Persepolis, més que una adaptació

No era fàcil convertir en pel·lícula una obra tan singular com Persepolis, el reeixit híbrid que la iraniana Marjane Satrapi va elaborar sumant unes memòries de joventut a un innovador llibre de còmic. La pel·lícula en qüestió és la candidata francesa als Oscar i sintetitza els quatre volums de la novel·la gràfica, editats entre el 2000 i el 2003 amb èxit de crítica i públic a mig món (també a Catalunya, en català, amb Norma Editorial). Ho fa mantenint la tendresa original, l'amarg sentit de l'humor, la confusió i la ira i, al capdavall, l'indefugible horror davant de la repressió, primer del sha, després de la dictadura islàmica. La pel·lícula, dirigida per la mateixa autora (no sé si hagués pogut ser d'una altra manera) i Vincent Paronnaud, és estimulant, i té un tractament cinematogràfic d'altura. L'expressionisme radical que Satrapi exhibeix en els còmics, i que a vegades voreja un cert lletgisme, esdevé una cosa més refinada i elaborada, amb moments de gran bellesa estètica. Persepolis, la pel·lícula, és una gran adaptació perquè és, precisament, més que una adaptació.