Monzó i la música trista

Sempre he trobat en els contes de Monzó una mena de música trista. Una música trista que acompanya a la perfecció les angoixes, teixides amb magistral mà literària, dels seus personatges solitaris, urbans, obsessius, lúcids, tendres, pròxims. A 'Mil cretins', el seu últim llibre, hi torna a sonar aquesta mateixa música, lluny de l'alterego mediàtic de l'autor, més foteta, més cínic, més esquiu. Està bé, que sigui així.

Això sempre ho ha fet bé, en Monzó. És un dels autors catalans més coneguts, és dels que més presència mediàtica poden disfrutar... i tanmateix, en cada nou llibre seu em sembla olorar-hi la tranquil·litat creativa del que no ha de demostrar res; del que, de mica en mica, va bastint una obra literària fonda i potent, cada vegada més consoladora i serena. Aquells finals ocurrents i virtuosos van esdevenint cada vegada més un territori tan (o més?) interessant. El dubte i la confusió han pres el lloc al joc i a la broma. Sempre he trobat en els contes de Monzó una música trista, que avui té forma d'adagio.