Somnis digitalitzats

¿Qui són aquestes personetes, vestides amb aquesta roba sense arruges, de colors vius? Hi ha una família, pare i mare joves, que esperen amb un gest d'entranyable impaciència que el seu petit se'ls acosti amb la bicicleta, tot just estrenada. Hi ha aquesta gespa de color verd, un verd saturat, impossible, quasi oníric. Hi ha també aquestes piseries netes i elegants, situades enmig del que intueixo que és una ciutat, però que és en realitat una massa informe. És com si aquesta urbanització fos una illa -com cada home és una illa, puntualitzava el poeta- suspesa en els llimbs d'un món sense sorpreses, assèptic, gris.

És el món que existeix en aquests grans cartells publicitaris: 'El piso de tus sueños', 'El campo enmedio de la ciudad', 'Tu casa al lado del mar', i un llarg i conegut etcètera. Somnis digitilitzats, la felicitat virtualitzada.

Però va passant el temps. Els pisos no es venen, el cartell es va tornant groc -cruelment, implacablement. Apareixen les esquerdes en el quadre que semblava tan perfecte. Les petites personetes encara hi són, es distingeixen sense problema... semblen congelades en aquell gest d'estudiada felicitat. Potser perplexes, potser penedides, potser absents a tot, mirant de tirar endavant.