L'última del McEwan

Hi ha coses curioses. M'acabo 'A la platja de Chesil', l'última de l'Ian McEwan, i sona el telèfon. És el meu amic Pujol, un bon Mcewanaddicte, com jo. La trucada es produeix pocs segons després que jo hagi deixat el llibre clos damunt la tauleta del menjador i d'haver donat els preceptius copets sobre la coberta amb els dits, un gest que es veu que és molt meu i que té a veure amb la satisfacció d'haver acabat un llibre, un bon llibre. "Sabia que t'agradaria, ja t'ho vaig dir, Lladó", em diu. 'A la platja de Chesil' és una novel·la curta, però no és, crec, ni una obra petita, ni una obra menor, com ha dit una part de la crítica. Hi trobem, concedeixo, un McEwan més depurat, aparentment més senzill, però en la trama hi habiten els habituals personatges, i la seva tan singular barreja de crueltat i humanitat, les seves preguntes tan fondes, i els seus dubtes tan punyents. El llibre és moltes coses a la vegada: una novel·la d'amor, un retrat generacional, una reflexió quasi filosòfica sobre el fatalisme de les decisions que culmina en quatre pàgines finals d'antologia.