Indiana Jones és l'ironia

Les noies que teníem assegudes al costat devien rondar la vintena. Era la primera vegada que veien l'Indiana Jones en la pantalla gran d'un cinema, o això em va semblar entendre de la seva conversa críptica i entretallada. Menjaven dos entrepans comprats en una cadena de menjar ràpid, s'ensenyaven fotos en el mòbil mentre passaven els tràilers i estaven assegudes d'una manera inimitable (a la meva edat, almenys) amb les cames desafiant la butaca del davant. Però la seva mirada, al començar la pel·lícula, no era molt diferent de la nostra, curiosament. Potser el seu pare, potser una germana, o un grup d'amics els havien transmès l'emoció per aquest gènere que, tan poc rigorosament, diem que conté 'aventures com les de tota la vida'. ¿Què vol dir "aventures com les de tota la vida"? De quines aventures parlem? O millor, de quines vides? La manera d'explicar aventures és avui molt diferent a la de Howard Hawks (naturalment), però també és diferent de la manera de fer-nos patir i emocionar de la casa Spielberg (i això és menys evident). Peter Jackson fa les coses d'una altra manera, és clar. Per no parlar dels germans Wachowski. Però en la sèrie d'Indiana Jones, Spielberg converteix aquesta contradicció entre passat i present en virtut: les aventures del seu valent arqueòleg guanyen valor per la tendra i respectuosa ironia amb la qual fa córrer el metratge pels paisatges d'un cinema que ja no es fa. ¿Es pot disfrutar amb les aventures d'Indiana Jones sense entendre -i estimar- aquest cinema trepidant i imaginatiu, al qual ret homenatge? Potser les noies que tenia al costat sabien més de 'manga' que del senyor dels Anells, més de Herbert que dels Rolling Stones, però, d'alguna estranya manera, entenien i apreciaven que l'austeritat fa parella amb l'elegància a l'hora de filmar una baralla, situada en perfecte equilibri entre l'screwball i l'slapstick. I per mostra un botó: els cops de bastó al bar de la facultat i la posterior persecució amb la moto estan plantejats de forma brillantíssima. Memorable. Uns pocs minuts de cinema majúscul, que fins i tot ens permeten oblidar un desenllaç que peca del mateix que fallen les altres pel·lícules de la sèrie: aquest excés de sobrenaturalisme efectista, desprovist de tota ironia, massa seriós i transcendent!