Un actor pot salvar una pel·lícula

Vet aquí una discussió amb un perillós potencial, però que m'ha vingut de gust encetar arran de l'estrena de The Savages, de Tamara Jenkins. És possible una bona pel·lícula sense una bona direcció? I sense un bon guió? I sense ens bons actors? Crec que si, però només en l'última de les possibilitats. Ras i curt, que un actor o un actriu poden salvar una pel·lícula i que per explicar això només cal veure els casos de Julia Roberts (Durmiendo con su enemigo), Helen Hunt (Cadena de favores) o, més darrerament, Steve Carell (Como la vida misma) o Reese Whiterspon (Una rubia muy legal). Més enllà de l'acadèmia i la semiòtica, els aficionats sabem que el cinema són històries, i que perquè les històries ens prenguin del seient i ens facin entrar a la pantalla calen les mirades, les veus i les mans d'aquesta particular raça, els actors.

Diria, per tant, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon director, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon guió. I diria, a més, que aquesta pel·lícula es pot veure, avui, a les cartelleres amb el nom de 'The Savages'. La direcció de Tamara Jenkins en aquest film produït per Alexander Payne és erràtica perquè no s'acaba de decidir per quina pel·lícula vol fer; el guió obre massa portes i perd l'oportunitat de centrar la seva mirada en una història de pes i es desnfoca així en moments que haguéssin pogut tenir una major fibra narrativa... però vet aquí que Laura Linney i Phillip Seymour Hoffman hi brillen amb tota el seu ofici -incomensurable- i un surt del cine amb un somriure.