Música clàssica? Sobre els nocturns de Chopin

Totes les persones que ens agrada el rock hem tingut en algun moment la 'típica' discussió que confrontava els nostres estridents gustos musicals amb l'intocable música clàssica. És una discussió tramposa, aquesta, i també un pèl infantil: com si no fos possible que t'agradéssin les dues coses? Com si calgués triar... Tinc un amic que quan parla de música clàssica pensa en els Stones, els Faces o els Kinks, i un altre que combina el cant coral amb coses que són quasi hardcore. Finalment, un conegut és incapaç d'emocionar-se amb els crits de James Brown perquè no sap veure més enllà de la fila que fa l'home, tot suat ell, enfundat dins una mena de pijama de lluentons, mentre el vell soulman salta, precís i implacable, al ritme de "Papa's got a brand new bag". I jo me'n faig creus, perquè el padrí m'inunda amb una alegria incontrolable amb només amb dos compasos de la seva potent maquinaria rítmica. És clar que jo també perdo el fil amb Mahler o Bartok i em sento una mica sord en el món que conformen les seves músiques, que sembla que no tinguin principi ni final, com un gran cabdell de llana que es fa i es desfà a partir d'una força que m'és aliena, llunyana, hermètica.

Però un dia, a la dutxa, et descobreixes xiulant la melodia del novè nocturn de Chopin. I així, tot de sobte, veus que una música que es pot xiular sota l'aigua de la dutxa nou deu ser tan aliena, llunyana i hermètica. I et venen ganes, mentre et poses el pijama, de posar-te el disc sencer a tot drap, mentre, extasiat, tanques els ulls.

I, secretament, al final penses que Chopin i James Brown no deuen estar tan lluny; que ni que sigui per una centèssima de segon has vist alguna cosa que els unia. I t'adones, finalment, que la clau, precisament, és en aquesta centèssima de segon i, més concretament, en aquesta cosa que uneix el padrí del soul i el torturat músic romàntic: el poder de la música quan et pren, irresistible, i tu et deixes portar.