dijous, de novembre 15, 2007

Monzó i la música trista

Sempre he trobat en els contes de Monzó una mena de música trista. Una música trista que acompanya a la perfecció les angoixes, teixides amb magistral mà literària, dels seus personatges solitaris, urbans, obsessius, lúcids, tendres, pròxims. A 'Mil cretins', el seu últim llibre, hi torna a sonar aquesta mateixa música, lluny de l'alterego mediàtic de l'autor, més foteta, més cínic, més esquiu. Està bé, que sigui així.

Això sempre ho ha fet bé, en Monzó. És un dels autors catalans més coneguts, és dels que més presència mediàtica poden disfrutar... i tanmateix, en cada nou llibre seu em sembla olorar-hi la tranquil·litat creativa del que no ha de demostrar res; del que, de mica en mica, va bastint una obra literària fonda i potent, cada vegada més consoladora i serena. Aquells finals ocurrents i virtuosos van esdevenint cada vegada més un territori tan (o més?) interessant. El dubte i la confusió han pres el lloc al joc i a la broma. Sempre he trobat en els contes de Monzó una música trista, que avui té forma d'adagio.

Etiquetes de comentaris:

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

No he llegit l'últim llibre de Monzó, i la veritat és que me'n vénen ganes. És cert que en els seus contes hi ha un mena de tristesa, igual que també hi és a Pàmies... i sobretot a Calders, el pare literari de tots dos. Sempre ho dic, però és que crec que mai hem d'oblidar a Calders!!

Segur que Monzó tampoc ho fa... encara que fos un dels pocs "grans autors" que no va citar en el seu discurs de la Fira de Frankfurt. Una senyal? Un oblit? O simple estratègia?

9:21 p. m.  

Publica un comentari

<< Home