Una realitat apedaçada

El Passeig Marítim de Vilassar de Mar no me l'imaginava així, però està bé, això. Em sorprèn, i m'agrada. L'urbanisme dissenyat als despatxos de l'àrea metropolitana de Barcelona --depurat, brillant i quadriculat-- encara té espais per conquerir. Aquest, en concret, conserva un aire de precària relíquia. Existeix, absent encara a l'esperit olímpic, com el record d'una realitat apilonada, apedaçada, bandera d'un resistent conservadurisme, de ben segur involuntari. Passegem per la sorra, en el sector que va del Palomares al Club Nàutic. Unes atzavares seques ens donen la benvinguda. De lluny la platja sembla plena de brutícia i, en efecte, trobem plàstics destripats, llaunes plenes de rovell i objectes indeterminats, que em provoquen la curiositat. Però també hi ha alguns tresors. Algunes medusses han estat llançades a la riba, tot mostrant a la sorra la seva mort voluptuosa. Hi ha fragments de vidre, arrodonits pel temps i la fúria. Petits troncs de formes carpitxoses i trossets de closques diverses jeuen sense ordre ni concert. Com ha de ser. Diversa és també la gent que passeja, a peu de camí, a tocar de la via del tren. N'hi ha que corren, n'hi ha que xerren, n'hi ha que baden. Uns pescadors preparen les canyes amb un confiat somriure de felicitat. És l'hora blava del poeta. Falten uns minuts per les vuit d'aquest dissabte de maig.