Algunes claus per entendre la Cimera de Bali

'A vegades el millor èxit és haver evitat el fracàs', escriu lúcidament Antonio Cerrillo a la Vanguardia. Dissabte, la majoria de mitjans reservaven a la conclusió de la Cimera de Bali un privilegiat espai a les seves portades. Un espai impensable, fa uns pocs anys. Els EUA s'afegeixen al full de ruta per definir la lluita contra el canvi climàtic, es podia llegir amb la contundència d'una bona tipografia. Negre sobre blanc. Una bona notícia, certament: els EUA s'avenen a continuar negociant --tot i que mantenen la irreductible aversió als compromisos concrets, vinculants i avaluables. Al capdavall, la Conferència de les Parts de la Convenció de les Nacions Unides per al Canvi Climàtic -això que en diem la Cimera de Bali- ha servit per mantenir la taula de negociació. Si algun moble s'havia de salvar era aquest, precisament. El de la taula per posar les cartes i continuar parlant.

[ Per continuar llegint l'article cliqueu aquí. ]