Un scriptorium que provoca preguntes

Em faltaven a penes quatre pàgines per acabar l'últim Auster, aquest literal 'Viatges per l'Scriptorium' i encara no havia entès el llibre. I és així, exactament: no només no sabia què em volia dir l'autor (em trobava davant d'un metafòric llibre denúncia d'un món regit per agències de seguretat al marge del dret? era una corprenedor recorregut pel cap d'un vell trastocat? una reflexió metalingüística sobre el fet d'escriure?) sinó que ni tan sols sabia qui era el protagonista, si és que hi havia protagonista... vull dir, millor, un únic protagonista. L'escriptor de Nova York ens ofereix una proposta estranya, i diria que també és fallida, ja que l'autor sembla -i això és una novetat- excessivament autosatisfet en el seu virtuosisme. Innegable, però també -ni que sigui per una vegada, per una primera vegada- artificiós. No obstant, reconec que jo, a quatre pàgines del final, confós, exasperat i potser també un pèl enfadat, no podia fer altra cosa que continuar llegint. 3, 2, 1. Llibre acabat, malgrat tot.