Una encantadora anomalia

Recordo sovint aquell 'California Stars', a l'Astoria de Londres, l'any 2003, en la gira del Yankee Hotel Foxtrot, amb milers de puntets de llum iluminant l'escenari i com allò em va semblar la cosa més bonica i delicada que havia vist mai en un esenari; em ve al cap també regularment la mirada tendra i desafiant, -com la de Dylan als seixanta, va observar aquella mateixa nit el fotògraf Jordi Vidal-, que Jeff Tweedy va oferir el passat desembre al Primavera Club mentre interpretava, fora de micro un Acuff Rose magistral... una de les deu cançons que mai voldria oblidar?, em vaig preguntar aleshores. Tot això ho tinc ben present, tant com les apassionades discussions que, sobre el 98 teníem amb en Guillem a la Sargantana, quan ell just acabava de tornar d'Edimburg: qui eren millors, Wilco o Son Volt? Dijous passat, un Tweedy més tranquil i serè que mai sortia a l'escenari amb un provocador barret Stetson. El primer tema, un fosc i intens Sunken Treasure desafiava totes les normes de com començar un show en directe. Però tan se val, Wilco escriu avui el millor rock, amb diferència. Una carrera impecable, de llarg recorregut, una encantadora anomalia.

Foto: Sergi Fornols.