De l'última a la primera...

Llegeixo el diari de l'última pàgina a la primera, saltant-me, religiosament, la secció d'esports i fent una parada cada cop menys distreta per la d'economia. M'agrada començar la lectura amb les notícies del cinema, el rock i l'art. És una forma més prudent i en general més satisfactòria d'apropar-se a l'actualitat del dia. El costum ve per via familiar i, per bé que darrerament, i per causes que desconec -i que no deuen tenir gaire importància- me'l salto amb una certa regularitat, continua amb un cert vigor. Una excentricitat que, em consta, és compartida per moltes persones. Sóc, igualment, dels que dobleguen -maltracten?- les pàgines del diari, dels que escriuren al marge i n'estripen un bocí. Acabo amb els dits bruts de tinta i acumulo diaris vells a la bossa mentre em pregunto: perquè pesa tant?

Al meu davant, al tren, hi ha una noia molt jove que assaja una cara tota seriosa --vol semblar més gran--. Du una maleta de rodetes, d'aquestes que no cal embarcar. Intenta llegir el diari que li han donat a l'aeroport i que ha agafat una mica temerosa: i si s'ha de pagar? Se'n surt malament. Se li desmunta, no sap com posar-se, comença a llegir una notícia però els ulls li salten a la següent, i així anar fent. Arriba a un quadernet central, i no se'l deixa per després. Error. Continua llegint, saltant-se la narrativa oculta del diari del dia. Em fa pensar en una d'aquelles parelles noves que es fan petons sense saber-ne. No han practicat prou. Les ulleres xoquen, també el nas: l'acte de tocar-se és un gran gest equívoc. No diré que llegir el diari és un acte d'amor. Però suposo que si que l'és, d'alguna manera. He dit que no ho diria. I ja ho he dit.

[Foto de Marcel Germain]