diumenge, de setembre 30, 2007

L'engany serveix d'alguna cosa


La Vanguardia ha regalat aquest cap de setmana una història majúscula: l'autèntica 'biografia' de Tania Head, la suposada presidenta d'una associació de supervivents de l'11-S a Nova York, en realitat una fantasiosa barcelonina, filla d'una família amb noms i cognoms en el 'qui és qui' de la burgesia nostrada. D'Alícia Esteve a Tania Head, el camí vertiginós d'un engany recargolat i oportú... i finalment impossible. Head o Esteve (podem escollir) no va ser a cap de les torres bessones el dia de l'atemptat 'més famós' de la història!

Jim Dwyer, del New York Times (en Marc Bassets reprodueix la cita al seu article d'avui al rotatiu barceloní), relativitza les coses: 'la señora Head, independientemente de que su historia tenga o no vínculos con la realidad, se ofreció para satisfacer, por lo menos de forma temporal, el hambre de redención en medio de la destrucción. Le dió al público lo que éste quería: una conexión con el horror y una salida'. Vet aquí l'atenuant a la vergonyosa Esteve de la nostra 'heroina' de paper couché. 'Le dió al público lo que éste quería'. L'engany té la seva raó de ser; compleix una funció social.

Aquest cap de setmana hem vist The Hoax (rutinàriament titulada aquí 'La gran estafa'), l'última del Lasse Hallström. S'hi retrata el procés de creació de la biografia d'un dels homes més misteriosos i importants als EUA, el milionari Hearst. Una biografia que va estar a punt de veure a la llum als anys setanta: documentada, interessant... i falsa! Tan falsa com Tania Head. Hallström filma amb solvència, però també assèpticament, sense grapa tot i que compta amb un Richard Gere, que fa el paper de l'escriptor mentider, i que sembla redimir-se en aquest film de tants papers mediocres.

Si rera tot èxit hi ha una mica d'engany... quants enganys hi ha per descobrir en el país més obsessionat per l'èxit del món?

Etiquetes de comentaris:

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

No sé a tu, però a mi aquests personatges que es creuen les seves mentides, que fan d'elles la seva vida i que condicionen la dels demés, em fascinen!! Ho va fer l'ex-president de l'Amical de Mauthausen, l'Enric Marco; ho va fer aquell ciutadà francès que enganyava a la seva família amb un treball i una posició social inexistent; i ho ha fet també l'Alicia Esteve... Són personatges tan rics, "dramàticament" parlant, que em fascinen més que neguitejar-me. Crec que la seva patologia els fa tan grans com miserables, tan forts com febles. Són autèntics herois tràgics.

12:13 a. m.  

Publica un comentari

<< Home