La pàtria del poeta del punk

Sempre m'ha agradat, en Billy Bragg. El poeta punk que, sol amb una guitarra elèctrica, convertia diatribes contra el sistema capitalista, la institució del matrimoni o el treball infantil en delicades cançons d'amor, on la tendresa esdevenia, sorprenentment, una eficaç arma de transformació política. Bragg va ser un dels músics que va capitanejar la potent oposició al Thatcherisme i va viure el naixement de 'Rock against racism' dins del moviment punk a finals dels setanta. Aquest passat maig, Bragg va publicar un recomanable llibre: 'The progressive patriot', editat per Black Swan. És curiós perquè una de les veus més 'internacionalistes' que ha tingut el rock fa una reflexió 'en búsqueda de la pertinença'. Què vol dir ser anglès, avui? Perquè és important reconèixer-se d'un lloc i estimar-lo com si fos de la família? És possible fer això i no caure en el xovinisme? Hi ha una forma progressista de ser patriota? La resposta és si, naturalment. Bragg fa un particular repàs de la història del seu país -entre l'erudicció, les memòries i la crònica musical- tot subratllant la suma de cultures que sempre s'ha donat a Anglaterra, tot remarcant les consecucions socials, la lluita per la justícia. La patria de Billy Bragg té un passat i un present multicultural i un valor d'exigent equitat i una mirada generosa i fraternal amb la resta de món, començant per Escòcia, Gales i Irlanda. Bragg vol reinventar en positiu el 'nacionalisme' anglès, ben conscient de com en són d'importants les qüestions identitàries; ben conscient que si això no es fa des dels valors progressistes és farà des dels extrems excloents. El músic fa un pas, doncs, més enllà de la frivola indiferència de l'esquerra europea per les qüestions nacionals. Està bé, això.