Quatre notes (tardanes) sobre el 9M

Clau espanyola, clau catalana El bipartidisme dels grans partits d'obediència espanyola –per fer servir la bèl·lica expressió de Duran Lleida ahir en la seva compareixença- és asfixiant i conjura negres horitzons. O potser no són tan negres. Perquè, en efecte, les eleccions del 9M han estat clarament espanyolitzades però la clau catalana –parlo del Principat- ha tingut un paper important. Molt important. El vot de la por... ha pres volada amb força precisament quan el PP ha tret la bandera de l'anticatalanisme; qüestions de pes en l'agenda política –com ara el finançament, les infraestructures-, han estat acceptades pel PSC amb posicions pròpies, sensiblement diferents a les del pare PSOE, i així ha estat advertit –de forma subtil- en diverses declaracions. A Catalunya es planteja una agenda diferent a la d'Espanya. Es manté el fet diferencial, tot i que potser aquest ja no s'articula al voltant del pal de paler del -diguem-ne- nacionalisme de la vella escola.

Quin vot és el teu?Hi ha hagut el vot útil, articulat a partir de la por que fa l'altre, un vot cohesionat en el rebuig i la defensa. Però també hi ha hagut un vot sentimental, despertat en les últimes hores de la campanya per la sentida crida a la participació de la filla de l'exregidor assassinat per ETA. Un vot, aquest darrer, volàtil, però no irrepetible. També hi ha hagut el vot simbòlic: gent que ha votat en blanc, que ha fet vots nuls o que ha votat col·lectius de bandera excèntrica. I finalment, el vot convençut, alegre, convincent. Però al meu entorn –un sempre acaba parlant del seu entorn, vulgui o no vulgui- n'he vistos pocs, d'aquests.
 
El naixement d'un front comú Em quedo amb la cara de la gent d'Esquerra la nit electoral. Apareixien amb cara d'haver plorat de valent, quan Carod, amb la seva tallant autocrítica, torna a marcar diferència i parla de la paradoxa dels missatgers. Si aquests sempre fan el que diu l'amo, perquè no votar l'amo directament? Esquerra i Iniciativa n'han estat les grans perjudicades. El bipartidisme és una màquina imparable, avui. Agradi o no, tothom ha de readequar estratègies. Hi ha dues paraules que entraran en el vocabulari politic dels propers anys: front comú.

I ara què? Hi ha grans temes en els quals PSOE i PP es posaran d'acord i d'altres que el PSOE preferirà tenir la discreta col·laboració de partits que combinen clau territorial i un prudent conservadurisme. El PSC, mentrestant mirarà de fer de lobby --perquè la seva feina no vol sorolls--, mentre la resta del tripartit bé es llepa les ferides, bé esmola les ungles. L'espectacle tindrà lloc més als passadissos que a la plaça pública. Mentrestant, aquesta Catalunya desenganyada del vot prestat continuarà esperant el seu moment. Que és com dir el seu candidat.