Un ocell travessa el cel blau

La discografia de Wilco és impecable, si exceptuem un primer disc poruc, un pèl atropellat i en general sense gaire cosa a dir; i si passem per alt una segona part no reconeguda, 'The ghost is born', que conté un parell d'excentricitats penoses que espatllen un disc que, no obstant, vola a gran altura en més d'un moment. La resta de treballs -no compto, és clar, un alimentici directe, destinat sobretot a mantenir la flama en el moment en que Wilco comença a sortir a les portades- formen part d'un paquet indiscutible en la seva ambició... i en els resultats.

'Being there' és un compendi apassionat i sorollós de música estimada i també, potser, un catàleg d'habilitats i de referències musicals... al capdavall, Wilco havia de demostrar moltes coses, en aquest segon disc, que era una mica també el seu primer disc. 'Summerteth' envia un missatge: Wilco és un viatge, no un lloc d'arribada. I on eren Wilco aquell 1999? A la costa oest, al sol d'una California mítica, llançant a l'aire els daus d'uns temes escrits que comencen a prendre la forma que els pertoca. Jeff Tweedy aprèn a mirar el món a través d'un cub. La sintaxi de les seves cançons és la clàssica dels grans temes del folk nordamericà -el líder de Wilco en té un coneixement enciclopèdic que no és distant i fred, sinó íntim- però té la curiositat dels pioners i això el crema per dins. La flama pren en el seu millor disc, 'Yankee Hotel Foxtrot', una fabulosa col·lecció de cançons, que sobrepassa la seva presentació formal, venuda amb habil sentit comercial com a rock abstracte.

L'any 2007, arriba 'Sky Blue Sky', que no es situa en cap equidistància, sinó que, crec, reclama un lloc propi en la discografia. Tweedy signa un disc relaxat en el tempo; amb un subtil sentit de l'humor en els arranjaments que van del soft rock, al glam tot passant per un epidèrmic rock progressiu; òbviament exhuberant en la instrumentació, en el qual sobresurt la guitarra de Nels Cline, capritxosa en la cerca de tonalitats dels setanta; el piano suau i sensual, quasi folkie, de Mikel Jorgensen i la bateria desacomplexada de Glen Kotche. Tweedy s'amaga rera el vestit elegant d'un crooner que ningú s'esperava, a aquestes altures. Substitueix el fosc i amargat cinisme d'altres temps per lletres més lluminoses -'there's a light, one light', canta en l'enorme track 6- i ens planta als nassos un disc esplèndid que defuig etiquetes. No fa cap pas enrera, i molt menys no retorna a la pols de l'americana . És una altra estació en el camí. Més lliure, més tranquil... menys cerebral, menys enfadat. No sé si ens barallarem per sempre més discutint aquest disc. El meu veredicte és: 'Sky blue sky' ja fa companyia a 'Yankee Hotel Foxtrot' i 'Being there'.