Cafè americà

'La idea d'Europa' és un llibret que la Central va editar fa un temps i que reprodueix la conferència que el filòsof George Steiner va pronunciar el maig de 2004 a Tilburg. Steiner hi sosté, amb sensibilitat i lucidesa, la teoria -tantes vegades citada després, d'altra banda- que els vells cafès d'Europa; aquests robustos establiments decimonònics, plens de daurats i recargolats encants i fèrtils en tertúlia i lletra impresa; es poden entendre també com una metàfora del nostre continent. Són el terreny en el qual neix, accidentada, però imparable, la conversa, la creació, el debat. Tot plegat amb un gust i una atenció obligada per un passat presentat en forma d'acumulació de capes, tot plegat mostrat en entortolligats carrers i places que duen els noms d'escriptors i artistes i on és possible arribar-se a peu a tot arreu.

Steiner juga amb les idees, ja es veu, i a vegades és com si volgués aillar la seva teoria dels emprenyadors testimonis de la realitat. I és que aquesta Europa culta i dialogant no és tan fàcil de trobar, avui. Això si és que mai va existir d'aquesta manera! Perquè està clar que alguns dels vells cafès citats per Steiner són avui, a la culta Europa franquícies o simulacres de cartró pedra amb un flamant cartell d'Starbucks al capdamunt.

Pensava en Steiner i el seu llibret en llegir l'article del New York Times en el qual Frank Bruni, cronista de la casa, critica, sorneguer, la moda d'instal·lar 'terrasses' al mig dels carrers de Manhattan. Nova York no és Roma, diu, i el que a Roma és una estàtua de Bernini, a la ciutat nordamericana és un carreró ple d'escombraries i un trànsit impossible i contaminador.

"Aquestes terrasses a l'aire lliure on dinar o prendre un cafè --es pot llegir en l'article-- és com si ens volguéssin fer creure que estem a Europa. Així com altres nordamericans fora de Manhattan defensen fins la mort les 'freedom fries', oblidant el vell nom de 'french fries', i se n'enriuen dels europeus, despreciant-los per estirats i gasius amb els seus petits cotxes petits... els novaiorquesos es miren els europeus amb enveja; enveja de la seva eficiència energètica, dels seus monuments, del seu formatge... i dels seus cafès."

Bruni no parla només de cafès, com Steiner, naturalment, no parlava només de cafès. Sinó que parla de la complexitat d'una ciutat com Nova York, accelerada i sobredimensionada, i la seva lluita constant per negar-se i acceptar-se.

Del cert cofoïsme que es llegeix entre línies en la conferència d'Steiner a la rebel lluita per l'impossible que traspuen aquests cafès improvisats de qualsevol manera sobre el dur asfalt de la capital del món. Reproduir un tranquil cafè 'a l'europea' enmig del guirigall de la cinquena avinguda! Ridícul? No m'ho sembla. Hi veig més aviat un nou capítol en l'inacabable llibre que resumeix la dialèctica relació entre el ciutadà i la ciutat, entre el contingut i el continent.