Un esplèndid díptic sobre la guerra

Les dues últimes de Clint Eastwood, presentades en un esplèndid i atípic díptic, han estat un dels esdeveniments més comentats de l'any. En el meu entendre, Banderas de Nuestros Padres és la més arriscada, la que defuig el gènere, però també és la més irregular, i és, potser, fallida, ja que no aconsegueix comunicar ni l'èpica ni el lirisme que una història com aquesta requerien. Cartas des de Iwo Jima és, contràriament al que s'ha dit, una aposta més segura i conservadora, al marge de l'elecció de l'idioma japonès i del punt de vista, certament dues novetats que van més enllà del plantejament formal del film, i que denoten una evident valentia. Cartas des de Iwo Jima és, per tant, més rodona. Tot i que també més previsible.