Un servei que és un honor

Són la Francisca, l'Eduardo, la Maribel i la Josefa. Ens trobem quinzenalment a la biblioteca del barri de Pomar, modesta però molt ben portada per la Maria. Pomar, que a finals dels setanta podria haver esdevingut una mena de bronx a la badalonina i que avui sembla més aviat una urbanització residencial, ha estat el darrer a incorporar-se als tallers de lectura en català. Aquesta iniciativa, que va sortir d'Òmnium, aplega avui les biblioteques de la ciutat, la gent del centre de normalització, l'ajuntament. Va fent, sense fer gaire soroll.

I d'això es tracta. Millor evitar els focus mediàtics en aquests tallers. Conformen un espai on compartir la lectura, on perdre la por a llegir, la por a parlar. Sense normes ni correccions, vet aquí un lloc on passar una bona estona, tot utilitzant els útils llibres de l'associació Lectura Fàcil. I aquí és on la Francisca, l'Eduardo, la Maribel i la Josefa es troben amb mi, cada quinze dies, al voltant d'una petita taula blanca.

Moltes ganes d'aprendre, una digna necessitat de complir una assignatura pendent. Vegeu: parlar i llegir en la llengua del país que els ha acollit. No ho fan pel títol, ni perquè els ho demanin a la feina. Ho fan perquè si. Perquè en tenen ganes. No és bonic, això? Jo faig el que puc per animar-los i per no decebre les seves expectatives. No cal dir que m'he prohibit el pessimisme, amb ells: imagineu quina estupidesa treure la lletania aquesta de la mort del català! Amb quina cara em mirarien els meus quatre 'alumnes'... L'optimisme engresca, el pessimisme ens condemna. Tan senzill com això.

Això va començar sent un servei que feia a la meva ciutat i, la veritat, ha acabat sent tot un honor.