Si res val la pena...

Hi ha pel·lícules que em costen. Són les pel·lícules que no donen respir, que diuen que tot està malalt, que no val la pena, que és millor morir. Que morir és, vaja, l'últim descans. L'únic descans, fins i tot. Però és que si res val la pena, quin sentit té anar al cinema? Despertar consciències, desvetllar la nostra vetlla d'occidentals? Potser si, no ho sé. Que ningú es pensi que el que demano és un filtre de color rosa. El cinema és una eina per entendre el món, i entendre el món és, al final, una forma de transformació. El desànim i el pessimisme no han encès mai cap revolució. Aplaudeixes, a l'acabar, amb el just sentiment de culpabilitat -aquell lleu dolor, dolç i còmode- i passes a una altra cosa. Si res val la pena... Passem a una altra cosa?!

Una reflexió, sospesada uns quants dies, d''El Buda explotó de verguenza', de la directora iraniana Hana Makhmalbaf.