La força de l'Argenté

En Pep Mita ho té clar: avui hem vist un artista del segle XXII! La Concepció, la dona del poeta del carrer Sant Isidre, no tant: explica que un grup de dones grans que eren a l'estrena d''El temps, de tants dits' han trobat la selecció de poemes difícil, tan difícil com l'abstracte Picasso... 'com si Picasso fos abstracte', s'exclama, ja acabat l'espectacle, el seu protagonista, en Joan Argenté. Acompanyat per en Martí Serra, saxofonista de luxe, l'Argenté ha inaugurat la segona temporada de l'esplèndid cicle 'Poesia & Cia' que la gent del Pont del Petroli munta de fa uns mesos en la secreta intimitat de l'escenari del Zorrilla. La presència escènica de l'Argenté és formidable, encara avui. Escoltar-lo i veure'l és un plaer. Fins i tot aquelles dones que reconeixen no haver-lo entès subratllaven que s'ho havien passat bé. Potser s'escudaven rera una falsa cortesia, però jo prefereixo pensar que en el fons el grup de senyores en qüestió havien trobat la clau que obre totes les portes: ¿quin sentit té demanr a la poesia la sintaxi òbvia i estèril d'allò que en diem 'les coses que s'entenen'?. La poesia fragmentada i juganera del guanyador del Carles Riba mescla les cartes d'una críptica erudició amb el record d'un temps passat, que és com una caixa de música, amb una melodia que s'enfila i davalla de la sinceritat més brutal, a la més tendra i esquiva construcció literaria... talment aquest temps, de tants dits, que titulava el poema, i l'espectacle d'aquesta nit.