Quin és el nostre 'melting pot'?

Porto uns mesos particularment enfeinats, en els quals em costa distingir els dies a partir de l'etiqueta feiner/festiu; una etiqueta, sigui dit de passada, cada vegada més ambivalent. Diumenge passat, ben estirat al sofà, vaig regalar-me una estona de pau de baixa exigència intel·lectual. A la tele hi feien 'Mi gran boda griega'. Malgrat els inacabables anuncis, malgrat la versió doblada (en aquest cas especialment feridora), vaig decidir deixar-me portar... i passar una bona estona. Comèdia justeta, d'acord; bé que eficaç per un diumenge a les cinc de la tarda.

Tanmateix, no era això el que em va interessar d'aquesta pel·lícula. Perquè 'Mi gran boda griega' és, en el fons, un manual de benvinguda. Una guia d'acompanyament a un país, els Estats Units, tan jove encara, ben necessitat encara de convertir la seva indústria cultural en vehicle de pedagogia. Al capdavall, el film de Joel Zwick i Nia Vardalos parla de la muliculturalitat (poden viure en una mateixa família dues cultures tan diferents com la grega i l'anglosaxona?), mira de proposar solucions per mantenir la pròpia llengua, la pròpia cultura... Diu, al capdavall: pots ser americà, sent grec; hi ha una manera de ser americà que és compatible amb la de ser grec. La història d'amor és l'element necessari, però en el fons secundari, per amanir aquest -ara si, perfecte- elogi d'un melting pot. Un concepte utilíssim, no sé si idealitzat o no, i que necessita, regularment, noves capes de pintura -com aquesta pel·lícula i tantes altres!- per mostrar-se encara com a element cohesionador que ha estat, és, i serà?

I en el nostre cas, com ens ho fem per dir al veí de Casablanca que fa vuit anys que és en un barri de Badalona que hi ha una forma de ser català que és compatible amb la de ser marroquí, com el convencem que la seva cultura també ens pot enriquir, que també té coses a aportar? Tot això es mostra clarament a Mi gran boda griega. L'anglès és, naturlament, la llengua de trobada. Com n'és de senzill!