Fats Waller, el músic feliç

"T'hagués pogut dir que era Duke Ellington o John Coltrane, però et vaig dir Fats Waller, perquè Fats Waller era un home feliç". Tota una declaració d'intencions, continguda en un dels millors moments de Be Kind, Rewind (Rebobineu, si us plau), l'última pel·lícula de Michel Gondry. Aquesta cita és un bon exemple de la savia i gens innocent profunditat que trobem rera la contagiosa alegria de viure que transmet aquest irregular però ben suggerent artefacte fílmic. La producció té una factura estudiadament 'trash', que veiem presentada amb la sintaxi de la postmodernitat fílmica (marca de la casa Gondry, el qual prové del camp del vídeoclip més vanguardista). Tanmateix, i sorprenentment, hi trobem també arrels ben fondes al cor del segle XX. Personatges com Frank Capra, Preston Struges o el mateix Fats Waller planen en aquesta curiosa 'buddy movie', una reivindicació encesa del 'fes-t'ho tu mateix'. Llàstima que la mitja hora final perd una mica de tensió narrativa: inexplicablement, en els últims minuts el film esdevé una cosa més aviat flàccida i precipitada. Com si Gondry no se n'acabés de sortir delimitant la fina línia que separa l'humanisme de la sentimentalitat.

[APUNT: Els Irradiadors Camaleònics, en el seu espectacle 'Plouen cartes del cel', estrenat l'any 2000 a Tiana, ja reivindicaven, precisament, el mateix Waller, el músic feliç, a partir de poemes de Salvat Papasseït. Rera els Irradiadors, l'ombra de Pep Mita. En Josep Maria Busquets i seu optimisme revolucionari, tan 'punky', ell, amb la seva barba blanca i la seva gorra de beisbol].

Televisió en vers

TVB 1 minut és la nova aventura de Pep Mita. Els que hem tingut la sort de poder disfrutar els filmets del poeta badaloní, quan feia d'home de cine a finals dels setanta i principis dels vuitanta, sabíem que aquesta era una assignatura pendent del badaloní, en els últims temps molt més dedicat a la poesia i a altres batalles culturals. You tube i wordpress són els aliats perfectes, eines de les quals es serveix amb la seva sàvia economia. I així ens serveix el que és, per mi, una de les millors televisions que es poden veure ara mateix al nostre país. Immediata, divertida, àgil i intel·ligent... com és que ningú havia pensat mai a fer televisió en vers? Havia de ser en Pep el primer a fer-ho.

[La foto, en Pep a la Sargantana, sota un retrat de Chris Hillman i davant d'una projecció del Mississipí arribant a Nova Orleans]