La Bíblia, com la llegiria un Beat

Els afeccionats al rock d'accent literari de Barcelona van viure amb emoció la presentació en directe de la personal lectura de les paraules de Jesucrist que Rickie Lee Jones ha fet en el seu nou disc 'The Sermon on Exposition Boulevard'. Un disc que figurarà, segur, en el llistat de millors de l'any. Lee Jones viu una mena de renaixement artístic i d'això no en va quedar cap dubte ahir, 16 de maig, al Bikini, amb una excel•lent entrada malgrat la coincidència amb la final de l'Espanyol. El que té mèrit és que el renaixement no té lloc damunt les cendres d'una època poc inspirada o mediocre, sinó que s'edifica sobre una biografia musical sense altibaixos –per bé que dispersa-, amb discos recents encara valents, encara plens d'interès. El renaixement pren la forma de sermó, un sermó que enllaça bé amb les 'històries urbanes' que l'han fet famosa i que, de retruc, la situa en un nou estadi de la seva carrera, que ara caldrà valorar amb el temps. La gran intèrpret de LA va fer emmudir la sala 'llegint' la Biblia com ho faria un 'beat', acompanyada d'una banda excel•lent. Un so orgànic, angulós, amb capes i capes de persussió, amb aires de la West Coast de filiació més Frisco que LA, va acompanyar la cantautora, que es va sentir molt còmoda amb les peces de l'últim disc. El corprenedor 'Nobody know my name', va donar pas a un Getsemeneh convertit en íntim lament, fins arribar a l'explosió de Falling Up, que ja reclama un lloc entre els clàssics de Lee Jones. La 'duquesa de Coolsville' va recuperar un parell de temes de Ghostyhead, un dels seus àlbums més obscurs i amb el que potser l'últim àlbum té més d'un paral•lelisme, em feia observar en Jordi Ventura a la sortida del concert.