Somnis digitalitzats

¿Qui són aquestes personetes, vestides amb aquesta roba sense arruges, de colors vius? Hi ha una família, pare i mare joves, que esperen amb un gest d'entranyable impaciència que el seu petit se'ls acosti amb la bicicleta, tot just estrenada. Hi ha aquesta gespa de color verd, un verd saturat, impossible, quasi oníric. Hi ha també aquestes piseries netes i elegants, situades enmig del que intueixo que és una ciutat, però que és en realitat una massa informe. És com si aquesta urbanització fos una illa -com cada home és una illa, puntualitzava el poeta- suspesa en els llimbs d'un món sense sorpreses, assèptic, gris.

És el món que existeix en aquests grans cartells publicitaris: 'El piso de tus sueños', 'El campo enmedio de la ciudad', 'Tu casa al lado del mar', i un llarg i conegut etcètera. Somnis digitilitzats, la felicitat virtualitzada.

Però va passant el temps. Els pisos no es venen, el cartell es va tornant groc -cruelment, implacablement. Apareixen les esquerdes en el quadre que semblava tan perfecte. Les petites personetes encara hi són, es distingeixen sense problema... semblen congelades en aquell gest d'estudiada felicitat. Potser perplexes, potser penedides, potser absents a tot, mirant de tirar endavant.

It's only rock'nroll (but I like it)

Un dia et lleves amb l'elegància d'un tema de Burt Bacharach, i el cor et demana substituir el suc de taronja per una copa de xampany, però al vespre l'habitació s'ha enfosquit i una bombeta groga prova, precàriament, de fer la seva feina. T'adones, aleshores, que has acabat en en una cançó de Johnny Cash. Al migdia, al metro, has tingut ganes de saltar i abraçar aquella noia que llegia un llibre en francès perquè et semblava inexcusable no fer-ho mentre Stevie Wonder cridava, boig d'alegria, Uptight, everything's alright. I de camí a la feina, a la cua del cine, o potser mentre esperaves en aquella plaça has volgut canviar el món perquè has entès què volia dir Bob Dylan quan parlava d'aquella pluja forta, que s'ho havia d'endur tot. I finalment, totes les cançons d'amor que has escoltat mai han trobat la seva precisa mutació en la inflamada melodia d'un nou tema, tot just descobert. El sents per primera vegada, al teu ipod... ara, ara mateix, mentre creues la mirada amb una distreta estudiant, que potser no veuràs mai més.

Passar-se l'estació

La gent que s'adorm al metro es dóna, perquè vol o perquè no pot més. Així es com es deixen endur per un riu confiat, tot un exemple de civilitzada resistència, en aquest món nostre, on tot es calcula i analitza. M'agrada veure les seves cares sense secrets: la boca oberta, els més tranquils; les celles corrugades els que... i tanmateix.

Potser un dia, un d'aquests dormilegues es passa l'estació i, un cop despert, decideix continuar. A veure què passa.