diumenge, de març 23, 2008

En defensa de 'Dan in real life'

És una situació amb la qual em trobo, més sovint del que voldria i que només em diverteix a mitges. Vas al cine amb una colla d'amics, acaba la pel·lícula i, quan encara van els títols de crèdit, escoltes negres comentaris sobre el que acabes de veure: tòpica, absurda, increïble... i, com una cançó de l'enfadós, tres paraules que es repeteixen un cop i un altre: dolenta, dolenta, dolenta. I tanques els ulls uns pocs segons i penses, ¿com els ho diré, ara, que la pel·lícula m'ha agradat? Que m'ha agradat molt... L'Oriol, que ho defensa tot, que tot li agrada, no et tornaré a fer cas i bla, bla, bla. Pensava això, i fins i tot ho vaig dir en veu alta, entre rialles, ahir als Albèniz Plaza, quan sortiem de veure 'Dan in Real life' (traduïda aquí com 'Como la vida misma').

Es tracta d'una molt recomanable pel·lícula de 'segones oportunitats', dirigida per Peter Hedges, i que, d'acord!, té una taxonomia ben coneguda, però no exactament previsible: és del gènere de les comèdies romàntiques, de la família de les pel·lícules familiars amb vidu encantador i pobres habilitats socials; de l'ordre de les produccions que combinen un excel·lent càsting de secundaris amb un gust pels personatges excèntrics; de la classe de filmació que té lloc en aquell est dels Estats Units amb cases a tocar del mar, i aquell aire de descurada genialitat en la decoració; de l'espècie -observable tendència a l'alça, aquesta- de pel·lícules amb banda sonora cantada per un sol singer-songwriter, a l'estil de la recent Juno; del grup de films que contenen escenes en una bolera retro o en una llibreria de poble; del subgrup de guions amb nòvies intercanviades, de...

Però per damunt de tot, Dan in Real Life és una gran pel·lícula perquè conté una interpretació memorable: la d'Steve Carell, un actor que, al minut 1 a mi ja em tenia enamorat amb la seva vulnerable humanitat. Ell condueix amb subtilitat i un genial sentit del tempo còmic, una pel·lícula de fina ironia i d'apreciables dots d'observació. Aquest actor ja feia de roba escenes a Miss Littlle sunshine -era el germà suïcida-. Steve Carell, preneu nota d'aquest nom. Ha nascut una estrella.

Etiquetes de comentaris: ,

3 Comments:

Blogger Carles Armengol said...

Ja fa temps que Steve Carrell sóna com la gran promesa de la comèdia americana... i crec que és cert. Però jo estic esperant-li un paper tragicòmic de gran volada (a l'estil de "Miss Sunshine") perquè crec que el catapultarà de cop.

També he llegit que la seva interpretació en aquesta peli és brillant, tot i que avui la crítica de La Vanguardia tira la cinta pel terra. Era d'imaginar.

Jo no l'he vist, però em fio del teu gust. I m'encanta la defensa que fas de pel·lícules que pels demés resulten "dolentes, dolentes, dolentes". Recordo encara quan defensaves fins a la mort a "LA BODA DE MI MEJOR AMIGO", que per a mi encara segueix essent una de les millors comèdies americanes dels últims anys, juntament amb la oblidada "QUERIDO INTRUSO" o "MEJOR IMPOSIBLE".

11:54 a. m.  
Blogger Carles Armengol said...

Ahhh... I em deixava "EMBRIAGADO DE AMOR", que comentàvem l'altre dia!!!

11:54 a. m.  
Anonymous Anònim said...

No puc opinar, no l'he vista. Però Little Miss Sunshine em va fascinar!

La semi-tornada-a-la-dura-realitat, que demà hi tornarà del tot.

12:39 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home