància dels nervis passats el dilluns passat per aconseguir una entrada per anar a veure Tom Waits a l'auditori del Fòrum, el 14 de juliol vinent. Les entrades es posaven a la venda exclusivament a través del servei telefònic del Telentrada. Un servei que es va col·lapsar fins ben entrat el migdia del mateix dia, i que va arribar a generar una notícia d'urgència a l'edició digital de l'AVUI. El meu telèfon treia fum: trucava, amb percutiva insitència a l'indiferent 902 10 12 12. Però entremig, correus electrònics, sms i més de mitja dotzena de trucades entre amics: ho has aconseguit? saps d'algun truc? Em consta que un parell de coneguts van decidir curar-se en salut i comprar les entrades per veure el gran geni californià a París i Praga. Jo aconseguia l'entrada per un auditori més proper, el de Barcelona, quan faltaven pocs minuts per les tres de la tarda. Suposo que si, que sóc, que som, relíquies. De les bones. Com aquell piano, que bevia d'amagat, o com el tren dels baixos fons, la polka del vell cementiri o aquells gossos que perden tot el rastre quan volen tornar a casa... després de la pluja.

És temps que guanyo

L'N11 és el meu autobús nocturn. El puc agafar davant de l'FNAC, a plaça de Catalunya i davant del jutjat de Menors, al capdavall del passeig del Lluís Companys, convenientment situat al costat del barri de la Ribera. Em deixa davant de casa. Només una escassa desena de metres impedeixen que faci servir l'expressió 'literalment davant de casa'. Dalt de l'esforçat vehicle; i entre la llum somorta i cansada dels precaris fluorescents, amb el ritme de la marxa trencat per parades, frenades i badades; em deixo portar per un tic-tac que no domino. Faig en una hora el trajecte que en cotxe privat o en taxi resoldria en 15 minuts. Però no m'importa gaire. No m'importa gens. Dalt de l'N11 de poc serveix el rellotge. No és temps que perdo, és temps que guanyo.

[Foto: la meva cosina Sara i jo, dissabte passat, passades les tres de la matinada. Escoltàvem la mar de feliços La Casa Azul, oportunament envoltats d'un cridaner grup d'adolescents en zel]

Als seus vuitanta anys...

Als seus vuitanta quatre anys, Sidney Lumet serveix amb "Antes que el diablo sepa que hayas muerto" un film rotund i desesperat, que sobta per la força del seu plantejament, per la radicalitat del seu desenllaç. És una tragèdia disfressada de thriller. I és, sobretot, una lliçó de cinema, que brilla pel seu vigor i en el regnen actors en estat de gràcia -sempre s'ha dit que Lumet era un director d'actors!-. Ethan Hawke, Philip Seymour Hoffman... però també Albert Finney i una sempre reivindicable Marisa Tomei. El pols narratiu és esplèndid, enlluernador. Podria ser el d'un director amb cinquanta anys menys. I en faríem grans titulars amb les paraules 'revelació' i 'novetat'.

Un home qualsevol mira enrera

L'editorial, potser per aprofitar la tirada de l'última pel·lícula d'Isabel Coixet, Elegy, ha decidit canviar el títol de l'última novel·la de Philip Roth, l'autor del llibre en el qual es basa el film de la directora catalana. D'Everyman, que és com es diu en la seva versió original, a Elegia, l'opció escollida en les traduccions de la versió castellana i catalana, a càrrec de Mondadori i la Magrana. D'Elegy a Elegia... l'equívoc està servit, a la desesperada búsqueda del lector despistat. 'Elegia', aquest 'Everyman' furtat, comença en aquell moment 'on tan sols pensar és estar ple de dolor'. Així ho diu el vers de John Keats que obre, encertadament, aquesta novel·la curta. Roth dibuixa amb una prosa elegant i lúcida la història d'un home qualsevol al final de la seva vida. L'home qualsevol és, naturalment, un home concret. Concret en la ficció, s'entén. Però universal en el significat, enorme en la petja que deixa en el cor del lector sensible. El protagonista és un publicista d'èxit, ja a la setantena, al final de la seva tortuosa vida. Mira enrera, amb ulls adolorits i cansats, però encara vius. El foc de les preguntes sense respondre encara brilla en els ulls del nostre 'everyman' a les portes de la mort. La pèrdua, el dolor físic, la degradació del cos, les decepcions, la paternitat, el compromís amb la feina, el batec de les vocacions somortes... tot això és expressat amb delicadesa i rigor, en aquesta obra d'una intimitat trasbalsadora.

Hi ha preus que no es discuteixen

Fa una estona he pagat 26 euros per un disc nou. Em dóna la sensació que 'ja ningú compra discos' i per tant no sé si hi haurà gaire gent que s'escandalitzi per aquest preu... que sàpiguen, en tot cas, que és un preu car. Inèdit. Que fins i tot a mi --i els que em coneguin sabran apreciar el significat d'aquesta reacció-- m'ha fet preguntar a l'assessor de Castelló (això són els dependents de Castelló o de Revolver, per no sortir del carrer Tallers) si no hi havia un error en l'etiqueta. Era una importació, era una edició amb dvd adicional. D'acord. Però pagar 26 euros per un disc és pagar molt.

Tanmateix, hi ha preus que no es discuteixen. Un nou disc de John Hiatt, com un nou disc de Randy Newman, de Nick Lowe, de Wilco, de Richard Thompson, d'Steve Earle, de Lucinda Williams, de Roger Mas, de Bob Dylan, de Tom Petty o de Tom Waits, es compra sense haver llegit crítiques, sense esperar l'edició 'europea'. Es compren allà on es pot, el més ràpid possible. Al preu que sigui. És el que fet jo, fa una estona, en comprar 'Old Friends', l'últim del Hiatt. I ara, al pati, amb el MacBook a la falda, després d'haver acabat amb la primera Franziskaner, evoco amb What love can do (cridada a esdevenir un nou clàssic en el seu repertori) la força del rock que es gronxa, amb sàvia intensitat i murri ofici, al porxo de la vella casa del gran 'bluesman' blanc d'Indiana. Només trobo a faltar --posats a trobar a faltar alguna cosa!-- aquell brogit que feia l'agulla del tocadiscs quan lliscava damunt la immortal cara A d'aquell 'Bring the family' (el disc que he escoltat més vegades?) l'any 1987. Fa més de 20 anys. Hi ha preus que no es discuteixen.

La literatura fereix

És bonica l'expressió catalana per referir-se a una persona que li apassiona la literatura: lletraferit, en diem. La lletra pot curar -i ens fa millors-, d'acord, però també fereix, ens torba i ens confon. Firmin, el peculiar rata de la novel·la de Sam Savage esdevé miracle --o hauríem de dir monstuositat?-- en aprendre a llegir a còpia de rosegar llibres vells. Lletraferit, si. No sabem si la literatura eleva o enfonsa el nostre voluntariós, i finalment torturat, rosegador. Vet aquí el punt de partida d'aquesta novel·la, tot un imprevist èxit de vendes mundials, que és força més que una anècdota deliciosa. En efecte, Firmin és un llibre divertit i plè de aclucades d'ull a la literatura -i que no sempre són evidents, cosa que esperona, més que frustra. Però hi ha més que aquesta amabilitat previsible. Jo he trobat en Firmin una mena de tristesa, un pessimisme latent... la fatalitat del nàufrag! Firmin, al capdavall, és la història de la literatura com a refugi. Refugi de monstres i inadaptats, com aquest Firmin que desafia tota norma. És això el que, amb el temps, acabarem sent els lletraferits? No sé si, d'aquí a uns anys, caldrà que ens defineixin com a... lletrafurtius.

Indiana Jones és l'ironia

Les noies que teníem assegudes al costat devien rondar la vintena. Era la primera vegada que veien l'Indiana Jones en la pantalla gran d'un cinema, o això em va semblar entendre de la seva conversa críptica i entretallada. Menjaven dos entrepans comprats en una cadena de menjar ràpid, s'ensenyaven fotos en el mòbil mentre passaven els tràilers i estaven assegudes d'una manera inimitable (a la meva edat, almenys) amb les cames desafiant la butaca del davant. Però la seva mirada, al començar la pel·lícula, no era molt diferent de la nostra, curiosament. Potser el seu pare, potser una germana, o un grup d'amics els havien transmès l'emoció per aquest gènere que, tan poc rigorosament, diem que conté 'aventures com les de tota la vida'. ¿Què vol dir "aventures com les de tota la vida"? De quines aventures parlem? O millor, de quines vides? La manera d'explicar aventures és avui molt diferent a la de Howard Hawks (naturalment), però també és diferent de la manera de fer-nos patir i emocionar de la casa Spielberg (i això és menys evident). Peter Jackson fa les coses d'una altra manera, és clar. Per no parlar dels germans Wachowski. Però en la sèrie d'Indiana Jones, Spielberg converteix aquesta contradicció entre passat i present en virtut: les aventures del seu valent arqueòleg guanyen valor per la tendra i respectuosa ironia amb la qual fa córrer el metratge pels paisatges d'un cinema que ja no es fa. ¿Es pot disfrutar amb les aventures d'Indiana Jones sense entendre -i estimar- aquest cinema trepidant i imaginatiu, al qual ret homenatge? Potser les noies que tenia al costat sabien més de 'manga' que del senyor dels Anells, més de Herbert que dels Rolling Stones, però, d'alguna estranya manera, entenien i apreciaven que l'austeritat fa parella amb l'elegància a l'hora de filmar una baralla, situada en perfecte equilibri entre l'screwball i l'slapstick. I per mostra un botó: els cops de bastó al bar de la facultat i la posterior persecució amb la moto estan plantejats de forma brillantíssima. Memorable. Uns pocs minuts de cinema majúscul, que fins i tot ens permeten oblidar un desenllaç que peca del mateix que fallen les altres pel·lícules de la sèrie: aquest excés de sobrenaturalisme efectista, desprovist de tota ironia, massa seriós i transcendent!

Ens volíen fer creure...

Ens volien fer creure que era transgressor enviar una cançó patètica a un festival patètic? Defensaven que una actuació barata i pobra era una bona manera de desemascarar un festival barat i pobre, també a la vegada. Sostenien, igualment, que un vestuari terrorífic era una forma d'ironia, i que uns moviments vergonyants i que una lletra inexplicable eren la garantia de la mirada més intel·ligent. Però no. No. I no, encara una vegada més. El que és trangressor de veritat és confrontar la qualitat a la farsa, el respecte pel públic i l'ofici --el bon ofici-- al tot s'hi val; l'estil i el saber estar a l'improvisada coreografia del low cost. Aquest és el camí que va de l'humor rude i barat de l'home de la guitarreta petita al bon humor elegant i atlètic de la Casa Azul.

Els fils de Chabrol

De l'última del Claude Chabrol m'agrada el ritme, que és trepidant sense ser atropellat. També m'agrada l'histrionisme amb el que Benoît Magimel dota el personatge de Paul Gaudens, una gestualitat exagerada, la seva, com de pel·lícula muda. Trobo que fa molt per aquesta pel·lícula en la qual, a estones, et sembla veure el mateix Chabrol movent els fils, com si fos un director de titelles entusiasta, però poc curós. 'Una chica cortada en dos', aquest és el nom de la pel·lícula, funciona perquè els actors estan bé i perquè el guió té un punt d'ironia i distància molt saludable, però naufraga finalment en un final del tot incomprensible. Ai las, el que fins al moment era un thriller personal, bé que un pèl irregular, esdevé en els últims minuts de la pel·lícula compendi d'obvietat i moralina. Una metàfora insultantment explícita tanca el film deixant l'espectador amb un bon pam de nas.

Un pont que no va enlloc?

Marxo abans d'hora de la presentació de l'Edat de Coure, el llibre de Marcel Riera que l'any passat va guanyar el XXXII Premi de Poesia Vila de Martorell i que ara ha publicat Viena Edicions. Amb pressa, enfilo el camí de casa, mentre passo pel pont de Sant Felip i d'en Rosés damunt l'autopista. Rotunda construcció que divideix eloqüentment en dos una Badalona posterior a la ciutat que el poeta i exregidor badaloní ha glossat en el seu llibre. "Són moltes les ciutats que tenen ponts, Badalona també en té un, el pont del petroli, però és un pont que no va enlloc", deia Riera feia uns pocs minuts: murri, irònic, sagnant, polèmic, en plena forma, davant d'un auditori atapeït i ben variat. La casa dels Dofins, el lloc de la presentació, feia goig i tot plegat tenia l'aire d'una feliç, contundent i gens forçada reivindicació. És com si en Marcel Riera --amb el seu vers precís en la toponimia i el moment històric; profund, i perdurable en els sentiments evocats-- ajustés comptes. No és que necessiti ajustar res, en Marcel. Però resulta que amb veu temperada, amb elegància, potser sense voler-ho, el poeta i el polític (expolític?) reivindicava el seu lloc. Malgrat la seva accidentada història de desencontres... ho feia merescudament.

L'escriptora Sílvia Soler i el periodista Enric Juliana havien glossat el llibre i l'autor al principi de l'acte. Jo em quedo amb una frase de Juliana: "Badalona és una ciutat que pesa, plena de l'esperit del lloc". L'Edat del Coure ens mostra aquest esperit esquiu. Com el pont damunt l'autopista damunt el qual ara m'apresso direcció Morera, l'esperit en qüestió es mostra arreu. Pesat com una llosa, com una condemna. El llibre de Riera no fa aquest pes ni més lleuger, ni més comprensible, però ens ajuda en el camí confús. Com ho fa la bona poesia.

Una realitat apedaçada

El Passeig Marítim de Vilassar de Mar no me l'imaginava així, però està bé, això. Em sorprèn, i m'agrada. L'urbanisme dissenyat als despatxos de l'àrea metropolitana de Barcelona --depurat, brillant i quadriculat-- encara té espais per conquerir. Aquest, en concret, conserva un aire de precària relíquia. Existeix, absent encara a l'esperit olímpic, com el record d'una realitat apilonada, apedaçada, bandera d'un resistent conservadurisme, de ben segur involuntari. Passegem per la sorra, en el sector que va del Palomares al Club Nàutic. Unes atzavares seques ens donen la benvinguda. De lluny la platja sembla plena de brutícia i, en efecte, trobem plàstics destripats, llaunes plenes de rovell i objectes indeterminats, que em provoquen la curiositat. Però també hi ha alguns tresors. Algunes medusses han estat llançades a la riba, tot mostrant a la sorra la seva mort voluptuosa. Hi ha fragments de vidre, arrodonits pel temps i la fúria. Petits troncs de formes carpitxoses i trossets de closques diverses jeuen sense ordre ni concert. Com ha de ser. Diversa és també la gent que passeja, a peu de camí, a tocar de la via del tren. N'hi ha que corren, n'hi ha que xerren, n'hi ha que baden. Uns pescadors preparen les canyes amb un confiat somriure de felicitat. És l'hora blava del poeta. Falten uns minuts per les vuit d'aquest dissabte de maig.

Porky's i els rituals de pas

No hi ha res menys frívol que una pel·lícula d'universitaris americans amb les hormones disparades. He dit 'menys' frívol, si. És igual si es tracta de Porky's i el seu guió barat i bastament estereotipat, o de 'Supersalidos' (Superbad) l'enèssima, però certament més elegant i intel·ligent, pel·lícula sobre festes salvatges, virginitats perdudes, alcohol a dojo, graduacions fallides i cases dels pares destrossades. Són pel·lícules que ens parlen de rituals de pas. Nens que es fan homes: veiem les senyals inequívoques i les proves que cal passar, amb atropellat i convuls temor. I això és el més antic que hom pugui imaginar, i potser també el més universal. I no és gens frívol, no. Ho pensava dissabte després de veure 'Superbad' i d'haver disfrutat, de propina, amb un plantejament interessant, un ritme endimoniat i unes interpretacions d'autèntica llegenda a càrrec de tres actors joves de gran valor. Apunto els noms de Jonah Hill, Cristopher Mintz-Plasse i de Michael Cera, recuperat a Juno, recentment.

Conversa oberta, a classe

Avui, a la meva classe de periodisme de l'Uvic, he convidat l'Andreu Mas, director adjunt del grup El Punt i amb el qual vaig treballar una bona colla d'anys. Ha estat un diàleg relaxat, enriquidor, ple d'experiències i anècdotes. Davant la classe assajàvem una mena de conversa improvisada, en el qual l'Andreu anava repassant alguns dels temes clau de la seva trajectòria professional. El periodisme de boli i llibreta, la feina de coordinació, la tasca directiva... Un testimoni privilegiat, el seu, d'un moment especialment bulliciós i incert del socialisme català, clau metropolitana. Els alumnes escoltaven amb atenció i feien preguntes soltes: "han intentat comprar-te mai?", "perquè Montilla és president?", "qui critica el crític?", la lúcida innocència dels primers anys de la universitat. La sessió ha acabat de forma oberta amb un debat, tot just esbossat: internet millora la capacitat crítica de la població, o és més confusió i soroll? Ha estat bé que els estudiants -i també l'Andreu i jo- tanquéssim la xerrada amb més dubtes que certeses. Aquesta discussió, de fet, no està pas tancada.

'He sobreviscut al meu primer terratrèmol'

'He sobreviscut al meu primer terratrèmol i estic bé'. Ho diu la Cèlia Domínguez al seu Facebook. Acompanya aquesta sintètica declaració amb un correu electrònic que envia a alguns dels seus amics i en el qual explica com ha viscut de ben a prop els estralls del terratrèmol de Xengdu, capital de Sixuan, on estudia fa uns mesos. Es nota la por i la pena en el llarg i sentit text que ens fa arribar: l'atribolament en els sentiments, la perplexitat davant els colosos edificis esmicolats... però hi respira també la Cèlia de sempre, descreguda, ràpida, divertida i follament apassionada, com quan diu: "De fet, la primera reacció dels nens va ser mirar per la finestra com si esperessin veure a Gozilla o alguna cosa per l’estil. Jo, amb tota la calma, els vaig dir: 'Bé, aneu sortint tranquil·lament...'. Això va fer que fessin tot el contrari: als passadissos hi havia centenars de nens cridant i corrent cap a fora. Les nenes ploraven i els nens estaven entussiasmats.". I respiro tranquil, la veritat.

La bellesa de la música àrab

No és una pel·lícula política, tot i que la història que explica, la de la Banda musical del cos de policia d'Alexandria, perduda en l'hostil desert d'Israel, ens convida a suculentes metàfores. No és, tampoc, una història d'amor, tot i que l'argument està salpebrat amb continguda sensibilitat per unes històries personals suggerents, tot just esbossades. És més aviat una pel·lícula sorbre un paisatge polsós i desamparat; en l'oasi idealitzat, el ciment ha substituït el verd de les palmeres. El trànsit per la vida, la música antiga, els somnis porucs, les llibretes negres, la renúncia diària... i allò que en realitat val la pena, com la ma sàvia del vell director d'orquestra, capaç encara de conjurar tota la bellesa de la música àrab. El millor de >'La banda nos visita', la primera pel·lícula del director israelià Eran Kolirinok, són els silencis, esplèndidament interpretats per una bona colla d'actors en estat de gràcia, i un plantejament de la filmació, que apropa algunes seqüències, a l'estratègia que podria aportar un clown. Kolirinok imprimeix en les seva pel·lícula una serena atemporalitat, per bé que en algun moment voreja un cert afectament, per bé que en el tram final tiri d'un excessiva verbalització.

Aquelles noies amb tutú

No les tenia totes, però diguem-ho de bon començament i perquè s'entengui: era el primer cop que anava a veure un ballet. Li ho confessava a la meva facilitadora, una incrèdula Marina Guardiola, uns pocs segons abans de començar la indiscutible relectura del 'Llac dels Cignes' de Txaikovski que la nonagenària Alícia Alonso ens proposa, amb el seu Ballet Nacional de Cuba, al teatre Tívoli de Barcelona. Tenia una mica de por; tot ignorant, jo. Vet aquí: que la música em recordés algun anunci, que les noies vestides amb tutú fent saltironets em fessin riure, i que el decorat pintat em fes pensar en l'última funció dels pastorets que havia vist quan encara era adolescent. La Valèria Gaillard, en el seu rigorós i sensible (com li és habitual, d'altra banda!) escrit a El Punt en parla amb termes del tot elogiosos. Ho entenc. Ho comparteixo. Només difereixo en una cosa. La Valèria critica l'escenografia. Jo no. A mi m'han impressionat aquells decorats pintats, i aquelles noies amb tutú... m'ha impressionat també el poder sense marcir d'uns temes musicals (aquest tan-tan-tan-tan-tan-taaaaan-tan) escoltats fins a la sacietat. El que m'ha deixat parat és el que esperava que me'n distanciés. M'ha agradat que m'agradés, més o menys exactament, el que devia agradar a un senyor del segle XIX.

Al segon acte, furtivament situats en una llotja privada, m'emocionava, fatalment ferit per la potent força dels cossos dibuixant en l'aire la gràcil forma del no res. Odette, cigne dòcil, Odile cigne ingovernable. El mateix cigne, el mateix signe? Finalment, la mateixa dona. Al XIX, al XX i al XXI. Cartró pedra? Art de pedra picada!

[Foto d'un assaig al Tívoli. FONT: A.T. / EL PUNT]

'Tempus fugit' a la fira d'atraccions

I, a dalt de tot, aquell rètol meravellós, / Lupotto, de bombetes pintades de colors. (Fragment d'un poema de Marcel Riera, inclòs a l'Edat de Coure (Viena), que es presenta a la Casa dels Dofins de Badalona, el 20 de maig, a les vuit del vespre).

Acompanyo en Manel Méridia a buscar el seu cotxe, que té aparcat allà davant del Delfín, a tocar de la platja. Les festes de Maig van començar fa uns dies i la fira d'atraccions està plantada al lloc habitual. Però a aquesta hora de la nit, el nostre passeig sembla guiat pel mateix Fellini. Les atraccions inmòbils, silents, grotesques. Hi ha una granota gegantina, deforme; tornados de cartró pedra; tipografies sense vergonya, bombetes de mil colors i platets voladors sense màgia, mostrant totes les seves mecàniques trampes. El tren de la bruixa no podia faltar: a aquesta hora presenta la seva cara més terrorífica, el silenci callat dels morts, tan lluny dels xisclets dels més menuts. En Manel em diu: mira, vet aquí un món a punt de desaparèixer. I jo primer em pregunto si m'importa gaire, això; però després penso que si, que m'hauria d'importar -i m'importa, de fet. Al capdavall, almenys un o dos dels xisclets d'infant que han quedat impregnats en les figures monstruoses de casa de la bruixa deuen ser meus.

La mateixa història de sempre?

El protagonista d'aquesta pel·lícula es diu Lars i té una 'noia', però no és una noia de veritat. És una nina inflable. 'Lars y una chica de verdad', dirigida per Craig Gillepsie, té lloc al gèlid nord central dels Estats Units; però com deia l'Adrià Rotger sortint del cine, també podria tenir lloc al nord europeu. Gent de poques paraules, de converses fallides i de sentiments entortolligats en silencis opressius i dolorosos. Tot pressuposa un argument passat de voltes, sagnant, sense concessions, d'aquells de 'quina merda, la vida'. Però vet aquí que el que ens proposa el director és una còmedia. No una comèdia cínica, a l'estil de Hapiness --que al meu entendre, hagués estat un pèl previsible. És, ben al contrari, una pel·licula de bons sentiments, amb el preceptiu final feliç. El camí que va de Solontz a Capra, Gillepsie el transita amb una estimable habilitat i modèstia en les pròpies, i limitades, capacitats. És clar, finalment, que Lars y una chica de verdad no és cap punt i a part en la història del cinema, sinó l'enèssima pel·lícula amb l'incombustible 'boy meets girl' al cor del guió. Tantes vegades explicada, aquesta història, tan eficaç, encara. Aquesta història? La Història. En majúscules.

Coses que llencem als contàiners

Cada setmana se m'acumula una quantitat enorme de paper per llençar: diaris vells, revistes, envasos... Vaig ajornant l'operació tot el que puc, però el cas és que cada set dies haig d'arrossegar un cistell enorme de vímet carregat fins al capdamunt al contenidor blau. Aquest ritual té alguna cosa de dolorós: no és mai fàcil llençar coses escrites. Hi ha dies que opto per anar-me desfent del paper tot mirant sense mirar. L'altre dia, però, no vaig poder evitar parar esment a un titular solt que demanava clemència. Encapçalava una crònica de fets socials, a l'Avui. 'Talons per superar la depre'. Un gran títol que em va convidar a preguntar-me: podem accedir a la felicitat a través de les sabates? Els que riguin per sota el nas --o els que riguin obertament-- és que no han entès res. Es perden, amb la seva rialla, un fenòmen ben real: l'enorme poder que sobre les persones sensibles tenen les sabates boniques. I jo me'n cuidaré prou de menysvalorar aquesta influència! ¡Quanta saviesa --com la d'aquell titular perdut-- dec abocar al contànier blau cada setmana, sense parar-hi atenció!

Bella vellesa

Hi ha una bella vellesa? No, segurament, però és bonic pensar que si. I no sé, jo no he demanat mai al cinema que m'expliqués com són les coses. Sempre m'ha interessat més que em diguéssin com haurien de ser, com estaria bé que fossin. Això és el que fa el novell director vasc Aitzol Aramaio amb 'Un poco de chocolate', en la qual brilla especialment un grandiós Héctor Alterio. La història d'una mort anunciada, suspesa en una mena de llimb evocador. Un trànsit entre la vida i la mort. Res és real del tot, en aquesta pel·lícula que té un final inexplicablement redundant i innecessari però que té moments memorables, d'una poesia tan innocent com valuosa. Em quedo amb el personatge de Roma, que espia Marcos (el nostre Daniel Brühl) en unes delicioses persecucions per la petita i encantadora vila pescadora on té lloc l'acció, i que haguéssin fet les delicies de Jacques Tati.

Una pel·lícula de policies, ni més... ni menys

La noche es nuestra no és més que una bona pel·lícula de policies. No és una pel·lícula de màfies, tampoc és un thriller i molt menys la sensible dissecció d'una família, el rigorós retrat d'un moment històric. S'ha venut de cadascuna d'aquestes maneres perquè, en efecte, trobem en aquesta pel·lícula de James Gray una història amb la màfia russa, una trama que enganxa i, igualment, les vicissituds d'una família amb un present tens i equívoc; també hi ha, finalment, el retrat fosc i sorprenent de l'accelerat i cocaïnòman Nova York dels vuitanta. Però si aquest film funciona és com a pel·lícula de gènere, com a pel·ícula de subgènere, millor dit. Compacta, fosca, econòmica i amb dos excel·lents moments --l'espectacular persecució en cotxe, i l'escena del tiroteig al camp de blat-- 'La noche es nuestra' és una excel·lent pel·lícula de policies. Crec que és suficient.

Un llibre subratllat

Un dels llibres que em van regalar aquest Sant Jordi era un llibre fet servir, les pàgines del qual contenien nombrosos subratllats. Hi havia també una munió de notetes fetes amb un llapis tou (potser un Staedler 2B). Frases i paraules escrites en una lletra bonica i clara. M'agraden els llibres subratllats i amb coses apuntades al marge de les pàgines: és com llegir acompanyat. Estableixes un diàleg silent i interessant amb la persona que ha llegit abans que tu aquell volum. ¿Per quin motiu ha remarcat aquest paràgraf i no aquell altre, que a tu, en canvi, t'ha interessat més? La pregunta convida a reflexions que, d'altra manera, potser quedarien inadvertides. D'altra banda, un llibre usat té un simbolisme molt bonic perquè subratlla el rol primer que té el llibre. No és només un bé de consum, aquest objecte; sinó que el llibre és, per damunt de tot, transmissor de coneixement i de saviesa.

El llibre en qüestió, per si algú s'ho pregunta, era una edició de l'any 2000 de 'Descalç sobre la terra vermella', la singular biografia periodística que Francesc Escribano va fer a Pere Casaldàliga. Em quedo amb moltes coses, d'aquesta obra. Diu el bisbe de Mato Grosso: "En algun sentit la paraula romàntica significa també viure la història, tenir memòria forta, tenir capacitat de sentir, d'entusiasmar-se, d'ésser utòpic. Tant de bo hi hagués una mica més de romanticisme avui, en aquest potmodernitat pragmatista, immediatista i crematística. Seria bo. Si no hi ha un cert romanticisme no hi ha bellesa a la vida".

Absents al cànon literari

La política i la música són coses massa importants per deixar-les en mans de professionals, diu la Michelle Shocked als seus concerts. Provocadora i lúcida, així és Sister Shocked. I mira, aquest matí, amb la sala del Refugi plena de gent, pensava en la gent que escriu al marge dels flashos de les càmeres que envolten com sirenes els escriptors més reconeguts. Aquesta gent que són lectors i autors a la vegada, i que envien les seves obres amb temorosa esperança a algun dels centenars de concursos i premis literaris que hi ha arreu del país. Gent que escriu perquè si, que escriu quan pot i com pot. Amb Òmnium Badalona lliuravàvem els premis del seu concurs de poesia i narrativa curta en català, i feia també la lectura del concurs de minicontes. Celebràvem, com cada any, la festa de la literatura 'amateur', volgudament absents del cànon literari, però compromesos amb el que significa escriure. Al capdavall, una manera de creure en les possibilitats de la llengua, en les possibilitats del país. I, finalment, fins i tot entre tant de vers recargolat i fallit, fins i tot en les trames previsibles i atropellades brillaven a estones les perles veritables d'una literatura gens 'amateur'.

Staples Singers, 12 anys enrera

"Qui ens hagués dit, ara fa uns dotze anys,  quan em vas deixar un recopilatori dels Staples Singers, als quals jo desconeixia, que acabariem portant Mavis Staples (a la foto, divendres) al carrer d'en Cueta? Recordo escoltant aquell disc a casa mons pares i també els altres que van completar el lot de préstec: Gil Scott-Heron, Allen Toussaint, Serge Gainsbourg". Aquest és un fragment del correu electrònic que el periodista Guillem Vidal va enviar-me divendres i que crec que explica prou bé l'emoció que sento aquest divendres d'abril, quan falten pocs minuts per l'actuació de la solista de l'històrica banda de soul. El Blues i Ritmes 2008 es tanca avui amb el que diria que és una de les millors temporades del festival (només cal donar un cop d'ull a l'impressionant recull de premsa). Em quedo amb dues frases de dos reputats periodistes. L'Albert Puig escrivia fa uns dies al Time Out que 'el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla no ho fa ningú' i Miquel Jurado deixava dit a El País que el Blues i Ritmes d'aquest any 'només amb quatre concerts ha deixat la gent amb la boca oberta'. Un reconeixement merescut a tot un equip, en el qual, entre d'altres, hi ha el mateix Guillem, l'incombustible Jordi Pujol i jo mateix. I han passat 12 anys d'aquell intercanvi de discos. Impressiona, la veritat.

Sant Jordi feiner?

Sant Jordi feiner? Seria com despertar-se un dissabte, donar mitja volta al llit per continuar dormint i... adonar-te que en realitat és dilluns! I bé, segur que avui començaré diverses vegades la recurrent i cansada conversa sobre si seria millor que una diada com aquesta fos declarada festiu i sé també que hipòcritament diré cada cop que és millor que Sant Jordi sigui, com ara, un dia feiner. D'acord, si. Però ja posats, convindrem que, en aquest cas, millor que faci sol i que el telèfon no ens busqui gaire. Més encara: tant de bo el jordi o el drac ens guiïn el camí entre la multitud, a veure si aquest any no ens trepitgen gaire i podem descobrir el llibre al qual ningú ha parat atenció. I finalment, que quan l'endemà llegim que cap dels llibres que hem comprat surten al llistat dels més venuts, passem la pàgina del diari, com si la cosa no anès amb nosaltres. No perdem els nervis; que les lletres no se'ns aigualeixin a la sopa. La logística del dia del llibre sempre m'ha semblat complicada: les roses, a punt? els llibres... triats, comprats i embolicats? Em descobreixo, finalment, respirant feliç. Avui tot tendeix a acabar bé.

Una única recomanació: el millor llibre per avui és, en realitat, un disc: les 'Cançons Tel·lúriques', en el qual Roger Mas musica poemes de Jacint Verdaguer.

El mocador de la guàrdia roja

El senyor Shi és un pulcre i delicat avi xinès que arriba als EUA per trobar la seva filla Yilan, a qui no veu des de fa 12 anys. Vol conèixer 'el país on és feliç' la seva filla. Però ben aviat s'adona que l'Yilan no n'és pas de feliç; i en aquest moment inicia un altre viatge, el qual, com el poema de Joan Argenté, consisteix una mica a anar desvetllant un vel rera un altre vel. Com podrà trencar l'encanteri que manté bloquejada l'Yilan? On podrà trobar un bon home per a curar les seves ferides? Preguntes enganyoses: el senyor Shi descobrirà, finalment, que els seus vells esquemes també els cal una bona repassada. 'Mil años de oración', l'últim film de Wayne Wang, ens aproxima a una història d'una gran tendresa -no exenta d'una finíssima i agraïda ironia- en la qual veiem un xoc generacional i cultural que va més enllà de l'ajustat retrat de la cultura xinesa al segle XXI. El director té cura, al principi del metratge, de subratllar-nos el mocador de la guàrdia roja que serva el vell Shi, tot defensant que ell 'dóna ús a les coses velles'. Donar un nou ús a una cosa vella és una forma de convertir-la en nova, ve a dir Wang. L'avi aconsegueix redimir-se, tot reinventant-se. Prenguem nota de la lliçó.

Viatge al passat, a través d'una postal antiga

No ho faig sovint, però ho hauria de fer més. Comprar postals antigues. Aquesta la vaig adquirir fa uns anys en una llibreria de vell, diria que al carrer del Call. Sempre m'ha sorprès aquesta troballa paradoxal: quin escenari més llunyà que el que representen els carrers humits i tacats dels nostres barris vells, amb les seves atapeïdes antiguitats, record dels somnis no acomplerts; que aquesta representació d'una flamant motel a la nordamèrica dels cinquanta que surt a la postal. L'assèptica però poderosa prova del caràcter emprenedor del país més poderós del món, encara avui. L'establiment, el 'Deluxe Motor Court', està envoltat d'una gespa inmòbil, verda per sempre més, i disposa de vials perfectament ordenats. Tot és pràctic i senzill, aquí. Sempre he pensat, tanmateix, que aquestes casetes tenen un aire vulnerable, com amenaçat: és com si xiuxiuegessin "totes les torres, per altes, que siguin cauran, un dia". Com va anar a parar en aquella vella llibreria aquesta postal de Jacksonville, North Carolina? La pregunta em desperta una curiositat literària que em distreu una estona, cada vegada que em miro la postal. Però hi ha més que això. Amèrica té aquestes coses... mirar el seu passat és mirar el nostre present. No sé quin any es va imprimir la postal en qüestió, posem que fossin els anys cinquanta. A casa nostra, el blanc i negre encara campava. Oceà enllà, el color es venia amb l'ideal del vehicle i de la gespa opulent. 50 anys després, són moltes els barris de les nostres ciuats que semblen aquest confiat 'Deluxe Motor Court', de Jacksonville, North Carolina. I ahir, com avui, les petites casetes al voltant de vials perfectament ordenats continuen tenint aquest aire vulnerable, amenaçat.

La ciència no casa bé amb els titulars

Rera la feina pacient, abnegada, de llargs anys passats enmig de l'exasperant sequera de resultats, el científic aprèn a valorar la petita tasca diària, aparent desert d'emocions; tanmateix el necessari pròleg de tota victòria. I un dia el científic conclou que ha descobert alguna cosa: una peça més del gran engranatge. Res més i res menys que això. Una excel·lent notícia: encara envoltada d'interrogants -no podria ser d'una altra manera... així és la ciència-, "que cal comunicar, que cal comunicar bé", li diu al nostre científic el seu cap de departament. "És important", rebla, "en depèn una subvenció". I l'endemà un periodista arriba al laboratori, desconfiat primer, perplex després, una mica marejat amb tanta informació, tantes hipòtesi: com traduirà totes aquestes incerteses en la certesa del titular?, es pregunta. [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]

Això dels no-llocs

Del tren estant, em miro els petits horts improvisats en espais impossibles. La minúscula porció que separa la via del tren i les cases, arribant a l'estació de Granollers-Canovelles acull collites atapeïdes i barroques. M'agraden, aquests horts: fan trontollar amb una fe sincera i despreocupada totes les teories acadèmiques que parlen dels 'no-llocs'. El manual defineix (potser hauríem de dir 'no-defineix'?) els 'no-llocs' com els indrets situats en la informalitat dels espais marginals o oblidats, símbol de l'alienació urbana, del desdibuixament d'un ciutadà desorientat, confós, perdut i no sé quantes coses més. Doncs bé, no sé quin gust deuen tenir aquests tomàquets i aquestes escaroles que veig, fugaçment, des de la finestra. Però els imagino ben tallats en un vol modest, potser una mica esquerdat, regats amb un vinagre penetrant i segurament excessiu. Una deliciosa amanida que provaria; de nou, com si calgués; que la realitat invalida, tossuda, totes les teories. De lluny, ara que el tren accelera la marxa, veig un home gran que salta la barana amb una bossa del corteinglés plena de carxofes. Un home amb aquest somriure murri no pot estar tan desorientat, ni tan confós, ni tan perdut, dic jo.

Fats Waller, el músic feliç

"T'hagués pogut dir que era Duke Ellington o John Coltrane, però et vaig dir Fats Waller, perquè Fats Waller era un home feliç". Tota una declaració d'intencions, continguda en un dels millors moments de Be Kind, Rewind (Rebobineu, si us plau), l'última pel·lícula de Michel Gondry. Aquesta cita és un bon exemple de la savia i gens innocent profunditat que trobem rera la contagiosa alegria de viure que transmet aquest irregular però ben suggerent artefacte fílmic. La producció té una factura estudiadament 'trash', que veiem presentada amb la sintaxi de la postmodernitat fílmica (marca de la casa Gondry, el qual prové del camp del vídeoclip més vanguardista). Tanmateix, i sorprenentment, hi trobem també arrels ben fondes al cor del segle XX. Personatges com Frank Capra, Preston Struges o el mateix Fats Waller planen en aquesta curiosa 'buddy movie', una reivindicació encesa del 'fes-t'ho tu mateix'. Llàstima que la mitja hora final perd una mica de tensió narrativa: inexplicablement, en els últims minuts el film esdevé una cosa més aviat flàccida i precipitada. Com si Gondry no se n'acabés de sortir delimitant la fina línia que separa l'humanisme de la sentimentalitat.

[APUNT: Els Irradiadors Camaleònics, en el seu espectacle 'Plouen cartes del cel', estrenat l'any 2000 a Tiana, ja reivindicaven, precisament, el mateix Waller, el músic feliç, a partir de poemes de Salvat Papasseït. Rera els Irradiadors, l'ombra de Pep Mita. En Josep Maria Busquets i seu optimisme revolucionari, tan 'punky', ell, amb la seva barba blanca i la seva gorra de beisbol].

La world music i els baixistes blancs amb cua

Potser no ens hi hauríem de trencar gaire el cap i acceptar-ho, sense més, com acceptem les caràtules horribles dels discos de Bob Dylan, els pentinats de Dolly Parton, el tan discutible gust pels duets de Willie Nelson o BB King o el fet que Aretha Franklin faci 28 anys que no ha tornat a fer un disc decent. Però em revolto amb el mal que fan els baixistes blancs d'arrel pinkfloydiana --siguin baixistes, bateries o productors espavilats, tant se val, que pel cas és el mateix-- i que converteixen les bandes de 'world music' on han acabat tocant en insuportables fanfàrries progressives o bé en eteris i buits samplejats d'un tecno artificial, ben poc sincer. Rokia Traoré va brillar com l'estrella que és el dissabte al Teatre Zorrilla, en la segona actuació de l'edició d'aquest any del Blues i Ritmes. Però Christophe Mink, amb una previsible cua agafant-li els cabells, trepitjava l'accelerador sense poesia, volent demostrar no sé què, ben lluny dels misteris sinuosos que hom descobria en la veu de la intèrpret malinesa. Sort que a la Rokia és difícil aigualir-li la festa.

* Dedicat al Cesc Sau.

Crítica i romanticisme

Ahir llegia aquest article de Los Angeles Times: 'El final del crític?', es pregunta el seu autor, Patrick Goldstein. El paper de prescriptors d'opinió -de gust- que abans tenien els crítics, o alguns afeccionats, està sent substituït per les noves tecnologies --una mena de rock'n'roll 2.0. Quin sentit té llegir l'opinió d'una persona si a través de lastfm.com o facebook pots intercanviar cançons i interessos amb altres amics, amb gent com tu? L'àlbum es desdibuixa avui en una cançó mal arxivada en format mp3; la caràtula i els seus universos han estat substituïts per la notícia al diari, on només poden sortir els artistes, sigui perquè són guapos com el Jack Johnson, perquè van ser actrius, com la Watling o la Bruni; perquè es droguen, com la Winehouse; perquè són solidaris com el Manu Chao o perquè un dia van ser algú, com els Stones. L'artista ja no és exactament un artista, és un 'tema', un eslògan d'una sola peça, de vida ràpida, rapidíssima... fugaç. I els crítics -els que queden, els que encara resisteixen a la poderosa onada de la multitud- et poden parlar de l'últim del Justin Townes Earle, o cantar les excel·lències de Mr Love and Justice l'impressionant nou treball de Billy Bragg (a la foto)... però no té gaire sentit, suposo, perquè hi ha un corrent que no es pot contenir i que circula per banda ampla, absent al vell cànon. Amb els amics, últimament, sento expressions com 'causa', 'resistència', 'lluita', 'món que s'acaba'. No m'agrada, bé que és consolador. Només a mitges, però. Potser per això, darrerament, intento no pensar tant i deixar-me portar una mica per gent com La Casa Azul, Adam Green, M.I.A, Bishop Allen, Jorge Drexler, Burial o, fins i tot (fins i tot), Radiohead. Encara no sé si és per què m'agrada o per fer-me perdonar... tot sentint-me, de passada, una mica menys excèntric.

Música de gent vella, música de gent morta

Un dia t'adones que escoltes música de gent que és molta gent vella, de gent que fa temps que va morir; un dia t'adones que et cal explicar massa qui és aquest o l'altre artista, i et veus recorrent amb massa facilitat a conceptes com 'importància històrica', 'so pioner', 'disc maleït', 'músic de músics'... tot plegat per explicar -a vegades és una mica com 'justificar'- la música que sona al teu equip, la música que hi ha al teu ipod. 'No conec ningú!', diuen molts com una queixa, que només unes poques vegades es tradueix en un gest de curiositat. Però no et dones per vençut i deixes cedés, desenes de cedés, sabent que, potser, alguns no seran retornats o, pitjor, que alguns no seran ni tant sols escoltats. Tampoc serveix de gaire el cedé recopil·latori, ni tan sols el temàtic. Els dos últims que he fet em sembla, això no obstant, que han tingut -o tindran- un cert èxit: Tens 15 minuts? (14 temes variats, d'un minut i escaig, que van de Sufjan Stevens a Johnny Cash, passant per Neil Young, Mishima o Loudon Wainwright) i Música per odiar els dilluns (15 temes sobre el 'dilluns', on hi ha algunes cançons previsibles però prou potents). Però no em faig gaires il·lusions, és allò de la flor i l'estiu, que em sé tan bé.

Dylan i el Pulitzer

La ràdio és així: somric en escoltar que Bob Dylan ha guanyat el Pulitzer i em quedo amb un pam de nas en saber que els vídeojocs superen les vendes de la música i el cinema junts. Tot passa molt ràpid, una notícia rera l'altra, obvi reflex del que passa fora de l'estudi, en allò que en diem la vida mateixa. Surto de la dutxa una mica perplex i amb el meu somriure glaçat. En Dylan no es va equivocar tant com en Gil Scott Heron, l'home que cantava que 'la revolució no seria televisada'; però em sembla que quan va escriure que 'els temps estan canviant', potser no pensava en això. La substitució de l'art pel joc, la substitució del nervi i l'emoció per la competició i la virtualitat. O potser si. Que en Dylan és molt savi. Ho vulgui o no el propi Dylan.

Un actor pot salvar una pel·lícula

Vet aquí una discussió amb un perillós potencial, però que m'ha vingut de gust encetar arran de l'estrena de The Savages, de Tamara Jenkins. És possible una bona pel·lícula sense una bona direcció? I sense un bon guió? I sense ens bons actors? Crec que si, però només en l'última de les possibilitats. Ras i curt, que un actor o un actriu poden salvar una pel·lícula i que per explicar això només cal veure els casos de Julia Roberts (Durmiendo con su enemigo), Helen Hunt (Cadena de favores) o, més darrerament, Steve Carell (Como la vida misma) o Reese Whiterspon (Una rubia muy legal). Més enllà de l'acadèmia i la semiòtica, els aficionats sabem que el cinema són històries, i que perquè les històries ens prenguin del seient i ens facin entrar a la pantalla calen les mirades, les veus i les mans d'aquesta particular raça, els actors.

Diria, per tant, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon director, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon guió. I diria, a més, que aquesta pel·lícula es pot veure, avui, a les cartelleres amb el nom de 'The Savages'. La direcció de Tamara Jenkins en aquest film produït per Alexander Payne és erràtica perquè no s'acaba de decidir per quina pel·lícula vol fer; el guió obre massa portes i perd l'oportunitat de centrar la seva mirada en una història de pes i es desnfoca així en moments que haguéssin pogut tenir una major fibra narrativa... però vet aquí que Laura Linney i Phillip Seymour Hoffman hi brillen amb tota el seu ofici -incomensurable- i un surt del cine amb un somriure.

El 'youtube' és la plaça del poble

Sóc dels que llegeixo els diaris gratuïts furtivament, aixecant la vista dissimuladament fins els papers del veí; o forçant la meva mirada cap a la portada del diari de la noia de davant, mentre veig com ella es precipita en un son que el periodisme d'agència no aconsegueix trencar. També els llegeixo a destemps i malament, com avui, que al metro, direcció Barcelona, he trobat un diari d'ahir corresponent a l'edició de dijous de l'ADN --tanmateix, el millor dels gratuïts. Hi he vist un titular que feia així: "Tres detenidos en Martorell por vejar a un disminuido, grabarlo y difundirlo en YouTube". I he pensat que podríem substituir 'YouTube' per plaça del poble, i que, d'alguna manera, estaríem dient el mateix.

Dels arbres als llibres

Em regalen "L'home que plantava arbres", de Jean Giono, traduït per Isabel-Clara Simó, un gest interessat, tot i que, després, i vista la qualitat d'aquesta obra petita, trobo que és necessàriament, justificadament... interessat. En Marcel Riera, un dels editors d'El Cercle de Viena, em mira sorneguer i em diu: és agradable de tocar, oi? I és veritat, en aquest esplèndid llibre, el primer que salta a la vista; i de la vista, a les mans, al tacte; és la cura en l'edició, que compta amb unes il·lustracions precioses de Francesc Viladot, un gramatge luxós i ja quasi desconegut, unes guardes negres, de cordial solemnitat, una portada amb diferents textures... El cercle de Viena busca regalar aquesta mena d'experiències, que comencen fins i tot abans de llegir la primera lletra. Però unes poques hores després ja he devorat el llibre: una història petita que reivindica la saviesa en el compromís silenciós i abnegat d'un vell pastor que cerca la seva salvació, salvant el paisatge. I que planta arbres. Que només (només?) planta arbres. També hi ha alguna cosa d'aquest compromís silenciós i abnegat en allò que inspira -de forma inicialment intangible, finalment ben real- la gent que hi ha darrera d'aquest singular Cercle de Viena, el mateix Marcel, en Jordi Llavina, l'Isabel Monsó, l'Àlex Susanna i l'Enric Viladot.

La mirada de Maite Arqué

Avui és el dia. Ho adverteix una amiga en un correu electrònic. Aquest dijous, 3 d'abril, és, en efecte 'el dia' que es certifica, legalment, l'adéu de l'alcaldessa Maite Arqué al capdavant de la principal institució de la meva ciutat, Badalona. Previsiblement, aquesta setmana la gent d'El Punt de la comarca van demanar-me una breu valoració del mandat d'Arqué a l'alcaldia, preparaven l'excel·lent desplegament informatiu que ha sortit avui. Vaig destacar com a aspectes positius la "fidelitat i l'estima a la ciutat. L'empatia, les ganes de diàleg. La mirada". I com a aspectes negatius "La falta d'equip, la debilitat política... la prima ambició". Un llistat previsible, res que no hagi dit ja en altres ocasions. Però voldria subratllar aquest 'La mirada' que vaig voler incloure en la valoració i que potser destacava, tan subtil i inconcret, entre els altres qualificatius. Em ve de gust explicar-me. La mirada? Quina és la mirada de Maite Arqué? Doncs bé, és una mirada que parla amb més eloqüència que els seus discursos i que atreu conjugant contradiccions; té, aquesta mirada, un aire d'abnegació pacient, una sornegueria propera, un lleu tel d'humitat, --com deia el Raimon--, que finalment pren la forma d'una innegable humanitat. M'ha agradat, malgrat tot, trobar-la en els ulls de la persona que ha dirigit la meva ciutat tots aquests anys.

Un afer internacional

"Chewing gums for kisses". Mai la seducció ha estat tan trista, la bellesa tan patètica. Marlene Dietricht cantava d'aquesta manera la seva cançó Black Market. Ho feia en una de les millors -i més desconegudes- pel·lícules de Billy Wilder, 'A foregin affair', traduïda a l'estat com 'Berlín Occidente'. Així és l'endemà d'una ciutat conquerida, aquest Berlin arrassat on la monumentalitat ha esdevingut pols, runa i, finalment, ombra. D'una punyent actualitat, pensava mentre dilluns recuperava aquesta pel·lícula a casa, en dvd: tenim moltes ciutats 'alliberades', avui, on segur que es donen situacions similars. És també, i principalment, un film d'una profunda humanitat. El cinisme de Wilder es decanta aquí cap a una mirada que, sense renunciar a la causticitat i brutalitat habituals, reflecteix com ningú la desesperació i la humiliació del poble alemany després de la guerra, perplex, avergonyit, i que, amb tot, es proposa seguir endavant, com sigui. "No shillings, no feelings"... va cantant Marlene.

Les bones idees poden acabar de la pitjor manera

Aaron Sorkin -el guionista, director i inspirador de la imprescindible sèrie The West Wing- pot fer el que vulgui, a aquestes altures, que sempre serà perdonat. Faci el que faci. El que passa és que la seva darrera col·laboració amb el cinema és una obra notable, que no requereix perdó, ni comprensió... però si context i explicació. The Charlie Wilson's war, l'última de Mike Nichols, amb Tom Hanks, Philip Seymour Hoffman i Julia Roberts és una pel·lícula política que cal saber veure en la seva singularitat. Un cínic humor recorre un argument on brillen uns personatges que tenen més de nens que d'adults, i que estan exemplarment ben dibuixats en les seves contradiccions més grotesques. I tanmateix, -aquest és el Sorkin que ens agrada!-, hi ha aquest idealisme emocionat que cerca transformar el món, ni que sigui de la forma més excèntrica, ni que sigui equivocant-se. Equivocant-se del tot. Perquè, finalment, les bones idees, a vegades, poden acabar de la pitjor manera. La pel·líula, per cert, explica com els Estats Units d'Amèrica van omplir de milions els 'guerrers sants' afganesos en la seva lluita contra els invasors soviètics i com, en aquell moment, allò va semblar que solucionava alguna cosa...

El seu cognom és d'aquest tros de planeta

Un home arriba a Nairobi. És alt, prim, i ve de la Ciutat del Vent, Chicago, Illinois i, per bé que el seu vestit és senzill, es fa mirar: és elegant, pulcre i del tot inassequible. Té una mirada àvida per conèixer i l'inspira una flama incerta, que el confon i l'esperona a la vegada: qui sóc, que vull, on vaig? Preguntes que es creuen indistingibles en un foc que el crema per dins. I no de fa poc. És per això que és a l'aeroport de la capital de Kenia, aquest matí. A la sala d'arribades l'espera la seva germana, a qui ha vist només unes poques vegades, però amb qui el lliga una complicitat que el pren amb una naturalitat que no el deixa de sorprendre. Interpreta aquest lligam com un bon averany en la cerca que ha iniciat.

Però resulta que li han perdut les maletes, al nostre home, i es queixa al personal de l'aeroport. Quan li pregunten el nom, no calen gaires explicacions. El seu cognom és d'aquest tros de planeta, on és ben corrent. El que al lloc d'on ve requereix explicacons i justificacions, aquí és rebut amb un somriure tranquil, quasi absent. "Obama", -escriu l'hostessa-- "vostè, així, és dels Obama?", li pregunta encuriosida tot seguit. Com que, malgrat tot, ell resulta que encara no sap d'on és, calla, cortès, amb un gest inescrutable, mentre nota aquell foc a dins, encara.

Aquesta és una versió una mica lliure d'un dels fragments que més m'ha agradat --i emocionat-- de Dreams of my father, el llibre que Barack Obama va escriure l'any 1995 i que he llegit aquestes últimes setmanes, com bé saben amics i coneguts, a qui he anat explicant anècdotes i pensaments continguts en aquest llibre sincer, lúcid i humà. Jo l'he llegit en anglès, perquè, per ara, no n'hi ha versió en castellà o català. Del tot imprescindible.

Música clàssica? Sobre els nocturns de Chopin

Totes les persones que ens agrada el rock hem tingut en algun moment la 'típica' discussió que confrontava els nostres estridents gustos musicals amb l'intocable música clàssica. És una discussió tramposa, aquesta, i també un pèl infantil: com si no fos possible que t'agradéssin les dues coses? Com si calgués triar... Tinc un amic que quan parla de música clàssica pensa en els Stones, els Faces o els Kinks, i un altre que combina el cant coral amb coses que són quasi hardcore. Finalment, un conegut és incapaç d'emocionar-se amb els crits de James Brown perquè no sap veure més enllà de la fila que fa l'home, tot suat ell, enfundat dins una mena de pijama de lluentons, mentre el vell soulman salta, precís i implacable, al ritme de "Papa's got a brand new bag". I jo me'n faig creus, perquè el padrí m'inunda amb una alegria incontrolable amb només amb dos compasos de la seva potent maquinaria rítmica. És clar que jo també perdo el fil amb Mahler o Bartok i em sento una mica sord en el món que conformen les seves músiques, que sembla que no tinguin principi ni final, com un gran cabdell de llana que es fa i es desfà a partir d'una força que m'és aliena, llunyana, hermètica.

Però un dia, a la dutxa, et descobreixes xiulant la melodia del novè nocturn de Chopin. I així, tot de sobte, veus que una música que es pot xiular sota l'aigua de la dutxa nou deu ser tan aliena, llunyana i hermètica. I et venen ganes, mentre et poses el pijama, de posar-te el disc sencer a tot drap, mentre, extasiat, tanques els ulls.

I, secretament, al final penses que Chopin i James Brown no deuen estar tan lluny; que ni que sigui per una centèssima de segon has vist alguna cosa que els unia. I t'adones, finalment, que la clau, precisament, és en aquesta centèssima de segon i, més concretament, en aquesta cosa que uneix el padrí del soul i el torturat músic romàntic: el poder de la música quan et pren, irresistible, i tu et deixes portar.

En defensa de 'Dan in real life'

És una situació amb la qual em trobo, més sovint del que voldria i que només em diverteix a mitges. Vas al cine amb una colla d'amics, acaba la pel·lícula i, quan encara van els títols de crèdit, escoltes negres comentaris sobre el que acabes de veure: tòpica, absurda, increïble... i, com una cançó de l'enfadós, tres paraules que es repeteixen un cop i un altre: dolenta, dolenta, dolenta. I tanques els ulls uns pocs segons i penses, ¿com els ho diré, ara, que la pel·lícula m'ha agradat? Que m'ha agradat molt... L'Oriol, que ho defensa tot, que tot li agrada, no et tornaré a fer cas i bla, bla, bla. Pensava això, i fins i tot ho vaig dir en veu alta, entre rialles, ahir als Albèniz Plaza, quan sortiem de veure 'Dan in Real life' (traduïda aquí com 'Como la vida misma').

Es tracta d'una molt recomanable pel·lícula de 'segones oportunitats', dirigida per Peter Hedges, i que, d'acord!, té una taxonomia ben coneguda, però no exactament previsible: és del gènere de les comèdies romàntiques, de la família de les pel·lícules familiars amb vidu encantador i pobres habilitats socials; de l'ordre de les produccions que combinen un excel·lent càsting de secundaris amb un gust pels personatges excèntrics; de la classe de filmació que té lloc en aquell est dels Estats Units amb cases a tocar del mar, i aquell aire de descurada genialitat en la decoració; de l'espècie -observable tendència a l'alça, aquesta- de pel·lícules amb banda sonora cantada per un sol singer-songwriter, a l'estil de la recent Juno; del grup de films que contenen escenes en una bolera retro o en una llibreria de poble; del subgrup de guions amb nòvies intercanviades, de...

Però per damunt de tot, Dan in Real Life és una gran pel·lícula perquè conté una interpretació memorable: la d'Steve Carell, un actor que, al minut 1 a mi ja em tenia enamorat amb la seva vulnerable humanitat. Ell condueix amb subtilitat i un genial sentit del tempo còmic, una pel·lícula de fina ironia i d'apreciables dots d'observació. Aquest actor ja feia de roba escenes a Miss Littlle sunshine -era el germà suïcida-. Steve Carell, preneu nota d'aquest nom. Ha nascut una estrella.

Enterrats abans de morir

Recupero tard 'Promesas de l'Este': una sessió repescada als Meliès, un dimecres de setmana santa. I sort, perquè em trobo amb molt més del que amics i coneguts m'havien avançat. No només està bé, molt bé, l'última de David Cronemberg, sinó que és una obra mestra d'oportuna actualitat. Extraordinàriament violenta -és la marca de la casa del director-, extraordinàriament ben interpretada -una autèntica creació, la de Vigo Mortensen-, extraordinàriament ben escrita -amb aquesta perversa relectura de la cançó de l'emigrant-. Amb un realisme que fa posar els pels de punta, però també amb una encomiable valentia i habilitat per presentar-nos personatges de gran calat shakesperià, 'Promesas del Este' defuig el nihilisme i l'espectacle buit de sang per presentar una obra major que és, per damunt de tot, commovedorament humana.

Del Meliès al Negroni

... o el que és el mateix, la prova irrefutable que Barcelona encara val la pena.

Els Meliès, al carrer Villarroel. Un cinema que no és cèntric ni modern, i que té les crispetes vetades, però que en canvi a mi em fa sentir com un personatge de pel·lícula de Woody Allen. No només són les ulleres de pasta, també és la constatació que a la sala hi ha més persones soles que apararellades, i que tot resta fosc i en silenci, fins que ha acabat l'última lletra dels títols de crèdit. Així és com els cinèfils fem la missa. Però tornem al Woody. També hi deu fer que al sortir m'agafen ganes d'arribar-me fins al pont de Brooklyn i travessar-lo a ulls clucs, sentint el vent de l'East River a la cara. Que la ciutat que mai se'n va adormir em quedi tan lluny -quant a quilòmetres comptables- m'incomoda relativament. Els quilòmetres que m'importen no són els que es poden comptar.

El Negroni, al carrer de Joaquim Costa, el lloc de Barcelona on passen més coses -i més interessants- en un dia qualsevol; posem, avui mateix. Una cockteleria, aquesta, minúscula i mimada per un servei que, això és del tot obligat en aquest cas, té més de metge que de barman. Hi ha barmans que estudien tant com un metge, vet aquí. És, aquest establiment, un oasi de civilitat, car sembla que fins i tot s'exerceixi -sense haver-lo d'exercir- un subtil i encertat dret d'admissió. Tot convida a la confidència i la rialla, i la gent que t'envolta té converses tan interessants, que penses que tots podrien ser amics teus, no perquè els teus amics sempre tinguin converses interessants... sinó perquè en l'aire circula un perfum confiat i tranquil, el preludi dels moments perdurables.

Una carta de Paul Simon

Tinc una amiga que; seguint un pensament impulsiu (en realitat era una il·luminació, tot i que en aquell moment no ho devia saber); se'n va anar sola a la solejada Fort Lauderale, a tocar de Miami. Hi va anar a veure Simon and Garfunkel, en el seu tour del 2003. I ara resulta que es carteja amb en Paul, en Paul Simon, a qui vol convèncer que li regali una cançó per una obra de teatre que està escrivint des de fa temps. M'ho va explicar per fer-me riure i tot i que la història és vertadera i que mostra amb gran eloqüència la importància de seguir determinats impulsos, a mi m'és una mica igual el com i el perquè. Em quedo amb el que és, res més; que és prou: un petit conte.

[La il·lustració d'aquest post, de Joe Ciardello, per a la revista Slate].

Suarem!

Aquest matí, al Món a Rac 1, la Núria Riquelme em posava a prova en una entrevista que tenia alguna cosa d'interrogatori... de sa, àgil i necessari interrogatori, preciso. Presentava 'Suarem!' (editorial Mina), el llibre sobre el canvi climàtic del qual sóc coautor, juntament amb Ramon Folch, Lídia Hervàs i part de l'equip d'ERF. M'ha agradat poder-li explicar el perquè d'aquest títol. Suarem! Una expressió que remarca la gravetat del sobreescalfament del planeta, però que també vol convidar a fer feina. Que sobretot vol convidar a fer feina, millor dit; i ho fa a través d'un quotidià crit d'alerta, que té molt de complicitat. El plural utilitzat i l'exclamació que tanca el títol també són molt significatius: l'exclamació determina el ritme de la nostra reacció, que haurà de ser viva i valenta; el plural ens interpel·la, a tots i cadascun de nosaltres. Al sortir, la Diagonal, estava inusualment tranquil·la --es noten els dies de vacances de molta gent-- i Barcelona tenia un aire ordenat, net i eficient. Un miratge ben oportú. Em fa veure que caldrà saber veure més enllà del que sembla que va bé, abans no sigui massa tard. Suarem!

L'última del McEwan

Hi ha coses curioses. M'acabo 'A la platja de Chesil', l'última de l'Ian McEwan, i sona el telèfon. És el meu amic Pujol, un bon Mcewanaddicte, com jo. La trucada es produeix pocs segons després que jo hagi deixat el llibre clos damunt la tauleta del menjador i d'haver donat els preceptius copets sobre la coberta amb els dits, un gest que es veu que és molt meu i que té a veure amb la satisfacció d'haver acabat un llibre, un bon llibre. "Sabia que t'agradaria, ja t'ho vaig dir, Lladó", em diu. 'A la platja de Chesil' és una novel·la curta, però no és, crec, ni una obra petita, ni una obra menor, com ha dit una part de la crítica. Hi trobem, concedeixo, un McEwan més depurat, aparentment més senzill, però en la trama hi habiten els habituals personatges, i la seva tan singular barreja de crueltat i humanitat, les seves preguntes tan fondes, i els seus dubtes tan punyents. El llibre és moltes coses a la vegada: una novel·la d'amor, un retrat generacional, una reflexió quasi filosòfica sobre el fatalisme de les decisions que culmina en quatre pàgines finals d'antologia.

El meu cor té forma d'ipod (vol. 1)

Un dia que t'adones que hi ha coses que si, que hi ha coses que són veritat. Que el teu amor és el lloc d'on un prové, que no hi ha muntanya prou alta, que hi ha un moment que no surt mai a les cançons, que la vida pot ser una ampolla trencada, que hi ha llagrimes que són de fa molt de temps, que 'que será, será', que 'una casa no és una llar', que hi ha una línia aerolínia que viatja al cel i que si vols, i una escala que et du a l'infern; que hi ha cançons que aconsegueixen que et pugui estimar i que el piano beu d'amagat, que 'negotiations and love songs' és un bon títol per un disc, com ho és 'love songs for patriots'. Perquè estimar és negociar i perquè la patria és una forma d'amor... i, finalment, perquè els somnis són fets d'això. I no hi ha res més poderós que un somni.

[LLEGENDA: Your love is the place where I come from (Teenage Fanclub); Ain't no mountain high enough (Marvin Gaye), El moment que no surt mai a les cançons (Mishima), Broken Bottle (Alejandro Escovedo), Thirty Years (John Hiatt), Que será, será (Doris Day), A house is not a home (Luther Vandross), Airline to heaven (Billy Bragg & Wilco, sobre una lletra de Woody Guthrie), Stairway to heaven (Led Zeppelin), Chica de Ayer (Nacha Pop), The Piano has been drinking (Tom Waits), Negotiations and love songs (Paul Simon), Love songs for patriots (American Music Club), Dreams (Fleetwood Mac).

Un país es fa d'aquesta manera

La violència campava com una fura assedegada per Califòrnia, fa una mica més de 100 anys. El que havia de ser l'estat més poderós dels EUA es forjava d'aquesta manera, ambiciós, sanguinari, fascinant. "There wil be blood", l'última del Paul Thomas Anderson, basada en una novel·la d'Upton Sinclair, comença l'any 1898, l'any que Espanya perdia les últimes possessions d'ultramar, i que l'encara nou país nordamericà era tot oportunitat. Quan a Europa l'interrogant -qui som?, on anem? què hem fet?- era la prèvia de dues terribles guerres, els EUA tenia prou feina a inventar-se. D'aquest moment tan especial i interessant va la pel·lícula; per cert, un fresc impressionant, en el qual no només brilla -que també- Daniel Day Lewis. A la sortida, en Carles Armengol hi veia coses de Dreyer, en el film. I si, és veritat que a vegades la pel·lícula té la força i el contrast del bon expressionisme. Però n'hi ha més, en realitat. Gràcies a un ús molt intel·ligent de la música, "There will be blood" també es mostra radicalment contemporania. La conversa postcinema, però, aviat es converteix en una viva discussió sobre els EUA i les seves contradiccions -qui són? on van? que han fet?. I no ho sé, crec que és una mica el que pretenia el director...

Més que una pel·lícula petita

'Lo mejor de mí' té tots els números per passar ràpid per les nostres cartelleres; és aquell tipus de joia fugaç que un pot recuperar, només amb sort, al vídeoclub, o que, un dia, en sent a parlar algú que, és clar, pontifica rera les ulleres de pasta a l'ús. És una pel·lícula modesta, sense actors coneguts en l'àmbit televisió (tot i que brillants, no cal dir-ho!), i que transita un territori íntim, que no facilita grans titulars ni frases publicitàries. Però la directora Roser Aguilar en té prou amb 80 minuts per explicar-nos què és l'amor, avui. Ho fa des d'una refrescant contemporanietat. No és corrent, això: amor ràpid, amor romàntic, compromès i finalment volàtil. I potser per això més pur.

Somnis digitalitzats

¿Qui són aquestes personetes, vestides amb aquesta roba sense arruges, de colors vius? Hi ha una família, pare i mare joves, que esperen amb un gest d'entranyable impaciència que el seu petit se'ls acosti amb la bicicleta, tot just estrenada. Hi ha aquesta gespa de color verd, un verd saturat, impossible, quasi oníric. Hi ha també aquestes piseries netes i elegants, situades enmig del que intueixo que és una ciutat, però que és en realitat una massa informe. És com si aquesta urbanització fos una illa -com cada home és una illa, puntualitzava el poeta- suspesa en els llimbs d'un món sense sorpreses, assèptic, gris.

És el món que existeix en aquests grans cartells publicitaris: 'El piso de tus sueños', 'El campo enmedio de la ciudad', 'Tu casa al lado del mar', i un llarg i conegut etcètera. Somnis digitilitzats, la felicitat virtualitzada.

Però va passant el temps. Els pisos no es venen, el cartell es va tornant groc -cruelment, implacablement. Apareixen les esquerdes en el quadre que semblava tan perfecte. Les petites personetes encara hi són, es distingeixen sense problema... semblen congelades en aquell gest d'estudiada felicitat. Potser perplexes, potser penedides, potser absents a tot, mirant de tirar endavant.

Quatre notes (tardanes) sobre el 9M

Clau espanyola, clau catalana El bipartidisme dels grans partits d'obediència espanyola –per fer servir la bèl·lica expressió de Duran Lleida ahir en la seva compareixença- és asfixiant i conjura negres horitzons. O potser no són tan negres. Perquè, en efecte, les eleccions del 9M han estat clarament espanyolitzades però la clau catalana –parlo del Principat- ha tingut un paper important. Molt important. El vot de la por... ha pres volada amb força precisament quan el PP ha tret la bandera de l'anticatalanisme; qüestions de pes en l'agenda política –com ara el finançament, les infraestructures-, han estat acceptades pel PSC amb posicions pròpies, sensiblement diferents a les del pare PSOE, i així ha estat advertit –de forma subtil- en diverses declaracions. A Catalunya es planteja una agenda diferent a la d'Espanya. Es manté el fet diferencial, tot i que potser aquest ja no s'articula al voltant del pal de paler del -diguem-ne- nacionalisme de la vella escola.

Quin vot és el teu?Hi ha hagut el vot útil, articulat a partir de la por que fa l'altre, un vot cohesionat en el rebuig i la defensa. Però també hi ha hagut un vot sentimental, despertat en les últimes hores de la campanya per la sentida crida a la participació de la filla de l'exregidor assassinat per ETA. Un vot, aquest darrer, volàtil, però no irrepetible. També hi ha hagut el vot simbòlic: gent que ha votat en blanc, que ha fet vots nuls o que ha votat col·lectius de bandera excèntrica. I finalment, el vot convençut, alegre, convincent. Però al meu entorn –un sempre acaba parlant del seu entorn, vulgui o no vulgui- n'he vistos pocs, d'aquests.
 
El naixement d'un front comú Em quedo amb la cara de la gent d'Esquerra la nit electoral. Apareixien amb cara d'haver plorat de valent, quan Carod, amb la seva tallant autocrítica, torna a marcar diferència i parla de la paradoxa dels missatgers. Si aquests sempre fan el que diu l'amo, perquè no votar l'amo directament? Esquerra i Iniciativa n'han estat les grans perjudicades. El bipartidisme és una màquina imparable, avui. Agradi o no, tothom ha de readequar estratègies. Hi ha dues paraules que entraran en el vocabulari politic dels propers anys: front comú.

I ara què? Hi ha grans temes en els quals PSOE i PP es posaran d'acord i d'altres que el PSOE preferirà tenir la discreta col·laboració de partits que combinen clau territorial i un prudent conservadurisme. El PSC, mentrestant mirarà de fer de lobby --perquè la seva feina no vol sorolls--, mentre la resta del tripartit bé es llepa les ferides, bé esmola les ungles. L'espectacle tindrà lloc més als passadissos que a la plaça pública. Mentrestant, aquesta Catalunya desenganyada del vot prestat continuarà esperant el seu moment. Que és com dir el seu candidat.

El meu vot, avui

Les eleccions serveixen, malgrat tot, d'alguna cosa: ens serveixen per dir que hi ha coses que no van bé, que hi ha coses que no ens agraden. I si això és així, que crec que és així, quin sentit té que el meu vot vagi en la direcció contraria del que penso? Si crec que la nostra classe política ha de fer una parada i repensar estratègies, a fons, de forma urgent, ¿quin sentit té donar la conformitat a continuar fent les coses de la mateixa manera?

"Un sol vot no marca cap diferència"... clamen els representants de la 'vella política'. Una veritat a mitges, que voleu que us digui. Tot vot marca la diferència.

M'és igual si em diuen passota, ingenu o simplista. El meu vot és important precisament per això, perquè és el meu vot i respon, només, a les meves motivacions. No són més legítimes de les del meu veí, però tampoc ho són menys. Quan vam deixar que la nostra democràcia es convertís en una subhasta pública? Quan va ser que vam començar a mudar la pell de les pròpies argumentacions, per convertir-les en un batibull irresoluble d'estratègies inconfessades a través d'aquesta perversa institució del 'vot útil'?

Aquesta nit seguiré la campanya electoral, amb una colla d'amics, amb la passió i l'interès que em desperta la necessària transformació del meu país. I demà, dilluns, continuaré treballant en les diferents associacions i col·lectius en els quals faig feina regular.

Però avui volia dir, amb modèstia, però també de forma clara, que la nostra democràcia sembla més una partida de poquer que la idealitzada àgora dels grecs. I que no m'agrada. I que no m'hi conformo. I que m'he cansat d'amagar les cartes i de fer farols.

I que per això, avui, per primera vegada, he votat en blanc.

It's only rock'nroll (but I like it)

Un dia et lleves amb l'elegància d'un tema de Burt Bacharach, i el cor et demana substituir el suc de taronja per una copa de xampany, però al vespre l'habitació s'ha enfosquit i una bombeta groga prova, precàriament, de fer la seva feina. T'adones, aleshores, que has acabat en en una cançó de Johnny Cash. Al migdia, al metro, has tingut ganes de saltar i abraçar aquella noia que llegia un llibre en francès perquè et semblava inexcusable no fer-ho mentre Stevie Wonder cridava, boig d'alegria, Uptight, everything's alright. I de camí a la feina, a la cua del cine, o potser mentre esperaves en aquella plaça has volgut canviar el món perquè has entès què volia dir Bob Dylan quan parlava d'aquella pluja forta, que s'ho havia d'endur tot. I finalment, totes les cançons d'amor que has escoltat mai han trobat la seva precisa mutació en la inflamada melodia d'un nou tema, tot just descobert. El sents per primera vegada, al teu ipod... ara, ara mateix, mentre creues la mirada amb una distreta estudiant, que potser no veuràs mai més.

Passar-se l'estació

La gent que s'adorm al metro es dóna, perquè vol o perquè no pot més. Així es com es deixen endur per un riu confiat, tot un exemple de civilitzada resistència, en aquest món nostre, on tot es calcula i analitza. M'agrada veure les seves cares sense secrets: la boca oberta, els més tranquils; les celles corrugades els que... i tanmateix.

Potser un dia, un d'aquests dormilegues es passa l'estació i, un cop despert, decideix continuar. A veure què passa.

Cinema que fa pensar

I en canvi hi ha pel•lícules que no em costen gens, com l’última del Ken Loach, ‘It’s a free world’, exemplar i original aproximació al drama de la nova immigració: qui són aquests nous immigrants? Qui els dóna feina? Quina cara fa la gent que els explota? Que hi ha rera la seva mirada? Moltes preguntes, que no tenen resposta de manual... i això que sovint s'acusa erròniament el director anglès de donar respostes 'de manual'. Loach mostra la seva millor cara i teixeix un tramat de relacions i d’històries mitjançant la qual anem veient totes les cares d’aquest món. La pel•lícula avança plena de sorpreses i amb un argument que fa variar la nostra percepció dels personatges. La conclusió final és més esperançada del que sembla, ja que és profundament humana. Angie, la lluitadora mare soltera que decideix posar en marxa una agència de col•locació per a treballadors il•legals, i que està magistralment interpretada per Kierston Wareing, representa totes les contradiccions del nostre món benestant. Ens hi podem sentir reflectits. I ens fa pensar. Com sempre, és d'això que va el cinema de Ken Loach.

Si res val la pena...

Hi ha pel·lícules que em costen. Són les pel·lícules que no donen respir, que diuen que tot està malalt, que no val la pena, que és millor morir. Que morir és, vaja, l'últim descans. L'únic descans, fins i tot. Però és que si res val la pena, quin sentit té anar al cinema? Despertar consciències, desvetllar la nostra vetlla d'occidentals? Potser si, no ho sé. Que ningú es pensi que el que demano és un filtre de color rosa. El cinema és una eina per entendre el món, i entendre el món és, al final, una forma de transformació. El desànim i el pessimisme no han encès mai cap revolució. Aplaudeixes, a l'acabar, amb el just sentiment de culpabilitat -aquell lleu dolor, dolç i còmode- i passes a una altra cosa. Si res val la pena... Passem a una altra cosa?!

Una reflexió, sospesada uns quants dies, d''El Buda explotó de verguenza', de la directora iraniana Hana Makhmalbaf.

Un obre un bloc per això

Descobreixo en un concorregut cafè del meu poble –Badalona, per als que no ho sàpiguen- un cartell que diu: noia seriosa s’ofereix per ajudar els seus fills a fer els deures. Ràpidament el cap se me’n va cap a un post latent, que esperava ser escrit de fa temps: el mig redacto en la memòria, sense agafar ni boli ni paper. Que si la nuclearització de la família, que si la sucursalització de les obligacions, que si la mercantilització del temps, que si on anirem a parar, i bla, bla, bla. No aconsegueixo anar més enllà de la sociologia de cafè, però és un petit plaer que he volgut regalar-me. És per coses com aquestes que un obre un bloc.

Televisió en vers

TVB 1 minut és la nova aventura de Pep Mita. Els que hem tingut la sort de poder disfrutar els filmets del poeta badaloní, quan feia d'home de cine a finals dels setanta i principis dels vuitanta, sabíem que aquesta era una assignatura pendent del badaloní, en els últims temps molt més dedicat a la poesia i a altres batalles culturals. You tube i wordpress són els aliats perfectes, eines de les quals es serveix amb la seva sàvia economia. I així ens serveix el que és, per mi, una de les millors televisions que es poden veure ara mateix al nostre país. Immediata, divertida, àgil i intel·ligent... com és que ningú havia pensat mai a fer televisió en vers? Havia de ser en Pep el primer a fer-ho.

[La foto, en Pep a la Sargantana, sota un retrat de Chris Hillman i davant d'una projecció del Mississipí arribant a Nova Orleans]

Les habitacions on no hi ha ningú

La Soledad, de Jaime Rosales, respon una pregunta que, aparentment no té cap importància: què passa a les habitacions quan no hi ha ningú? Subratllo això de l'aparència, tot i que potser no caldria. Perquè és evident que tot té importància, quan un ha d'explicar una història. Fins i tot les habitacions on no hi ha ningú. Rosales ens planteja dues històries creuades: una mare intenta recompondre la seva vida a Madrid deixant enrera un entorn rural; mentre una extensa família urbana s'enfronta a la malaltia de la més jove. Ho fa amb una sensibilitat extraordinària, i un ofici cinematogràfic d'altura -reconegut amb sorpresa i justícia en l'edició dels últims Goya-. L'aposta del director català per la 'multivisió' -l'espectador veu, amb la pantalla partida, diferents perspecitves d'una mateixa escena- supera la frivolitat i l'artifici. No era fàcil. La Soledad és una pel·lícula que queda perquè reflecteix tant bé el misteri de la vida, sense intentar explicar-lo. Fóra inútil.

Una noia es maquilla al metro

Pronuncia el negre de les seves llargues pestanyes amb un artilugi estrany, que és la primera vegada que veig. Reforça el seu somriure amb un hipnòtic vermell i finalment s’ordena el cabell amb ràpids gestos de mans, dos colibrís aletejant veloçment entre flors. Una noia es maquilla al metro. La seva agressiva indiferència és un despreci o un convit? Comparteixo amb aquesta noia un moment de silent intimitat. Miro al voltant, gent endormiscada; algun lector que, absort, passa pàgines al bestseller de torn. Això és entre ella i jo. El metro va recorrent estacions. La incomoditat inicial es converteix en una sensualitat incerta i volàtil. I de sobte, plega el mirallet, premsa els llavis i s’allisa els cabells amb un gest d’estudiat descuit mentre em dedica una mirada d’indiscutible superioritat que accepto amb fascinació, naturalment.

[FOTO cortesia de Dictionary Corner]

Homenatge a Kirsty MacColl

Kirsty MacColl va morir fa uns pocs anys a Mèxic, a l’illa de Cozumel, atropellada per una barca esportiva, mentre practicava submarinisme. Un final de tràgica truculència, que li va donar molt més espai en els diaris del nostre país del que mai es va dedicar a la seva vindicable discografia. Injust, denunciable, però gens sorprenent. Ja passen, aquestes coses. Els afeccionats les acceptem amb resignació i potser amb un subtil –i no sé si necessari- esnobisme. Hi ha tants tresors per descobrir entre tota la buidor que ‘toca escoltar’... Aquest post vol ser un modest homenatge a la MacColl. Un recordatori a la seva carrera sempre interessant i aventurera –tan difícil de seguir aquí, que cal recórrer a l’Amazon o a la importació-; aquest post és també una sentida reivindicació del seu pop juganer, de les seves històries d’irònica feminitat, de la indomable mescla de salsa i pop de la part final de la seva carrera, del seu excel·lent gust per les versions –el Days dels Kinks, el You just haven’t earn it dels Smiths...--, de les seves col·laboracions –dels Talking Heads als Pogues, és la veu de Fairytale in NYC, passant per Billy Bragg--. Però sobretot, aquest post vol ser un homenatge a la veu, la seva veu. Eterna. Perquè aquell matí, sota el cel del Carib, entre la confusió, els crits i l’aigua plena de sang, va aixecar-se, invisible a tothom, un àngel somrient. Era la veu de Kirsty MacColl. Continua amb nosaltres. Només cal prémer el play.

Algunes notes sobre el debat

A continuació algunes de les notes (tuits) que ahir van constituir el meu seguiment del debat entre Rajoy i Zapatero al twitter. El meu seguiment també es va poder seguir de forma creuada amb el que van fer, també al moment, altres persones, entre les quals Cesar Calderón, Carles Puigdemont, Marc Vidal, Joan Planas, Mireia Galindo, Jordi Perales, Carles R. Roca, Eduard Batlle, Saül Gordillo...

Les meves notes estan ordenades de principi a final. Corresponen a un seguiment en directe, urgent, potser un pèl dispers... Crec que té una certa gràcia donar una nova oportunitat en forma de post a aquests apunts solts. Aquí els teniu.

Rajoy apareix amb una americana que li ve una talla petita... Corbates intercanviades... ZP blava i Rajoy vermella. // 'Debate global', diu Campo Vidal, 'debate sin fronteras'. Però resulta que n'hi ha una de frontera, la que marca 'la nación espanyola'... // M'ha sorprès el to de Rajoy, increpant directament al públic: "a ustedes qué les parece". Els ulls se li mouen de forma estranya, però. // Diccionari post debat: deacceleració és la forma com els socialistes parlen de crisi. // En Rajoy sembla voler reclamar el seu lloc com a hereu de l'home de carrer, fins i tot treu un gràfic que sembla fet en 'word-art'. // Fan com gràcia, no?, ensenyant-se aquests gràfics tan llampants, mentre assenyalen dades que no podem llegir amb els seus bolis bic. // en ZP està parlant massa de coses que va fer en Rajoy i el PP quan eren al govern. Sembla el líder de l'oposició... // Diccionari post debat: delinqüència és igual a immigració segons en Rajoy. // En ZP està molt 'revoltón', no? Vull dir que va com remugant mentre en Rajoy parla... Una agressivitat que m'ha sorprès. No sé si m'agrada. ... // Mentira, mentira, mentira... és la paraula del debat, de moment, i la utilitzen els dos. És una mica xocant. // Bonobús i clítoris surten en una mateixa intervenció de ZP. // És la pàtria, estúpid. // El 90% del Parlament de Catalunya aprova un estatut, però Rajoy diu que ZP ha 'abierto un melón que no reclamaba nadie'. // 'Menuda la que han liado con el tema del estatuto de Cataluña'. Diu Zapatero. A veure què li respon Rajoy del català... // 'En Catalunya no se puede estudiar en castellano', diu Rajoy. És per això que tots els nanos parlen en català i només en català, no? // Ha estat bé en Rajoy quan ha citat Guerra, Leguina i Gonzalez amb el tema del 'trencament d'Espanya'... No li ha calgut ni citar Bono. // "Tiene dos referéndums convocados? A usted todo le parece normal" // El llenguatge gestual de Zapatero és millor. En Rajoy sempre l'enganxen remenant papers amunt i avall i mirant de reüll. // Torna-hi: el pacte del Tinell 'es lo más antidemocrático que se ha producido en España'. Rajoy, noi, l'has dita grossa. // M'he descobert a mi mateix navegant per altres pàgines, absent al debat que m'havia proposat de seguir. // Diu en Rajoy que 'quiero que esta noche se vayan a dormir con la tranquilidad'. Què fort, tu! Quin cinisme. // Ara es parla de família (curiosa aquesta història de la 'niña' patriota). Però els bisbes i el 'debat religiós' absent del debat. // En Zapatero ha comparat massa, no ha sabut generar discurs propi, però ha dominat la gestualitat. // En Rajoy s'ha passat de frenada (era previsible) i ha aconseguit situar-se en un to d'home de carrer. Però se'l veia un pèl dispers. // Ha estat tan 'extraordinario' el debat, com diu en Campo Vidal? Crec que no. Crec que gens, millor dit.

Ningú fa el que fa Neil Young

Ningú fa el que fa Neil Young... ningú. Comença el concert en solitari amb delicades incursions acústiques i un cançoner emocionant; i acaba el show tres hores després fent tremolar l'auditori, convertit en un redemptor infern d'electricitat. Fa unes poques hores, divendres mateix a la nit, vam ser a tocar del genial Neil Young (vegeu la foto feta amb una modesta càmera compacta) en un Austria Center Viena absolutament embogit. La platea botava. Literalment. Tant, que des de seguretat es va arribar a advertir que això podia suposar un perill. Hey hey, my my... rock'n'roll is here to stay. No importava res més, en aquell moment.

En Guillem en fa una crònica al Punt. La podeu llegir aquí.

Campanya electoral en tangent

Hi ha una política que es diu en veu baixa. I hi ha qui canta a aquesta política, i ho fa ara, amb tantes llengües com hi ha al món... i fins i tot ho fa en silenci, perquè a vegades es tracta de fer, i no dir. És una política que encara no es reconeix a si mateixa, aquesta, en la qual es barregen les pedres de riu i les estrelles, com en els versos del vell poeta xinès. El que és petit és gran; ser d'aquí és la teva forma de ser d'aquest tros d'univers... perquè al capdavall tot canvi comença en un mateix. I no hi deu haver-hi res més poderós que això i més llunyà de l'espectacle que, aquesta nit, obre un nou capítol fins el 9 de març.

La forma de les coses

L'amor és una manipulació, ve a dir, Neil Labute, l'autor del text que, amb rotunda excel·lència Julio Manrique dirigeix al Teatre Lliure aquests dies sota el nom de 'La forma de les coses'. El dramaturg nord-americà segueix el fil d''In company of men', la seva primera pel·lícula i ens torna a parlar de l'engany i el frau, de la manera com a vegades construïm les relacions damunt dels equívocs i les mitges veritats. I de com això ja ens va bé, d'alguna manera. Tot pot ser un joc d'interessos, potser si. Però és que l'amor és un riu tan indomable que, fins i tot quan no és sincer del tot, manté intacte el seu enorme poder de transformació en les persones.

Atenció a les interpretacions, entre les que destaca les del badaloní Xavi Ricart.

El cabaret del soul d'autor

El nord-americà Joe Henry va convertir l'Apollo en un privilegiat cabaret. Va ser dilluns passat, dins el cicle Caprichos, que el cantautor i productor de Los Angeles va regalar a prop de 300 persones una delicada selecció del seu soul d'autor. Una formació ajustadíssima; piano o ocasional guitarra acústica, contrabaix i bateria; va donar una intensitat renovada a les peces de Civilians, el seu últim disc. En Guillem Vidal i jo ens vam mirar, a la meitat de l'actuació mentre l'artista es llançava a una sincera relectura de Time is a Lion, com preguntant-nos si era factible donar el títol de millor concert de l'any al set de Joe Henry, quan encara quedaven 10 mesos d'agenda musical per endavant.

Uns dies abans, Steve Earle (a la imatge, dissabte amb Allison Moorer) oferia al Bikini un concert fallit, però interessant. Les bases pregravades i els samplers llençats per un desorientat dj van donar un aire diferent als atemporals temes del texà que, amb tot, i malgrat l'esforç que va fer (que cal agrair-li, perquè, de nou, demostra la seva valentia i curiositat) no va aconseguir plantejar un concert a l'altura de la seva gegantina altura artística.

It all started with a chair

Surto del cine i amb el mòbil em veig empès a enviar un post al meu nanoblog: 'Mai oblidarem la Juno d'Ellen Page. Que li donin un Oscar ja!', escric. I ho repeteixo ara al bloc. Mai oblidarem la Juno d'Ellen Page, que converteix una espavilada teenager nordamericana embarassada en un àngel divertit i intel·ligent, que així haurien de ser tots els àngels. El cartell de la versió espanyola juga a fer-nos creure que ens trobem davant d'una mena de remake de 'Porky's'. Bé, si, és una opció, perquè no? Però n'hi ha molt més... Descobriu què s'amaga darrera la capritxosa primera frase de la pel·lícula: 'tot va començar amb una cadira...'

La violència fa malbé les persones

La violència fa malbé les persones. És un cuc llarg i fosc que, implacable, corseca l'ànima. La guerra i les seves llavors, vet aquí. Això és, de fet, el que la fa tan terrible, la guerra; això és el que converteix la violència en un abisme: l'horror en la mirada dels que l'han sobreviscut, dels que encara han aconseguit sortejar la seva envestida. El salvatge desig, que pren la forma de passió sexual irrefrenable, és la carta -l'última carta!- que tenen els dos protagonistes de Lust Caution (Deseo Peligro), l'última del xines-nordamericà Ang Lee. Una carta que els dos antagònics personatges juguen per fugir de l'horror. Víctima i botxí -dos rols provocadorament confrontats pel director- es llencen en una espiral d'autodestrucció que, amb tot, mantindrà l'statu quo del poder. L'amor i el desig com a redempció? No, en aquest cas.

Carretera a la fi del món

Una tragèdia angulosa, asfixiant, fosca i on, tanmateix, alena un bri d'esperança. Això és 'La carretera', l'última novel·la de Cormac McCarthy. Forçant els elements dramàtics al màxim; i sense caure en la filosofia barata, temptació que molts altres no haguéssin sabut (volgut?) evitar; l'autor nordamericà ens presenta una personal visió del final del món. Un pare i un fill -sense nom i amb prou feina sense passat- recorren, amb una continguda despesperació, una llarga i negra carretera contra tots els elements. Ho fan a la cerca del menjar conservat en unes poques llaunes de conserva, l'únic comestible que ha quedat després de la mort de plantes i arbres, i de quasi tot ésser viu. Les llaunes en qüestió són disputades amb ordes de bandits, els altres supervivents. El pare i el fill veuen confrontada la seva opció moral pel respecte a la vida amb la salvatgia terrorífica dels desesperats. L'auster plantejament ofereix poques concessions. Amb dolor i angoixa van passant les pàgines, mentre McCarthy va confegint un singular cant a la civilització. La solidaritat humana per davant de tot. Fins i tot de la vida d'un mateix. Un llibre majúscul.

Per cert, que Edicions 62 ha convertit la coberta de La carretera, l'última novel·la de Cormac McCarthy en una potent metàfora del contingut del llibre. Sense il·lustració, sense fotografia, només un negre absolut. El títol s'hi destaca, encertadament, amb dramàtiques lletres vermelles.

Coses que fan una ciutat

La foto que acompanya aquest post il·lustra també l'article de portada de Vilaweb Badalona. És una foto feta a l'edifici del Banc Central, al quart o al cinquè pis d'aquest equipament municipal. Malgrat l'altura, es nota que és feta a 'peu plà': entre moltes empentes, amb una càmera domèstica, amb ulls d'afeccionat. I deu ser per això mateix que explica tantes coses, fins i tot a mí pur analfabet basquetbolístic! Amb aquest desenfocament tan ple de vida, ens mostra una tarda màgica a Badalona... o millor, es mostra una màgica Badalona. La Penya celebrava el seu títol, aconseguit diumenge a Gasteiz, amb una plaça de la Vila plena de gom a gom. Vilaweb hi era per explicar-ho. A peu pla, com ha de ser. Són coses com aquestes les que fan una ciutat.

La transició sense fi

Prenc quatre notes mentre visito l'exposició En Transició, al CCCB. Està bé, això, perquè res sona al de sempre, en aquesta instal·lació, i no voldria 'traspaperar' algunes de les idees que m'interpel·len mentre camino per aquest paisatge que m'és entre proper i llunyà, i potser per això m'és també tan equívoc. M'agrada la idea de relat --la vaga com el relat de l'oposició política-- i la forma com tanta gent --cadascú a la seva manera-- van convertir allò personal, en polític. Joves amb el cor ple de rock'n'roll, treballadors en lluita, pares i mares que volien assajar noves famílies, mestres plens d'ambiciosa vocació... i també polítics, és clar, naturalment. Però no només polítics.

Acabada la visita em passejo pel pla dels Àngels, i veig de lluny les noves instal·lacions de la Universitat de Barcelona. Com ha canviat el país! Quanta misèria i grisor ens hem tret del damunt! Però mentre faig una brevíssima cua davant una parada de 'bicing' els meus pensaments es tornen a encaminar a l'exposició que acabo de veure. 'En transició', diu el títol. I si, em pregunto, la transició no s'hagués acabat? I si la clau fos acceptar una 'transició' continuada, exigent i innovadora. Quins haurien de ser els nostres relats, avui? Quines serien les nostres apostes de canvi personals? Vaig per treure la petita llibreteta negra amb les notes que he près fa uns pocs minuts... però decideixo esperar i escriure, ja a casa, en aquest bloc telemàtic.

Els Estats Units i l'eterna frontera

Estats Units és encara la gran frontera. La gran fissura en la qual veiem confrontats --com el head or tail de la inquietant moneda de la sort d'Anton Chigurth, encarnat per Javier Bardem-- el bé i el mal; el civisme inflamat i la inflamant violència; l'esperança del cel blau i la insondable misteri del desert a la nit. 'No country for old men', la brillantíssima adaptació que els germans Cohen fan de la novel·la de Cormac Mcarchy, mostra les cartes d'aquesta dialèctica en la polsosa Texas, a un pas de la frontera mexicana.

Llewelyn Moss -encarnat amb encert per Josh Brolin-- es troba amb dos milions de dòlars del narcotràfic i pretén sortir-se amb la seva. Aquesta decisió acaba desfermant una cursa filmada amb el pols vigorós i el sagnant humor marca de la casa. L'incoscient Moss desafia una mort segura, armat amb tota l'avarícia del món, vestit amb la noblesa del gest inútil. A partir de Moss, trobem Ed Tom Bell, un impotent i imponent heroi de cabell blanc --el shèrif brodat per un Tommy Lee Jones, de nou en estat de gràcia-- que conjura els seus dubtes amb una fina ironia i una penetrant mirada, plena d'una perplexa saviesa. I trobem també, finalment, aquest memorable àngel de la mort, sarcàstic i poètic, implacable. Anton Chigurth té la cara terrorífica de Bardem. Bell i Chigurth coincideixen en l'angoixa vital, i potser els couen dins el cor preguntes similars. Però estan separats per aquella frontera. El bé i el mal, el civisme i la violència, l'esperança i... la mort.

Els Cohen ens regalen la millor pel·lícula de l'any. Esteu avisats.

N'anirem parlant

Ahir vaig compartir taula amb l'alcaldessa de la meva ciutat, Maite Arqué. Bé, de fet, i per ser justos... erem jo i uns quants més. L'alcaldessa va assistir com a convidada a la cita que, un cop al mes, ens aplega prop de trenta badalonins i badalonines per parlar sobre la nostra ciutat. No cal dir que era una cita esperada: la recent notícia de la marxa d'Arqué de l'alcaldia per anar al senat, el futur de l'alcaldia, les crítiques a aquesta acció (com la del col·lectiu Badalona 2011, del qual formo part)... conformaven una agenda de temes a tractar prou llaminera. En aquestes sessions es manté una evident regla de discreció, que naturalment no penso saltar-me. Aquest post haurà de ser, per això mateix, vague i potser un pèl frustrant. Però penso que paga la pena donar compte d'algunes sensacions: la de veure una Maite més tranquil·la i amb orgull de ciutat, amb ganes d'escoltar i amb alguns bons diagnòstics. A mi em va tocar un paper més aviat antipàtic: el de subratllar l'engany, el de remarcar l'enorme distància entre la classe política i una part de la societat. Entre mig, vaig intentar proposar idees i noves maneres de fer... però diria que això va passar força desaparcebut. N'anirem parlant, de tot plegat.

Cap dia és un dia qualsevol

Cap dia és un dia qualsevol. Avui tampoc. Vilaweb obre portada amb un tema ben triat, que cap altre mitjà ha sabut valorar: El vot en blanc guanya adeptes, diu. La notícia en qüestió estira el fil del que l'expresident de la Generalitat deixa anar en les pàgines de la Vanguardia d'avui, en un tallant i provocador article 'Votar en blanco'. Al web del diari centenari, conviu la destacada crida a l'article de l'exlíder socialista amb un capítol més de la sèrie La Vanguardia busca presidente: un convençut informàtic barceloní espeta: 'si alguns polítics treballessin en una empresa, ja estarien al carrer'.

A la blogosfera, dues notícies més, espigolades avui mateix: en Saül Gordillo cita aquest blocaire. I és que jo ahir feia referència, al meu Twitter, al vídeo que dos reconeguts artistes --will I. am i Jesse Dylan-- han dedicat a Barack Obama per pròpia iniciativa. El vídeo que ha convertit el seu contagiós 'yes we can' en un implacable anunci, que avui córre com la polvora arreu de la xarxa. L'altra notícia espigolada és una proposta sorgida en l'activa xarxa de blocs gironins. José Antonio Donaire, diputat del PSC, aposta pel 'cross blogging'. I què és el cross-blogging? 'L'autor d'un blog --explica Donaire-- cedeix el seu espai per a que un polític de l'altra riba l'usi per a adreçar-se a una audiència inèdita'.

Repassem les pistes? L'expresident de la Generalitat es planteja votar en blanc; un diari de capçalera dóna veu a gent de peu plà i els demana que facin el seu propi programa electoral; una cançó i un vídeo d'urgència es propaguen vertiginosament deixant amb un pam de nas els publicistes polítics de la vella escola; un diputat es proposa escoltar el que diuen a la competència utilitzant les eines de la xarxa. Més que pistes... són notícies soltes, d'importància desigual. Segur. D'acord. Però impossibles de situar tant sols dos anys enrera. Alguna cosa està canviant --i tant!-- i ho fa al marge de l'establishment. I d'això, com diu en Vicent Partal en el seu lúcid Mail obert a Vilaweb, el 10 de març n'haurem de parlar. Serà inexcusable.

La pel•lícula que cal anar a veure?

Expiación, dirigida per Joe Wright i basada en la gran novel•la d'Ian McEwan, és allò que en castellà se'n diu un 'peliculón', i que en català no sabria gaire com dir-ne. Un 'peliculón' no és exactament una gran pel•lícula, però acostuma a contenir interpretacions memorables, fastuosos decorats, una esplèndida banda sonora i un guió interessant que passa de la grandesa a la intimitat amb habilitat, sense caure en el ridícul. Expiación compleix els requisits. I això és molt, tenint en compte el mediocre moment de les superproduccions anglosaxones. ... O en tot cas, és prou per ser la pel•lícula que cal anar a veure, el film que arrenca les parelles de mitjana edat del sofà de casa, la pel•lícula esdeveniment que en el seu dia va ser Las Horas. Tanmateix, al director li falta l'ambició i l'ambigüetat que si que tenia el llibre original i va perdent força a mesura que avança la pel•lícula que, això si, té una primera hora fabulosa. És llàstima, perquè Christopher Hampton, --famós dramaturg autor, entre d'altres, de l'adaptació de Les amistats perilloses-- li servia un guió quasi perfecte.

El bloc sense posts mort és (per a Jaume I)

«- Endavant, barons, en nom de Déu! Que els teniu por?

I ho diguérem tres vegades, i aleshores els nostres començaren a avançar al pas tot seguit.

I en avançar tots, els cavallers i els soldats, i anar-se acostant al vall on hi havia el pas, tota l'host començà a cridar a una veu.»

800 anys del Llibre dels Fets de Jaume I, autor del primer bloc 'avant la lettre'. (Fragment 84, corresponent a l'assalt de la Ciutat de Mallorca, adaptat al català modern i extret de l'edició que l'editorial Teide va fer dins la col·lecció Tria de Clàssics, curada per Martí de Riquer, a càrec de Josep Maria Pujol).

Una iniciativa de Vicent Partal a través del seu bloc Mails per a Hipàtia.

Els judicis de Sherlock Holmes

Sir Arthur Conan Doyle convertit en el defensor públic d'un modest advocat d'orígen parsi, injustament condemnat, en la classista Anglaterra victoriana, per una colla de crims que no ha comès. Aquest és el llaminer argument de l'última novel•la de Julian Barnes, 'Arthur i Georges', publicada per Angle Editorial. Georges Eladji, l'advocat en qüestió, no ha arribat a la notorietat internacional de Dreyfuss, malgrat les semblances entre un i altre cas. Tanmateix, Barnes no vol fer de Zola. El francès va defensar el militar injustament acusat en el seu dia servint-se d'un memorable argumentari de gran calat moral. El brillant escriptor britànic –de la generació dels Amis, McEwan...- opta per un distanciat, bé que sensible, retrat d'una Anglaterra més convulsa del que hom podia imaginar, on brilla el retrat amable, però apassionant, del pare de Sherlock Holmes. Els judicis paral•lels, la parcialitat de la policia i el poder judicial, el paper de la premsa... tot són coses que surten en la novel•la, damunt les quals l'autor passa com de puntetes. La novel•la es llegeix bé com a novel•la històrica, però li falta l'ambició i la complexitat d'altres obres del mateix autor. He enyorat el Barnes juganer i lúcid d'El lloro de Flaubert o Anglaterra Anglaterra.

Un servei que és un honor

Són la Francisca, l'Eduardo, la Maribel i la Josefa. Ens trobem quinzenalment a la biblioteca del barri de Pomar, modesta però molt ben portada per la Maria. Pomar, que a finals dels setanta podria haver esdevingut una mena de bronx a la badalonina i que avui sembla més aviat una urbanització residencial, ha estat el darrer a incorporar-se als tallers de lectura en català. Aquesta iniciativa, que va sortir d'Òmnium, aplega avui les biblioteques de la ciutat, la gent del centre de normalització, l'ajuntament. Va fent, sense fer gaire soroll.

I d'això es tracta. Millor evitar els focus mediàtics en aquests tallers. Conformen un espai on compartir la lectura, on perdre la por a llegir, la por a parlar. Sense normes ni correccions, vet aquí un lloc on passar una bona estona, tot utilitzant els útils llibres de l'associació Lectura Fàcil. I aquí és on la Francisca, l'Eduardo, la Maribel i la Josefa es troben amb mi, cada quinze dies, al voltant d'una petita taula blanca.

Moltes ganes d'aprendre, una digna necessitat de complir una assignatura pendent. Vegeu: parlar i llegir en la llengua del país que els ha acollit. No ho fan pel títol, ni perquè els ho demanin a la feina. Ho fan perquè si. Perquè en tenen ganes. No és bonic, això? Jo faig el que puc per animar-los i per no decebre les seves expectatives. No cal dir que m'he prohibit el pessimisme, amb ells: imagineu quina estupidesa treure la lletania aquesta de la mort del català! Amb quina cara em mirarien els meus quatre 'alumnes'... L'optimisme engresca, el pessimisme ens condemna. Tan senzill com això.

Això va començar sent un servei que feia a la meva ciutat i, la veritat, ha acabat sent tot un honor.

El menysteniment de l'alcaldessa

Escolto a L'oracle, de Xavier Graset, a Catalunya Ràdio (aquí en podeu escoltar un muntatge), que l'encara alcaldessa de la meva ciutat, Maite Arqué, diu dels 110 signants d'un manifest ciutadà que critica el fet que marxi de l'alcaldia a mig mandat, que són gent amb sigles polítiques o que no se sap d'on surten. Malhumorada, conclou: «Són BTV.» Quedo parat. No cal que em digueu innocent! Ja m'ho dic jo mateix. Però m'esperava una reacció enraonada i crítica de les consideracions de fons que es fan en el document: quin grau de fortalesa té la nostra democràcia? Què podem fer per millorar-la? Però no. Surt més a compte la mentida i la mofa. No anem bé, penso. Entre els signants hi ha gent de tota mena. Gent que no té el carnet a la boca, gent que se sap d'on ve. De fet, se sap perfectament. De fet, ella mateixa ho sap perfectament. Ens coneix, a molts de nosaltres. Som, majoritàriament, gent que està fent feina –des de fa molts anys– a les entitats, a les associacions, i que ho fa des de molts llocs de la ciutat. Us convido que hi doneu un cop d'ull a badalona2011.cat.

M'he decidit per fer una carta al director del diari de la meva ciutat. No un article d'opinió, no unes declaracions; una carta al director. Quin lloc hi ha millor per exposar el que sento com a ciutadà? Em sento estafat perquè la persona que va contreure el compromís de ser l'alcaldessa de la meva ciutat plega només set mesos després de les eleccions, sense demanar disculpes, i amb el silenci còmplice del seu partit, i de la resta de partits (vull subratllar-ho). Però també perquè avui he estat insultat per segona vegada quan he vist com les meves argumentacions –junt amb les de tants altres– han estat menystingudes per l'alcaldessa i reduïdes a una broma de pati d'escola.

Tenim damunt la taula un debat de pes sobre la nostra ciutat i la seva salut democràtica. Per què no el volen abordar? Els fa molta por, vet aquí. I cada vegada perden més els papers. Jo no m'hi conformo. I vosaltres?

[ PUBLICADA A L'EDICIÓ D'EL PUNT D'AVUI ]

Si tot és política...

Aquests tres dies, a la Catosfera, hem passat del bit al mot, del click al batec. Hem conjurat --en convulsa àgora-- el dubte i la pregunta. N'han sortit poques respostes, i no voldria ni pensar en els esforçats organitzadors que, segur, ja estan pensant en destil·lar-ne unes conclusions. Empresa impossible, diria. I m'està bé així, perquè la discussió continua als blocs. I d'això es tractava, crec.

Però tornem als teclats amb la sensació que la comunitat que ens aplega --amb habilitats tan diverses, amb velocitats tan variades-- és alguna cosa més que una bona ocurrència. Li hem posat un nom --Catosfera-- i tot de sobte som uns pares orgullosos i un pèl sommiadors: què serà, el nostre fill, quan sigui gran? Cal anar més enllà, o senzillament anar fent? Hem de posar damunt la taula unes ' instruccions d'ús' ? I, tanmateix, si les arribem a convenir... què hem de fer? Acatar-les? Desafiar-les? Què faria un bon blocaire?

Jo em quedo amb la idea del bloc al servei de la transformació, el bloc com a arma de conquesta, el bloc al servei del país i la gent que hi habita. Ha estat bé que es parlés tant de política. Perquè si tot és política, els blocs també ho deuen ser, no?

>> Hi ha una selecció personal i dinàmica de links al meu del.icio.us.

S'inaugura la primera trobada de la Catosfera

Ha estat un moment molt especial: la inauguració d'això que s'ha dit / n'hem dit la primera trobada de la Catosfera; i que ha tingut lloc fa unes hores a Granollers. A la sala de conferències de l'esplèndid Centre Tecnològic i Universitari de Granollers, moltes mirades curioses, expectants... fins i tot, i algunes abraçades. Molts blocaires fa temps que han mostrat el seu jo analògic. Uns discursos polítics innecessaris, però finalment amb alguna espurna d'interès donen pas a César Calderón i la seva incandescent lliçó de 'ciberactivisme'. La sala és plena de gom a gom, en aquest moment, i hi fa una calor espantosa. Jo tinc l'ibook a la falda i vaig fent un seguiment a través del meu twitter (on podeu veure un personal resum d'algunes de les intervencions). Descobreixo que en Saül Gordillo i en Xavier Muñoz fan el mateix i de sobte els nostres fils de reflexions s'encadenen. És divertit, és interessant. Això camina, que diuen els músics, té swing. Al Saül -que molt amablement ha citat unes paraules meves en la seva intervenció- s'hi afegeix més gent. A la sala sencera devem ser mitja dotzena els que fem treure fum al twitter, la nova joguina dels blocaires. Després de Calderón, és el torn de Vicent Partal -a qui em sembla veure com a involuntari degà dels blocaires- i de Juan Varela, incòmode, però lúcid. Els ponents; entre els quals hi ha també Marc Vidal, una de les ànimes de la moguda; mostren les cartes de l'autocrítica, i això és bona senyal. És tot un luxe inaugurar una reunió d'aquesta mena amb tantes preguntes i desafiaments. Et fa estar despert. Et fa venir ganes d'obrir l'ordinador i... escriure un post.

Un dia 2.0

Camí de l'estudi, al metro, em miro un parell de vídeos en el meu ipod: dos divertidíssims minireportatges elaborats per la revista Wired i la PBS nordamericana. Abans d'arribar a Passeig de Gràcia, escolto un podcast de l'Economist sobre la setmana política als EUA. M'he despertat amb la ràdio convencional, que he mig escoltat de revolada en revolada, ara aixecant-me del llit, ara a la dutxa, després menjant pa amb xocolata, frugal però deliciós esmorzar... però he saltat ben aviat, com bé es veu, a l'oferta informativa que du la benaurada etiqueta del 2.0. Davant l'ordinador, ja al meu despatx, he repassat els titulars del dia, ben organitzats en el meu lector d'RSS, i he fet un parell de mirades ràpides a vilaweb i la vanguardia, per si de cas hem deixava res. El que m'ha agradat, ho he 'capturat' en el meu sistema de preferits públic (si us heu preguntat mai què és això del del.icio.us, el del.icio.us és això). El dia ha avançat, prou inspirat, mentre rebia algunes comunicacions a través del facebook i de twitter i m'arribava, avui prou puntual, el recull de premsa del dia. He vist algunes coses al youtube i que, encara que pugui semblar impossible, eren mínimament intel·ligents (i intel·ligibles, que potser és millor). De fons ha sonat la meva ràdio (radiofm.com) que transmet en 'streaming' bona part de les cançons que tinc al meu ipod, i m'he permès algun moment de 'navegació lliure' a través del flickr. El dia acaba ara, amb el so de l'excel·lent últim disc d'Iron and Wine, mentre escric un post -aquest post!- al meu bloc. Són les 23.32h. D'aquí a uns minuts, reprendré 'Arthur i George', del Julian Barnes, un llibre de tapa dura, físic, concret, plausible...

Per cert, que divendres comença la Catosfera!

Cal respondre els comentaris?

Sé que el millor que podria fer amb certs comentaris és obviar-los. Però diria que algun interès deuen tenir, més enllà de la comprensible morbositat, les paraules que dos badalonins 'del sistema' dediquen a la iniciativa de Badalona2011.cat 'Volem votar el nostre alcalde'. Ferran Bello, exregidor i exalt càrrec de la Generalitat, diu que som com una mena de cavall de troia de Màrius Díaz i que no ens 'enteramos de nada'. Bé, ell sabrà. L'Enric Farreres, disfressat del tal Cosme, ens en dedica dos, de posts. En el primer ens mig acusa d'actuar amb mala fe o ignorància -que no sé que és pitjor-, en el segon mulla la seva ploma en el recipient de la -diguem-ne- fina ironia: passem de ser el cavall de Troia del primer alcalde de la democràcia recuperada a ser les 'poncelles de la intel·lictualitat badalonina', amb el suport d'uns misteriosos 'anarco-burgeso-excentrics'. Podeu ampliar aquestes paraules llegint els posts originals aquí i aquí.

Tanmateix, el que m'interessa de les seves paraules és el que obvien. I és que cap dels dos aborda, més enllà de l'insult i la mofa, el veritable tema que tenim damunt la taula, i que en realitat és el que empeny aquest col·lectiu ciutadà independent, divers i transversal: És millorable, la nostra democràcia? Ens hem de donar per satisfets amb el que marca, avui, la llei? És lícit demanar més? Com es pot demanar més sense dubtar del que hom té? Quines coses concretes podem fer per engrescar la participació? Com podem recuperar la discussió política del segrest del 'partidisme'? M'hagués agradat que fessins servir el seus blocs per tractar aquestes qüestions.

David i Goliat a la guerra d'Irak

David es va enfrontar a Goliat a la vall d'Elah. Allà, diu la paràbola, la raó va guanyar la força, el petit va guanyar el gran. Aquesta poderosa història serveix al director Paul Haggis per fer, a 'En el valle de Elah', el seu últim film, un corprenedor retrat de la pèrdua. La pèrdua de la vida, la pèrdua de la innocència, la pèrdua de la dignitat. Amb un inoblidable Tommy Lee Jones, --a qui haurien de donar l'Oscar ara mateix-, presenta la seva història dins un context de màxima actualitat: la guerra d'Irak, vista des dels soldats que tornen del front, amb la mirada buida i el cor fet malbé. Qui és l'heròic David, en aquesta guerra? I qui és el Monstre, el temible Goliat? La guerra situa un monstre dins cadascú de nosaltres, vet aquí la resposta. Universal i imortal resposta. David en realitat no va véncer Goliat. L'heroi és un mort en vida.

Molt més reeixida que la seva anterior pel·lícula; la tan comentada Crash, on un amanerat ensucrament final espatllava la pel·lícula. A 'En el valle de Elah', Haggis se situa en l'ombra del gran Clint Eastwood, tot apostant per un auster plantejament. No arriba a la devastadora bellesa d'un 'Mystic River', però segurament això seria demanar-li massa. De moment.

És la societat la que fa les lleis

Alguns ens veuen com 'aquests nois', tot servint-se d'un paternalisme que conjuguen a la desesperada, mig renyant-nos; d'altres ens retreuen que diguem la nostra i que no formem part de cap partit, com si la política fos només una qüestió de sigles; uns quants més diuen que ens hauríem de mullar, com si molts dels signants no ens mulléssim cada dia per la ciutat fent feina en les desenes d'entitats i associacions en les quals treballem, com si el fet de fer un manifest i posar els nostres noms i cognoms no fos una forma de mullar-se. Uns pocs, tot i que significatius, desenterren amb fracassada subtilitat la destral de guerra i apunten que fem el joc a aquests o aquests altres, acusacions previsibles, que en realitat deixen en evidència la seva mirada petita i cansada. També hi ha els que ens diuen ingenus, però ho fan, això si!, ben arrepapats en el còmode cinisme de 'tot està perdut'.

Un capítol a banda són els que ens diuen demagògics. Aturem-nos, en aquest punt. Jo crec que confonen l'aposta que hem volgut fer pels plantejaments de radicalitat democràtica –com n'és de bonica la frase de A.E Smith que hem escollit de lema: els problemes de la democràcia es resolen amb més democràcia-- amb el 'simplisme' malintencionat que ha donat ales a tantes idees sense substància. 'La llei ho permet', clamen, com si les lleis fossin un punt d'arribada, l'escriptura sagrada que ha de mantenir -vés quina sorpresa-, l'statu quo que els afavoreix.

Però és la societat la que fa les lleis, i no a l'inrevés. Ja ho saben, això, és clar. Però no els agrada que es digui i es recordi. Vet aquí el moll de l'os.

Dóna un cop d'ull al manifest 'Volem votar el nostre alcalde', promogut pel col·lectiu Badalona 2011 i que ha provocat totes aquestes reaccions...

Gibert no va deixar l'alcaldia...

Em quedo amb la claredat meridiana que ha exhibit una militant del PSC, Montserrat Gibert. Ella va governar Sant Boi, una de les principals ciutats de Catalunya i es va oposar a les pressions del partit, que volien un canvi d'alcalde a mig mandat. Va dir que no, que no marxava, que tenia un tracte amb els seus votants. En parlava El Punt aquest diumenge. Val la pena donar-hi un cop d'ull. Aquí podeu llegir l'article.

Un western a Cantàbria

No cal que surtin apatxes i el sèptim de cavalleria, per parlar de 'western', ni hi ha de sortir el 'Monument Valley', ni les planes de Texas o New Mexico, només cal que hi surti la terra i la gent que hi habita, que hi descobrim el conflicte amb un món que canvia, i la senzillesa de les coses petites confrontada a l'enormitat d'un paisatge, metàfora d'una comunitat idealitzada. Tot això ho trobem a l'última pel·lícula de Mario Camus, 'El prado de las estrellas', un singularíssim 'western' a la càntabra. Hi ha la reflexió sobre un territori amenaçat i hi surten retratats amb estima els qui el mantenen, però també veiem les raons dels que no en tenen prou, els que volen anar més enllà del 'county'. Els que amenacen aquest món són retratats amb el traç gruixut de la caricatura –potser el menys reeixit-- i surten amb la cua entre cames davant la murrieria dels locals, entranyables personatges, que a mi em recorden la ruda civilitat de molts dels caràcters de John Ford. En el film, trobem el diàleg entre el que és quotidià i plausible -un prat- i el que és inabastable i universal, aquestes estrelles que donen, encertadament, nom al film. Un diàleg que és part fonamental en tots els bons 'westerns'.

Vull votar el meu alcalde!

Em resisteixo a caure en el parany de la petita política, la política dels passadissos, dels secrets inconfessats, les conspiracions i les reunions a porta tancada. És fàcil, caure-hi, ho reconec. Aquesta política és, avui, la política majoritària. És majoritària als mitjans, és majoritària als plens municipals o al Parlament, en les tertúlies radiofòniques, en els articles d'opinió. Però jo no m'hi vull conformar! M'hi resisteixo. Perquè aquesta política petita i grisa no és majoritària, en realitat. Ho mostra així la creixent abstenció i la forma com una paraula tant acadèmica com 'desafecció' s'ha convertit en un complement imprescindible de qualsevol sobretaula o xerrada de cafè.

Dimecres llegia a El Punt que l'alcaldessa de la meva ciutat, la Maite Arqué, plega. Plega només set mesos després de ser votada en unes eleccions! Dóna el relleu a un altre membre de la seva mateixa llista. El diari és plè d'anàlisi i de reflexió al voltant d'aquest fet. M'he mirat els articles en diagonal. Però és que no m'interessen gaire. Han caigut en el parany de la petita política: que si aquest grup guanya, que si els interessos d'això van per aquí i no per allà, que si l'equilibri de partits i un exasperant etcètera.

I jo avui només tinc ganes de dir que un alcalde ha de ser votat, com a cap de llista, pels ciutadans. Jo avui només tinc ganes de dir que amb la sobirania popular no s'hi juga, i que aquesta mena de decisions -més dinàstiques que democràtiques- només donen arguments als que creuen que votar no serveix de res. Jo avui només tinc ganes de dir que estic cansat de maquiavel i els seus hereus. Jo avui només tinc ganes de dir que aquest fet ens demostra, de nou, que hem de reivindicar la política de les coses grans, les coses que valen la pena, perquè la política petita que tenim la veig lluny, i em cansa tant!

I per aconseguir aquest canvi ens serà més útil la ingenuïtat que el cinisme, la imaginació que l'estratègia, el que és incert, més que no pas el que donem per descomptat.

SIGNA EL MANIFEST 'VOLEM VOTAR EL NOSTRE ALCALDE'

El medi es deixa veure a les eleccions dels EUA

'Crec que el canvi climàtic és el principal repte moral de la nostra generació'. 'Netejaré el planeta. Faré de l'escalfament global una prioritat'. La primera, és una sentència de Barack Obama i es pot trobar en l'apartat que en el seu web es dedica a l'energia i al medi. La segona la va dir el candidat republicà John McCain a Concord, New Hampshire, aquest dilluns, a poques hores de les votacions primàries, que finalment va guanyar. L'alè poètic de les paraules del demòcrata Obama no sorpren, és marca de la casa. La contundència i claredat de McCain, però, si. No tant pel personatge, que té un perfil molt singular amb posicionaments progressites en el camp ambiental, sinó en el context del partit que representa, el partit republicà.

Ni Obama ni McCain representen el corrent majoritari dels seus respectius partits, però les dues cites que obren aquest article són un bon exemple de molts exemples de com l'agenda ambiental ha entrat amb força en els discursos de tots els candidats a les eleccions dels EUA. Si aquesta és la bona notícia, quina és la dolenta? Potser la pregunta és sobrera... ja que el sentit comú ens ensenya que entrar amb força no sempre vol dir entrar correctament. [CONTINUEU LLEGINT, AQUÍ]

Una història dins una història

Una història, dins una història, dins una altra història, i finalment una història que sembla increïble, però que és en realitat la primera història. Aquest és l'esquelet de l'esplèndid 'El retorn', de Bernhard Schlink, publicat per Empúries. La recerca d'un final perdut de novel·la porta al protagonista a un viatge d'aires homèrics per la història recent d'Alemanya, que en realitat és només una excusa per presentar altres ingredients de pes, potser més perdurables: té raons, la maldat?, és possible excusar l'horror?, quin tipus de construcció és la família?, hi ha amor sense compromís?

El món vist a través de marcs...

No és el mateix dir que menges tofú perquè t'agrada provar coses noves i ets imaginatiu a la cuina, que justificar l'elecció del preparat de soja adduint antipàtiques raons de salut i coherència planetària. No és el mateix dir que defenses el català perquè la diferència és un valor i una riquesa, tot recodant com t'agrada viatjar, que escudar-se en els núvols negres d'un tronat resistencialisme. No és el mateix dir que utilitzes el firefox o l'openoffice perquè són ràpids, eficients i segurs, que dir, amb veu entre alliçonadora, que tothom els hauria de fer servir per lluitar contra el poder omnipresent de microsoft.

En resum, que és important el que defenses, però també com ho defenses. D'això va 'No pienses en un elefante', el llibre de George Lakoff, que en els últims mesos s'ha convertit en 'el llibre imprescindible' entre polítics, periodistes i analistes de tots els plomatges. El reconegut lingüista nordamericà hi desenvolupa, en versió intel·ligible, la seva teoria dels marcs.

Què són els marcs? Ras i curt, els marcs (o els frames, en anglès) són les estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món. Una paraula determinada desperta un o altre marc. Qui domina els marcs, per tant, comunica millor.

Reprenent els exemples precedents... quins són els marcs que s'activen en moltes persones quan senten parlar de menjar ecològic o vegetarià, de la protecció del català o de la innovació tecnològica? Avorriment o insipidesa; tancament i resistencialisme; hermetisme i dificultat... Cal canviar aquests marcs, clarament negatius, o ajudar a la gent que ja està treballant en aquesta direcció (que n'hi ha, i no pas poca). La dieta sana la podem lligar amb la imaginació; la defensa de la llengua amb la riquesa d'un llegat planetari, i el programari lliure amb l'eficiència i la intel·ligència. Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho. Però dir-ho és el primer pas per fer-ho. Parlem de cuina imaginativa, de llengües que donen riquesa i d'eficiència lliure.

La família i Darjeeling Limited

En quin precís moment el vanitós excerci d'estil captura la substància d'un instant que fa pensar i que perdura? En quin moment la mirada cínica esdevé el savi apunt del temps que s'escola? Quant és que, de sobte, és tant interessant escoltar els que no diuen res? Perquè una cerca absurda i accidentada --aquesta roadmovie sobre raïls que és 'Darjeeling Limited', de Wes Anderson-- acaba convertida en l'honrat i humà retrat d'una família que busca reinventar-se en la búsqueda del llegat d'un pare mort un any enrera? I com és que, finalment, la cerca es resol amb noves preguntes? I com és que amb això n'hi ha prou? A comprendre que la vida és trànsit i interrogant, i el compromís amb l'imprecís present... a això és el que ajuda la singular Darjeeling Limited, estrenada ahir divendres.

El món a través d'un visor

M'agrada veure el món a través del visor d'una càmera fotogràfica. Però cal saber-hi mirar, fins i tot quan no tens la càmera entre les mans. Cal tenir l'expectant paciència de recòrrer cada detall que se'ns ofereix cada dia, cada instant, i jugar amb les quatre línies que contindran, finalment, la foto. M'agrada posar títols a les imatges, i deixar que tinguin una nova vida, al flickr, i descobrir, a través del que jo he vist, el que veuen altres. D'una foto en neixen d'altres... tantes, finalment, que no les podríem comptar mai! Que tot això serveixi d'excusa per justificar l'absència de posts aquests dies de vacances. He estat dedicat al fotoblog, el flickr, que us deia. Doneu-hi un cop d'ull, aquí...

Record a Ettore Sottsass

Llegeixo al diari la mort del dissenyador italià Ettore Sottsass i penso que seria interessant recuperar el post que el 21 d'agost de 2005 vaig escriure al bloc que la Laura Garcia i jo vam fer per explicar el nostre viatge de cinc mesos pel continent nordamericà, cincmesos.blogspot.com. El vaig escriure després d'una visita al museu d'art contemporani de San Francisco, l'enyorada San Francisco...

"Aquest disseny de l’italià Ettore Sottsass per a la casa Olivetti destaca en l’apartat dedicat al disseny industrial del Museu d’Art Contemporani de San Francisco, el flamant SFMOMA. Es dóna el cas que va ser la primera màquina d’escriure que vaig veure a casa, amb la qual vaig aprendre mecanografia i vaig escriure els primers treballs d’escola, abans que un digne ordinador IBM el substituís quan feia segon de BUP. Sigui com sigui, el retrobament em fa pensar en la facilitat -gens casual- amb la qual els nordamericans combinen el gran art de Renoir o de Hooper amb les aportacions quasi anònimes dels dissenyadors, enginyers o artesans. Ho hem vist al MOMA de Nova York, a l’Art Institute of Chicago i ara a SF; on trobem galeries específiques dedicades a mostrar mobles, llums o telèfons... que expliquen, a la seva manera, un moment en un país, talment com ho pot fer un quadre. La fascinació per la novetat, la cerca audaç de l’invent, la innocent mirada davant l’avenç científic caracteritzen aquest país i els seus habitants, i també els seus museus. La gent del pop art en va fer una lectura ben divertida. No és la sopa Campbell distorsionada per Warhol el lúcid recordatori que tot pot ser art, fins i tot una etiqueta comercial? Aquesta màquina d’escriure i la seva caixa protectora, d’un entusiasta vermell, no necessiten de la interpretació de cap artista. Té sentit en si mateixa i m’emociona tant com els Miró o els Picasso fruits uns pocs minuts abans."

Persepolis, més que una adaptació

No era fàcil convertir en pel·lícula una obra tan singular com Persepolis, el reeixit híbrid que la iraniana Marjane Satrapi va elaborar sumant unes memòries de joventut a un innovador llibre de còmic. La pel·lícula en qüestió és la candidata francesa als Oscar i sintetitza els quatre volums de la novel·la gràfica, editats entre el 2000 i el 2003 amb èxit de crítica i públic a mig món (també a Catalunya, en català, amb Norma Editorial). Ho fa mantenint la tendresa original, l'amarg sentit de l'humor, la confusió i la ira i, al capdavall, l'indefugible horror davant de la repressió, primer del sha, després de la dictadura islàmica. La pel·lícula, dirigida per la mateixa autora (no sé si hagués pogut ser d'una altra manera) i Vincent Paronnaud, és estimulant, i té un tractament cinematogràfic d'altura. L'expressionisme radical que Satrapi exhibeix en els còmics, i que a vegades voreja un cert lletgisme, esdevé una cosa més refinada i elaborada, amb moments de gran bellesa estètica. Persepolis, la pel·lícula, és una gran adaptació perquè és, precisament, més que una adaptació.

[Compres nadalenques 2] Torna el Blues i Ritmes

Més sobre les compres nadalenques. I permeteu-me que escombri cap a casa. Ja tenim a punt el cartell del Blues&Ritmes 2008. Es tracta de quatre artistes consolidats, de gran prestigi internacional, tots en un excel·lent nivell de forma i repercussió de crítica i públic. Tots actuen en exclusiva al nostre país. Els quatre actuaran a l'abril (concentrem dates, per tant) i ho faran al Zorrilla, com sempre. Doncs bé, ja teniu a punt per a ser comprades les entrades de tres dels quatre artistes del cartell (les de Watermelon sortiran a la venda properament). Aquest nadal... què regalo? Entrades del Blues i Ritmes! Us en faig cinc cèntims:

MAVIS STAPLES (dissabte, 25 d'abril): Bob Dylan li va demanar de casar-se amb ella, Prince li va composar tot un disc i Ry Cooder li ha produït el seu últim àlbum, per l'exclusiva discogràfica ANTI. La reina del gospel de protesta va formar part dels Staples Singers, la banda d'acompanyament en molts dels mítings de Martin Luther King, i és una de les grans icones de la música negra. Mavis Staples debuta al nostre país i ho fa amb un únic xou, acompanyada d'una espectacular banda.
GUY CLARK (divendres, 18 d'abril): el Rolling Stone es refereix a ell com un dels millors compostitors des de Woody Guthrie. Clark és, potser, una de les grans joies ocultes del folk nordamericà. Johnny Cash, Emmylou Harris, Steve Earle i el seu gran amic Townes Van Zandt ho van tenir clar sempre. Debuta a l'estat espanyol, en una sola actuació a Europa, la de Badalona. Presenta el notable Wordbench Songs, nominat al millor àlbum de folk contemporani pels Grammys de 2006. Aquest 2007 ha actuat en una gira conjunta amb Lyle Lovett, Joe Ely i John Hiatt, un tour que ha despertat entusiasme entre l'afeccionat.
ROKIA TRAORE (divendres, 12 d'abril):  la reina de l'afropop aterra a la nostra ciutat a les portes de la presentació del seu esperadíssim nou disc, del qual ja ha anat presentant cançons en les seves actuacions en directe. Fa uns mesos, va estrenar al palau filarmònic de Colònia l'espectacle multimèdia 'Wati', comissionat per Peter Sellars per al festival que a Viena va celebrar el 250 aniversari de Mozart. Disfruta l'exitosa i apreciada combinació de modernitat i tradició de la cantant malinesa en el que molts auguren que serà el seu millor any.
WATERMELON SLIM & THE WORKERS (dijous, 3 d'abril): el seu últim disc ha batut rècords després de ser nominat en 6 categories en els premis de la Blues Music Award. El mateix disc que ha estat escollit com a millor àlbum de Blues del 2007 per la referencial revista Mojo i pels crítics del portal Amazon. Watermelon Slim & The Workers són la nova sensació del Blues! No et perdis el seu debut a l'estat espanyol! Si no els veus a Badalona, aquest any no els veuràs enlloc.

Totes les entrades costen 16 euros. Totes les actuacions són al teatre Zorrilla, a les 21h.

'Sóc fill del Florenci i la Maria...'

“... No em puc remuntar gaire per l’arbre genealògic. Sempre he admirat la gent que coneix bé la seva família. Com el meu amic Jaume Riera de Premià de Dalt, que a la façana de casa hi va poder fer figurar la data més llunyana de la llar i dels avantpassats: el 1170. Jo no arribo més enllà dels avis”. Així comença el primer volum de les Memòries de Jordi Pujol, editades per Proa. Un començament tan brillant com enganyós. I és que, de fet, les Memòries de Pujol no són l'esperable enfilall d'anècdotes: no hi ha sinó gasives pinzellades a personatges i a penes hi trobem descripcions de llocs i de moments. Les Memòries de Pujol són l'enèssim discurs del president -Catalunya al cor, Catalunya al cap, Catalunya a les mans- presentat de forma cronològica i al qual Manuel Cuyàs -que ha fet de curador- ha aconseguit, això si, arrencar alguna concessió al gènere. D'acord. No són, estrictament, unes Memòries. Però jo hi entés moltes coses, i he disfrutat de valent. L'he devorat en cinc dies, de dilluns a divendres. He entès el personatge, i també una part important del que ha estat el meu país durant una bona colla d'anys. No hi fa gota d'autocrítica, en Pujol, i escombra cap a casa, sigui la casa gran, o sigui la petita, no ho sé. D'acord. També és veritat, això. Però m'ha interessat molt descobrir aquesta mena de fil poderós i intangible, que a mi m'havia passat desapercebut i que enllaça amb rigor i coherència desenes d'iniciatives i accions... Imprescindible. I diria que especialment imprescindible per tots els que, com jo, no el vam votar mai.

Algunes claus per entendre la Cimera de Bali

'A vegades el millor èxit és haver evitat el fracàs', escriu lúcidament Antonio Cerrillo a la Vanguardia. Dissabte, la majoria de mitjans reservaven a la conclusió de la Cimera de Bali un privilegiat espai a les seves portades. Un espai impensable, fa uns pocs anys. Els EUA s'afegeixen al full de ruta per definir la lluita contra el canvi climàtic, es podia llegir amb la contundència d'una bona tipografia. Negre sobre blanc. Una bona notícia, certament: els EUA s'avenen a continuar negociant --tot i que mantenen la irreductible aversió als compromisos concrets, vinculants i avaluables. Al capdavall, la Conferència de les Parts de la Convenció de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic -això que en diem la Cimera de Bali- ha servit per mantenir la taula de negociació. Si algun moble s'havia de salvar era aquest, precisament. El de la taula per posar les cartes i continuar parlant.

[ Per continuar llegint l'article cliqueu aquí. ]

[Compres nadalenques 1] Propostes musicals

L'últim disc de Mishima, 'Set tota la vida' (Sinnamon) és poesia pura, versos d'altura, embolcall d'orfebre. Mazoni manté la seva curiositat elèctrica (que és també eclèctica) en un disc amb un títol que és tota una declaració d'anàrquiques intencions: 'Si els dits fossin xil•lofons' (Bankrobber). Loudon Wainwright, acompanyat de Joe Henry, proposa amb Strange Weirdos (Concord) un nou recull d'històries d'afilada observació, d'humana mirada. Una altra producció exemplar, la de T-Bone Burnett, amb el primer disc d'un duo especialíssim, el format per l'exledzeppelin Robert Plant i la reina del bluegrass, Allison Krauss. Rising Sand (Rounder Records). I per últim, dues joies pop, d'aquelles per cantar sota la dutxa: els New Pornographers amb Challengers (Matador) i els Shins amb Wincing the night away (Subpop).

Programa doble: de brúixoles a princeses

La tarda comença en l'univers paral·lel que Phillip Pullman va dibuixar en la seva triologia La Matèria obscura (per cert, excel·lentment editada a casa nostra per Empúries). Tanmateix, 'La Brújula dorada' (The golden compass), de Chris Weitz, no aconsegueix retratar la suggerent complexitat de l'obra literària --una mena de Harry Potter molt més fosc i metafísic--, però si que ofereix, --insuficient consol!--, una pel·lícula filmada amb elegància i amb excel·lents, però també ben equilibrats efectes. Digne... però decepcionant. Sense gens d'ànima: Jordi Batlle, a la Vanguardia, parla avui, encertadament, de 'màgia de despatx'.

Amb només cinc minuts per estirar les cames al concorregut hall dels Icaria, el programa doble continua amb la lúdica i boja 'Encantada' (Enchanted) que la factoria Disney s'ha tret del barret de copa. I per una vegada els ha sortit un ram fresc i ple d'olors, i no un d'aquells simulacres de plàstic tediosos i previsibles. Encantada té un guió que sorprèn i que camina al ritme d'un implecable vals, ple d'autocites, escenes memorables i gags de veritable alè clàssic. Una de les millors comèdies de l'any. Tot comença quan una princesa cursi de dibuixos animats, autoparòdia de l'arquetípic personatge disneyià, cau de morros al dur i cínic Nova York d'avui...

La Creació en perill

M'ha agradat, la crida que Edward O. Wilson fa per salvar la vida a la terra en el seu llibre 'La Creació', editat per Empúries aquest mateix any. M'ha agradat perquè no és un enfilall d'apocal·líptiques amenaces, sinó el reivindicatiu repàs d'una abnegada vida -la seva- dedicada a conèixer el món on vivim. Curiositat, respecte, rigor i modèstia, molta modèstia: prenguem nota d'una actitud vital exemplar. En el darrer tram de la seva vida aquesta actitud s'ha reforçat amb les urgències de la realitat: la natura és en perill! Una natura de la qual tot just coneixem les beceroles! Wilson és un dels biòlegs més importants del món, creador del terme biodiversitat (per als que vulguin una frase ràpida per fer-se una idea de la importància del personatge), guardonat aquest mateix any amb el Premi Internacional Catalunya 2007. 'La Creació' es pot trobar, ben oportunament, a les bones llibreries. I paga la pena llegir-lo. El llibre passa molt agradablement, --juga amb el gènere epistolar-- i conté anècdotes curioses i irònica erudició. Tanmateix, Wilson és alguna cosa més que un bon comunicador. A 'La Creació' trobem també pensaments propis, valents, incòmodes. La biologia serà -comença a ser, de fet- la ciència del futur. Wilson mostra una lucidesa majúscula. Al final de la seva vida, quan d'altres savis es dedicarien a parlar de temps passats i velles batalletes, ell té la capacitat d'aventurar com podrà ser aquesta nova biologia, autèntica ciència de síntesi, més humanista del que molts imaginem, i que contraposa, militantment, al pensament religiós encarnat per aquest ranci reverend a qui es dirigeixen les cartes que formen el llibre. No cal dir que si no aconseguim aturar la pèrdua de biodiversitat al planeta --els científics calculen que un quart de les espècies de la terra podrien desaparèixer en tres dècades-- de poc servirà aquest nou pensament. D'aquí la urgència d'aquesta 'crida' per salvar la vida a la terra.

De tot això dels Grammy...

Kanye West (vuit nominacions als Grammy), Winehouse (6), Foo Fighters (5), Jay-Z (5), Timbaland (5), Justin Timberlake (5)... l'avorriment de sempre només trencat sorprenentment per la nominació de dos intèrprets de 'gènere' --Vince Hill (country) i Herbie Hanckock (jazz)-- dins la catagoria general de 'Best Albums' reservada pels grans superventes del pop-rock.

Però entremig, entre badall i badall, també he trobat això:

Lucinda Williams (foto), amb el 'Come On' a la 'best solo rock performance', amb Bruce Springsteen (Radio Nowhere) i John Mellencamp (Our Country). La Lu i el Boss també són a la 'best rock song' per la mateixa cançó. Millor àlbum de rock? els de John Fogerty (Revival), Springsteen (Magic) i Wilco (Sky blue sky). Els Shins, 'best alternative rock album' per Wincing the night away, que també té Joe Ciccarelli nominat a millor productor. L'Steve Earle i l'Allison Moorer els tenim a la 'best country collaboration with vocals' amb l'addictiva 'Days aren't long enough'. L'Allison Kraus i el Robert Plant s'han de conformar, injustament, només amb un 'best pop (pop?) collaboration of the year by a duo or a group' per 'Gone, gone, gone'. La Betty Lavette i els Drive By Truckers prometen molt al 'Best contemporary blues album'. Peter Case, Levon Helm i Charlie Lauvin entren en competició en un 'best traditional folk album' d'excel·lència. Però on la cosa es posa realment interessant és en aquest oasi dels nominats dels grammy que acostuma a ser el 'best contemporary folk album', que, diria que aquest any per primera vegada, té el complement de 'americana' album. Aquí hi ha l'Earle i, previsiblement, el senyors Ry Cooder amb 'My name is buddy' i Tom Waits, acompanyat dels seus 'orphans'. Els acompanyen Patty Griffin i Mary Chapin Carpenter. Mark Ronson arrassa en 'producció', amb el 'Back to black' de la Winehouse sota el braç. Finalment, el senyor Brian Setzer es presenta vestit d'esmoquing amb un 'Wolfang's big night out', dins l'apartat de Best crossover classical album. Mozart versió swinguera?

Koko Taylor i Angelique Kidjo, dives passades del Blues i Ritmes, tenen sengles nominacions. Els Beatles, més de trenta anys després de la seva separació, tenen vuit nominacions. En parla aquest interessant article del LA Times.

L'afeccionat al cine políticament correcte

'Juntos y nada más' (Ensemble, c'est tout), basada en el llibre d'Anna Gavalda 'Junts i prou' (edicions 62), és allò que molts en dirien una americanada (com si això fos res dolent!) si no fos perquè és francesa i es pot veure als Renoir, en preceptiva versió original. Molts dels que es mofarien de l'ensucrament general del film en el cas que dugués el segell de Hollywood, aplaudeixen complaguts l'obra de Claude Berri, i fins deixen anar una llagrimeta. Tanmateix, Claude Berri, el director, ens ofereix un producte ajustat i correctíssim, que es reforça amb excel·lents interpretacions (màgica Tautou, naturalment, inoblidable Laurent Stocker). Ni més, ni menys, que el que ofereixen moltes pel·lícules de la factoria Hollywood que no passen (ai las!) el filtre de l'afeccionat --fals afeccionat, deixeu-m'ho dir-- políticament correcte.

Hipoteca... i una gota de vi

El que il·lustra aquest post és un individual d'aquells que posen en alguns restaurants. Hipoteca, s'hi pot llegir. Al costat, una gota de vi. Missatges de gran calat ciutadà servits en la taula on --mediterrània obliga-- es menja, es beu i es parla. L'àgora té forma de plat i la gota de vi que taca aquesta mena de quadre improvisat n'és un eloquent recordatori. Està molt bé que l'hagin deixada tal qual, en Jordi Queralt i Gerard Cuartero, els autors d'aquesta interessant instal·lació que es pot veure al Festival Internacional d'Art Contemporani de Barcelona (BAC07), al CCCB, fins al 20 de desembre. Els dos autors han buscat la interacció amb la gent tot proposant-los dibuixar la ciutat en unes estovalles de paper. Unes estovalles repartides en bars i restaurants, entre els quals la Sargantana (evidentment!). La instal·lació mostra aquests individuals dibuixats en un espai que recorda, encertadament, una gran sala de comandament. No se la perdin!

Que no t'ho expliquin...

... penso, mentre desfilo per la Via Laietana, feliç, tranquil, envoltat de molta gent que per unes hores ha deixat la tercera persona que es conjuga sempre al sofà de casa per excercir una cívica protesta, presentada en la forma verbal d'una primera persona enraonada i plena d'arguments. Una primera persona -jo penso, jo dic, jo faig- que contrasta amb aquell estèril i còmode -ells pensen, ells diuen, ells fan- i que a mi, ara, m'omple d'un orgull immens. El primer dia de desembre de l'any 2007, som molts els que som al carrer per demanar un millor govern -un millor govern és sempre el govern propi, el govern que hom pot escollir, excercint la pròpia sobirania. I em sembla notar en l'aire, alguna cosa, perquè a mesura que anem apropant-nos a l'estació de França vaig notant que l'orgull que jo sento el senten altres, també. I som molts els que malgrat l'evident emprenyamenta, somriem, aquesta tarda. I penso que el somriure -al capdavall, l'optimisme- és una bona eina per encarar el futur, per difícil i incert que sigui. La història la fem aquí, avui, nosaltres. Que no t'ho expliquin!

Foto: Amb l'Oriol Cortacans i la Laura Garcia. Autor: J.VILA.
manifestació

Convenciment, no pedagogia

Dijous acabava el curs que Òmnium Cultural i el Museu de Badalona han programat aquesta tardor a l'Espai Betúlia. Acabava de forma immillorable amb el director de la Fundació Jaume Bofill, en Jordi Sànchez, que en una esplèndida conferència ens recordava, amb un llenguatge lúcid i planer, que per ser estimats i entesos, hem de saber què som i què volem ser. Està bé, perquè no incideix en la 'pedagogia' sinó en el convenciment. No és només que no ens sabem explicar, és que no sabem què som. Si això és així, com podem donar-ne la culpa als nouvinguts? Fa pensar. Penso que ha estat molt bé acabar el cicle amb la visió progressista, informada i nacionalment valenta de Jordi Sànchez. Una de les feines de l'entitat que presideixo a Badalona ha de ser la de contribuir, de forma responsable i cívica, al debat sobre un fenomen que està transformant les nostres ciutats. Per cert, que el pà amb tomàquet, va recordar, Sànchez, té tot just un segle de vida al nostre país, i que és un 'invent' importat. Quin serà el pà amb tomàquet del futur? N'anirem parlant!

La pàtria del poeta del punk

Sempre m'ha agradat, en Billy Bragg. El poeta punk que, sol amb una guitarra elèctrica, convertia diatribes contra el sistema capitalista, la institució del matrimoni o el treball infantil en delicades cançons d'amor, on la tendresa esdevenia, sorprenentment, una eficaç arma de transformació política. Bragg va ser un dels músics que va capitanejar la potent oposició al Thatcherisme i va viure el naixement de 'Rock against racism' dins del moviment punk a finals dels setanta. Aquest passat maig, Bragg va publicar un recomanable llibre: 'The progressive patriot', editat per Black Swan. És curiós perquè una de les veus més 'internacionalistes' que ha tingut el rock fa una reflexió 'en búsqueda de la pertinença'. Què vol dir ser anglès, avui? Perquè és important reconèixer-se d'un lloc i estimar-lo com si fos de la família? És possible fer això i no caure en el xovinisme? Hi ha una forma progressista de ser patriota? La resposta és si, naturalment. Bragg fa un particular repàs de la història del seu país -entre l'erudicció, les memòries i la crònica musical- tot subratllant la suma de cultures que sempre s'ha donat a Anglaterra, tot remarcant les consecucions socials, la lluita per la justícia. La patria de Billy Bragg té un passat i un present multicultural i un valor d'exigent equitat i una mirada generosa i fraternal amb la resta de món, començant per Escòcia, Gales i Irlanda. Bragg vol reinventar en positiu el 'nacionalisme' anglès, ben conscient de com en són d'importants les qüestions identitàries; ben conscient que si això no es fa des dels valors progressistes és farà des dels extrems excloents. El músic fa un pas, doncs, més enllà de la frivola indiferència de l'esquerra europea per les qüestions nacionals. Està bé, això.

Roma és en flames

Lions for lambs és una pel·lícula sorprenent curta (no dura més d'una hora i mitja), on diria que no hi sobra res, ni tant sols un discutit, --i per tant discutible, suposo--, epíleg final a Afganistan. És l'última pel·lícula de Robert Redford, que es reserva un paper en el film, com volent demostrar que no es tracta d'una guió qualsevol, sinó d'una declaració de principis. I com això funciona Lion for lambs, i per això funciona. No és ni un thriller, ni una pel·lícula de guerra. És una pel·lícula d'idees, una pel·lícula de principis, deia. L'acció està plantejada amb eficaç senzillesa en tres escenaris: l'auster despatx de Washington on un ambiciós senador conservador rep una periodista massa difícil de convèncer; l'aula d'un íntegre professor de la Universitat de Califòrnia, on un brillant, però també gandul i desmotivat alumne exposa totes les seves excuses; i un ferèstec cim nevat a l'Afganistan, on han quedat atrapts dos marines. En cadascún d'aquests escenaris s'hi apunten tres històries, només una de les quals té un final clar. Redford fa servir Lions for lambs per retratar la perplexitat que sent la gent de la seva generació -la generació de la 'revolució dels seixanta'- davant l'apatia actual. D'això tracta, Lions for lambs, de l'apatia i de la participació. La necessària participació. La urgent participació. I de com Roma ja és en flames, mentre nosaltres, absorts, anem canviant de canal.

Paco Candel i la bona notícia

Llegeixo l'excel•lent titular que la Vanguardia dedica avui a la mort de l'escriptor d''Els altres catalans': el català que va decidir ser-ho. Quina forma més bonica de referir-se -i d'explicar- Paco Candel. Els pares i mares que decideixen parlar als seus fills en català, malgrat tenir el castellà de llengua familiar i materna, fins i tot personal; les persones que opten per la llengua del país per crear i comunicar inquietuds i reflexions... Ells també són catalans, perquè van decidir ser-ho. I això és el que m'agrada més del meu país. Que hi hagi gent que s'enamori de nosaltres, gent que decideixi ser, amb nosaltres. Cal saber veure-hi més enllà de les estèrils estadístiques, cal saber espigolar entre la cínica política... fins trobar la fulla en blanc que va servir a Candel per escriure la primera pàgina del que va acabar sent un llegat valuós com pocs. Hi ha molts Candels, en realitat, i, en uns dies tan tristos, comforta pensar en tots aquells que, lliurement, generosament, han 'decidit' ser d'on sóc jo. I com això ens fa més plens. I com això ens fa més lliures.

El bar d'un hotel és un país dins un país

El bar d'un hotel és un país dins un país, un port franc, un lloc on hom pot prendre una cervesa sentint que té una mena d'immunitat diplomàtica. Ahir feia temps al bar del mediocre però immillorablement situat Cristal Palace -vegeu, carrer Diputació entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. Em va servir la canya un d'aquells cambrers d'abans -cabell blanc i dos bolígrafs bic a la butxaca de davant d'una americana blanca rentada moltes vegades- i la cervesa, fresquíssima, tenia el gust d'una taciturna familiaritat. En l'estona que hi vaig ser, hi havia moltes persones que esperaven al hall els seus companys per anar a sopar --italians i espanyols, sobretot--, mentre que anglesos i alemanys arribaven de menjar i feien una parada tècnica al bar: cerveses, aigues i gintònics, molts gintònics; tot per prendre a l'habitació, en un llit ja mig desfet. El cansament era evident en molts rostres, però també aquell envejada lluïssor de la rutina trencada que; malgrat el jet-lag, malgrat les reunions interminables; malgrat les inacables caminades; té el viatjant en una ciutat nova. I jo, feliç, a la meva ciutat, me n'encomanava.

Reconcil·liació amb REM

Vaig comprar-me Life Rich Pageant, el quart disc de REM, quan va sortir, el 1986. Era un dimecres, crec, i jo feia segon o tercer de BUP. El vaig comprar a Jócar, quan la botiga estava al carrer de Sant Joaquim. Després em recordo vagament llegint la críptica caràtula al Roan, quan hi havia el Roan, perquè hi havia quedat amb uns amics (amics que no recordo!) i jo només tenia ganes d'arribar a casa i deixar lliscar l'agulla sobre el vinil. Era el primer disc que es trobava al nostre país. Fins que no va sortir el Green, que ja va ser la seva primera eclosió mediàtica, vaig anar comprant-me el Murmur, el Reckoning, a Andorra, i el Life's Rich Pageant, a Londres. Estava encantat amb la modernitat que traspuaven aquelles cançons 'tradicionals'... i jo no podia deixar d'escoltar Fall on me! Els vaig deixar de seguir la pista després de l'Up, que vaig trobar confós i segurament innecessari... Fa un temps vaig adquirir, de segona mà, els últims cedés de la banda, Reveal i Around the Sun, però he de dir que a penes els he escoltat. Tot això de REM ve del disc en directe que la banda d'Athens ha tret al mercat aquest mes. El seu primer disc en directe de la banda és una operació alimentícia -el contracte obliga- però, sorprenentment, funciona. Funciona la urgència i l'honrada manera amb la qual Stipe, Buck i Mills rescaten temes dels seus prescindibles últims discos i els fan sonar dignament al costat dels seus clàssics.

Els que calladament treballen

Es parla molt de memòria històrica, aquests últims mesos. I em crec afortunat, perquè des de que tenia 10 anys i escoltava el meu avi explicar les facècies de la guerra civil -la seva era una visió valenta i informada, conjugada en present- els fets més importants del segle passat al nostre país han format part de la meva educació cívica. Tísner, Benguerel, Sales i Pere IV van anar omplint la meva erràtica biblioteca personal mentre passava del COU de l'Albèniz, a l'Autònoma. I enmig de tot això, una cançó de Raimon. 'T'he conegut sempre igual', fixada, en el record musical, entre altres temes, descoberts en una antològica caixa en vinil, que quasi vaig arribar-me a saber de memòria. Ahir va morir Gregorio López-Raimundo, la persona que 'lluita i calladament treballa'.

Deixeu parlar la terra

... diuen la gent d'A manta, en el seu esplèndid espectacle, que divendres vam portar amb Òmnium a l'Espai Betúlia, conjuntament amb l'Ajuntament de Badalona i el CNL. Una proposta fresca i compromesa pel territori, la seva. La preocupació pel paisatge, la cultura, la llengua. Tot això i és, clar. Però també hi trobem; entre els seus versos i les seves notes musicals; l'amor, la quotidiana cerca, el dubte íntim, la tendresa, la petja d'un passat que alena lleuger i nou gràcies a bases pregravades i que es transmuda fins i tot una mena de hip-hop d'intens sabor mediterrani.

Vet aquí una dona

Vet aquí una dona que dimecres va agafar un avió a Los Angeles, Califòrnia; i que dijous arribava a Barcelona, sense haver dormit a penes. La mateixa dona que, unes poques hores després, engegava la seva inconfusible màquina de rockabilly acompanyada d'un baixista amb qui només havia pogut assajar un parell de vegades i que intentava servir-se d'un contrabaix espatllat 'pispat' a un conegut músic badaloní. Ja ben entrada l'actuació, i enmig d'un embogidor Cry, cry cry, la nostra dona, als seus 55 anys d'edat, es llançava a terra, sense deixar la guitarra, mirant de seguir el ritme de l'inoblidable ball de l'amic Prat. Uns segons després, enfilada a una cadira, cridava al públic sense deixar l'instrument. Aquesta dona era la Rosie Flores; pur rock'n'roll, amics; que, dijous passat obria la gira per a Ritme&Club als Genis.

La salut informativa al País Valencià

Dimecres vaig ser a València, convidat per l'Observatori Climàtic dirigit pel sempre inquiet Jordi Bigues. En una taula rodona, ens preguntàvem 'com comunicar el canvi climàtic', en el benentès que aquesta qüestió és, potser, el principal repte que afronta la humanitat en aquest segle que comença. Hi érem la directora de NAT, Maria Josep Picó; el director de l'Oficina Catalana contra el Canvi Climàtic, Josep Garriga; Joan Carles Fortea, home del temps de Canal 9 i jo mateix, com a cap de redacció de Sostenible. La xerrada va tenir lloc a l'imprescindible Centre de Cultura Octubre i ben aviat va acabar en un debat obert amb el públic sobre la precària salut de la informació al País Valencià. En Garriga i jo vam decidir situar-nos en un prudent segon pla, en aquest moment.

Monzó i la música trista

Sempre he trobat en els contes de Monzó una mena de música trista. Una música trista que acompanya a la perfecció les angoixes, teixides amb magistral mà literària, dels seus personatges solitaris, urbans, obsessius, lúcids, tendres, pròxims. A 'Mil cretins', el seu últim llibre, hi torna a sonar aquesta mateixa música, lluny de l'alterego mediàtic de l'autor, més foteta, més cínic, més esquiu. Està bé, que sigui així.

Això sempre ho ha fet bé, en Monzó. És un dels autors catalans més coneguts, és dels que més presència mediàtica poden disfrutar... i tanmateix, en cada nou llibre seu em sembla olorar-hi la tranquil·litat creativa del que no ha de demostrar res; del que, de mica en mica, va bastint una obra literària fonda i potent, cada vegada més consoladora i serena. Aquells finals ocurrents i virtuosos van esdevenint cada vegada més un territori tan (o més?) interessant. El dubte i la confusió han pres el lloc al joc i a la broma. Sempre he trobat en els contes de Monzó una música trista, que avui té forma d'adagio.

Diumenge passat, a Badalona

Una desena d'entitats van decidir, diumenge passat, arriscar-se i portar a l'escenari el testimoni d'Eric Bertran, a través de la distreta adaptació que d'aquest singular cas n'ha fet Pere Planella. Recordem-ho: Èric, el nen de 14 anys que va ser processat per terrorista per enviar tres correus demanant l'etiquetatge en català a tres cadenes de supermercat signats per l'Excèrcit del Fènix! L'Anna Pruneda no podia dissimular l'orgull de veure la sala del Círcol ben plena, després que el teatre municipal, el Zorrilla, decidís -una decisió ben legítima, que consti- no programar l'obra. Unes files enllà, en Jordi Gonzalo, una de les ànimes d'aquesta moguda, s'ho mirava nerviós, potser un pèl cansat, i també, diria, molt feliç. Què és el que no podem aconseguir si ens organitzem, les entitats? Un primer capítol exitós, que ha de tenir continuïtat.

Quin és el nostre 'melting pot'?

Porto uns mesos particularment enfeinats, en els quals em costa distingir els dies a partir de l'etiqueta feiner/festiu; una etiqueta, sigui dit de passada, cada vegada més ambivalent. Diumenge passat, ben estirat al sofà, vaig regalar-me una estona de pau de baixa exigència intel·lectual. A la tele hi feien 'Mi gran boda griega'. Malgrat els inacabables anuncis, malgrat la versió doblada (en aquest cas especialment feridora), vaig decidir deixar-me portar... i passar una bona estona. Comèdia justeta, d'acord; bé que eficaç per un diumenge a les cinc de la tarda.

Tanmateix, no era això el que em va interessar d'aquesta pel·lícula. Perquè 'Mi gran boda griega' és, en el fons, un manual de benvinguda. Una guia d'acompanyament a un país, els Estats Units, tan jove encara, ben necessitat encara de convertir la seva indústria cultural en vehicle de pedagogia. Al capdavall, el film de Joel Zwick i Nia Vardalos parla de la muliculturalitat (poden viure en una mateixa família dues cultures tan diferents com la grega i l'anglosaxona?), mira de proposar solucions per mantenir la pròpia llengua, la pròpia cultura... Diu, al capdavall: pots ser americà, sent grec; hi ha una manera de ser americà que és compatible amb la de ser grec. La història d'amor és l'element necessari, però en el fons secundari, per amanir aquest -ara si, perfecte- elogi d'un melting pot. Un concepte utilíssim, no sé si idealitzat o no, i que necessita, regularment, noves capes de pintura -com aquesta pel·lícula i tantes altres!- per mostrar-se encara com a element cohesionador que ha estat, és, i serà?

I en el nostre cas, com ens ho fem per dir al veí de Casablanca que fa vuit anys que és en un barri de Badalona que hi ha una forma de ser català que és compatible amb la de ser marroquí, com el convencem que la seva cultura també ens pot enriquir, que també té coses a aportar? Tot això es mostra clarament a Mi gran boda griega. L'anglès és, naturlament, la llengua de trobada. Com n'és de senzill!

El rei, versió sms

Envio dos missatges curts: has vist 'lo del rei?', dic jo en un d'aquests sms just després de veure el tn vespre. La meva germana em respon ràpidament: quin rei? El rei del rock'n'roll, el rei del parket? el rei d'espanya? el rei de la casa?, pensaré després... donant la raó a aquesta 'pregunta resposta amb una altra pregunta' que em proposa la Maria. L'altre receptor del missatge, un amic, em diu 'què han fet ara?'. I també em fa pensar força: curiosament, també una pregunta a partir d'una pregunta inicial: 'has vist lo del rei?'.

Un vodevil filosòfic

Així és com es presenta, encertadament, El Llibertí, la brillant lectura que Joan Lluís Bozzo fa del text d'Eric-Emmanuel Schmitt, i que es pot veure, amb justificat èxit de pública i crítica, al Poliorama. Un entranyable Diderot, brodat per un Ramon Madaula en estat de gràcia, es debat entre la teoria i la pràctica, entre la idea i el fet, entre el que hom escriu en l'abstracta tranquil·litat del full en blanc i el que hom viu immers en una realitat que fogacita tot bon proposit amb una riallada de despreci. D'això va, el Llibertí: Diderot ha de redactar un dels capítols de la cèlebre Enciclopèdia. El tema? La moral, ni més ni menys. Aha! El filòsof es veu obligat a confrontar les seves teories sobre la llibertat i la cerca del plaer a qualsevol preu, amb els gelos, les pors i l'engany. El filòsof perd la infalibilitat, però guanya profunditat i riquesa... Perquè així mateix és la vida. Cada vegada que la realitat aigualeix un dels seus arguments, el nostre atribolat filòsof creix, esperonat per trobar una nova resposta, content d'haver-se topat amb... una nova pregunta. Què és l'amor? El sexe és deliri o conquesta? El matrimoni és convenció de civilitat o civilitzada presó? Hi ha una moral? O bé n'hi ha dues? I si n'hi ha dues, perquè no més? La moral és un vestit a mida? O bé és una coartada? No seria un alt objectiu, o, ben al contrari, un punt de sortida? I si és així, per anar a on? I entremig, portes que s'obren i es tanquen -esplèndid vodevil, doncs- i rialles, moltes rialles.

Una encantadora anomalia

Recordo sovint aquell 'California Stars', a l'Astoria de Londres, l'any 2003, en la gira del Yankee Hotel Foxtrot, amb milers de puntets de llum iluminant l'escenari i com allò em va semblar la cosa més bonica i delicada que havia vist mai en un esenari; em ve al cap també regularment la mirada tendra i desafiant, -com la de Dylan als seixanta, va observar aquella mateixa nit el fotògraf Jordi Vidal-, que Jeff Tweedy va oferir el passat desembre al Primavera Club mentre interpretava, fora de micro un Acuff Rose magistral... una de les deu cançons que mai voldria oblidar?, em vaig preguntar aleshores. Tot això ho tinc ben present, tant com les apassionades discussions que, sobre el 98 teníem amb en Guillem a la Sargantana, quan ell just acabava de tornar d'Edimburg: qui eren millors, Wilco o Son Volt? Dijous passat, un Tweedy més tranquil i serè que mai sortia a l'escenari amb un provocador barret Stetson. El primer tema, un fosc i intens Sunken Treasure desafiava totes les normes de com començar un show en directe. Però tan se val, Wilco escriu avui el millor rock, amb diferència. Una carrera impecable, de llarg recorregut, una encantadora anomalia.

Foto: Sergi Fornols.