'Sóc fill del Florenci i la Maria...'

“... No em puc remuntar gaire per l’arbre genealògic. Sempre he admirat la gent que coneix bé la seva família. Com el meu amic Jaume Riera de Premià de Dalt, que a la façana de casa hi va poder fer figurar la data més llunyana de la llar i dels avantpassats: el 1170. Jo no arribo més enllà dels avis”. Així comença el primer volum de les Memòries de Jordi Pujol, editades per Proa. Un començament tan brillant com enganyós. I és que, de fet, les Memòries de Pujol no són l'esperable enfilall d'anècdotes: no hi ha sinó gasives pinzellades a personatges i a penes hi trobem descripcions de llocs i de moments. Les Memòries de Pujol són l'enèssim discurs del president -Catalunya al cor, Catalunya al cap, Catalunya a les mans- presentat de forma cronològica i al qual Manuel Cuyàs -que ha fet de curador- ha aconseguit, això si, arrencar alguna concessió al gènere. D'acord. No són, estrictament, unes Memòries. Però jo hi entés moltes coses, i he disfrutat de valent. L'he devorat en cinc dies, de dilluns a divendres. He entès el personatge, i també una part important del que ha estat el meu país durant una bona colla d'anys. No hi fa gota d'autocrítica, en Pujol, i escombra cap a casa, sigui la casa gran, o sigui la petita, no ho sé. D'acord. També és veritat, això. Però m'ha interessat molt descobrir aquesta mena de fil poderós i intangible, que a mi m'havia passat desapercebut i que enllaça amb rigor i coherència desenes d'iniciatives i accions... Imprescindible. I diria que especialment imprescindible per tots els que, com jo, no el vam votar mai.