Les habitacions on no hi ha ningú

La Soledad, de Jaime Rosales, respon una pregunta que, aparentment no té cap importància: què passa a les habitacions quan no hi ha ningú? Subratllo això de l'aparència, tot i que potser no caldria. Perquè és evident que tot té importància, quan un ha d'explicar una història. Fins i tot les habitacions on no hi ha ningú. Rosales ens planteja dues històries creuades: una mare intenta recompondre la seva vida a Madrid deixant enrera un entorn rural; mentre una extensa família urbana s'enfronta a la malaltia de la més jove. Ho fa amb una sensibilitat extraordinària, i un ofici cinematogràfic d'altura -reconegut amb sorpresa i justícia en l'edició dels últims Goya-. L'aposta del director català per la 'multivisió' -l'espectador veu, amb la pantalla partida, diferents perspecitves d'una mateixa escena- supera la frivolitat i l'artifici. No era fàcil. La Soledad és una pel·lícula que queda perquè reflecteix tant bé el misteri de la vida, sense intentar explicar-lo. Fóra inútil.