Un western a Cantàbria

No cal que surtin apatxes i el sèptim de cavalleria, per parlar de 'western', ni hi ha de sortir el 'Monument Valley', ni les planes de Texas o New Mexico, només cal que hi surti la terra i la gent que hi habita, que hi descobrim el conflicte amb un món que canvia, i la senzillesa de les coses petites confrontada a l'enormitat d'un paisatge, metàfora d'una comunitat idealitzada. Tot això ho trobem a l'última pel·lícula de Mario Camus, 'El prado de las estrellas', un singularíssim 'western' a la càntabra. Hi ha la reflexió sobre un territori amenaçat i hi surten retratats amb estima els qui el mantenen, però també veiem les raons dels que no en tenen prou, els que volen anar més enllà del 'county'. Els que amenacen aquest món són retratats amb el traç gruixut de la caricatura –potser el menys reeixit-- i surten amb la cua entre cames davant la murrieria dels locals, entranyables personatges, que a mi em recorden la ruda civilitat de molts dels caràcters de John Ford. En el film, trobem el diàleg entre el que és quotidià i plausible -un prat- i el que és inabastable i universal, aquestes estrelles que donen, encertadament, nom al film. Un diàleg que és part fonamental en tots els bons 'westerns'.