dimecres, de febrer 27, 2008

Homenatge a Kirsty MacColl

Kirsty MacColl va morir fa uns pocs anys a Mèxic, a l’illa de Cozumel, atropellada per una barca esportiva, mentre practicava submarinisme. Un final de tràgica truculència, que li va donar molt més espai en els diaris del nostre país del que mai es va dedicar a la seva vindicable discografia. Injust, denunciable, però gens sorprenent. Ja passen, aquestes coses. Els afeccionats les acceptem amb resignació i potser amb un subtil –i no sé si necessari- esnobisme. Hi ha tants tresors per descobrir entre tota la buidor que ‘toca escoltar’... Aquest post vol ser un modest homenatge a la MacColl. Un recordatori a la seva carrera sempre interessant i aventurera –tan difícil de seguir aquí, que cal recórrer a l’Amazon o a la importació-; aquest post és també una sentida reivindicació del seu pop juganer, de les seves històries d’irònica feminitat, de la indomable mescla de salsa i pop de la part final de la seva carrera, del seu excel·lent gust per les versions –el Days dels Kinks, el You just haven’t earn it dels Smiths...--, de les seves col·laboracions –dels Talking Heads als Pogues, és la veu de Fairytale in NYC, passant per Billy Bragg--. Però sobretot, aquest post vol ser un homenatge a la veu, la seva veu. Eterna. Perquè aquell matí, sota el cel del Carib, entre la confusió, els crits i l’aigua plena de sang, va aixecar-se, invisible a tothom, un àngel somrient. Era la veu de Kirsty MacColl. Continua amb nosaltres. Només cal prémer el play.

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Sí, Oriol, tenia una veu molt bona. Però es deia Kirsty! Veure http://en.wikipedia.org/wiki/Kirsty_MacColl

8:31 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home