Aquelles noies amb tutú

No les tenia totes, però diguem-ho de bon començament i perquè s'entengui: era el primer cop que anava a veure un ballet. Li ho confessava a la meva facilitadora, una incrèdula Marina Guardiola, uns pocs segons abans de començar la indiscutible relectura del 'Llac dels Cignes' de Txaikovski que la nonagenària Alícia Alonso ens proposa, amb el seu Ballet Nacional de Cuba, al teatre Tívoli de Barcelona. Tenia una mica de por; tot ignorant, jo. Vet aquí: que la música em recordés algun anunci, que les noies vestides amb tutú fent saltironets em fessin riure, i que el decorat pintat em fes pensar en l'última funció dels pastorets que havia vist quan encara era adolescent. La Valèria Gaillard, en el seu rigorós i sensible (com li és habitual, d'altra banda!) escrit a El Punt en parla amb termes del tot elogiosos. Ho entenc. Ho comparteixo. Només difereixo en una cosa. La Valèria critica l'escenografia. Jo no. A mi m'han impressionat aquells decorats pintats, i aquelles noies amb tutú... m'ha impressionat també el poder sense marcir d'uns temes musicals (aquest tan-tan-tan-tan-tan-taaaaan-tan) escoltats fins a la sacietat. El que m'ha deixat parat és el que esperava que me'n distanciés. M'ha agradat que m'agradés, més o menys exactament, el que devia agradar a un senyor del segle XIX.

Al segon acte, furtivament situats en una llotja privada, m'emocionava, fatalment ferit per la potent força dels cossos dibuixant en l'aire la gràcil forma del no res. Odette, cigne dòcil, Odile cigne ingovernable. El mateix cigne, el mateix signe? Finalment, la mateixa dona. Al XIX, al XX i al XXI. Cartró pedra? Art de pedra picada!

[Foto d'un assaig al Tívoli. FONT: A.T. / EL PUNT]

Del Meliès al Negroni

... o el que és el mateix, la prova irrefutable que Barcelona encara val la pena.

Els Meliès, al carrer Villarroel. Un cinema que no és cèntric ni modern, i que té les crispetes vetades, però que en canvi a mi em fa sentir com un personatge de pel·lícula de Woody Allen. No només són les ulleres de pasta, també és la constatació que a la sala hi ha més persones soles que apararellades, i que tot resta fosc i en silenci, fins que ha acabat l'última lletra dels títols de crèdit. Així és com els cinèfils fem la missa. Però tornem al Woody. També hi deu fer que al sortir m'agafen ganes d'arribar-me fins al pont de Brooklyn i travessar-lo a ulls clucs, sentint el vent de l'East River a la cara. Que la ciutat que mai se'n va adormir em quedi tan lluny -quant a quilòmetres comptables- m'incomoda relativament. Els quilòmetres que m'importen no són els que es poden comptar.

El Negroni, al carrer de Joaquim Costa, el lloc de Barcelona on passen més coses -i més interessants- en un dia qualsevol; posem, avui mateix. Una cockteleria, aquesta, minúscula i mimada per un servei que, això és del tot obligat en aquest cas, té més de metge que de barman. Hi ha barmans que estudien tant com un metge, vet aquí. És, aquest establiment, un oasi de civilitat, car sembla que fins i tot s'exerceixi -sense haver-lo d'exercir- un subtil i encertat dret d'admissió. Tot convida a la confidència i la rialla, i la gent que t'envolta té converses tan interessants, que penses que tots podrien ser amics teus, no perquè els teus amics sempre tinguin converses interessants... sinó perquè en l'aire circula un perfum confiat i tranquil, el preludi dels moments perdurables.