dilluns, d’abril 07, 2008

Un actor pot salvar una pel·lícula

Vet aquí una discussió amb un perillós potencial, però que m'ha vingut de gust encetar arran de l'estrena de The Savages, de Tamara Jenkins. És possible una bona pel·lícula sense una bona direcció? I sense un bon guió? I sense ens bons actors? Crec que si, però només en l'última de les possibilitats. Ras i curt, que un actor o un actriu poden salvar una pel·lícula i que per explicar això només cal veure els casos de Julia Roberts (Durmiendo con su enemigo), Helen Hunt (Cadena de favores) o, més darrerament, Steve Carell (Como la vida misma) o Reese Whiterspon (Una rubia muy legal). Més enllà de l'acadèmia i la semiòtica, els aficionats sabem que el cinema són històries, i que perquè les històries ens prenguin del seient i ens facin entrar a la pantalla calen les mirades, les veus i les mans d'aquesta particular raça, els actors.

Diria, per tant, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon director, que hi pot haver una bona pel·lícula sense un bon guió. I diria, a més, que aquesta pel·lícula es pot veure, avui, a les cartelleres amb el nom de 'The Savages'. La direcció de Tamara Jenkins en aquest film produït per Alexander Payne és erràtica perquè no s'acaba de decidir per quina pel·lícula vol fer; el guió obre massa portes i perd l'oportunitat de centrar la seva mirada en una història de pes i es desnfoca així en moments que haguéssin pogut tenir una major fibra narrativa... però vet aquí que Laura Linney i Phillip Seymour Hoffman hi brillen amb tota el seu ofici -incomensurable- i un surt del cine amb un somriure.

Etiquetes de comentaris:

3 Comments:

Anonymous Anònim said...

Tu rai, que tens temps d'entrar-hi... al cine, és clar.


Ja saps qui sóc.

11:17 p. m.  
Blogger Carles Armengol said...

Hi ha moltes pelis salvades únicament pels seus actors (hi afegiria "El diablo viste de Prada", amb Meryl Streep, o "El último rey de Escocia", amb Forrest Whitaker), sobretot a Estats Units, on molts films es fan pensant en l'atractiu de les seves estrelles principals. Vaja, que el guió els hi sembla secundari, i això del director... -a excepció de les quatre patums- els hi és pràcticament prescindible.

De totes maneres, m'estranya que això passi en una pel·lícula de caire independent com aquesta, que fins i tot ha rebut moltíssimes nominacions de guió a quasi tots els premis americans de l'any (associacions de crítics, Òscars, etc.)

Sigui com sigui, cada vegada m'agraden més les pel·lícules que tenen un bon guió al darrera. S'està convertint, per a mi, gairebé en el més important. Això no vol dir que la pel·lícula s'acabi salvant -també te la pot espatllar un director maldestre o un repartiment inadequat- però és més difícil. Molt més difícil.

10:16 a. m.  
Anonymous Rubèn said...

No l'he vist però quina llàstima que per aquestes terres no estiguin utilitzant aquest poster de Chris Ware per promocionar-la i sí un com més Cuando Harry Encontró A Sally.

4:23 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home