dimarts, de març 25, 2008

Música clàssica? Sobre els nocturns de Chopin

Totes les persones que ens agrada el rock hem tingut en algun moment la 'típica' discussió que confrontava els nostres estridents gustos musicals amb l'intocable música clàssica. És una discussió tramposa, aquesta, i també un pèl infantil: com si no fos possible que t'agradéssin les dues coses? Com si calgués triar... Tinc un amic que quan parla de música clàssica pensa en els Stones, els Faces o els Kinks, i un altre que combina el cant coral amb coses que són quasi hardcore. Finalment, un conegut és incapaç d'emocionar-se amb els crits de James Brown perquè no sap veure més enllà de la fila que fa l'home, tot suat ell, enfundat dins una mena de pijama de lluentons, mentre el vell soulman salta, precís i implacable, al ritme de "Papa's got a brand new bag". I jo me'n faig creus, perquè el padrí m'inunda amb una alegria incontrolable amb només amb dos compasos de la seva potent maquinaria rítmica. És clar que jo també perdo el fil amb Mahler o Bartok i em sento una mica sord en el món que conformen les seves músiques, que sembla que no tinguin principi ni final, com un gran cabdell de llana que es fa i es desfà a partir d'una força que m'és aliena, llunyana, hermètica.

Però un dia, a la dutxa, et descobreixes xiulant la melodia del novè nocturn de Chopin. I així, tot de sobte, veus que una música que es pot xiular sota l'aigua de la dutxa nou deu ser tan aliena, llunyana i hermètica. I et venen ganes, mentre et poses el pijama, de posar-te el disc sencer a tot drap, mentre, extasiat, tanques els ulls.

I, secretament, al final penses que Chopin i James Brown no deuen estar tan lluny; que ni que sigui per una centèssima de segon has vist alguna cosa que els unia. I t'adones, finalment, que la clau, precisament, és en aquesta centèssima de segon i, més concretament, en aquesta cosa que uneix el padrí del soul i el torturat músic romàntic: el poder de la música quan et pren, irresistible, i tu et deixes portar.

Etiquetes de comentaris: ,

2 Comments:

Anonymous Anònim said...

Aha! Vaig avisar-te...

La del motllo.

8:13 p. m.  
Blogger Martí Serra said...

Chopin? D'acord.
James Brown? D'acord.
"Dan In Real Life"? ... Collons, nen! Bufffffff... Per molt que ho intento no hi veig res del què argumentes al teu post. Personalment, penso que la pel.lícula no s'aguanta p'enlloc (confesso als lectors de l'Àlbum de Retalls que jo sóc un dels que va deixar verda la pel.lícula al sortir de l'Albèniz). Tot i així, també t'he de dir una cosa: penso que el problema el tinc jo, no tu! Em sembla admirable la teva capacitat per veure aspectes positius en pel.lícules, llibres, discos, etc., i també la teva generositat a l'hora de valorar el treball de l'altra gent (actors, músics, escriptors,...).
Tinc un amic que és el teu pol oposat: súper exigent. No li agrada pràcticament res del què va a veure o sentir, a no ser que sigui Bergmann, Buñuel, Bartok, Mahler o Schönberg.
Entre ell i tu no sé qui guanyaria un debat sobre la qualitat de determinats productes culturals, però sí que sé qui dels dos passa més bones estones. Entre l'un i l'altre, quan sigui gran preferiria ser com tu.
O sigui, Oriol, que el què passa és que fas enveja, home!
Ara bé, dit això, feu-me cas lectors de l'Àlbum de Retalls: Trempeu amb James Brown, emocioneuvos amb Chopin, però deixeu que l'inexorable pas del temps esborri merescudament "Dan In Real Life" de la cartellera. Que la vida és molt curta i no estem per perdre dues hores al cine.
Au, petons!

9:52 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home