Al voltant del 'nostre'

En Roger Mas és, avui, el nostre gran valor musical. I aquesta frase, sent certa, diria que és el pitjor que li pot passar, avui, a un músic del nostre país. Explico la paradoxa: presentar Mas com el 'nostre gran valor musical' és poc exacte. Per no dir que és injust, directament. Perquè tots sabem, que el 'nostre', en alguns contextos, acaba guanyant el 'valor musical' i en Roger Mas és un gran valor musical, al marge de si és 'nostre' o no. Però el cas és que --em permeto dir-- és nostre. Ben nostre, fins i tot. Dimecres va obrir l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, guardó que dóna Òmnium Cultural, i que aquesta any va ser per a Baltasar Porcel. Jo, assegut a platea, em mirava discretament desenes de 'patums' ben nostrades, que es deixaven prendre, bocabadades, per la força escènica del músic de Solsona. Com a rapsoda va enllaçar Rusiñol i Casassas (esplèndida elecció, en la qual ha tingut molt a veure l'amic badaloní Jordi Queralt) i va avançar alguns temes del seu nou disc, Cançons Tel·lúriques. Se m'acudeixen pocs noms que, avui amb tanta ambició, i de forma tan reeixida, puguin convertir dos poemes d'un poeta capellà de principis de segle (vet aquí, senyors i senyores, el reivindicable Verdaguer) en poderoses peces d'orfebreria pop.