La world music i els baixistes blancs amb cua

Potser no ens hi hauríem de trencar gaire el cap i acceptar-ho, sense més, com acceptem les caràtules horribles dels discos de Bob Dylan, els pentinats de Dolly Parton, el tan discutible gust pels duets de Willie Nelson o BB King o el fet que Aretha Franklin faci 28 anys que no ha tornat a fer un disc decent. Però em revolto amb el mal que fan els baixistes blancs d'arrel pinkfloydiana --siguin baixistes, bateries o productors espavilats, tant se val, que pel cas és el mateix-- i que converteixen les bandes de 'world music' on han acabat tocant en insuportables fanfàrries progressives o bé en eteris i buits samplejats d'un tecno artificial, ben poc sincer. Rokia Traoré va brillar com l'estrella que és el dissabte al Teatre Zorrilla, en la segona actuació de l'edició d'aquest any del Blues i Ritmes. Però Christophe Mink, amb una previsible cua agafant-li els cabells, trepitjava l'accelerador sense poesia, volent demostrar no sé què, ben lluny dels misteris sinuosos que hom descobria en la veu de la intèrpret malinesa. Sort que a la Rokia és difícil aigualir-li la festa.

* Dedicat al Cesc Sau.