dimarts, d’octubre 30, 2007

Privilegis a Londres

Fa uns dies era a Londres amb en Guillem Vidal per disfrutar amb tres concerts majúsculs, tot un privilegi impensable fa només una dècada. Un premi per als que intentem estar al dia d'un univers cultural que ha deixat les fronteres enrera. Una tríada imbatible: la presentació de Sweet Warrior, a càrrec de la Richard Thompson Band a l'històric Roundhouse, a Chalk Farm; l'actuació acústica i en solitari de John Hiatt al Barbican i el debut al Royal Festival Hall de Nick Lowe i el seu flamant 'At my age'.

Tres notes:

Richard Thompson (a la foto) va congregar força públic jove, cosa gens estranya vista la convicció i força amb la qual defensa les seves cançons, però que no deixa de ser sorprenent atès que el sòlid background d'aquest artista, figura indiscutible del folk britànic, presenta ben poques concessions. Amb quaranta anys de carrera a les espatlles, Thompson és astuta guineu, prodigiós guitarrista i àcid escriptor. 'Dad's gonna kill me', abrasiu retrat de la vida d'un soldat a Irak present al seu últim àlbum, és ja un clàssic.

John Hiatt va convertir el primer tema del seu set en tota una declaració d'intencions: 'down south'. El seu viatge al sud va tenir les maneres d'un seductor 'story teller' i va estar tintat per una veu poderosa -que ja hagués justificat tot un viatge-. Un cançoner robust i amable, el seu, com una butaca vellutada al costat d'una finestra un dia d'hivern assolellat. El seu 'Have a little faith in me', amb tot un Barbican emmudit, és, segurament un dels highlights de la meva carrera d'afeccionat musical.

Nick Lowe, per últim, va convertir la presentació de 'At my age' al Royal Festival Hall en una càtedra, situada en la més indiscutible de les excel·lències, del bon pop de cabell blanc. Aquest gran enginyer del rock britànic viu, avui, un moment dolcíssim. No em puc imaginar gaire gent que hagi presentat quatre discos consecutius tan rodons i tan plens de bons temes com ell ho ha fet. Amb la confiança de l'artista que ja no ha de demostrar res.

Etiquetes de comentaris:

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Quina enveja! Per Londres, pels concerts i pel magisteri d'en Guillem!

1:41 a. m.  

Publica un comentari

<< Home