dilluns, d’octubre 15, 2007

Al Gore i la pedrera

Recordo aquell acudit del Perich en el qual sortia una seqüència de tres moments històrics: un mateix personatge, abillat amb la roba de cada temps, feia mala cara a tres dissenys: la torre Eiffel, la Pedrera i el Cobi de Xavier Mariscal. Era a principis de la dècada dels noranta. Amb la seva àcida ironia, el genial ninotaire resumia l'esperit conservador, resistent a tot canvi, burleta davant tota novetat. La torre Eiffel, la Pedrera i el mateix Cobi són avui icones perfectament reconegudes, fins i tot per aquells que en van recel·lar més, els quals, avui, segurament han oblidat -quina desmemòria més oportuna!- tots els escarafalls inicials. En el seu moment, la torre Eiffel, la Pedrera i el Cobi (a mi també se'm fa estrany, no us creieu, situar-los en la matexa frase) van generar incomoditat i incomprensió, tot i estar carregats d'innovació i geni.

El cas és que he pensat en aquest acudit aquest cap de setmana, quan s'ha conegut la designació d'Al Gore com a premi Nobel de la Pau. He llegit, aquí i allà, articles en els quals em semblava reconèixer aquells 'enfadats' conservadors dibuixats per en Jaume Perich: que si l'Al Gore és un hipòcrita, que si no n'hi ha per tant, que si té interessos comercials... Tot plegat comentaris dits des de la còmoda quotidianitat, ben sovint expressats des de la més ofensiva de les ignoràncies, però que, en canvi, coincideixen amb aquella mateixa cançó de l'enfadós retratada per Perich. Al Gore és un personatge humà, i com a tal, és ple de contradiccions (quina novetat, no?), però ell ha contribuït a generar una agenda impensable fa només cinc anys. Ras i curt: una agenda política nova.

És un discurs, el seu, valent (no és un plantejament còmode, el seu, amb la visió d'un món situat al límit de la catàstrofe), global (el seu enfocament va més enllà dels estats), participatiu (introdueix la pressió sobre els legisladors, però també sobre els deures del ciutadà) i innovador (la utilització dels mitjans i del cinema com a vehicle d'explícita comunicació política).

Felicitats, doncs, senyor Gore, malgrat els sempre recelosos 'vigilants' del sistema, estiguin a la dreta o a l'esquerra, si és que aquesta distinció encara té algun sentit, avui.

Etiquetes de comentaris:

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Tens raó, Oriol, l’Al Gore ha aconseguit col·locar el tema del medi ambient a l’agenda política, que de fet ja hi era (recordem les cimeres a Kyoto, o molt abans Brasil, o no fa tant Johannesburg ), tot i que semblava que el tema no era gaire important. Però cal recordar que el Nobel de la Pau ha estat compartit amb Nacions Unides. Una manera més de legitimar el paper d’aquesta Organització Internacional que, en certes matèries, sovint queda relegada a un segon pla. Així, les NU es reafirmen com a ens que ha de liderar els temes mediambientals a nivell internacional.
Tornant a Al Gore, es podría entrar en un debat sobre si “el fin, justifica los medios”; ell parla molt de mediambient, sostenibilitat i segueix anant en avió a donar les seves conferències; m’agradaria saber si el seu cotxe és elèctric o si té 3 cubells per separar la brossa a casa...sovint ens omplim la boca; però ser conseqüent és més difícil.
De totes maneres...el fet de donar el Premi Nobel de la Pau tant a Al Gore com a les NU, significa un premi pel Mediambient i, en certa manera, es fa públic per a tot el planeta que, PER FI, es posen “manos a la obra”

2:53 p. m.  

Publica un comentari

<< Home