dijous, de maig 29, 2008

Hi ha preus que no es discuteixen

Fa una estona he pagat 26 euros per un disc nou. Em dóna la sensació que 'ja ningú compra discos' i per tant no sé si hi haurà gaire gent que s'escandalitzi per aquest preu... que sàpiguen, en tot cas, que és un preu car. Inèdit. Que fins i tot a mi --i els que em coneguin sabran apreciar el significat d'aquesta reacció-- m'ha fet preguntar a l'assessor de Castelló (això són els dependents de Castelló o de Revolver, per no sortir del carrer Tallers) si no hi havia un error en l'etiqueta. Era una importació, era una edició amb dvd adicional. D'acord. Però pagar 26 euros per un disc és pagar molt.

Tanmateix, hi ha preus que no es discuteixen. Un nou disc de John Hiatt, com un nou disc de Randy Newman, de Nick Lowe, de Wilco, de Richard Thompson, d'Steve Earle, de Lucinda Williams, de Roger Mas, de Bob Dylan, de Tom Petty o de Tom Waits, es compra sense haver llegit crítiques, sense esperar l'edició 'europea'. Es compren allà on es pot, el més ràpid possible. Al preu que sigui. És el que fet jo, fa una estona, en comprar 'Old Friends', l'últim del Hiatt. I ara, al pati, amb el MacBook a la falda, després d'haver acabat amb la primera Franziskaner, evoco amb What love can do (cridada a esdevenir un nou clàssic en el seu repertori) la força del rock que es gronxa, amb sàvia intensitat i murri ofici, al porxo de la vella casa del gran 'bluesman' blanc d'Indiana. Només trobo a faltar --posats a trobar a faltar alguna cosa!-- aquell brogit que feia l'agulla del tocadiscs quan lliscava damunt la immortal cara A d'aquell 'Bring the family' (el disc que he escoltat més vegades?) l'any 1987. Fa més de 20 anys. Hi ha preus que no es discuteixen.

Etiquetes de comentaris: ,

5 Comments:

OpenID venturapublicworks said...

Ara difícilment pots comprar un CD a pèl. Sempre t'hi acaben colant o un DVD innecessari o el quadern escolar del fill de l'artista, que els serveix d'excusa per colar-te més de 20 euros. Intenten compensar la caiguda de les vendes aportant contingut per donar valor afegit als CDs, però no s'adonen que els que es baixen música no els importa ni tan sols el valor afegit d'una portada!

11:08 a. m.  
Blogger Li said...

Comprar un CD a 26 euros, sentir l'agulla del tocadisc... Vols dir que no t'estàs convertint en una relíquia Oriol? Entranyable, però relíquia...

2:01 p. m.  
Anonymous Anònim said...

"...Un nou disc de John Hiatt, com un nou disc de Randy Newman, de Nick Lowe, de Wilco, de Richard Thompson, d'Steve Earle, de Lucinda Williams, de Roger Mas, de Bob Dylan, de Tom Petty o de Tom Waits, es compra sense haver llegit crítiques, sense esperar l'edició 'europea'. Es compren allà on es pot, el més ràpid possible"

I jo et dic: AMÉN!

3:27 p. m.  
Anonymous Vidal said...

Moltes d'aquestes edicions "deluxe" no fan més que castigar a qui no han de castigar: els que encara comprem discos i se'ns titlla de relíquies. En l'últim Wilco i l'últim Petty, per citar-ne dos d'aquesta llista de compres a qualsevol preu, les discogràfiques van editar primer les edicions normals i, al cap d'unes setmanes, les edicions per a fans. No només no donen les gràcies als que encara són capaços de gastar-se 26 euros en un disc sinó que, a més, els conviden a passar doblement per caixa.

8:03 p. m.  
Blogger Li said...

És que el fetitxisme s'ha de pagar... No trobeu natural disposar de qualsevol poema de Miquel Martí i Pol a la xarxa? Fa això que ningú compre la seua literatura? Jo he dormit amb llibres del Benedetti en nits molt i molt fredes i he portat als avions les obres complertes de l'Estellés per si moria llegir un vers seu abans... Tanquem totes les webs on apareixen els seus poemes? Cobrem un canon a qui les recite en un lloc oficial? Com funciona tot açò... ?

8:29 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home