Carretera a la fi del món

Una tragèdia angulosa, asfixiant, fosca i on, tanmateix, alena un bri d'esperança. Això és 'La carretera', l'última novel·la de Cormac McCarthy. Forçant els elements dramàtics al màxim; i sense caure en la filosofia barata, temptació que molts altres no haguéssin sabut (volgut?) evitar; l'autor nordamericà ens presenta una personal visió del final del món. Un pare i un fill -sense nom i amb prou feina sense passat- recorren, amb una continguda despesperació, una llarga i negra carretera contra tots els elements. Ho fan a la cerca del menjar conservat en unes poques llaunes de conserva, l'únic comestible que ha quedat després de la mort de plantes i arbres, i de quasi tot ésser viu. Les llaunes en qüestió són disputades amb ordes de bandits, els altres supervivents. El pare i el fill veuen confrontada la seva opció moral pel respecte a la vida amb la salvatgia terrorífica dels desesperats. L'auster plantejament ofereix poques concessions. Amb dolor i angoixa van passant les pàgines, mentre McCarthy va confegint un singular cant a la civilització. La solidaritat humana per davant de tot. Fins i tot de la vida d'un mateix. Un llibre majúscul.

Per cert, que Edicions 62 ha convertit la coberta de La carretera, l'última novel·la de Cormac McCarthy en una potent metàfora del contingut del llibre. Sense il·lustració, sense fotografia, només un negre absolut. El títol s'hi destaca, encertadament, amb dramàtiques lletres vermelles.