Del Meliès al Negroni

... o el que és el mateix, la prova irrefutable que Barcelona encara val la pena.

Els Meliès, al carrer Villarroel. Un cinema que no és cèntric ni modern, i que té les crispetes vetades, però que en canvi a mi em fa sentir com un personatge de pel·lícula de Woody Allen. No només són les ulleres de pasta, també és la constatació que a la sala hi ha més persones soles que apararellades, i que tot resta fosc i en silenci, fins que ha acabat l'última lletra dels títols de crèdit. Així és com els cinèfils fem la missa. Però tornem al Woody. També hi deu fer que al sortir m'agafen ganes d'arribar-me fins al pont de Brooklyn i travessar-lo a ulls clucs, sentint el vent de l'East River a la cara. Que la ciutat que mai se'n va adormir em quedi tan lluny -quant a quilòmetres comptables- m'incomoda relativament. Els quilòmetres que m'importen no són els que es poden comptar.

El Negroni, al carrer de Joaquim Costa, el lloc de Barcelona on passen més coses -i més interessants- en un dia qualsevol; posem, avui mateix. Una cockteleria, aquesta, minúscula i mimada per un servei que, això és del tot obligat en aquest cas, té més de metge que de barman. Hi ha barmans que estudien tant com un metge, vet aquí. És, aquest establiment, un oasi de civilitat, car sembla que fins i tot s'exerceixi -sense haver-lo d'exercir- un subtil i encertat dret d'admissió. Tot convida a la confidència i la rialla, i la gent que t'envolta té converses tan interessants, que penses que tots podrien ser amics teus, no perquè els teus amics sempre tinguin converses interessants... sinó perquè en l'aire circula un perfum confiat i tranquil, el preludi dels moments perdurables.