Música de gent vella, música de gent morta

Un dia t'adones que escoltes música de gent que és molta gent vella, de gent que fa temps que va morir; un dia t'adones que et cal explicar massa qui és aquest o l'altre artista, i et veus recorrent amb massa facilitat a conceptes com 'importància històrica', 'so pioner', 'disc maleït', 'músic de músics'... tot plegat per explicar -a vegades és una mica com 'justificar'- la música que sona al teu equip, la música que hi ha al teu ipod. 'No conec ningú!', diuen molts com una queixa, que només unes poques vegades es tradueix en un gest de curiositat. Però no et dones per vençut i deixes cedés, desenes de cedés, sabent que, potser, alguns no seran retornats o, pitjor, que alguns no seran ni tant sols escoltats. Tampoc serveix de gaire el cedé recopil·latori, ni tan sols el temàtic. Els dos últims que he fet em sembla, això no obstant, que han tingut -o tindran- un cert èxit: Tens 15 minuts? (14 temes variats, d'un minut i escaig, que van de Sufjan Stevens a Johnny Cash, passant per Neil Young, Mishima o Loudon Wainwright) i Música per odiar els dilluns (15 temes sobre el 'dilluns', on hi ha algunes cançons previsibles però prou potents). Però no em faig gaires il·lusions, és allò de la flor i l'estiu, que em sé tan bé.