Un pont que no va enlloc?

Marxo abans d'hora de la presentació de l'Edat de Coure, el llibre de Marcel Riera que l'any passat va guanyar el XXXII Premi de Poesia Vila de Martorell i que ara ha publicat Viena Edicions. Amb pressa, enfilo el camí de casa, mentre passo pel pont de Sant Felip i d'en Rosés damunt l'autopista. Rotunda construcció que divideix eloqüentment en dos una Badalona posterior a la ciutat que el poeta i exregidor badaloní ha glossat en el seu llibre. "Són moltes les ciutats que tenen ponts, Badalona també en té un, el pont del petroli, però és un pont que no va enlloc", deia Riera feia uns pocs minuts: murri, irònic, sagnant, polèmic, en plena forma, davant d'un auditori atapeït i ben variat. La casa dels Dofins, el lloc de la presentació, feia goig i tot plegat tenia l'aire d'una feliç, contundent i gens forçada reivindicació. És com si en Marcel Riera --amb el seu vers precís en la toponimia i el moment històric; profund, i perdurable en els sentiments evocats-- ajustés comptes. No és que necessiti ajustar res, en Marcel. Però resulta que amb veu temperada, amb elegància, potser sense voler-ho, el poeta i el polític (expolític?) reivindicava el seu lloc. Malgrat la seva accidentada història de desencontres... ho feia merescudament.

L'escriptora Sílvia Soler i el periodista Enric Juliana havien glossat el llibre i l'autor al principi de l'acte. Jo em quedo amb una frase de Juliana: "Badalona és una ciutat que pesa, plena de l'esperit del lloc". L'Edat del Coure ens mostra aquest esperit esquiu. Com el pont damunt l'autopista damunt el qual ara m'apresso direcció Morera, l'esperit en qüestió es mostra arreu. Pesat com una llosa, com una condemna. El llibre de Riera no fa aquest pes ni més lleuger, ni més comprensible, però ens ajuda en el camí confús. Com ho fa la bona poesia.