Woody Allen fa crònica local

Pura Anarquia recull 18 narracions curtes escrites per Woody Allen en els últims anys, la meitat de les quals són inèdites. La resta les va publicar la revista New Yorker, una de les millors 'revistes locals' del món. Em sembla important subratllar aquest fet, bé que ja se sap que Nova York té el poder de fer universal tot allò local. Woody Allen repassa en les seves bullicioses i iconoclastes narracions els problemes quotidians del novaiorquès tipus de l'Upper East Side, tot informant-nos del mal nivell del servei domèstic, de la dificultat d'obtenir plaça en una bona guarderia, del fet que Broadway ja no és el que era, de les potineries dels contractistes d'obres a la ciutat, de l'inquietant augment dels negocis 'new age', etc. Les històries d'Allen conformen una singular crònica satírica de la seva ciutat, i com a tals estan amanides amb una munió de noms de personatges reals i de llocs concrets; detalls difícils de captar i intendre des d'Europa, per molt que el traductor hagi fet un estimable treball de contextualització. Tot plegat entel·la el llibre d'un hermetisme que, a tants quilòmetres de distància, i als nostres ulls, en algun moment acaba fent insubstancials algunes històries.

Fer un titular d'una novel·la

Sóc dels que es fixa en les bandes que acompanyen molts llibres i en les quals l'editor aprofita per subratllar al lector que un determinat llibre ha guanyat aquest o aquell premi, que l'argument del volum ha inspirat l'últim film d'èxit a Hollywood o la darrera 'delicatessen' del cinema europeu, o que un diari o una revista de prestigi considera que el volum que hom sosté a les mans és, posem per cas, el llibre de l'any o de la dècada. Sóc dels que s'hi fixa, però sóc, també, dels que extravien amb facilitat aquesta singular tireta de paper que tant sembla ajudar a la venda. Tot això ve al cas perquè em proposava parlar d''Un mal propi del país', el llibre de l'escriptor nord-americà Ken Kalfus editat per Empúries, i m'ha vingut al cap una d'aquestes frases lapidàries que van en aquests bandes publicitàries: l'11-S en clau d'humor, podria haver dit. No recordo si, en efecte, aquesta era la frase que acompanyava el llibre quan el vaig comprar. Tan se val. 'Un mal propi del país' és víctima d'aquesta simplificació tan oportuna en termes de màrqueting bàsic. Tan eficaç a la llibreria, tan carregosa per al lector. És força difícil reduir 'Un mal propi del país' a un titular. Kalfus s'arma d'un cinisme brutal per presentar la parella protagonista, un matrimoni en descomposició. L'autor emmiralla el patètic procés de separació amb un Nova York perplex i també desorientat, el dels mesos posteriors a l'atemptat de les torres bessones. La relació entre la cojuntura política i social i la història íntima és a vegades un pèl forçada. Però la novel·la funciona i ho fa per la incomoditat que genera, per la rudesa amb la qual retrata un determinat moment històric, per la modèstia amb la qual l'autor declina tancar el cercle. 'Un mal propi del país' novel·la de forma suggerent i interessant la urgència del present, amb totes les seves incògnites i incerteses.

Llibres al llimb

M'acompanyava de feia anys a la tauleta de nit. Una edició d'Un Diamant gran com un Ritz, recull de narracions curtes de Francis Scott Fitzerald, editat en tapa dura per Edhasa Clàssics Moderns. Començat en diverses ocasions, i abandonat, cada vegada, a les poques pàgines. No era el seu moment. No us passa, això? Hi ha llibres que us ve de gust llegir, que sabeu que us agradaran... però que seguint alguna mena de codi ocult, al marge de tota racionalitat, resten en una mena de llimb literari esperant a ser cridats. Aquests darrers dies he entrat, finalment, a l'eufòric i desesperat Nova York dels anys vint que proposa Fitzerald. El recull salvat de la pols de la tauleta de nit diria que ha quedat descatalogat, però és molt recomanable. Hi trobem la prosa enlluernadora i tot l'estil, tot el bon estil, del mestre: irònic, complex, enfocat, compromès, d'una sinceritat brutal. Però no sempre és còmode llegir aquest autor: la seva generació perduda -la dels anys vint- s'assembla força a la meva. És la festa contínua, el brogit sens fi, la intel·ligència tastaolletes del que no vol escollir. 'Mostra'm un heroi, i t'escriuré una tragèdia', deia el novel·lista. L'abisme dels seus personatges era el crack del 29 i, finalment, la segona guerra mundial. I l'abisme de la meva generació?

[FOTO. Primera edició de Flappers and Philosophers, en la qual trobem alguns dels relats inclosos en l'edició catalana comentada. És el cas del brillantíssim 'El bol de cristall tallat', que obra l'edició d'Edhasa]

Un home qualsevol mira enrera

L'editorial, potser per aprofitar la tirada de l'última pel·lícula d'Isabel Coixet, Elegy, ha decidit canviar el títol de l'última novel·la de Philip Roth, l'autor del llibre en el qual es basa el film de la directora catalana. D'Everyman, que és com es diu en la seva versió original, a Elegia, l'opció escollida en les traduccions de la versió castellana i catalana, a càrrec de Mondadori i la Magrana. D'Elegy a Elegia... l'equívoc està servit, a la desesperada búsqueda del lector despistat. 'Elegia', aquest 'Everyman' furtat, comença en aquell moment 'on tan sols pensar és estar ple de dolor'. Així ho diu el vers de John Keats que obre, encertadament, aquesta novel·la curta. Roth dibuixa amb una prosa elegant i lúcida la història d'un home qualsevol al final de la seva vida. L'home qualsevol és, naturalment, un home concret. Concret en la ficció, s'entén. Però universal en el significat, enorme en la petja que deixa en el cor del lector sensible. El protagonista és un publicista d'èxit, ja a la setantena, al final de la seva tortuosa vida. Mira enrera, amb ulls adolorits i cansats, però encara vius. El foc de les preguntes sense respondre encara brilla en els ulls del nostre 'everyman' a les portes de la mort. La pèrdua, el dolor físic, la degradació del cos, les decepcions, la paternitat, el compromís amb la feina, el batec de les vocacions somortes... tot això és expressat amb delicadesa i rigor, en aquesta obra d'una intimitat trasbalsadora.

La literatura fereix

És bonica l'expressió catalana per referir-se a una persona que li apassiona la literatura: lletraferit, en diem. La lletra pot curar -i ens fa millors-, d'acord, però també fereix, ens torba i ens confon. Firmin, el peculiar rata de la novel·la de Sam Savage esdevé miracle --o hauríem de dir monstuositat?-- en aprendre a llegir a còpia de rosegar llibres vells. Lletraferit, si. No sabem si la literatura eleva o enfonsa el nostre voluntariós, i finalment torturat, rosegador. Vet aquí el punt de partida d'aquesta novel·la, tot un imprevist èxit de vendes mundials, que és força més que una anècdota deliciosa. En efecte, Firmin és un llibre divertit i plè de aclucades d'ull a la literatura -i que no sempre són evidents, cosa que esperona, més que frustra. Però hi ha més que aquesta amabilitat previsible. Jo he trobat en Firmin una mena de tristesa, un pessimisme latent... la fatalitat del nàufrag! Firmin, al capdavall, és la història de la literatura com a refugi. Refugi de monstres i inadaptats, com aquest Firmin que desafia tota norma. És això el que, amb el temps, acabarem sent els lletraferits? No sé si, d'aquí a uns anys, caldrà que ens defineixin com a... lletrafurtius.

Un pont que no va enlloc?

Marxo abans d'hora de la presentació de l'Edat de Coure, el llibre de Marcel Riera que l'any passat va guanyar el XXXII Premi de Poesia Vila de Martorell i que ara ha publicat Viena Edicions. Amb pressa, enfilo el camí de casa, mentre passo pel pont de Sant Felip i d'en Rosés damunt l'autopista. Rotunda construcció que divideix eloqüentment en dos una Badalona posterior a la ciutat que el poeta i exregidor badaloní ha glossat en el seu llibre. "Són moltes les ciutats que tenen ponts, Badalona també en té un, el pont del petroli, però és un pont que no va enlloc", deia Riera feia uns pocs minuts: murri, irònic, sagnant, polèmic, en plena forma, davant d'un auditori atapeït i ben variat. La casa dels Dofins, el lloc de la presentació, feia goig i tot plegat tenia l'aire d'una feliç, contundent i gens forçada reivindicació. És com si en Marcel Riera --amb el seu vers precís en la toponimia i el moment històric; profund, i perdurable en els sentiments evocats-- ajustés comptes. No és que necessiti ajustar res, en Marcel. Però resulta que amb veu temperada, amb elegància, potser sense voler-ho, el poeta i el polític (expolític?) reivindicava el seu lloc. Malgrat la seva accidentada història de desencontres... ho feia merescudament.

L'escriptora Sílvia Soler i el periodista Enric Juliana havien glossat el llibre i l'autor al principi de l'acte. Jo em quedo amb una frase de Juliana: "Badalona és una ciutat que pesa, plena de l'esperit del lloc". L'Edat del Coure ens mostra aquest esperit esquiu. Com el pont damunt l'autopista damunt el qual ara m'apresso direcció Morera, l'esperit en qüestió es mostra arreu. Pesat com una llosa, com una condemna. El llibre de Riera no fa aquest pes ni més lleuger, ni més comprensible, però ens ajuda en el camí confús. Com ho fa la bona poesia.

Un llibre subratllat

Un dels llibres que em van regalar aquest Sant Jordi era un llibre fet servir, les pàgines del qual contenien nombrosos subratllats. Hi havia també una munió de notetes fetes amb un llapis tou (potser un Staedler 2B). Frases i paraules escrites en una lletra bonica i clara. M'agraden els llibres subratllats i amb coses apuntades al marge de les pàgines: és com llegir acompanyat. Estableixes un diàleg silent i interessant amb la persona que ha llegit abans que tu aquell volum. ¿Per quin motiu ha remarcat aquest paràgraf i no aquell altre, que a tu, en canvi, t'ha interessat més? La pregunta convida a reflexions que, d'altra manera, potser quedarien inadvertides. D'altra banda, un llibre usat té un simbolisme molt bonic perquè subratlla el rol primer que té el llibre. No és només un bé de consum, aquest objecte; sinó que el llibre és, per damunt de tot, transmissor de coneixement i de saviesa.

El llibre en qüestió, per si algú s'ho pregunta, era una edició de l'any 2000 de 'Descalç sobre la terra vermella', la singular biografia periodística que Francesc Escribano va fer a Pere Casaldàliga. Em quedo amb moltes coses, d'aquesta obra. Diu el bisbe de Mato Grosso: "En algun sentit la paraula romàntica significa també viure la història, tenir memòria forta, tenir capacitat de sentir, d'entusiasmar-se, d'ésser utòpic. Tant de bo hi hagués una mica més de romanticisme avui, en aquest potmodernitat pragmatista, immediatista i crematística. Seria bo. Si no hi ha un cert romanticisme no hi ha bellesa a la vida".

Absents al cànon literari

La política i la música són coses massa importants per deixar-les en mans de professionals, diu la Michelle Shocked als seus concerts. Provocadora i lúcida, així és Sister Shocked. I mira, aquest matí, amb la sala del Refugi plena de gent, pensava en la gent que escriu al marge dels flashos de les càmeres que envolten com sirenes els escriptors més reconeguts. Aquesta gent que són lectors i autors a la vegada, i que envien les seves obres amb temorosa esperança a algun dels centenars de concursos i premis literaris que hi ha arreu del país. Gent que escriu perquè si, que escriu quan pot i com pot. Amb Òmnium Badalona lliuravàvem els premis del seu concurs de poesia i narrativa curta en català, i feia també la lectura del concurs de minicontes. Celebràvem, com cada any, la festa de la literatura 'amateur', volgudament absents del cànon literari, però compromesos amb el que significa escriure. Al capdavall, una manera de creure en les possibilitats de la llengua, en les possibilitats del país. I, finalment, fins i tot entre tant de vers recargolat i fallit, fins i tot en les trames previsibles i atropellades brillaven a estones les perles veritables d'una literatura gens 'amateur'.

Sant Jordi feiner?

Sant Jordi feiner? Seria com despertar-se un dissabte, donar mitja volta al llit per continuar dormint i... adonar-te que en realitat és dilluns! I bé, segur que avui començaré diverses vegades la recurrent i cansada conversa sobre si seria millor que una diada com aquesta fos declarada festiu i sé també que hipòcritament diré cada cop que és millor que Sant Jordi sigui, com ara, un dia feiner. D'acord, si. Però ja posats, convindrem que, en aquest cas, millor que faci sol i que el telèfon no ens busqui gaire. Més encara: tant de bo el jordi o el drac ens guiïn el camí entre la multitud, a veure si aquest any no ens trepitgen gaire i podem descobrir el llibre al qual ningú ha parat atenció. I finalment, que quan l'endemà llegim que cap dels llibres que hem comprat surten al llistat dels més venuts, passem la pàgina del diari, com si la cosa no anès amb nosaltres. No perdem els nervis; que les lletres no se'ns aigualeixin a la sopa. La logística del dia del llibre sempre m'ha semblat complicada: les roses, a punt? els llibres... triats, comprats i embolicats? Em descobreixo, finalment, respirant feliç. Avui tot tendeix a acabar bé.

Una única recomanació: el millor llibre per avui és, en realitat, un disc: les 'Cançons Tel·lúriques', en el qual Roger Mas musica poemes de Jacint Verdaguer.

Dels arbres als llibres

Em regalen "L'home que plantava arbres", de Jean Giono, traduït per Isabel-Clara Simó, un gest interessat, tot i que, després, i vista la qualitat d'aquesta obra petita, trobo que és necessàriament, justificadament... interessat. En Marcel Riera, un dels editors d'El Cercle de Viena, em mira sorneguer i em diu: és agradable de tocar, oi? I és veritat, en aquest esplèndid llibre, el primer que salta a la vista; i de la vista, a les mans, al tacte; és la cura en l'edició, que compta amb unes il·lustracions precioses de Francesc Viladot, un gramatge luxós i ja quasi desconegut, unes guardes negres, de cordial solemnitat, una portada amb diferents textures... El cercle de Viena busca regalar aquesta mena d'experiències, que comencen fins i tot abans de llegir la primera lletra. Però unes poques hores després ja he devorat el llibre: una història petita que reivindica la saviesa en el compromís silenciós i abnegat d'un vell pastor que cerca la seva salvació, salvant el paisatge. I que planta arbres. Que només (només?) planta arbres. També hi ha alguna cosa d'aquest compromís silenciós i abnegat en allò que inspira -de forma inicialment intangible, finalment ben real- la gent que hi ha darrera d'aquest singular Cercle de Viena, el mateix Marcel, en Jordi Llavina, l'Isabel Monsó, l'Àlex Susanna i l'Enric Viladot.

El seu cognom és d'aquest tros de planeta

Un home arriba a Nairobi. És alt, prim, i ve de la Ciutat del Vent, Chicago, Illinois i, per bé que el seu vestit és senzill, es fa mirar: és elegant, pulcre i del tot inassequible. Té una mirada àvida per conèixer i l'inspira una flama incerta, que el confon i l'esperona a la vegada: qui sóc, que vull, on vaig? Preguntes que es creuen indistingibles en un foc que el crema per dins. I no de fa poc. És per això que és a l'aeroport de la capital de Kenia, aquest matí. A la sala d'arribades l'espera la seva germana, a qui ha vist només unes poques vegades, però amb qui el lliga una complicitat que el pren amb una naturalitat que no el deixa de sorprendre. Interpreta aquest lligam com un bon averany en la cerca que ha iniciat.

Però resulta que li han perdut les maletes, al nostre home, i es queixa al personal de l'aeroport. Quan li pregunten el nom, no calen gaires explicacions. El seu cognom és d'aquest tros de planeta, on és ben corrent. El que al lloc d'on ve requereix explicacons i justificacions, aquí és rebut amb un somriure tranquil, quasi absent. "Obama", -escriu l'hostessa-- "vostè, així, és dels Obama?", li pregunta encuriosida tot seguit. Com que, malgrat tot, ell resulta que encara no sap d'on és, calla, cortès, amb un gest inescrutable, mentre nota aquell foc a dins, encara.

Aquesta és una versió una mica lliure d'un dels fragments que més m'ha agradat --i emocionat-- de Dreams of my father, el llibre que Barack Obama va escriure l'any 1995 i que he llegit aquestes últimes setmanes, com bé saben amics i coneguts, a qui he anat explicant anècdotes i pensaments continguts en aquest llibre sincer, lúcid i humà. Jo l'he llegit en anglès, perquè, per ara, no n'hi ha versió en castellà o català. Del tot imprescindible.

Suarem!

Aquest matí, al Món a Rac 1, la Núria Riquelme em posava a prova en una entrevista que tenia alguna cosa d'interrogatori... de sa, àgil i necessari interrogatori, preciso. Presentava 'Suarem!' (editorial Mina), el llibre sobre el canvi climàtic del qual sóc coautor, juntament amb Ramon Folch, Lídia Hervàs i part de l'equip d'ERF. M'ha agradat poder-li explicar el perquè d'aquest títol. Suarem! Una expressió que remarca la gravetat del sobreescalfament del planeta, però que també vol convidar a fer feina. Que sobretot vol convidar a fer feina, millor dit; i ho fa a través d'un quotidià crit d'alerta, que té molt de complicitat. El plural utilitzat i l'exclamació que tanca el títol també són molt significatius: l'exclamació determina el ritme de la nostra reacció, que haurà de ser viva i valenta; el plural ens interpel·la, a tots i cadascun de nosaltres. Al sortir, la Diagonal, estava inusualment tranquil·la --es noten els dies de vacances de molta gent-- i Barcelona tenia un aire ordenat, net i eficient. Un miratge ben oportú. Em fa veure que caldrà saber veure més enllà del que sembla que va bé, abans no sigui massa tard. Suarem!

L'última del McEwan

Hi ha coses curioses. M'acabo 'A la platja de Chesil', l'última de l'Ian McEwan, i sona el telèfon. És el meu amic Pujol, un bon Mcewanaddicte, com jo. La trucada es produeix pocs segons després que jo hagi deixat el llibre clos damunt la tauleta del menjador i d'haver donat els preceptius copets sobre la coberta amb els dits, un gest que es veu que és molt meu i que té a veure amb la satisfacció d'haver acabat un llibre, un bon llibre. "Sabia que t'agradaria, ja t'ho vaig dir, Lladó", em diu. 'A la platja de Chesil' és una novel·la curta, però no és, crec, ni una obra petita, ni una obra menor, com ha dit una part de la crítica. Hi trobem, concedeixo, un McEwan més depurat, aparentment més senzill, però en la trama hi habiten els habituals personatges, i la seva tan singular barreja de crueltat i humanitat, les seves preguntes tan fondes, i els seus dubtes tan punyents. El llibre és moltes coses a la vegada: una novel·la d'amor, un retrat generacional, una reflexió quasi filosòfica sobre el fatalisme de les decisions que culmina en quatre pàgines finals d'antologia.

Carretera a la fi del món

Una tragèdia angulosa, asfixiant, fosca i on, tanmateix, alena un bri d'esperança. Això és 'La carretera', l'última novel·la de Cormac McCarthy. Forçant els elements dramàtics al màxim; i sense caure en la filosofia barata, temptació que molts altres no haguéssin sabut (volgut?) evitar; l'autor nordamericà ens presenta una personal visió del final del món. Un pare i un fill -sense nom i amb prou feina sense passat- recorren, amb una continguda despesperació, una llarga i negra carretera contra tots els elements. Ho fan a la cerca del menjar conservat en unes poques llaunes de conserva, l'únic comestible que ha quedat després de la mort de plantes i arbres, i de quasi tot ésser viu. Les llaunes en qüestió són disputades amb ordes de bandits, els altres supervivents. El pare i el fill veuen confrontada la seva opció moral pel respecte a la vida amb la salvatgia terrorífica dels desesperats. L'auster plantejament ofereix poques concessions. Amb dolor i angoixa van passant les pàgines, mentre McCarthy va confegint un singular cant a la civilització. La solidaritat humana per davant de tot. Fins i tot de la vida d'un mateix. Un llibre majúscul.

Per cert, que Edicions 62 ha convertit la coberta de La carretera, l'última novel·la de Cormac McCarthy en una potent metàfora del contingut del llibre. Sense il·lustració, sense fotografia, només un negre absolut. El títol s'hi destaca, encertadament, amb dramàtiques lletres vermelles.

Els judicis de Sherlock Holmes

Sir Arthur Conan Doyle convertit en el defensor públic d'un modest advocat d'orígen parsi, injustament condemnat, en la classista Anglaterra victoriana, per una colla de crims que no ha comès. Aquest és el llaminer argument de l'última novel•la de Julian Barnes, 'Arthur i Georges', publicada per Angle Editorial. Georges Eladji, l'advocat en qüestió, no ha arribat a la notorietat internacional de Dreyfuss, malgrat les semblances entre un i altre cas. Tanmateix, Barnes no vol fer de Zola. El francès va defensar el militar injustament acusat en el seu dia servint-se d'un memorable argumentari de gran calat moral. El brillant escriptor britànic –de la generació dels Amis, McEwan...- opta per un distanciat, bé que sensible, retrat d'una Anglaterra més convulsa del que hom podia imaginar, on brilla el retrat amable, però apassionant, del pare de Sherlock Holmes. Els judicis paral•lels, la parcialitat de la policia i el poder judicial, el paper de la premsa... tot són coses que surten en la novel•la, damunt les quals l'autor passa com de puntetes. La novel•la es llegeix bé com a novel•la històrica, però li falta l'ambició i la complexitat d'altres obres del mateix autor. He enyorat el Barnes juganer i lúcid d'El lloro de Flaubert o Anglaterra Anglaterra.

Una història dins una història

Una història, dins una història, dins una altra història, i finalment una història que sembla increïble, però que és en realitat la primera història. Aquest és l'esquelet de l'esplèndid 'El retorn', de Bernhard Schlink, publicat per Empúries. La recerca d'un final perdut de novel·la porta al protagonista a un viatge d'aires homèrics per la història recent d'Alemanya, que en realitat és només una excusa per presentar altres ingredients de pes, potser més perdurables: té raons, la maldat?, és possible excusar l'horror?, quin tipus de construcció és la família?, hi ha amor sense compromís?

El món vist a través de marcs...

No és el mateix dir que menges tofú perquè t'agrada provar coses noves i ets imaginatiu a la cuina, que justificar l'elecció del preparat de soja adduint antipàtiques raons de salut i coherència planetària. No és el mateix dir que defenses el català perquè la diferència és un valor i una riquesa, tot recodant com t'agrada viatjar, que escudar-se en els núvols negres d'un tronat resistencialisme. No és el mateix dir que utilitzes el firefox o l'openoffice perquè són ràpids, eficients i segurs, que dir, amb veu entre alliçonadora, que tothom els hauria de fer servir per lluitar contra el poder omnipresent de microsoft.

En resum, que és important el que defenses, però també com ho defenses. D'això va 'No pienses en un elefante', el llibre de George Lakoff, que en els últims mesos s'ha convertit en 'el llibre imprescindible' entre polítics, periodistes i analistes de tots els plomatges. El reconegut lingüista nordamericà hi desenvolupa, en versió intel·ligible, la seva teoria dels marcs.

Què són els marcs? Ras i curt, els marcs (o els frames, en anglès) són les estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món. Una paraula determinada desperta un o altre marc. Qui domina els marcs, per tant, comunica millor.

Reprenent els exemples precedents... quins són els marcs que s'activen en moltes persones quan senten parlar de menjar ecològic o vegetarià, de la protecció del català o de la innovació tecnològica? Avorriment o insipidesa; tancament i resistencialisme; hermetisme i dificultat... Cal canviar aquests marcs, clarament negatius, o ajudar a la gent que ja està treballant en aquesta direcció (que n'hi ha, i no pas poca). La dieta sana la podem lligar amb la imaginació; la defensa de la llengua amb la riquesa d'un llegat planetari, i el programari lliure amb l'eficiència i la intel·ligència. Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho. Però dir-ho és el primer pas per fer-ho. Parlem de cuina imaginativa, de llengües que donen riquesa i d'eficiència lliure.

'Sóc fill del Florenci i la Maria...'

“... No em puc remuntar gaire per l’arbre genealògic. Sempre he admirat la gent que coneix bé la seva família. Com el meu amic Jaume Riera de Premià de Dalt, que a la façana de casa hi va poder fer figurar la data més llunyana de la llar i dels avantpassats: el 1170. Jo no arribo més enllà dels avis”. Així comença el primer volum de les Memòries de Jordi Pujol, editades per Proa. Un començament tan brillant com enganyós. I és que, de fet, les Memòries de Pujol no són l'esperable enfilall d'anècdotes: no hi ha sinó gasives pinzellades a personatges i a penes hi trobem descripcions de llocs i de moments. Les Memòries de Pujol són l'enèssim discurs del president -Catalunya al cor, Catalunya al cap, Catalunya a les mans- presentat de forma cronològica i al qual Manuel Cuyàs -que ha fet de curador- ha aconseguit, això si, arrencar alguna concessió al gènere. D'acord. No són, estrictament, unes Memòries. Però jo hi entés moltes coses, i he disfrutat de valent. L'he devorat en cinc dies, de dilluns a divendres. He entès el personatge, i també una part important del que ha estat el meu país durant una bona colla d'anys. No hi fa gota d'autocrítica, en Pujol, i escombra cap a casa, sigui la casa gran, o sigui la petita, no ho sé. D'acord. També és veritat, això. Però m'ha interessat molt descobrir aquesta mena de fil poderós i intangible, que a mi m'havia passat desapercebut i que enllaça amb rigor i coherència desenes d'iniciatives i accions... Imprescindible. I diria que especialment imprescindible per tots els que, com jo, no el vam votar mai.

La Creació en perill

M'ha agradat, la crida que Edward O. Wilson fa per salvar la vida a la terra en el seu llibre 'La Creació', editat per Empúries aquest mateix any. M'ha agradat perquè no és un enfilall d'apocal·líptiques amenaces, sinó el reivindicatiu repàs d'una abnegada vida -la seva- dedicada a conèixer el món on vivim. Curiositat, respecte, rigor i modèstia, molta modèstia: prenguem nota d'una actitud vital exemplar. En el darrer tram de la seva vida aquesta actitud s'ha reforçat amb les urgències de la realitat: la natura és en perill! Una natura de la qual tot just coneixem les beceroles! Wilson és un dels biòlegs més importants del món, creador del terme biodiversitat (per als que vulguin una frase ràpida per fer-se una idea de la importància del personatge), guardonat aquest mateix any amb el Premi Internacional Catalunya 2007. 'La Creació' es pot trobar, ben oportunament, a les bones llibreries. I paga la pena llegir-lo. El llibre passa molt agradablement, --juga amb el gènere epistolar-- i conté anècdotes curioses i irònica erudició. Tanmateix, Wilson és alguna cosa més que un bon comunicador. A 'La Creació' trobem també pensaments propis, valents, incòmodes. La biologia serà -comença a ser, de fet- la ciència del futur. Wilson mostra una lucidesa majúscula. Al final de la seva vida, quan d'altres savis es dedicarien a parlar de temps passats i velles batalletes, ell té la capacitat d'aventurar com podrà ser aquesta nova biologia, autèntica ciència de síntesi, més humanista del que molts imaginem, i que contraposa, militantment, al pensament religiós encarnat per aquest ranci reverend a qui es dirigeixen les cartes que formen el llibre. No cal dir que si no aconseguim aturar la pèrdua de biodiversitat al planeta --els científics calculen que un quart de les espècies de la terra podrien desaparèixer en tres dècades-- de poc servirà aquest nou pensament. D'aquí la urgència d'aquesta 'crida' per salvar la vida a la terra.

La pàtria del poeta del punk

Sempre m'ha agradat, en Billy Bragg. El poeta punk que, sol amb una guitarra elèctrica, convertia diatribes contra el sistema capitalista, la institució del matrimoni o el treball infantil en delicades cançons d'amor, on la tendresa esdevenia, sorprenentment, una eficaç arma de transformació política. Bragg va ser un dels músics que va capitanejar la potent oposició al Thatcherisme i va viure el naixement de 'Rock against racism' dins del moviment punk a finals dels setanta. Aquest passat maig, Bragg va publicar un recomanable llibre: 'The progressive patriot', editat per Black Swan. És curiós perquè una de les veus més 'internacionalistes' que ha tingut el rock fa una reflexió 'en búsqueda de la pertinença'. Què vol dir ser anglès, avui? Perquè és important reconèixer-se d'un lloc i estimar-lo com si fos de la família? És possible fer això i no caure en el xovinisme? Hi ha una forma progressista de ser patriota? La resposta és si, naturalment. Bragg fa un particular repàs de la història del seu país -entre l'erudicció, les memòries i la crònica musical- tot subratllant la suma de cultures que sempre s'ha donat a Anglaterra, tot remarcant les consecucions socials, la lluita per la justícia. La patria de Billy Bragg té un passat i un present multicultural i un valor d'exigent equitat i una mirada generosa i fraternal amb la resta de món, començant per Escòcia, Gales i Irlanda. Bragg vol reinventar en positiu el 'nacionalisme' anglès, ben conscient de com en són d'importants les qüestions identitàries; ben conscient que si això no es fa des dels valors progressistes és farà des dels extrems excloents. El músic fa un pas, doncs, més enllà de la frivola indiferència de l'esquerra europea per les qüestions nacionals. Està bé, això.