diumenge, de febrer 10, 2008

La transició sense fi

Prenc quatre notes mentre visito l'exposició En Transició, al CCCB. Està bé, això, perquè res sona al de sempre, en aquesta instal·lació, i no voldria 'traspaperar' algunes de les idees que m'interpel·len mentre camino per aquest paisatge que m'és entre proper i llunyà, i potser per això m'és també tan equívoc. M'agrada la idea de relat --la vaga com el relat de l'oposició política-- i la forma com tanta gent --cadascú a la seva manera-- van convertir allò personal, en polític. Joves amb el cor ple de rock'n'roll, treballadors en lluita, pares i mares que volien assajar noves famílies, mestres plens d'ambiciosa vocació... i també polítics, és clar, naturalment. Però no només polítics.

Acabada la visita em passejo pel pla dels Àngels, i veig de lluny les noves instal·lacions de la Universitat de Barcelona. Com ha canviat el país! Quanta misèria i grisor ens hem tret del damunt! Però mentre faig una brevíssima cua davant una parada de 'bicing' els meus pensaments es tornen a encaminar a l'exposició que acabo de veure. 'En transició', diu el títol. I si, em pregunto, la transició no s'hagués acabat? I si la clau fos acceptar una 'transició' continuada, exigent i innovadora. Quins haurien de ser els nostres relats, avui? Quines serien les nostres apostes de canvi personals? Vaig per treure la petita llibreteta negra amb les notes que he près fa uns pocs minuts... però decideixo esperar i escriure, ja a casa, en aquest bloc telemàtic.

Etiquetes de comentaris:

1 Comments:

Anonymous Arnau said...

Oriol,
estaràs content amb la Penya ;)

jo la veritat no gaire, és el preu de ser del barça en tot i a verdes i madures jeje

salut!

1:06 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home